martes, 28 de agosto de 2007

“Amb les sàrries curulles de blasfèmies” (11a part “Apunts de Ginebra”)


En l’Antologia de Poesia Catalana de l’any 63 descobreixo una Barcelona nova, tota la Barcelona que ha estat, la dels balls populars, les burgesetes enforfollades, i la guerra i el seu aniversari del moment en què s’ho van emportar tot, també els seus cronistes i escriptors. Allà la vinya i el gerani, el banc folrat de concupiscents voyeurs, el cafè entelat pel fum, les passejades sense rumb, les cotilles i els que cotillegen, i els jerseis de llana que ressegueixen generosos pits, la camisa esfereïda en sortir de la fàbrica, i les mirades que s’enamoren i s’obliden en repetits tramvies. Tot això que va quedar a les golfes de la memòria i, en ser llei de vida, no me’n planyo tant. Però el que ha arribat com a via substitutiva ni em plau a mi i menys als innocents que vindran. Cal posar l’ull salvatge sobre les realitats que ens han donat. Fer les maletes i buscar una alternativa en una estació llunyana, si bé és el més fàcil, contradiu tota humil lliçó de responsabilitat. En podria dir 100 i una, però necessitaria tot un apartat. “Amb les sàrries curulles de blasfèmies”, com Pere Quart, tornarem als engonals de la bèstia, que ja ha allunyat del seu si tota possibilitat de guerra, però que s’ha emmurallat i posat sota l’auspici dels déus del mercat.