lunes, 27 de noviembre de 2006

PARIS, FANTÔME D'AUTÔME



En el Musée d'Orsay, en una pared, solo, pequeño, aislado, había El Origen del Mundo. El Origen del Mundo que Courbet pintó en el 1866. Cuando nos acercamos a él vimos que nadie lo miraba, tenías espacio y tiempo para degustarlo, mientras que al intranquilizador autoretrato de Van Gogh (uno de tantos) todo el mundo lo miraba complaciente. Allí colgando, el Van Gogh decapitado. Y todas las cámaras apuntando. "Moi, dans un cas pareil, je ne supporterai plus sans commettre un crime de m’entendre dire : "Monsieur Artaud, vous délirez", comme cela m’est si souvent arrivé. Et Van Gogh se l'est entendu dire. Et c’est de quoi s’est tordu à sa gorge ce nœud de sang qui l’a tué", A. Artaud, Van Gogh le suicidé de la société. ¿Por qué nadie admiraba la belleza de esa fuente de vida y se quedaban sonrientes ante el immóbil ceño agonizante del pintor?
París ja no és avui. Avui reunió al Cinema Truffaut. Entre d’altres coses caldrà parlar de la denegació de la subvenció d’Europa Cinemas perquè no arribem al número mínim establert d’entrades pels 5 que anomenen països forts: França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra i Espanya. Espanya! Quin disbarat. Si la meitat de les sales en V.O.S.E. estan a mans del Sr. González Macho, serà per això que enguany li han donat un premi especial a la convenció d’Europa Cinemas on la Marta i jo vam anar el cap de setmana passat per tal de parlar sobre la negativa d’enguany. Les propostes amb sentit en l’exhibició cinematogràfica (que per donar-los complex d’inferioritat en diuen “minoritàries”) les estan aniquilant la mateixa mà que diu que les alimenta, i tot per una maleïda xifra! Europa Cinemas, una altra Nova Babilònia institucionalment recomanada. Paris, novembre, il fait bon, nous sommes presque en hiver, mais le temps se montre étrangement bon. Qualsevol persona que ens hagués vist bevent vi davant Notre Dame a l’hora on passen poques ànimes, no s’hagués imaginat que ens havien allotjat a un hotel de 4 estrelles, tot pagat per Europa Cinemas (al cinema no l'ajudaran, però a l'empaparinada sí), un bordell per homes de negoci on les habitacions no tenen res de pràctic i on si consumissis el que t’ofereixen, seguint la frase de costar un ull de la cara, et quedaries als ossos. En arribar, els de l’hotel ens van repassar de dalt a baix amb una explícita incredulitat, semblàvem més dues passatgeres d’Interrail menors d’edat que dues membres de la convenció formal o que els negociants encorbatats que es passejaven titellescos per les moquetes de les excessivament calentades estances refinades. Durant la nit passejos, durant el dia negociacions i conferències. Els parisencs excessivament sofisticats sota l'armadura negra. Extranya la no extranya sensació de perill durant les nits urbanes, fins que ens van portar a Pigaill, un barri que podria ser un Portaventura del Peep-Show. Allà ens hi va enviar la taquillera del metro. Què devia haver pensat en fer-ho? Allà menjàrem la millor crêpe sota l'aura Toulousse-Lautraciana. En els menjars oficials pocs eren els que agafaven cadira al costat de nosaltres. Molt millor. Els espanyols anaven tots junts, se’ls veia d’una hora lluny: Hispana gloria! Inaguantable cridòria! Només uns flamencs es van posar contents en saber que érem catalanes, però sort que no van saber que en dir-nos que estiuejaven a Lloret no van fer res més que despertar en nosaltres les poques ganes de comunicar-nos. “Bon jour, nous sommes celles qui maintenant sont hors du club”. Un home canós i elegant amb bigotis de cowboy ens mirava cada cop que passàvem, sonrient-nos per sota la façana. Un dia més i li haguéssim vomitat. A París no hi ha persianes. La calidesa d’aquestes llums interiors xoca amb la fredor nocturna i silenci exterior. A París no es fa vida al carrer, només resisteix la preciosa arquitectura i turistes descarrilats. A París els homes són més simpàtics que les dones, tots tendeixen a fer-te bromes. Per què serà? El primer cop que ens vam sentar a reposar, al Pont des Arts, va venir un noi a saludar-nos: “Est-ce que vous voulez passer la nuit avec moi?” I encara una altra vegada dos minuts després. Una estona abans, amb la Marta, mentre comptàvem els ponts que ens quedaven per arribar), havíem estat comentant que allà al Sena la Virgínia Woolf s’hi va suïcidar. Després, mentre vorejàvem la riba, vaig pensar que no era ella, que el riu fou un altre, però que allà mateix, a tocar, sí ho havia fet Paul Celan, no molt lluny d’on es va penjar Marina Tsvetaieva. “Del sillar/ del puente, del que/ él rebotó/ hacia la vida, en/ vuelo/ de heridas, -del/ puente Mirabeau./ Donde el Oka no fluye. Et quels/ Amours!”. En aquest poema parisenc de Celan, el poeta eludeix a Tsvetaieva, anomenant l’Oka, el riu que passava per la seva ciutat de infància. Tots reunits allà. Tots morts. I nosaltres respirant alegrament l’encara. De París em quedo amb la ciutat. I amb la companyia de la persona amb qui vas.

4 comentarios:

oriol juncosas dijo...

moltes gràcies per aquesta passejada inesperada per aquells carrers freds de fuga infinita, un sempre hi és per enyorar-los

desd'aqui, barcelona el gran melic, a on les cantonades no deixen mai de demanar-te i què fem? espessint rostres i crits, bonsdies seduccions i roba estesa, aquí a on els pensaments s'entrebanquen i no llisquen amb tanta blavor

i es que no hi és el riu, ni ponts a on desar records com qui te a les golfes el desordre d'un bagul com aquest per a les paraules

potser és per això que perqui les cases son humides i els terrats tant caòtics i al carrer la gent es busca i s'encomanen tristeses i eufòria, i quan per fi s'està sol un acaba buscant la lluna

petons i visca el Sí que't porta, hiperboreana

hiperboreana dijo...

de res, senyoret. Amb sort la Barcelona-melic només depèn de com l'enfoca un mateix. Les ciutats amb rius conviuen amb una altra atmòsfera. L'aigua per entre l'asfalt emmiralla promeses de vida. Com passa a Girona. La lluna va creixent, la setmana que ve ja estarà plena. Ves en compte, cangrejo, de no agafar-te fort de la seva mà. Petons... i gràcies

Anónimo dijo...

Ma petite amie, gran selecció d'instants parisins! sí, és curiosa la indiferència dels visitants davant un quadre com l'"orígen del món", molt més bell i excitant que els cartells pornogràfics de Pigaill,... allà sí, els visitants deambulaven tranquilament i obserbaven amb atenció els conys d'enguany,

la cançó d'aquesta setmana podria ser "Macho Man" de Village People,

Visca la hipocresia d'aquells que fan possible un món pitjor!!!

apa nineta, continua escrivint que com sempre ho fas molt bé!!!

hiperboreana dijo...

Ma soeur, you are in the right road. Però no és la millor selecció, ho saps: Saps l'instant de les pomes a l'habitació de l'hotel, amb l'aigua, les fotos i la provocació. Saps del moment en què ens vam adonar que ens havien llençat les botes i el pijama. Saps de l'instant de la foto "El mercedes blanc" en què es veu tot borrós perquè un mercedes blanc quasi m'atropella. D'agafar els metros en contra direcció. Ara ja saps que no m'oriento pel carrer i que no et pots fiar de mi per anar als llocs, sinó per perdre-t'hi. Saps de la coneixença inicial que vam fer (el psiquiatra que ens va convidar al metro i que volia sortir al vespre amb nosaltres). La trobada-nit amb la pandilla basura: En Carlos (el clon salvadoreny de'n Marley) posant-se com un nen pel seu encenador màgic, i parlant d'aquesta manera extranya "Guei, loca, esto no me da buena vibra", la noia rapada que anava amb la manta blava i que ens mirava amb curiosa inspecció tota sèria i que es posava a cantar cançons d'aires orientals al metro. La dolça acordeonista Julie. El despistat Vincent. Ei, i el primer conferenciant amb qui vam coincidir a l'ascensor la nit d'arribada: El clon de'n Vincent Gallo! Mhm. Les dormides a les conferències! La mala llet que ens agafava amb les hipocresies dels altres. Les dues hores de migdiada que vam fer enlloc d'avançar la cita amb l'Orsée en els "magnetic beds"... I un llarg etzètera.
bisoux