viernes, 11 de septiembre de 2020

Art and Science of the Political Ecology of Disasters (Ars Electronica)


VIDEO HERE

Catastrophes and vulnerability has once again brought us to the forefront the urgency of assuming and acting against the consequences of an Anthropocene that advances inexorably. Being aware of the interconnectedness of all has been our daily life, facing the interactions between biological and ecological systems, but also the media ecology, within a relational ecology of practices where art, science and technology collide. In this panel artists, scientists and theoricians will explore all those possible futures ahead of us. With the participation of Pau Alsina, Ingrid Guardiola, Joana Moll, Andy Gracie and Israel Rodríguez.

lunes, 6 de julio de 2020

UNDER THE SKIN (2013) JONATHAN GLAZER





Under the skin és una pel·lícula fantàstica en tots els sentits possibles. Set anys després de l’estrena als Festivals de Venècia i de Toronto, arriba als cinemes d’aquí el tercer llargmetratge de Jonathan Glazer. Es tracta d’un thriller hipnòtic, situat en una Escòcia que l’autor presenta, alhora, des del seu costumisme i des de la seva imponent naturalesa. La sinopsi és senzilla: uns extraterrestres arriben i adopten forma humana. La seva manera de viure és posseint els cossos dels humans. Fins aquí tenim un argument molt reconeixible de clàssiques pel·lícules de terror basades en la possessió o els lladres de cossos.
La pel·lícula és el resultat d’una combinatòria molt singular: un personatge de ficció (Scarlett Johansson) el poses a caminar en el món real, amagues tot l’artifici i mires què passa. El resultat és un xoc de presències, algú que no és d’aquest món (l’estrella, l’alien) insertat en la mundanitat extrema. Per crear aquesta atmosfera d’algú que veu les coses per primera vegada (aquesta és la mirada de l’extraterrestre), es van usar dotze petites càmeres simultàniament, amagades, de tal manera que l’equip no era perceptible per la gent. Tampoc les decisions estètiques, ja que, segons el propi Glazer, l’estètica de la pel·lícula és la de la no estètica, i la seva bellesa prové de la combinatòria de tots els elements. Certament, és una pel·lícula bellíssima. Les panoràmiques i els plans-seqüències acompanyen aquest sentiment d’estrangeria i d’estranyesa. Podem pensar amb els plans-seqüència de Cléo de 5 à 7 (1962) d’Agnès Varda, però també amb el videoclip Bitter Sweet Symphony (1997), on Ashcroft deambula per Londres en pla-seqüència mentre xoca amb la gent i la seva singular vulgaritat. El director del videoclip, Daniel Landin, que va inspirar-se en el pla-seqüència situat a un suburbi de Los Ángeles del vídeoclip Unfinished Sympathy (1991) de Massive Attack, és el director de fotografia de la pel·lícula. Tota aquesta producció d’imatges va generar 230 hores que es van muntar per parts i ensamblar en el cos general de la pel·lícula al llarg de mesos. Perquè fos creïble, es va crear un compost emocional a partir de l’enigmàtica música de la compositora i performer Mica Levi (Jackie, Monos). Glazer tenia com a referència la freqüència de Ligeti de 2001: Una odissea de l’espai (1968) de Kubrick i aquesta capacitat de certes freqüències de remetre a quelcom no humà. Literalment, la pressió alienígena s’inscriu en una composició on predominen unes cordes que evoquen allò que ve de lluny, la immensitat il·limitada de l’espai, la figura de l’altre.
L’interès de Glazer per Kubrick arrela en els seus videoclips i el veiem en peces com Karmacoma (1994) de Massive Attack o The Universal (1995) de Blur. Els thrillers obscurantistes ja planaven en el videoclip de Karma Police de Radiohead i les investigacions plàstiques i, fins i tot, destructives, sobre la figura humana i els seus límits, són perceptibles en els vídeos de Street Spirit (Radiohead), Into my arms (Nick Cave), Rabbit in Your Headlights (Radiohead, amb Denis Lavant), Live with me (Massive Attack) o Treat Me Like Your Mother (The Dead Weather).
En la seva carrera com a director de publicitat, Glazer va centrar-se en practicar un neorrealisme grotesc, a articular històries de vida, a donar a veure personatges reals, suburbials, modelats per les necessitats, enquistats en paisatges precaris, però molt vius, hiperreals, tal com també veiem a Under the skin. Ho veiem amb els anuncis de Guinness (Swimblack), Stella Artois (Devil’s Island, Ice Skating Priests), Wrangler (Whatever you ride)

El seu segon llargmetratge, Birth (2004), conté escenes memorables amb el rostre de Nicole Kidman, de la mateixa manera que aquí experimenta amb el rostre i el cos de Scarlett Johansson. De fet, la pel·lícula és una pel·lícula sobre ella, que a la història no té nom, però sí tot el protagonisme. La carrera dels últims anys de Johansson és curiosa, ens convida a reflexionar sobre què vol dir ser un cos de dona bell, desitjable, sempre a la vista, sobre els riscs de l’extrema sexualització, de convertir-se en un arquetip cinematogràfic, i, a partir d’un moment, comença un desmuntatge i desnaturalització de la seva pròpia figura. Ho veiem quan encarna personatges d’acció en les sagues de Marvel, però sobretot a Her (2013) on ella és una veu, Lucy (2014) on esdevé un cos artificial i Under the skin (2013), on és un alienígena, però també a Ghost in the Shell (2017), on encarna una androide amb dubtes existencials, com els que mostra la pel·lícula de Glazer a mesura que va tenint contacte amb els éssers humans. El director, en una entrevista, evoca als personatges de Robert Bresson i les pel·lícules de Renoir com La gran ilusiín, on l’espectador té la sensació de viure amb els personatges les experiències que la pel·lícula concentra. Acompanyeu a l’Scarlet en aquest viatge cap a l’estranyesa de la condició humana i torneu-vos a mirar al mirall després.

Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut

jueves, 2 de julio de 2020

Correspondències entre Marta Segarra i Ingrid Guardiola


ENLLAÇ AL PROGRAMA!

L'Íngrid Guardiola és realitzadora, investigadora i assagista. Ha escollit la Marta Segarra per tenir una relació epistolar. La Marta és catedràtica d'estudis de gènere i de literatura francesa a la Universitat de Barcelona.A la seva primera carta, l'Íngrid i la Marta reflexionen sobre els cossos porosos, les ferides i les cicatrius. Què és la cicatriu, es pregunten, sinó memòria de la ferida? Què fa d'una dona, una dona? Pensen que viure en un cos de dona no et coverteix en una dona.A la segona carta, parlen sobre el mite d'Eco i Narcís i de l'amor romàntic. I com hem de repensar la idea d'amor romàntic, un amor assimètric i que, sovint, situa la dona en una passivitat vegetativa. El capítol acaba amb un manifest-homenatge a Agnès Varda amb diferents dones feministes que es pregunten "què vol dir ser dona".

sábado, 20 de junio de 2020

Escola Bloom_Lectures intempestive: JOHN BERGER WAYS OF SEEINGE


Calendari
30 de desembre: Gonzalo Torné // John Ashbery: John Ashbery, el primer poeta millennial.
14 de desembre: Sebastià Portell // Maria-Mercè Marçal: Mirall i miratge: La passió segons Renée Vivien.
8 de febrer: Jaume C. Pons Alorda // Iris MurdochEl mar, el mar (1978)
22 de febrer: Sebastià Jovani // George Bataille: Paisatge després de la Bataille. 
18 d’abril: Maria Cabrera // Natalia GinzburgHa anat així (1947) [2017]
SESSIÓ EXTRAORDINÀRIA: 9 de maig: Eudald Espluga: Pensar el Covid-19: una crisi (de la) biopolítica
SESSIÓ EXTRAORDINÀRIA (BIS): 16 de maig: Joan Burdeus, All the lonely people: dinàmica de les imatges en una societat distanciada
23 de maig: Irene Solà // William Faulkner, Mentre agonitzo (1930)
13 de juny: Josep Pedrals // Joan Sales, Viatge d’un moribund (1952)
20 de juny: Ingrid Guardiola // John Berger, Modos de ver (1972)