martes, 28 de agosto de 2007

Escriure amb el gest (1a part “Apunts de Ginebra”)


A Ginebra l’esclat de llum no encega. Recupero la llengua mare, que és amb la que vam fer escala i cim amb l’amiga que aquí retrobo i rebroto. Retrobo i rebroto. Pulcritud diamantina. Luxe i modals i models de civisme. Francès: Llengua sobtada. Poc a dir en aquesta ciutat, tot ho visc, i al cor, la llengua alada de l’amiga em folra d’un silenci calm el neguit que em poblava a Almeria.

“No sabríem entendre la petja del poeta sinó en la dignitat que hi deixa segellada. Perquè, ¿com l’entendrem sinó en una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins no escriuria versos… Cada gest d’aquest home, cada mot d’aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les orelles del doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema (…) Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui… El demà és sempre més bell que el passat” (Contra els poetes en minúscula, Joan Salvat-Pappasseit)