martes, 28 de agosto de 2007

Barcelona fal·locèntrica (10a part “Apunts de Ginebra”)


De totes maneres, després d’això, tornar a Barcelona no serà fàcil, o no ho serà del tot. M’estimula el pensar que hi tinc coses a fer, però em deprimeix l’escassa qualitat de vida de la que un gaudeix. El banquet d’amor costa trobar-lo en l’espai públic i l’ha de cercar entre aquells que estan disposats a jugar un mateix joc. Barcelona està transitant cap a un model de ciutat massificada i poblada d’un tipus que no busca conviure amb el lloc triat. Són gent de pas, i com la gent, la ciutat també es pinta efímera. Només l’arquitectura gaudeix d’inversions impossibles sense un pla a llarg termini. Les enormes construccions noves, en la línea de la més recent modernitat, s’entrelluquen des de qualsevol racó de la ciutat. Són fal·lus fluorescents que fan ballar el seu neó en la negra nit com un gran supermercat.

“Danses encara
i et pentines un xic amb les estrelles
i maquilles tes nafres amb pòlvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
Els que aviciares massa,
Enguantats, clenxinats,
Patriotes, ha! Ha!
No et reconeixen sense el teu posat
De monja llemenca.
El maleeixen
Quan ja no ets polida, oficiosa,
Inscrita en el joc brut de la riquesa
Dels afavorits i les bagasses.
Barcelona, cantes
Una cançó maligna que ens eixorda (...)
La pau de l’ànima,
Bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
En les cambres secretes del negoci,
Enllefiscant-se en les llavors del luxe (...)
Barcelona, contempla’t.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s’escarrassa a batre.
No et deturis, plora una mica cada dia,
Quan la terra comença
un altre tomb, ullcluca. (...)
Treballa. Calla.
Malfia’t de la història.
Somia-la i refes-la.
Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa amb el fill que dus a les entranyes”
(Pere Quart, Oda a Barcelona)