martes, 16 de enero de 2007

L'ANIMAL QUE NO DORM

Escultura de Brancusi, The wisdom of earth (la saviesa de la terra). Si ella, que ho sap tot, està així d'arraulida, fins on haurem d'encongir-nos, d'engollir-nos, nosaltres, que ho tenim tot per fer, que marxem tal com vam arribar, sense res, potser havent mudat el plor inicial en un lleu somriure de resignació, qui sap. "Fins on s’haurà escruixit la teva fusta desesperada en erigir-se" (Vinyoli). Potser perquè tot ho sap així tremola, qui sap si la inconsciència no fora més calorosa que l'amor a la veritat. Qui sap. Però pel que sembla, el que diferencia uns animals dels altres és que uns arriben per néixer, per parir-se, mentre que d'altres només ho fan per esllanguir-se fins la darrera mort. Els primers s'acoplen l'ànima a l'esquena i la infància a les mans, així són cridats a néixer de les cendres, a recrear-se com si res els hi fos donat ("The world as a work of art that gives birth to itself", Nietzsche), més que l'instint de Vida. Els segons s'acoplen "l'animal a l'esquena" i el sistema a les mans, així són cridats a arribar a les cendres, com si el camí en l'adquisició de béns i matèria fos acabat, moguts per un instint que busca un altre instint i acaba en l'indistint. Però mireu-la, és bonica, perquè s'arrauleix, però alhora mira al lluny amb mirada fixa, dos gestos que comulguen amb el que somia un altre món possible o la possibilitat de que aquest món sigui el que ha vingut a ser, una pura corrent de vida que, en l'espera de ser, vibra de por i espectació. I si ho pensem bé, aquesta sola idea ens posa al costat de l'escultura de Brancusi: Dues pedres tremolant.