domingo, 22 de marzo de 2015

CITIZENFOUR

Crítica pel Cinema Truffaut en motiu de la seva estrena.


Un thriller sobre la ciber-vigilància

El documental CitizenFour, dirigit per Laura Poitras, enguany va guanyar l’Óscar al millor documental. Poitras ja havia estat prèviament nominada a aquesta categoria amb My Country, My Country (2007), sobre la vida dels iraquís sota l’ocupació nordamericana. Aquest documental, juntament amb The Oath (2010) i CitizenFour (2014), formen part de la trilogia 9/11 centrada en analitzar, a partir de casos concrets, com a partir de l’11-S la seguretat estatal va passar a ser una prioritat del govern dels Estats Units i les “sinistres” estratègies que es van desenvolupar.
Tot va començar quan Poitras va rebre un correu electrònic encriptat d’algú anomenat CitizenFour (“Four” en relació a la Quarta esmena de la Constitució dels Estats Units -1791- que prohibeix els escorcolls i embargaments desraonats o arbitraris). En aquest mail, l’anònim li oferia informació interna sobre la NSA i d’altres agències de intel·ligència. CitizenFour és un thriller que mostra, a temps real, les filtracions sobre l’espionatge de la NSA per part d’Edward Snowden durant l’estiu del 2013. El documental, com va dir Gemma Galdon a la seva pre-estrena al Festival Kosmopolis de Barcelona, és també una classe sobre encriptació i va destacar que, per primera vegada, s’havia tingut accés en un documental a un procés de filtració de dades que formen part de secrets estatals (Top Secret) a temps real.
Snowden va donar a Poitras proves que confirmaven que la NSA tenia una ordre judicial que li permetia espiar, a través de programes com PRISM o XKeyscore, a millons de ciutadans usant el servei i servidors d’empreses de telecomunicacions com AT&T, Verizon, Google, Facebook, Yahoo!, Microsoft, Apple, entre d’altres. Les dades que col·leccionaven provenien de mitjans com internet, telèfons, cable, etc. Les filtracions es van fer a través del Washington Post i del The Guardian (Anglaterra), en aquest cas a través dels articles del periodista i advocat Glenn Greenwald, un altre dels protagonistes principals del documental que, com Poitras, va guanyar el Pulitzer Prize for Public Service arrel d’aquests articles sobre els programes de vigilància global als Estats Units i a Anglaterra (programa TEMPORA) basats en les filtracions de Snowden. Un altre dels protagonistes destacats és William Binney, veterà de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) que va renunciar al seu càrrec en veure les il·lícites activitats de la NSA.

Whistleblowers: la informació com a arma pel “bé comú”

L’FBI va obrir una investigació penal contra Snowden, que va ser extraditat i va haver de fugir de Hong Kong a Moscú on, després d’estar més de 40 dies  retingut a l’aeroport, va rebre “asil polític”. Snowden forma part de la comunitat de whistleblowers* que s’han arriscat a perdre-ho tot en nom del “bé comú”, del dret a la privacitat i a la llibertat d’expressió i opinió de la gent. Pensem en persones com Julian Assange, editor en cap de Wikileaks (2006) que, entre d’altres leaks, el 2010 va donar a veure les filtracions de Chelsea Manning sobre la Guerra d’Afganistan i d’Iraq  i que, des de llavors, està en l’ull de mira del govern dels Estats Units i segueix com a “exiliat polític”. Pensem en el propi Manning, condemnat a 35 anys de presó. O pensem en Aaron Swartz**, programador informàtic i defensor de la cultura lliure que el juliol del 2011 va ser acusat d’usar un script per descarregar 4,8 millons d’articles i documentals i que s’enfrontava a 4 millons de dólars de multa i més de 50 anys de presó, cosa que el va portar al suicidi (veure el documental The Internet’s Own Boy, 2014). Com recitava la primera frase de Howl de Ginsberg, “vaig veure les millors ments de la meva generació destrossades”, però no per la bogeria, sinó per les pròpies polítiques governamentals. A quantes morts més haurem d’assistir per adonar-nos que l’Estat no ens protegeix, ans ens vigilia i ens controla en benefici de les elits econòmiques?

No cal citar a Negri i Hardt per recordar que després de l’11-S es va dibuixar un nou panorama geopolític global, un panorama, ideològic i econòmic, que es refugiava en el “terrorisme global” per portar al límit la vigilància ciutadana. El “pànic mediàtic” actual sobre el yihadisme, en part, també s'explica a partir de CitizenFour. Aquest pànic que passa per la creació d'un "maligne Altre" encarnat en ISIS o, anteriorment, en Al Quaeda (veure The Power of Nightmares d’Adam Curtis), només serveix per endurir i aplicar la llei antiterrorista i per penalitzar, per tant, dissuadir, tota forma de protesta o discens social. Qualsevol persona és potencialment sospitosa d'atemptar contra la "seguretat nacional". Els homes, que juguen a ser déus, els “déus bons”, estan molt bojos. Mentrestant, el fantasma del TTIP es va filtrant, silenciosament. Tornem al 25 de juny, quan Putin va defensar que Snowden podia restar a Moscú com a ciutadà lliure perquè Rússia no tenia un acord bilateral amb Estats Units. Imaginem que no és Moscú, sinó Madrid, en una Espanya on s’ha aprovat el TTIP; podríem suposar que Snowden ja seria torturat i engarjolat en un context així? El TTIP genera un “polèmic” i perillós acord bilateral a escala global entre Europa i els Estats Units, això li donaria, automàticament, el poder de convertir el planeta sencer en el sanguinolent ull del Gran Germà, o és “només” una qüestió comercial-neofeudal? Preguntes que, per sort, encara no tenen resposta. Mentrestant, premiem i aplaudim la valentia dels que gosen obrir la boca mentre són perseguits per la mort, però som incapaços de transformar el sistema judicial per protegir i alimentar aquesta “valentia”.

 

(*) “Alertadors”, llegeixi’s, no com a “traidors a la pàtria” (ús comú), sinó en un sentit positiu

(**) Un dels primers desenvolupadors del RSS, codisenyador de Markdown, col·laborador en el disseny de codi de les llicències Creative Commons, desenvolupador de l’arquitectura d’Open Library, cofundador de Reddit i Demand Progress


 

miércoles, 18 de marzo de 2015

PROPHETIA a la Fundació Miró


A la Fundació Miró es pot veure l'exposició comissariada per Imma Prieto, PROPHETIA, sobre les clivelles de la Unió Europea. He participat en el catàleg amb un breu text titulat "La irresponsabilitat de ser responsables"

domingo, 1 de marzo de 2015

AUDICIÓ #10 DE L'EIX DEL MAL



No es sueño la vida: ALERTA!”
Ciudad Sin Sueño, Federico García Lorca



El disc

Per l’audició #10 de l’Eix del Mal he escollit l’OMEGA (1996) d’Enrique Morente i Lagartija Nick, un disc participat per Vicente Amigo, Tomatito, Estrella Morente, Isidro Muñoz, Cañizares, amb poemes de Federico García Lorca, Leonard Cohen i l’ajuda d’Alberto Manzano, traductor de Leonard Cohen.

Condicions de producció

El disc va fer-se al llarg d’anys. Tot va començar quan Alberto Manzano va trucar el 1991 a Morente amb la idea de fer un disc de versions de Cohen en clau flamenca. Van treballar junts una setmana: Morente, Manzano i Juan Habichuela. El 1993 es coneixen Morente i Cohen, encaixen. Morente era amic dels Lagartija Nick, que volien versionar a Lorca mesclant punk i flamenco. Jesús dels Lagartija Nick li va cantar el poema Niña Ahogada en un pozo amb la música de Helter Skelter dels Beatles: l’atenció es posa en Poeta en Nueva York, llibret que contenia el poema. El 1996 va sortir el disc, produït per un empresari amb negocis immobiliaris que va invertir 150.000 euros. Es van arribar a vendre 50.000 còpies. El 2011 l’editorial Lengua de Trapo va treure OMEGA: Historia oral del álbum que unió a Enrique Morente, Lagartija Nick, Leonard Cohen y Federico García Lorca escrit per Bruno Galindo. El disc recull 50 veus que parlen d’aquest disc, que avui en dia ja és de culte; el llibre es troba esgotat i no s’ha reeditat i m’he perdut la seva lectura. Després d’això, Morente va tornar a col·laborar amb Lagartiga Nick amb el disc Val del Omar (1998), un homenatge al cineasta experimental granadí. Val del Omar va ser contemporani de Lorca, va treballar a les Missions Pedagògiques i va ser un pioner a l’hora d’investigar les possibilitats creatives del cinema. Enrique Morente seguirà l’estela de col·laboracions híbrides treballant al costat de grups com Sonic Youth.

Estils

Jesús Miguel Marcos dirà que, per primera vegada, els esperits del postpunk es troben amb el flamenc clàssic, però, realment, és complicat determinar l’estil de l’OMEGA. D’una banda és flamenco, però un flamenco que no va aplaudir la comunitat flamenca, de fet, el van “ignorar”, com recorda Luis Troquel. La comunitat flamenca, en el seu dia, tampoc va acceptar a braços oberts La Leyenda del tiempo (1979) de Camarón (on també es feia un homenatge a Federico García Lorca), però el temps posa les coses al seu lloc, totes les coses. L’OMEGA passa per alguns pals del flamenco, s’hi troben una espècie de buleries (El Pastor Bobo, La Aurora de Nueva York); també ens ho recorda (llunyanament) Niña Ahogada en el pozo o, fins i tot, Ciudad Sin Sueño té una bateria que marca el compàs de la buleria. També hi ha un Tango (Sacerdotes), alguna cosa que ens fa pensar amb un Fandango (Norma y paraíso de los negros), una altra cançó que podria ser un tanguillo que no porta enlloc, mesclat amb la música argelina d’una Cheika Remitti (Vals en las ramas) o un tema que podria ser una Soleá estirada, insuportablement (pels puristes) atonal (Adán). Però també hi ha un vals (Pequeño vals vienés) que tots recordem d’haver-lo sentit cantat per Leonard Cohen, el mantram rockero de l’Omega (poema para los muertos) i l’opera-rock de Vuelta de Paseo. També hi ha rock, és clar, el pols elèctric dels Lagartija Nick, flotant enmig del cant fúnebre i, alhora, èpic, que és l’OMEGA. Una èpica necessària, per com contradiu la cançó melòdica i el folk anèmic, tan populars avui en dia. Però això va a gustos, i el gust és ben privat, malgrat que les indústries culturals s’entossudeixin en domesticar-nos-el,  homogeneitzar-nos-el. 

Contingut, analogies, elegies i ecos del temps

L’OMEGA és un cant fúnebre doncs, no només perquè el propi Morente així ho entenia, ja que la seva mare va morir durant la gravació del disc, sinó pel seu propi context i continguts. El disc inclou tres cançons de Leonard Cohen (Manhattan, Aleluya i Sacerdotes –que el propi Cohen mai va grabar-), dos temes adaptats de dues obres de Lorca (Primeras Canciones, El Público) i vuit temes adaptats del llibre Poeta en Nueva York, del mateix Federico García Lorca. Aquest llibret excepcional va ser escrit entre el 1929 i el 1930, quan Lorca va anar a fer una estada a la Columbia University, a aprendre de la soledat. La seva arribada a Nova York va ser traumàtica, al revés de molts dels seus coetanis, de molts poetes avantguardistes que cantaven les meravelles de la ciutat moderna; Lorca va veure en la gran ciutat industrial l’emblema del nou “mal”. El llibret, que alhora està inspirat per la poesia d’Eliot i Whitman, és un lament contra la industrialització, el capitalisme i les seves misèries i el racisme congènit a la cultura nordamericana amb la qual es va trobar. Lorca arriba a la gran metròpolis després del Crack del 29 i es troba davant d’una societat fracturada, desigual, caníbal, necessitada i desesperada. Els seus versets, des d’una construcció surrealista de les escenes, són il·luminadors en aquest sentit. Les impressions que retén són atemporals, actualitzables al llarg de tota la història del capitalisme.


L’univers dels poemes de Lorca es filtra en el context de 1996, any de publicació de l’OMEGA, una època amenaçada per una globalització econòmica imparable. Des del 1999 (Seattle), fins al 2002, la gent sortirà al carrer per manifestar-se contra el FMI, el BCE i les cimeres del G8; hi haurà la contra-cimera del Fórum Social Mundial, aprofitant la cimera Internacional sobre Finançament pel Desenvolupament de Monterrey; hi hauran 500.000 persones a Barcelona que el 16 de març del 2002 sortirem al carrer i, a la mateixa nit, 30.000 d’ells, peregrinarem per la muntanya de Montjuïc, a les fosques, fins a arribar al Sot del Migdia, prop del cementiri, per escoltar Cheb Balowski, Fermin Muguruza, Manu Chao, entre d'altres, una part de la banda sonora local d’aquells dies, que em fa pensar en quina és la banda nostra dels nostres temps i en si, realment, la necessitem. Estàvem allà, esperant escoltar l’OMEGA, aplegats en un altruisme massiu i pronunciant-nos per no acabar sent titelles a mans de les corporacions transnacionals i del FMI; volíem fer-nos escoltar, aquesta era la missió, pensant, naifment, que es pot conversar amb les corporacions transnacionals (organismes impersonals amb tendència a la psicopatia, com dibuixa el documental The Corporation) i amb els governs. La nostra època, les nostres crisis, són filles dels plans que van traçar, del mapa que van dissenyar llavors.  

Vam escoltar l’OMEGA agermanats, parlant amb els morts. Vam entonar la litúrgia, vam lamentar la mort de la mare de Morente (com avui lamentem la mort del cantaor), la mort de Lorca (a mans dels feixistes), la mort de les economies i les cultures regionals, amb un crit coral, però, que encara creia poder frenar el desastre. I ens trobem aquí, febrer del 2015, fent front a la crisi, a la debtocràcia, a la bancocràcia, a tractats esclavistes com el TTIP, sentint una espècie de déjà vu oxidat, escoltant Ciudad Sin Sueño com si estiguéssim al 1929, com si estiguéssim al 2002, com si estiguéssim al 2015. 

Aviat arribarà Maig, hi haurà eleccions municipals que, o bé apuntaran a una revolució democràtica (nous municipalismes), o bé al precipici de la política basada en la inèrcia continuista; i és llavors quan penso en Lorca, dient: “se cayeron las estatuas al abrirse la gran puerta”. Han de caure les estàtues, els falsos déus, els sistemes que només sistematitzen la desgràcia, cal acallar el Requiem heretat, entreveure i entrar en el paisatge que es dibuixa darrera la “gran porta”.

martes, 24 de febrero de 2015

COR PELUT

La nostra amiga Maria Cabrera ens va demanar, a la Marta Sureda i a mi, de participar en el fanzine anual COR PELUT que monta juntament amb el fantàstic personal de Les Sueques (i més gent). 
Segons la Maria, "Al COR PELUT el primer hi van participar: l'Enric Casasses, la Blanca Llum Vidal, l'Arnau Pons, en Josep Pedrals, en Martí Sales, la Dolors Miquel, la Laia Noguera, en Joan Josep Camacho Grau, la Mireia Madroñero, la Blanca Nuño, en Roger Aluja, en Gerard Segura, en Janot Vila, la Paula Esparraguera, l'Íngrid Guardiola, la Marta Sureda, la Mercè Galí, la Maria Alcaraz, la Raquel Tomàs, en Xavi Grimau, en Valero Sanmartí, la Saida Gener i la comitiva de dones piloses, l'Eduard del Castillo & la darrera menstruació de la temporada de l'Alicia Fernández, la Rosa Cerarols i la meva targeta de la Seguretat Social".

"Al COR PELUT d'enguany hi participen: la Marina Espasa, l'Albert Lloreta, en Gerard Segura, la Montse Virgili, les Fontaines (l'Íngrid Guardiola i la Marta Sureda), la Marta Rojals, la Paula Esparraguera, l'Ariadna Ribas i l'Artur Tort, la Raquel Tomàs, la Maria Alcaraz, en Martí Sales, You Are So Overrated, la Maria Cabrera servidora de vostès, l'Eduard Escoffet, l'Antoni Vidal, la Irene Pujadas, la Maria Rovira, la Saida Gener, en Janot Vila, en Juarma i en Roger Peláez. I l'Ausiàs March i uns quants pèls."


La Marta va fer 4 collages i jo hi vaig posar el subtext, aquí van: 

CLASSE
Et posaran un nom per tenir-te sota control. En el zoològic humà tindràs la cel·la que els teus avantpassats t’han deixat. La pobresa ve d’herència o te la regalen per duplicat en qualsevol centre comercial, són les ofertes, la llei del mercat. Pagaràs amb targeta i en escala de grisos la teva llibertat. Quan arribis el primer dia a classe et preguntaran com et dius, t’ho has d’inventar, que no aflori l’herència fetal, reimagina’t-ho tot, per si de cas. L’educació arrela en això, en desfer la selva espessa i sanguinària del passat.


NINA
Seràs una dona per sobre de les teves possibilitats. Menjaràs, estimaràs, expressaràs, respondràs amb desmesura, l’home gris t’ignorarà i ni te’n preocuparàs. Viuràs per sobre de les teves possibilitats i en faràs d’això mesura; i et farà això capaç de viure una digna vida. A la mesura no li faràs cas, a mesura que descobreixis que els qui prenen les mesures tenen per ofici preparar el llit dels morts.

PARE
- Vigila, que vindrà l’home del banc…
- L’home de blanc?
- L’home que només té un blanc: blanquejar-te fins a esfondrar-te.
Vigila, que ve l’home del seny…
- Aquell home de negre?
- Que tot a dins ho empeny, menys la fe amb la que tot ho ven.
Vigila que vindrà el que ho veu tot…
- L’home de foc?
- El que et senyoreja, el món voreja i t’engola al fons del pou.
I compte! Que no és res de nou.
- Però si no hi ha més altre que el nosaltres!
- Doncs deixa’m a fora a mi i la por.

BALL
Vaig conèixer un noi que semblava un anunci de mantega o un polític de lliga provincial, era un noi d’una altra època. Em va convidar a ballar per fer-me la traveta i obrir-me els queixals per posar-hi “espurnes d’amor” i fer-ne focs artificials, em va dir mentre somreia. Ballem, que la mantega es desfà, el món s’acaba i potser demà ja no serà demà. En el disc de pissarra vam escriure els nostres noms mentre la música ens feia sonar. La gent plorava, no és que féssim pena, era que plovia massa a la peixera i tothom sabia que era el darrer ball, però un ball que va durar més que totes les guerres.



lunes, 23 de febrero de 2015

NIGHTCRAWLER (2014) al Cinema Truffaut


Nightcrawler és l’opera prima de Dan Gilroy, un guionista de pel·lícules d’acció com El Legado de Bourne o Misión Explosiva. El director signa també el guió de la pel·lícula que va ser nominat als Óscar o als BAFTA i també als Globus d’Or per la impecable interpretació de Jake Gyllenhaal. La pel·lícula ha estat un èxit de taquilla i ha rebut més de trenta premis arreu del món. Gyllenhaal s’ha convertit en l’actor fetitxe del Hollywood una mica més independent amb grans interpretacions en pel·lícules com Enemy, Código Fuente, Zodiac, Brokeback Mountain o Donnie Darko. La seva pecular fisonomia el converteixen en el personatge perfecte per interpretar a Louis Bloom, un jove que no aconsegueix trobar feina i que decideix convertir-se en productor de vídeos per als informatius televisius. Louis Bloom no té moral, o més aviat, adopta la moral d’una societat basada en el capitalisme caníbal i en l’autosuperació despiadada que no fa concessions davant de res ni de ningú. Forma part de la saga de personatges que pateixen una certa psicopatia emocional, pròpia d’un context neoliberal, com els protagonsites de Cosmopolis, Drive o Shame.
Nightcrawler significa, alguna cosa així com “aquell que s’arrossega per la nit” i és que quasi tota la pel·lícula s’ubica en la nit de Los Ángeles, una nit de carrers buits i amenaçants, de sirenes de policia, neons i personatges al marge de la llei. La pel·lícula també és un assaig sobre la construcció de l’esdeveniment mediàtic, sobre com es fan les notícies, en un context com el nordamericà, el de les networks privades que prioritzen el sensasionalisme per sobre del valor informatiu o de servei públic. La pel·lícula ens recorda a la fantàstica The Network de Sidney Lumet, de fet, el segon personatge, el de René Russo, que interpreta a una realitzadora de informatius d’una cadena privada, podria ser el de la Faye Dunaway a la pel·lícula de Lumet, però portada al seu extrem. La realitzadora farà de la falta d’escrúpols el seu modus operandi per tal d’aconseguir audiència.
Bloom es convertirà en un rapinyaire de imatges morboses, apuntarà als cadàvers, buscarà l’accident. El seu mètode és doble: proveir-se d’un jove precari que aspira a una millor vida i que disposa d’un mòbil i un GPS (no cal res més per aconseguir la notícia, com diu Bloom) i punxar la ràdio de la policia per arribar el més ràpid possible als llocs dels crims o de les catàstrofes atzaroses que proveeix la gran ciutat. Un amic em recordava la figura del fotògraf Weegee, autodidacta i amb un equip fotogràfic molt bàsic (com el protagonista de la pel·lícula). Cap a finals de la dècada dels anys trenta, Weegee era l’únic reporter gràfic de Nova York que tenia permís per portar una ràdio portàtil d’ona curta amb la freqüència de la policia, així sempre acabava sent el primer en arribar a l’escenari del crim. El seu cotxe anava equipat amb un petit espai de revelat per tal de poder entregar les fotografies a l’acte. La primacia de l’actualitat, una de les característiques de la televisió que més critica Bourdieu, obliguen a adquirir mètodes poc legals per ser el primer en arribar a la meta. L’única diferència respecte Weegee, és que el personatge de Bloom es troba en ple context postfotogràfic, on la simulació forma part de l’espectacle, on no importa modificar l’escena del crim si amb això aconsegueixes més impacte mediàtic. Louis Bloom és un freelance, un emprenedor canònic en una època de poques oportunitats laborals, que aprèn les regles del negoci i les porta fins a l’extrem, sacrificant tot el que s’interposi en el seu camí aspiracional. El sistema, indiferent a l’ètica del treball, desprovist de tota deontologia possible, el premia amb l’èxit professional.

Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut


martes, 17 de febrero de 2015

SOY CÁMARA. DARRERA LA PANTALLA, 10 ANYS DE INFLUENCERS


Soy Cámara. El programa del CCCB // DARRERE LA PANTALLA: 10 anys d'Influencers from CCCB on Vimeo.

El proper dissabte (21 de febrer) a La2 (TVE) a les 1:30h s'emetrà SOY CÀMARA. DARRERA LA PANTALLA, 10 ANYS DE INFLUENCERS, el capítol 42 del Soy Cámara, dirigit per Félix Pérez-Hita i Andrés Hispano, amb les intervencions de Bani Brusadin i Jorge-Luis Marzo i amb la producció d'una servidora. 

AQUÍ més info del programa. 

domingo, 15 de febrero de 2015

LA MALA EDUCACIÓ (text publicat a Nativa, 15/02/15)

(text originalment publicat a NATIVA el diumenge 15 de febrer)

La setmana passada Xavier Artigas i Xapo Ortega, directors de Ciutat Morta, es van negar a recollir el premi Ciutat de Barcelona, premis que atorga l’Ajuntament, però que són adjudicats per uns jurats independents. Els autors van acceptar-ne la dotació econòmica que destinaran, com ells mateixos van dir, a seguir treballant per fer el que hauria d’estar fent l’Ajuntament, investigar els casos d’abusos policials amparats pel propi l’Ajuntament. Els codirectors van deixar a Trias amb el guardó a la mà i aquest gest va ser, automàticament, censurat per professionals i la pròpia ciutadania com un gest de “mala educació”. De què parlem quan parlem de “mala educació”?

La “bona educació” es regeix per les convencions epocals, el que la classe dirigent decideix en un moment determinat de la història i, sovint, té més a veure amb les formes, amb la “representació” d’un mateix en l’esfera personal i social, amb  el seu camp de visibilitat, que amb les intencions, la pròpia acció i amb les relacions socials i materials dels individus. La “bona educació” és neutra, passiva, d’una passivitat, però, doctrinària; replica les formes més còmodes pels òrgans de poder, no té conseqüències reals sobre el teixit social, no transforma les estructures de poder ni les estructures mentals, ans les deixa intactes. La “bona educació” és el que fa que ens resignem a un estadi perpetu de coordialitat preestablerta, que donem les gràcies i els bons dies als nostres botxins, que la hipocresia ben abillada sigui la moneda de canvi dels individus. Som tant del “semblar” i tan poc del ser que es podria dir que la “bona educació” és una instaurada simulació orquestrada a la perfecció des de l’status quo, aquell que castiga els més febles, els éssers improductius, els marginats del capital. Agustín García Calvo ho explica clar: “La Educación parte de una idea fundamental, tan firme como estúpida: que se sabe lo que es un niño. Lo saben porque saben el futuro de ese niño, porque ellos van a formarlo y conformarlo y todo eso por su pretendido bien, porque, sino, el pobre sería un desadaptado social, un marginal, y hay que hacer perfectos individuos para el futuro: ciudadanos sumisos, fieles creyentes de lo que hay que creer, puntuales consumidores de lo que al Mercado le interese vender, esclavos felices del Dinero”. Aquesta “educació” és la “bona educació”, la que prepara futurs replicadors i alimentadors del sistema, màquines emotives que s’expressen lliurement, sempre i quan ho facin dins els canals i les formes prefixades pel propi sistema.
L'important és l'educació a seques, la que arrela i obre camins en el respecte inter-personal, la que t’ensenya que la teva llibertat ha d’estar en dialèctica permanent amb la llibertat de l’Altre. L’educació és la que et sacseja la retina i et permet entendre què hi ha darrera la llum encegadora de les imatges corporatives, la que t’ajuda a respondre al que veus quan s’abaixa el teló i els actors de la comèdia deixen el seu camp de visibilitat pública limitat al ring de l’escenari i aprehens les conseqüències reals, legals, de l’espectacle. L’educació és la que et permet detectar les fal·làcies de l’ “espectacle” (cultural, polític, mediàtic), treure-li la màscara, veure que aquest “espectacle” és un cos eteri que basa la seva força en la mentida i la manipulació discursiva per tal d’acumular més poder.

Una gran part de la “bona educació” és herència de la barbàrie, implica sempre qüestions de classe i submissió. La bona educació sovint amaga variades formes de violència, física i simbòlica. La “bona educació” no té a veure amb el respecte, ja que la majoria dels capitosts que abanderen la “bona educació” són els artífex de l’opressió i la desigualtat social. Els “ben educats” treuen les beques menjador, tanquen les escoles bressol, privatitzen els serveis públics i el sòl urbà, són impecables en les formes i implacables en aquesta acumulació de poder. Els que fan pactes i contractes es donen la mà higienitzada, firmen educadament el desnonament i es queden tan amples. Hi ha una pel·lícula que exposa tot això immaculadament, Saló o els 120 dies de Sodoma de Pasolini, a partir del text del Marquès de Sade. El President, el Duc, el Bisbe i el Magistrat dominen les formes, les vestimentes, la retòrica, són fills de la “bona educació” i ben educadament conviden a les vestals i als adonís a unes cerimònies sàdiques i massoquistes. Com a filla de la il·lustració també penso en Rousseau o Diderot que, en paral·lel a les seves enciclopèdies i contractes socials, escrivien llibres contra les dones o les deixaven fora d’aquests mateixos contractes socials. Una bona educació que expulsi part de la ciutadania en el seu discurs és un atac directe contra la pau social, és un acte de guerra.
Al mateix temps, aquest “espectacle” político-mediàtic ha integrat i normalitzat la suposada “mala educació” basada en els exabruptes, la discussió permanent i l’ofensa personal, que res té a veure amb la posada en comú de la protesta; ho veiem en el Parlament i ho veiem en els reality shows i talk shows. Quan la “mala educació” dóna audiència, per tant, diners, és integrada, inofensiva i no hi ha reprobabilitat en el seu gest. La història de la televisió ens va donar moments excepcionals d’escenes “fora de to”, recordo a Gainsbourg dient en directe a Whitney Houston que se la volia follar, Arrabal i el mineralismo, Bukowski borratxíssim al programa literari Apostrophes; totes aquestes boutades, ben criticades en el seu moment, han estat integrades pel propi sistema al veure que era un mecanisme perfecte de treure rèdit, d’atreure públic. El guió d’aquesta exhibició de dèspotes, freaks i d’atrocitats el traça la “mala educació” per fer-nos creure que nosaltres som els altres, els “ben educats”, els que anem per la Via Regia.
Genesis P-Orridge (cantant de Psychic TV) va anar al programa La Edad de Oro de la Paloma Chamorro; programa, per cert, que van eliminar de la graella per incloure escenes de “mala educació” vinculades amb la burla a la religió, i ara penso en Charlie Hebdo i en com molts que censuren la llibertat d’opinió s’han vestit amb les gales pro-hebdorianes, quasi com una forma de marketing de política transnacional. Genesis acaba elogiant el programa en voler donar al públic informació, confusió i elements que els ajudin en el camí de la veritat, mentre que la televisió, en general, li diu al públic que no esperi res. I aquest “no esperar res” es podria atribuir perfectament a la “bona educació”, aquella que ens porta de la mà pel camí alientant de l’ordre establert.

L’educació, al final, és la que t'ensenya, des de la història i des del present, a no claudicar orwellianament, a dir "No", com van fer en Xavi i en Xapo. És el “No” que ens expliquen Farocki i Agnes Varda de les dones algerianes preses a mans de les colònies franceses; és el “No” que exposa Isabel Escudero quan parla de “desrealitzar” la realitat; és el “No a Putin” de les Pussy Riot quan van cantar la seva “pregària punk” en una esglèsia ortodoxa i que les va portar a la presó;  és el “No” de Harvey Peckar que li va costar la feina quan, en una de les seves col·laboracions amb David Letterman, va denunciar les males pràctiques de General Electric, propietària de la NBC, cadena on s’emetia el programa; és el “No” del “jo em rebel·lo, nosaltres existim” que recull Marina Garcés de Camus i Martí Sales de Marina Garcés, i jo d’ells i etzètera; és el “No” de Bourdieu quan va decidir que no aniria més a la televisió i que, al seu lloc, faria un text, Sobre la televisión, analitzant els mecanismes a partir dels quals el propi sistema televisiu censura, sigui de forma directa o mostrant continguts que no afecten a la població per tal d’evitar de parlar dels fets rellevants. Ometre informació, censurar mostrant trivialitats, és allò més contrari al que és l’educació. És la gran cadena humana dels “No” heredats i per venir el que ens dignifica com a éssers humans. Ens devem a tots els bartlebians, políticament i humanament compromesos.


Finalment, la “bona educació”, aquella que ens diu que posem bona cara a la farsa generalitzada, no val res. La “bona educació” jutja als que són diferents del que dicta la norma, enlloc de jutjar els impunes responsables d’executar el terror i la violència, institucionalment administrades.