lunes, 11 de diciembre de 2006

LA DICTADURA DELS DIES COMPTATS

Vermeer Noia llegint una carta davant la finestra
Néixer i morir. Hi ha més? Potser que certs naixements i certes morts són recordats per l’imaginari popular d’aquella manera estranya en què la persona és desencaminada per l’ídol. Aquesta setmana ha mort el gran fill de sa mare Augusto Pinochet. Enguany es celebra el centenari del naixement de la filòsofa Hannah Arendt i de l’escriptor Samuel Beckett. Per què me n’alegro, jo que no els coneixia, de la mort d’un i del record dels altres? Pinochet em resulta desagradable, m’irrita, la seva mort serà motiu de tristesa tant per les víctimes de tots els crims que va cometre, com pels seguidors d’una figura tan vil que, curiosament, en la seva biblioteca personal només tenia en ordre l’obra completa d’Ortega i Gasset (això va dir una de les investigadores del seu llegat bibliogràfic una tarda que feia el te a casa del, també –i amb pena- mort enguany, Joaquim Jordà). De cop, un segon de vida (el traspàs a la mort), canvia les esperances de milers de ciutadans. La inexistència del cos real impossibilita una justícia real. Per què la justícia sovint va lligada a la set de venjança? En part ho entenc, en part els hi diria que la lluita està del costat dels vius. En part els hi diria que escupin a la tomba del tirà si volen, però que encara queden moltes “closques pelades de cretins” sobre les quals escopir (agafant un vers que crec que era de Salvat-Papasseit). Quan desapareix la figura, la imatge no queda enterbolida? No minva el desig? No desapareix l’enuig? En alguns casos es magnifica. El bastard ja només és una trista insígnia sobre una llosa, un nom sanguinari en la història de la humanitat. Un tirà menys al qual el seguirà un altre que potser ara mateix plora entre les cuixes de la seva mare, innocentment ferit de vida, tatuat per la ferida, el plor ja només serà pels altres. Hannah Arendt va dir a La condición humana:

El discurso y la acción revelan esta única cualidad de ser distinto. Mediante ellos, los seres humanos se presentan unos a otros, no como objetos físicos, sino qua hombres. Esta apariencia, diferenciada de la mera existencia corporal, se basa en la iniciativa; pero en una iniciativa (el appetitus beatitudinis) que ningún ser humano puede detener y seguir siendo humano. (...) Con respecto a este álguien que es único cabe decir verdaderamente que nunca nadie estuvo allí antes que él. Si la acción como comienzo corresponde al hecho de nacer [como un yo], si es la realización de la condición humana de la natalidad, entonces el discurso corresponde al hecho de la distinción y es la realización de la condición humana de la pluralidad, es decir, de vivir como ser distinto y único entre iguales. " (La condición humana)

Davant d’un dictador, no hi ha discurs que substitueixi la força de la seva imatge, qualsevol argument és aniquilat, qualsevol integradora distinció entre iguals és inutilitzada. La repudiada jueva Arendt, una de les més grans pensadores del segle XX, amant del mite Heidegger, a l’ombra del rei sol, la seva era una ombra més lluminosa que la de qualsevol dels satèl·lits que van seguir al filòsof. Al CCCB fan un homenatge al seu llegat. Dimecres i dijous d’aquesta setmana se la podrà veure en un parell de projeccions. L’altre que fa anys (100 també, del seu naixement), és l’estimat Samuel Beckett. El seu és un aniversari més silenciós, potser concordant amb la seva escriptura, per no dir “filosofia de vida”, millor dir la seva: encriptura de vida.

Sí, he sido mi padre y he sido mi hijo, me he planteado preguntas y las he contestado lo mejor que pude, me he hecho repetir, noche tras noche, la misma historia, que me sabía de memoria sin poder creerla, o nos íbamos, cogidos de la mano, mudos, sumergidos en nuestros mundos, cada uno en sus mundos, con las manos olvidadas, una en la otra. Así he sobrevivido, hasta el presente. Y aún esta noche parece que todo marcha bien, estoy en mis brazos, me sostengo entre mis brazos, sin mucha ternura, pero fielmente, fielmente. Durmamos, como bajo aquella lejana lámpara, embrillados, por haber hablado tanto, escuchado tanto, penado tanto, jugado tanto” (Textos para nada)

Fidelment, fidelment. Als morts. I als vius. I als astres, que es riuen de que no sapiguem fer del cos que ens han donat res més que un cos, de la vida només un parèntesis entre dues dates. Des d’aquí veiem estrelles que ja s’han extingit, com recordem noms de coses que ja no hi són. Les dates, sempre les dates, les terribles dates d’allò que no sabem celebrar en vida, ni enterrar en la mort. Siguem molts, com Beckett, els nostres propis pares i els nostres propis fills, potser així no permetrem que sigui la mort la que segelli les boques dels podrits tirans, potser així no permetrem que sigui la mort la que ens faci cantar els germans que ens acompanyen en les coves personals on cremen, silenciosament, els significats, les cartes de tot l’amor que, sense adonar-nos, al soterrani de nosaltres mateixos hem encadenat.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

http://www.youtube.com/watch?v=U7FxB3ELsS4

paròdia del rei Juan Carlos I, successor de Franco, un altre dictador mort de vell i no penjat d'un arbre...

"god save the queen"

hiperboreana Ingrid dijo...

Té conya el video. "God save the Sid (Vicius)". Afegeixo un poema de Brossa que Poveda canta (i molt bé), a ritme de tango:

"-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!"

20 de novembre de 1975
JOAN BROSSA

spirit, the fox not the horse dijo...

generación traspiés, una petita mostra:

http://www.fotolog.com/lasluisa

no hi som tots! ;)

bon dia bonica,

m.

Anónimo dijo...

una petita gran mostra!

hiperboreana Ingrid dijo...

Jo avui mateix he escrit a les "Tu madre" perquè no he trobat el myspace de Las luisa donant-los els nostres correus (els dels 4), i demanant-los que els hi passessin a elles. Estan preciosos l'Aida i en Jordinyo. Sí, faltem nosaltres, oi? A mi ja m'està bé,
un petonàs, espero que tot hagi anat re-BÉ. Divendres? Ensemble?

Anónimo dijo...

Buen comienzo