viernes, 23 de noviembre de 2007

CONTE IMPROVITZAT AMB UN LLENGUATGE CRU I DIRECTE ARREL D'UN DIA ESTRANY


Arriba un moment en què creus realment que ho tens tot fet, tot clar, i encara et queda la meitat de la vida per recórrer, llavors què fas? Aquesta és la meva dona, aquest nen i aquesta nena són els meus fills, preciosos eh? Dos angelets. Aquesta és la meva professió, i aquest el meu cap, som amics perquè l’empresa és una segona casa, i parlant de casa aquesta la meva casa, és bonica eh? I quin jardí. I què me’n dius del meu cotxe? Sóc feliç així, i ho dic amb la meva estimada llengua, que també és fantàstica, sí senyor. Sí, i la veïna, fins i tot la veïna és fantàstica. La veïna, que de vegades és més fantàstica que la meva dona. I la meva dona, que de vegades és més menyspreable que el meu cap, que m’enganya amb la meva dona, que sap més del meu treball pel meu cap que per a mi. I jo que sé més dels meus fills per la meva dona que per la meva casa, que pagaré fins que quasi no em quedin forces a les cames, cames que estan valorades en una pòlissa de seguretat de 300 euros mensuals, que si em poso a comptar me’n podria comprar unes de recanvi al final. Cames que la feina m’ha destrossat, feina que es mou en cercles concèntrics d’angoixant acumulació desenfrenada de capital, i quan no de ingeni, que es posen al servei del mateix menyspreable fi. Fi com el que li espera al meu jardí, que demana més atencions que la meva dona, que no m’atén des de que van néixer els meus fills, fills que em comparen constantment amb els pares dels seus amics, amics amb els que juguen a donar-se cops, cops que criden darrera de cada porta, portes que tremolen pel desconegut que les volta des de fora, per l’estrany que habita dins. Interioritat que ha perdut tot horitzó d’expectativa, expectativa amb un resultat preconfigurat. Preconfigurada la morfologia genètica de l’home, home que es nega a acceptar el seu final i el posterga a través de la ciència, ciència que opera a cor obert un planeta cada vegada més raquític i faltat, planeta de desesperació resignada i somrient on visc. Què he de dir? Sóc feliç així, jo m’ho he buscat. També tinc una targeta personal de visites, per si de cas. Sempre sabreu on trobar-me. No m’he mogut d’aquest lloc des de fa quaranta anys. Sóc un ésser humà de classe mitjana i estic en la meva plena legalitat. Apart de número de identificació, targeta i estat legal, no queda ni una resta de moralitat dins meu. Què us he de dir de nou, sóc feliç així, i no vull canviar. Confio en que el planeta es fracturi o es glaci com una estrella més abans no recuperi la consciència. Que tampoc la recuperaria pas. I potser d’aquí mil anys em tornaré a trobar en aquest punt exacte dient el mateix. Sóc feliç així, imaginant que sóc alguna cosa més que aquesta felicitat sarnosa diluint-se en el buit que m’he creat. Què voleu que us digui si mai he dit res de interessant. I en això es basa la meva felicitat.

7 comentarios:

lourdes dijo...

Amb aquest joc de paraules, el personatge resulta molt tràgic.
Val la pena??? jo dic , no!!!

hiperboreana Ingrid dijo...

Mare, he fet una caricatura d'algú que no existeix, però que està a tot arreu. Som tots nosaltres, però he reconcentrat tots els defectes. I jo en dic defectes però molts en diran virtuts el poder tenir casa, cotxe, família i una feina, és a dir, estatus socials, i no es preocuparan de com han arribat a ell. Mentre a la vida és indisociable el que fem i COM ho fem. És el que determinarà la nostra ètica, la magnitud de les conseqüències dels nostres actes. Si dius que no val la pena mates a la meitat de la població, el 90% de la qual és occidental... Que no està mal (és broma)
Després d'escriure això em vaig posar més contenta, com si m'hagués tret un pes de sobre. Serà sadisme, o serà la necessitat de dir allò que per a tu s'acosta a la veritat...
un petonàs, fins ara,
I.

lourdes dijo...

Avui l'he tornat a llegir.., i penso que tens molta raó, quan et refareixes al "estatus", Potser si que és l'imatge de tots nosaltres.Encara que tenir una casa, es una necessitat,dic casa, pero vull dir, ha on viure. Las demés coses, qui ho volgui tenir, es lliure...., aixó es la grandessa o la miseria de la humanitat.
Una abraçada molt forta.

hiperboreana Ingrid dijo...

Caram, mare, rellegint i tot! Amb la conya del MINIPUT no he tingut temps per dedicar-me al blog, ja ho saps. La casa no la fa l'espai, tot i que ajuda molt. Tenir espai exterior és un pas necessari per tenir espai interior, perquè sinó el camí és difícil, no impossible, però difícil: qui té pau en una gran ciutat? qui no se sent estrany? I en canvi la sensació de sentir-se estrany enmig del camp és tant diferent, és tan sana! El que en la ciutat se'n diu "alienació", aquí se'n diu "humilitat". Un petóooo!

Anónimo dijo...

guapes les dues!! (l'homme de la rue)

Albert dijo...

Un text boníssim, centenars de veritats concentrades en un sol retrat. Et felicito.

hiperboreana Ingrid dijo...

Gràcies!!! Hi ha dies que pesen, d'altres que menys. I això que encara no en tinc res de tot això: casa fixa, fills fixes, home fixe... Tot es va covant...