sábado, 6 de octubre de 2007


Zona de sanejament del Raval

Seré breu i directa, com una cançó dels The cramps. Odio l’espècie humana, certs membres de l’espècie humana. No seré tant breu com per acabar aquí. Estem a dissabte, vaig a la Boqueria a comprar, perquè durant la setmana la jornada laboral no em permet improvisar la meva supervivència. Hi ha una orquestra que entona cançons populars catalanes a cop de tenora. Ningú en coneix cap. Hi ha l’orquestra i tot de turistes que col·lapsen qualsevol accés a les parades d’aliments. Les olives d’Aragó són un blanc segur, pregunto sobre una barreja estranya. “Són molt bones, a mi m’agraden molt”, em diu la venedora mentre obre els ulls com unes taronges. S’ha deixat: “A mi m’agraden molt les noietes que paguen dos euros i mig (400 pessetes de les velles) per un grapadet d’olives”. Es diuen olives gregues i es paguen al preu dels vells ídols. No en necessitem a cap. Des de que aquesta zona és “territori turista”, que s’assembla més a las Vegas que al que és, un simple mercat. Tot són aparadors relluents, venedors de fira, clients que esguarden els aparadors amb cara marciana com si no haguessin vist un cap de peix en la seva vida, o com si veiessin el cul d’una dona fent un streaptese en el lloc del peix. Finalment et trobes uns preus inflacionats que només poden pagar els que no viuen aquí. Torno carregada amb la bicicleta, passo per l’aparcament de cotxes obert que hi ha darrera els contenidors pestilents de darrera la Boqueria. La senyora que aixeca la tanca perquè surtin els cotxes em fa fora cridant “això és un parquing privat”, que surti, cridant, “que surtis”, cridant. Li dic que es prengui un calmant i surto xino-xano, sóc un animal dòcil, no puc fer mal, i menys quan vaig amb la bicicleta carregada de menjar. Penso que la frase “que et folli un peix” és la que més s’adequa a la seva fisonomia: a la seva faldilla fins per sota dels genolls, a les seves ulleres enganxades a la punta del nas. I si intento dir-li alguna cosa: Fuig. Doncs no cridi, perquè si crida voldré saber per què. I si fuig l’hauré de perseguir, i semblaré una persona perillosa, quan el més perillós per algú que vol saber és l’acusació seguida d’una falta de resposta. Per sortir de la Boqueria un hauria de poder passar per qualsevol carrer, el sol urbà no és privat, si ho és que el tanquin i el tractin com a tal. El pensament és privat i el que li resulta més atraient és que hi circulin convidats inesperats. El rostre desencaixat de Barcelona, com un quadre de Picasso, és totalment privat i s’adorm, inútil, rera una vitrina institucional. Està a mans dels que mai s’hi passejaran. M’assec a terra a la Rambla del Raval sense fer res i m’aixequen per “ocupar intensivament la via pública”, essent aquesta una de les lleis de la nova normativa civil. Vaig pel carril-bici a la sortida de la feina i, a deu metres del lloc on treballo, em para el Sr. Mosso i em diu que vaig en contra-direcció. En contra-direcció? És com multar a una tortuga perquè marxa per sota el llindar de velocitat mínima permesa. La qüestió és que no hi ha cap carril per anar en “l’altra direcció”. Quin compromís i quina mandra parlar de contradiccions i tautologies amb un “mosso” que l’únic que em diu, des del seu “ceptre i palau” imaginari, “que sàpigues que des del dia 1 del mes passat que et puc penalitzar”. Només li falta dir: “Nena” i tocar-se el paquet. Doncs penalitzi’m i no vagi de “perdona vides”, acati amb la feina que li toca fer i no se sobreestimi a partir d’ella. Vaig al bar del costat de la Universitat i uns nois amb cadenes al coll i pantalons amples juguen tirant-se pedres, fruites i tot el que troben al davant fins que em donen a la cara amb una cosa vermella que no sé distingir: “Vigila, chaval”. I només els hi queda l’avergonyir-se un segon, el riure, i el continuar fent-ho. Aquesta topada és el de menys. A mi només em resta plorar per aquesta fastigosa ciutat. Al cap de dos metres veig que s’ha ajuntat, com cada dia, una colla de 15 rodamóns que es passen el dia bevent vi i xerrant de les seves coses. A primera hora una noia del grup es desperta d’hora i es comença a maquillar, un altre es posa a llegir al diari. Tenen temps i es tracten com a persones de veritat. Els entenc, aquests estoics degenerats, la seva anti-sistèmica passivitat. Mai podré jaure d'aquesta manera. De vegades arriba la policia i els hi demana a tots els papers. Són cordials i viuen sota l’estigma de “l’estrany”. El vigilant de la Universitat els mira amb cara de “fills de puta bastards”, abans i després d’avisar a la policia, és clar. Contrasta amb les noietes vestides de Prada, Versace, Dolce and Gabanna que estudien dret, economia i periodisme a la Pompeu Fabra. Jo hi vaig estudiar. Parlar d'això també em fa mandra, no cal. Barcelona sembla que es mofi de nosaltres tota l’estona, i, si no ho fa, és que més val apagar i marxar. No he estat breu, perquè la vida és confusa, fins i tot en aquests moments d’un posicionament ètic tant clar.

5 comentarios:

lourdes dijo...

segueix amb les teves opinions, m'omplen, i em fan riure, son escrites am rabia e ironía, però amb molta inteligéncia

hiperboreana Ingrid dijo...

ja saps que tinc molta mala llet i que a casa s'aprèn a discutir. Gràcies mare...intentaré seguir-ho fent...petonassos

Anónimo dijo...

:P

vine un día al mercat del CARMEL...
jejje... sería molt divertit.

Aniríem a esmorzar primer i a llegir el diari. Després podríem prendre una mica aquest sol d´hivern mentres fem el vermut a los CARACOLES. Encara ens queden racons .

alba optimista

hiperboreana Ingrid dijo...

Sí, abans no el reformin a ell també. La pròxima víctima: el mercat de Sant Antoni, ja estan preparant el desallotjament, el sanejament, la mutilació. On aniran a parar els venedors de llibres resclosits que només es poden regatejar? els còmics que no es veuran mai a un aparador? els cromos i coses tan velles i en desús, que qualsevol diria que allò no ha existit mai i que és impossible que alguna vegada hagi funcionat. Sempre es pot preguntar als venedors, aquests que et diuen "me'n faig creus que avui en dia existeixin totes aquestes coses que no se sap com funcionen". Vivim en mil èpoques alhora. A mi els mercats m'agraden, i, feta la proposta, em reservaré un dissabte al matí per passejar amb tu pel Carmel...Allunyada de la indigestió del centre de la ciutat...Mua! Espero que estigueu bé, tu i en Pol també...

pelao dijo...

suena a labor "higienica" de praderos acostumbrados....menos mal que sonaba el "heaven or las vegas" coctusero, para mitigar la rabia-y-o-tristeza...para cuando las ciudades calvino? salud.