martes, 19 de febrero de 2008

CAIC AL FORAT DEL POEMA PER SI TROBO…


Vaig perdre una paraula en una illa.
Ni tansols sé si era aquesta ni quan existia.
Engarjolada en el fangar resta la crida.
Perquè vam cridar, vam pagar el preu del que somia
amb l’infinit barret del prestidigitador.
El vent no esborra el record tal com diuen,
ni l’oblit el plor que encara fa bassa mentre camines.
Posa’t la camisa aquella, la que li falta un botó
i et deixa entreveure la crua carn de la ferida
i el fossar on s’encallà l’amor,
on un mot il·legible es resisteix entre sang i resina,
on un mot que no entenc em convida a llegir de nou.
Vaig perdre una paraula que era important.
O llavors, dins l’illa, ho semblava,
quan m’enfonsava espines perquè florís el verb
mentre la carn s’amainava.
Ara només veig avançar la sang,
i la resina viscosa que dels dits reneix.
Tot el que en la mirada no troba mai més el mot
són les coses que ens han portat a tocar al fons
de l’aquari on l’atronauta sense astre n’és el peix.
I tot el que en la mirada no troba mai més el mot
esdevé vent que empeny al lluny; només vent
el crit desfigurat de l’animal sense repòs.
A l’illa només hi ha el vent fuetejant rialler
el teu passat inexistent, incapaç de mots.
I tot en la mirada s’enfonsa en el buit
com quan l’estaca et clava al bell mig del pit
les darreres hores dels dies sense amor.