martes, 28 de agosto de 2007

Allistar-se a les files de la vida sota cap bandera (2a part “Apunts de Ginebra”)


Aquí el repòs està a l’abast. Camps i flors arreu i la mirada en transpira. Una ànima que gosa florir mentre el cos és el que mira. Ella, avui, com abans, la dolça amiga, em porta record i pau. A la nit l’incendi majestuós dels focs artificials de les festes de la ciutat li fan dir a un infant: “Les feux d’artifice m’ont illuminé le visage, ça c’est trop bien!”. Quedar-se il·luminat el rostre. La nit abans, un cantautor llatinoamericà ha fet aixecar una multitud al ritme del seu cant. Ginebra descobreix un tros de cor sudamericà en aquest escenari de festa. Ginebra multiètnica allibera les seves múltiples veus amb tota mena de naturalitat. Però les dones de l’Orient Mitjà arriben amb els vels més cars, es cobreixen de negre i diamants, la religió vestint-se d’un luxe inhumà.

“M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits… No sóc un programa, sinó una realitat, una forma tangible primer que no una imatge… Jo no sé el que em proposo… Ja no vull allistar-me sota cap bandera” (L’enemic del poble, Joan Salvat-Papasseit)