miércoles, 7 de mayo de 2008

FRAGMENTS

Vaig a intentar a parlar del que vaig veure l’altre dia (què sinó). Vaig anar a la inauguració d’una exposició d’un amic a la sala d’art jove de la Generalitat de Catalunya. Era una col·lectiva, cada obra el seu espai, tot i que hi havia més espai que obra. La de’n Marcel s’havia reduït a una projecció, allò era part d’una obra. Després vaig anar a la web, que, extranyament, és on es mostra l’obra completa, les 365 animacions (http://365animacions.net/). En Marcel va dedicar-se tot un any a animar cada dia 15 fotogrames, com qui és boig (com diria la meva àvia). Però no n’és pas de boig, a no ser que ho prenguem segons l’expressió de la Lispector: “Todo caso de locura es que algo ha regresado, a veces la vida regresa”. Al tren em vaig trobar una altra amiga, l’Imma, artista també, em va dir que avui en dia, en l’art jove actual ja hi ha un parell de tendències, en primer lloc aquells que es dediquen a posar en crisis la institució (burocràtica o física, diguem-n’hi museu), posant en dubte els seus fonaments, formals o simbòlics; en segon lloc hi ha els artistes que treballen amb unes ordres de treball molt estrictes, buscant uns paràmetres fixos (condicionants) i a partir d’aquí deixant que l’obra es desenvolupi, encara que el que evidencïi sigui el buit de sentit i fins i tot d’obra. En tercer lloc hi hauria els indexadors compulsius, dels quals l’Ignasi Aballí en seria el pare, d’alguna manera (homenatjat en l’exposició col·lectiva). Aquí, vaig pensar, en la segona, podria trobar-se l’obra de’n Marcel, tampoc m’importava gaire no trobar-li un lloc, l’obra ja el té: 365 dies no és un espai qualsevol, tot un any de una vida amb la constància ferotge que un podria trobar en els diaris de Tolstoi o en els més de trenta anys (erro en les dates) amb què Pessoa va escriure el seu Llibre del desassossec. Si en Tolstoi trobàvem el “un altre dia sense escriure res”, i en Pessoa “un altre dia ficcionant des de la cambra pròpia per a la pròpia desaparició”, en aquest cas la cosa canvia. La imatge tot ho canvia. Que no passi res no és possible, sempre hi ha alguna cosa que es visibilitza, que passa. Alguna cosa que s’anima: també, i sobretot, la pròpia casa. A la pàgina web en Marcel parla d’animació experimental i un troba les animacions classificades per espais, temes, tècniques d’animació, relacions vàries. Un pot veure-ho cronològicament o per les classificacions que hom vulgui. En qualsevol cas, tant si es llegeix (visualitza) cronològicament o de forma dislocada i personal, hom hi troba una coherència interna difícil d’explicar. L’atzar obre i obra meravelles? En tot cas el treball i la constància donen resultat, o millor dir que el viure dóna i obra el seu propi resultat, més enllà de la nostra voluntat. Si bé hi ha animacions pensades, d’altres són fortuïtes i neixen del que un té més a mà: el sofà del menjador que s’anima (ah! Els objectes s’animen! La casa mòvil!), les sabatilles, els amics, els cotxes des del balcó, el mateix autor… La vida així formalitzada, en fragments, resulta més completa i coherent que la memòria que un en podria fer al final de l’any. És clar, però ja és una altra forma. Què més dóna. És una bona forma.
Deia Pessoa: “Envidio –pero no sé si envidio- a aquellos de quienes se puede escribir una biografía o que pueden escribir la propia. En estas impresiones sin nexo, ni deseo de nexo, narro indiferentemente mi biografía sin hechos, mi historia sin vida. Son mis Confesiones y, si nada digo en ellas, es que no tengo nada que decir. ¿Qué tiene alguien que confesar que valga o que sierva? (...) Lo que confieso no tiene importancia, pues nada tiene importancia. (...) Vivo de impresiones que no me pertenecen, perdulario de renuncias, otro en el modo como soy yo (…)”. I en el pròleg del llibre: ‘En una carta del 19 de noviembre, Pessoa confía a Côrtes-Rodrigues que se encuentra en un estado de “abulia absoluta”. “Soy”, escribe, “un fragmento de mí conservado en un museo abandonado. Ahora, que mi familia estaba aquí se ha ido a Suiza, ha caído sobre mí toda casta de desastres que pueden suceder. Por eso me encuentro en una abulia absoluta, de modo que hacer algo me cuesta tanto trabajo como leer un volumen de Teófilo (Braga).” Poco más adelante, se refiere a su “estado actual de no-ser” y concluye que semejante “estado de espíritu le obliga a trabajar mucho, sin querer, en el Libro del desasosiego. Pero todo fragmentos, fragmentos, fragmentos”’.
Fragments, fragment, fragments: moments de l’ésser. Fragments: Balbucejar-me en el temps. Si ens sembla que només diem i mostrem l’inútil, el fals, el buit, i que el que realment s’hauria de dir i mostrar queda velat enmig de la nostra impotència, els escrúpols socials i les rodes dentades de la quotidianitat, és perquè… Ben bé no ho sé, suposo que perquè encara no hem arribat al final i el moment que segueix a l’anterior sempre l’apunta i el posa en dubte, a cada nanosegon es generen mil estímuls més i un univers diferent. Però els fragments no esperen res d’això, no responen a cap totalitat, cap visió holística, cap sistema general, fora del dogma, no volen ser més del que són. I és per això que en ells acaba un trobant una honesta petita veritat. Sense saber el que fèiem anàvem teixint i al final ens hem trobat al bell mig d’un gran brodat.

3 comentarios:

lourdes dijo...

Voldria escriure el que he entés, però espareré algún comentari dels altres.
petons carinyo

Bohemi (Resident) dijo...

Esperaré que la Lourdes deixi un comentari per penjar el meu. ;)

Alicia Kopf dijo...

.. segueixo pensant en lo de l'altre dia...si, les regles i la constancia son una bona cosa per anar teixint, la vida mateixa fa el dibuix.
Petonaaassos ( i visca Pessoa, que és molt gran).
imma