martes, 28 de agosto de 2007

Brevis interruptus: El nou, ardent, genera (7a part “Apunts de Ginebra”)


Quan l’aurora era senyorejada per la corona de l’oblit, en aquell temps que ens fou donat, passàrem com ombres. I l’ombra creixia. I el temps seguia passant. Sobre un pergamí de formigó, sobre els murs que ens separen, estan escrites les nostres pregàries d’ara. El crit del vent fa ressonar el vol de la bala. La guerra planta els seus ministres a cada esquadra i no hi ha un racó de món on es nodreixi alegrement ni un bri d’esperança. Però un arbre creix dins nostre, el veiem o no, creuré en ell i m’arrelaré, lleuger del tot, a la terra humida i al vol de l’alosa. El Demà serà millor que el que fou i el que no fou, i el que pensem que no serà, i el que volem que sigui, ens farà posar un preu, un nom nou al soterrat passat.

“Serves encar la recordança de l’esguard clar i el llavi ardent?” Tomàs Garcés
“I el nou, ardent, genera.
No temerem ja més la mort sota les xarxes
Que calen els llaguts a l’extrema maragda
Que escuma espai i temps en ficta orografia
Ni, al tombant del serrat, l’Home Sol que es colpeja
Febrós amb rocs roents i adès es queixa al dia (…)
Cadascú amb ell, tot sol, i tots amb un sol llibre,
El seu, indiferents, a la flora dels filtres.
Deserten l’U, frondós, i al no-res es congrien” (J. V. Foix)