Abaixo momentàniament la guàrdia del blog, perquè la vida em crida a pujar la guàrdia, sortir de la guarida i reformular-me. M'aturo, deu ser que en algun lloc del cos, la cosa està cansada. Escric cansada, perquè m'he casat en l'esglèsia equivocada, on faltava el ritual i la vida germana. A la feina no res hi he trobat, experiència, sí, però per això no cal treballar, i desfer certs nusos de caràcter que la meva naturalesa psicogònica ha creat. Vaig a explorar els camins del crit dins el silenci, he de retirar-me, descomposar tot allò que s'ha quedat congelat a la mida de la costum, i en els costums no m'hi vull quedar. Les coses que es repeteixen retornen perquè reneixen, no perquè ens hem agafat a elles com un vici que pot sobre la nostra voluntat. Res és gratuït, i, alhora, res ens és dat. Que el principi era un camí de principis, això ho oblidàrem. Jo em plantejava el blog com un punt de trobada, però amb les hores, la trobada ha perdut l'aura de realitat que jo havia projectat. També ha passat que em costa reconèixer-me en totes aquestes paraules, hi ha un exhibicionisme que no m'és familiar, tot i que tampoc crec que condicioni tot el que aquí s'hi pot trobar. Hi ha, però, la forma visible de l'immediat, forma transformada, que amaga el que per a mi és més important i ho substitueix per una altra forma importada. Els diaris íntims només es poden escriure en estricta soledat. Aquest seria un espai per una ficció documental (si sóc el que m'explico a la ficció li dono el valor d'absoluta realitat, al cap i a la fi, tot és interpretació). Però no aconsegueixo donar-li la volada que voldria, la llibertat que en gèrmen sento en mi. L'embranzida inicial amb la qual havia iniciat tot això ha quedat tenyida de mil colors, com un capvespre qualsevol, i no aconsegueixo veure-hi del tot clar. Així doncs, ara que miro a la distància, endarrera i endavant, crec que és un bon moment per parar-me a la font, hidratar-me, seure sobre la pedra, i contemplar el paisatge. Com si no hi fos. O com si tot estigués, d'una manera clara i animada, per arribar. La fletxa negra m'indica la cantonada del demà, que el desert només és un miratge del bosc de l'animal.
