miércoles, 29 de noviembre de 2006

TV SHOT, UN DOMINGO CUALQUIERA

Para siempre la ciudad fue fundada en la claridad del miedo (...)
El miedo ejerce de pastor, pero no sabes más de ti que un animal
absorto sobre el agua”, Gamoneda


Em nego a anar a un concert de músics de cambra executant música electrònica per gaudir per fi d’un moment de tranquil·litat, però l’autocontrol cedeix en un instant. Poso la televisió mentre sopo i un documental sobre la situació apocalíptica (la “Globalització”) que viu el món avui en dia em fa evident el que diu Galeano mentre miro i engulleixo: “Nos dan cada día miedo para cenar”. “La guerra se convierte en una policía universal”, diu l’exempresonat Toni Negri. “453.000.000.000 de dólares anuales para mantener el ejército de los Estados Unidos”. “Las cinco máximas potencias mundiales son las máximas productoras de armas”. Si cadascú hagués de matar amb les seves mans (penso), no hi haurien exèrcits, i ho penso perquè el dia anterior en un documental vaig sentir que “si tuviésemos que matar los animales con nuestras propias manos, todos seríamos vegetarianos”. Mentre la Casablanca menja petroli cada dia, nosaltres ens alimentem de cadàvers que abans de morir han patit les pitjors tortures inimaginables (això és el que ens van ensenyar) i el pitjor no és que els hi neguem la vida, sinó que refutem la seva capacitat de sentir dolor. Sempre he estat una amant compulsiva de l’Apocalipsis, em satisfeia pensant en aquest punt on tot retorna al seu estat zero de l’existència, on es para tot allò humà. Però davant la pornografia visual pròpia de la propaganda i la publicitat (sempre empatitzant amb cels i inferns creats), ara em sembla més necessari el diàleg, el respecte i l’humor, encara que sigui un diàleg de sords, un respecte desesperant i un humor amb aires de tragèdia. Volia parlar en realitat del que vaig veure a NOW, i ho dic mentre ara mateix em perdo Els Cecs de Maeterlinck, que s’està representant a Girona, la primera obra de teatre que em va corprendre en la joventut quan la vaig llegir. Un grup de cecs són deixats al mig del bosc, allà es quedaran mentre esperen, sense saber-ho, la mort. Irònica coincidència amb els civils iraquians. Un no es pot lamentar pel que no té o no ha vist, sinó alegrar-se pel que ha aconseguit que li passés per les mans, deixant-li sols un palpitant rastre. Qualsevol tipus d’excés esdevé patologia, tant el que té a veure amb la mort com amb la vida. “Car mon pis et mon mieux, sont les plus déserts lieux” (Rilke). També aquest anhel compulsiu d’ “estar al dia” del que passa (a tots nivells o en una disciplina particular) esdevé malaltís. L’ “estar al dia” ens priva d’estar “en el dia”; de viure’l. Estar al dia, però al dia de qui! Ens passem mesos pendents d’un 11 de setembre, seguint-lo als diaris com si esperéssim veure el part del nostre fill o la mort de l’assassí del nostre fill, però com diu ara mateix Casaldàliga, “antes del 11 de setiembre hubo un 10 de setiembre en qué millones de personas morían en África”. Així que més val posar atenció als aniversaris on assistim. No podem interessar-nos per tot el món o parlar com ho fan certs artífex de la cultura industrial dels diaris, com si els seus arguments i opinions fossin manaments irrefutables, la base sobre la qual començar a pensar. Talment com ho fa un tirà: Promogut per l’autosatisfacció de la imatge pública donada. “Vivimos en la edad de la mentira”, continua Casaldàliga. Tothom parla de “la veritat”, però reduint-la a un sofisme que es fa passar per certesa absoluta. Els mitjans, gràcies a la democràcia (no hi ha uns sense els altres) han aconseguit invisibilitzar-se, i el que és pura retòrica, se’ns mostra com la cosa en sí mateixa. No voldria que sonés a apologia de res (aquest no és el lloc), només és un mal d’entranyes de després de sopar en companyies estranyes. I el que volia parlar ja ha passat a una altra banda. I tot perquè no he sabut controlar-me i quedar-me assentada en el repòs que tenia en el cap d’entrada. A cada segundo, cadenas invisibles nos insectan las entrañas, acariciamos nuestro tiempo concertado como el corredor que se abraza satisfecho a sus rotas patas.

2 comentarios:

Dd dijo...

"el pitjor no és que els hi neguem la vida, sinó que refutem la seva capacitat de sentir dolor."

mm.. sí.
si la mayoría no lo negara/obviara no sería capaz... pero (también) lo peor es que si tuviésemos que matar animales con nuestras propias manos, muchos, o por lo menos bastantes, NO serían vegetarianos... y lo mismo cabe decir de los ejércitos.

hiperboreana dijo...

Tienes razón, y es que a veces decimos no lo que pensamos, sino lo que nos gustaría pensar, y, a ser posible, creer. Viendo como los hombres trataban a los animales, y viendo como los hombres tratan a los otros hombres, esa capacidad ÚNICA de ESPECIE de inflingir dolor a los otros gratuitamente, uno sólo puede pensar que aún se lo podrían pasar bien. Quizás sea más esto y no lo que dicen (inteligencia, facultad del lenguaje, conciencia de la propia muerte...-)lo que nos separa de los animales.
Besos, y gracias por aparecer...
pd. hablamos de los comandos cuando pase el follón que tengo entre manos...