domingo, 1 de marzo de 2015

AUDICIÓ #10 DE L'EIX DEL MAL



No es sueño la vida: ALERTA!”
Ciudad Sin Sueño, Federico García Lorca



El disc

Per l’audició #10 de l’Eix del Mal he escollit l’OMEGA (1996) d’Enrique Morente i Lagartija Nick, un disc participat per Vicente Amigo, Tomatito, Estrella Morente, Isidro Muñoz, Cañizares, amb poemes de Federico García Lorca, Leonard Cohen i l’ajuda d’Alberto Manzano, traductor de Leonard Cohen.

Condicions de producció

El disc va fer-se al llarg d’anys. Tot va començar quan Alberto Manzano va trucar el 1991 a Morente amb la idea de fer un disc de versions de Cohen en clau flamenca. Van treballar junts una setmana: Morente, Manzano i Juan Habichuela. El 1993 es coneixen Morente i Cohen, encaixen. Morente era amic dels Lagartija Nick, que volien versionar a Lorca mesclant punk i flamenco. Jesús dels Lagartija Nick li va cantar el poema Niña Ahogada en un pozo amb la música de Helter Skelter dels Beatles: l’atenció es posa en Poeta en Nueva York, llibret que contenia el poema. El 1996 va sortir el disc, produït per un empresari amb negocis immobiliaris que va invertir 150.000 euros. Es van arribar a vendre 50.000 còpies. El 2011 l’editorial Lengua de Trapo va treure OMEGA: Historia oral del álbum que unió a Enrique Morente, Lagartija Nick, Leonard Cohen y Federico García Lorca escrit per Bruno Galindo. El disc recull 50 veus que parlen d’aquest disc, que avui en dia ja és de culte; el llibre es troba esgotat i no s’ha reeditat i m’he perdut la seva lectura. Després d’això, Morente va tornar a col·laborar amb Lagartiga Nick amb el disc Val del Omar (1998), un homenatge al cineasta experimental granadí. Val del Omar va ser contemporani de Lorca, va treballar a les Missions Pedagògiques i va ser un pioner a l’hora d’investigar les possibilitats creatives del cinema. Enrique Morente seguirà l’estela de col·laboracions híbrides treballant al costat de grups com Sonic Youth.

Estils

Jesús Miguel Marcos dirà que, per primera vegada, els esperits del postpunk es troben amb el flamenc clàssic, però, realment, és complicat determinar l’estil de l’OMEGA. D’una banda és flamenco, però un flamenco que no va aplaudir la comunitat flamenca, de fet, el van “ignorar”, com recorda Luis Troquel. La comunitat flamenca, en el seu dia, tampoc va acceptar a braços oberts La Leyenda del tiempo (1979) de Camarón (on també es feia un homenatge a Federico García Lorca), però el temps posa les coses al seu lloc, totes les coses. L’OMEGA passa per alguns pals del flamenco, s’hi troben una espècie de buleries (El Pastor Bobo, La Aurora de Nueva York); també ens ho recorda (llunyanament) Niña Ahogada en el pozo o, fins i tot, Ciudad Sin Sueño té una bateria que marca el compàs de la buleria. També hi ha un Tango (Sacerdotes), alguna cosa que ens fa pensar amb un Fandango (Norma y paraíso de los negros), una altra cançó que podria ser un tanguillo que no porta enlloc, mesclat amb la música argelina d’una Cheika Remitti (Vals en las ramas) o un tema que podria ser una Soleá estirada, insuportablement (pels puristes) atonal (Adán). Però també hi ha un vals (Pequeño vals vienés) que tots recordem d’haver-lo sentit cantat per Leonard Cohen, el mantram rockero de l’Omega (poema para los muertos) i l’opera-rock de Vuelta de Paseo. També hi ha rock, és clar, el pols elèctric dels Lagartija Nick, flotant enmig del cant fúnebre i, alhora, èpic, que és l’OMEGA. Una èpica necessària, per com contradiu la cançó melòdica i el folk anèmic, tan populars avui en dia. Però això va a gustos, i el gust és ben privat, malgrat que les indústries culturals s’entossudeixin en domesticar-nos-el,  homogeneitzar-nos-el. 

Contingut, analogies, elegies i ecos del temps

L’OMEGA és un cant fúnebre doncs, no només perquè el propi Morente així ho entenia, ja que la seva mare va morir durant la gravació del disc, sinó pel seu propi context i continguts. El disc inclou tres cançons de Leonard Cohen (Manhattan, Aleluya i Sacerdotes –que el propi Cohen mai va grabar-), dos temes adaptats de dues obres de Lorca (Primeras Canciones, El Público) i vuit temes adaptats del llibre Poeta en Nueva York, del mateix Federico García Lorca. Aquest llibret excepcional va ser escrit entre el 1929 i el 1930, quan Lorca va anar a fer una estada a la Columbia University, a aprendre de la soledat. La seva arribada a Nova York va ser traumàtica, al revés de molts dels seus coetanis, de molts poetes avantguardistes que cantaven les meravelles de la ciutat moderna; Lorca va veure en la gran ciutat industrial l’emblema del nou “mal”. El llibret, que alhora està inspirat per la poesia d’Eliot i Whitman, és un lament contra la industrialització, el capitalisme i les seves misèries i el racisme congènit a la cultura nordamericana amb la qual es va trobar. Lorca arriba a la gran metròpolis després del Crack del 29 i es troba davant d’una societat fracturada, desigual, caníbal, necessitada i desesperada. Els seus versets, des d’una construcció surrealista de les escenes, són il·luminadors en aquest sentit. Les impressions que retén són atemporals, actualitzables al llarg de tota la història del capitalisme.


L’univers dels poemes de Lorca es filtra en el context de 1996, any de publicació de l’OMEGA, una època amenaçada per una globalització econòmica imparable. Des del 1999 (Seattle), fins al 2002, la gent sortirà al carrer per manifestar-se contra el FMI, el BCE i les cimeres del G8; hi haurà la contra-cimera del Fórum Social Mundial, aprofitant la cimera Internacional sobre Finançament pel Desenvolupament de Monterrey; hi hauran 500.000 persones a Barcelona que el 16 de març del 2002 sortirem al carrer i, a la mateixa nit, 30.000 d’ells, peregrinarem per la muntanya de Montjuïc, a les fosques, fins a arribar al Sot del Migdia, prop del cementiri, per escoltar Cheb Balowski, Fermin Muguruza, Manu Chao, entre d'altres, una part de la banda sonora local d’aquells dies, que em fa pensar en quina és la banda nostra dels nostres temps i en si, realment, la necessitem. Estàvem allà, esperant escoltar l’OMEGA, aplegats en un altruisme massiu i pronunciant-nos per no acabar sent titelles a mans de les corporacions transnacionals i del FMI; volíem fer-nos escoltar, aquesta era la missió, pensant, naifment, que es pot conversar amb les corporacions transnacionals (organismes impersonals amb tendència a la psicopatia, com dibuixa el documental The Corporation) i amb els governs. La nostra època, les nostres crisis, són filles dels plans que van traçar, del mapa que van dissenyar llavors.  

Vam escoltar l’OMEGA agermanats, parlant amb els morts. Vam entonar la litúrgia, vam lamentar la mort de la mare de Morente (com avui lamentem la mort del cantaor), la mort de Lorca (a mans dels feixistes), la mort de les economies i les cultures regionals, amb un crit coral, però, que encara creia poder frenar el desastre. I ens trobem aquí, febrer del 2015, fent front a la crisi, a la debtocràcia, a la bancocràcia, a tractats esclavistes com el TTIP, sentint una espècie de déjà vu oxidat, escoltant Ciudad Sin Sueño com si estiguéssim al 1929, com si estiguéssim al 2002, com si estiguéssim al 2015. 

Aviat arribarà Maig, hi haurà eleccions municipals que, o bé apuntaran a una revolució democràtica (nous municipalismes), o bé al precipici de la política basada en la inèrcia continuista; i és llavors quan penso en Lorca, dient: “se cayeron las estatuas al abrirse la gran puerta”. Han de caure les estàtues, els falsos déus, els sistemes que només sistematitzen la desgràcia, cal acallar el Requiem heretat, entreveure i entrar en el paisatge que es dibuixa darrera la “gran porta”.

martes, 24 de febrero de 2015

COR PELUT

La nostra amiga Maria Cabrera ens va demanar, a la Marta Sureda i a mi, de participar en el fanzine anual COR PELUT que monta juntament amb el fantàstic personal de Les Sueques (i més gent). 
Segons la Maria, "Al COR PELUT el primer hi van participar: l'Enric Casasses, la Blanca Llum Vidal, l'Arnau Pons, en Josep Pedrals, en Martí Sales, la Dolors Miquel, la Laia Noguera, en Joan Josep Camacho Grau, la Mireia Madroñero, la Blanca Nuño, en Roger Aluja, en Gerard Segura, en Janot Vila, la Paula Esparraguera, l'Íngrid Guardiola, la Marta Sureda, la Mercè Galí, la Maria Alcaraz, la Raquel Tomàs, en Xavi Grimau, en Valero Sanmartí, la Saida Gener i la comitiva de dones piloses, l'Eduard del Castillo & la darrera menstruació de la temporada de l'Alicia Fernández, la Rosa Cerarols i la meva targeta de la Seguretat Social".

"Al COR PELUT d'enguany hi participen: la Marina Espasa, l'Albert Lloreta, en Gerard Segura, la Montse Virgili, les Fontaines (l'Íngrid Guardiola i la Marta Sureda), la Marta Rojals, la Paula Esparraguera, l'Ariadna Ribas i l'Artur Tort, la Raquel Tomàs, la Maria Alcaraz, en Martí Sales, You Are So Overrated, la Maria Cabrera servidora de vostès, l'Eduard Escoffet, l'Antoni Vidal, la Irene Pujadas, la Maria Rovira, la Saida Gener, en Janot Vila, en Juarma i en Roger Peláez. I l'Ausiàs March i uns quants pèls."


La Marta va fer 4 collages i jo hi vaig posar el subtext, aquí van: 

CLASSE
Et posaran un nom per tenir-te sota control. En el zoològic humà tindràs la cel·la que els teus avantpassats t’han deixat. La pobresa ve d’herència o te la regalen per duplicat en qualsevol centre comercial, són les ofertes, la llei del mercat. Pagaràs amb targeta i en escala de grisos la teva llibertat. Quan arribis el primer dia a classe et preguntaran com et dius, t’ho has d’inventar, que no aflori l’herència fetal, reimagina’t-ho tot, per si de cas. L’educació arrela en això, en desfer la selva espessa i sanguinària del passat.


NINA
Seràs una dona per sobre de les teves possibilitats. Menjaràs, estimaràs, expressaràs, respondràs amb desmesura, l’home gris t’ignorarà i ni te’n preocuparàs. Viuràs per sobre de les teves possibilitats i en faràs d’això mesura; i et farà això capaç de viure una digna vida. A la mesura no li faràs cas, a mesura que descobreixis que els qui prenen les mesures tenen per ofici preparar el llit dels morts.

PARE
- Vigila, que vindrà l’home del banc…
- L’home de blanc?
- L’home que només té un blanc: blanquejar-te fins a esfondrar-te.
Vigila, que ve l’home del seny…
- Aquell home de negre?
- Que tot a dins ho empeny, menys la fe amb la que tot ho ven.
Vigila que vindrà el que ho veu tot…
- L’home de foc?
- El que et senyoreja, el món voreja i t’engola al fons del pou.
I compte! Que no és res de nou.
- Però si no hi ha més altre que el nosaltres!
- Doncs deixa’m a fora a mi i la por.

BALL
Vaig conèixer un noi que semblava un anunci de mantega o un polític de lliga provincial, era un noi d’una altra època. Em va convidar a ballar per fer-me la traveta i obrir-me els queixals per posar-hi “espurnes d’amor” i fer-ne focs artificials, em va dir mentre somreia. Ballem, que la mantega es desfà, el món s’acaba i potser demà ja no serà demà. En el disc de pissarra vam escriure els nostres noms mentre la música ens feia sonar. La gent plorava, no és que féssim pena, era que plovia massa a la peixera i tothom sabia que era el darrer ball, però un ball que va durar més que totes les guerres.



lunes, 23 de febrero de 2015

NIGHTCRAWLER (2014) al Cinema Truffaut


Nightcrawler és l’opera prima de Dan Gilroy, un guionista de pel·lícules d’acció com El Legado de Bourne o Misión Explosiva. El director signa també el guió de la pel·lícula que va ser nominat als Óscar o als BAFTA i també als Globus d’Or per la impecable interpretació de Jake Gyllenhaal. La pel·lícula ha estat un èxit de taquilla i ha rebut més de trenta premis arreu del món. Gyllenhaal s’ha convertit en l’actor fetitxe del Hollywood una mica més independent amb grans interpretacions en pel·lícules com Enemy, Código Fuente, Zodiac, Brokeback Mountain o Donnie Darko. La seva pecular fisonomia el converteixen en el personatge perfecte per interpretar a Louis Bloom, un jove que no aconsegueix trobar feina i que decideix convertir-se en productor de vídeos per als informatius televisius. Louis Bloom no té moral, o més aviat, adopta la moral d’una societat basada en el capitalisme caníbal i en l’autosuperació despiadada que no fa concessions davant de res ni de ningú. Forma part de la saga de personatges que pateixen una certa psicopatia emocional, pròpia d’un context neoliberal, com els protagonsites de Cosmopolis, Drive o Shame.
Nightcrawler significa, alguna cosa així com “aquell que s’arrossega per la nit” i és que quasi tota la pel·lícula s’ubica en la nit de Los Ángeles, una nit de carrers buits i amenaçants, de sirenes de policia, neons i personatges al marge de la llei. La pel·lícula també és un assaig sobre la construcció de l’esdeveniment mediàtic, sobre com es fan les notícies, en un context com el nordamericà, el de les networks privades que prioritzen el sensasionalisme per sobre del valor informatiu o de servei públic. La pel·lícula ens recorda a la fantàstica The Network de Sidney Lumet, de fet, el segon personatge, el de René Russo, que interpreta a una realitzadora de informatius d’una cadena privada, podria ser el de la Faye Dunaway a la pel·lícula de Lumet, però portada al seu extrem. La realitzadora farà de la falta d’escrúpols el seu modus operandi per tal d’aconseguir audiència.
Bloom es convertirà en un rapinyaire de imatges morboses, apuntarà als cadàvers, buscarà l’accident. El seu mètode és doble: proveir-se d’un jove precari que aspira a una millor vida i que disposa d’un mòbil i un GPS (no cal res més per aconseguir la notícia, com diu Bloom) i punxar la ràdio de la policia per arribar el més ràpid possible als llocs dels crims o de les catàstrofes atzaroses que proveeix la gran ciutat. Un amic em recordava la figura del fotògraf Weegee, autodidacta i amb un equip fotogràfic molt bàsic (com el protagonista de la pel·lícula). Cap a finals de la dècada dels anys trenta, Weegee era l’únic reporter gràfic de Nova York que tenia permís per portar una ràdio portàtil d’ona curta amb la freqüència de la policia, així sempre acabava sent el primer en arribar a l’escenari del crim. El seu cotxe anava equipat amb un petit espai de revelat per tal de poder entregar les fotografies a l’acte. La primacia de l’actualitat, una de les característiques de la televisió que més critica Bourdieu, obliguen a adquirir mètodes poc legals per ser el primer en arribar a la meta. L’única diferència respecte Weegee, és que el personatge de Bloom es troba en ple context postfotogràfic, on la simulació forma part de l’espectacle, on no importa modificar l’escena del crim si amb això aconsegueixes més impacte mediàtic. Louis Bloom és un freelance, un emprenedor canònic en una època de poques oportunitats laborals, que aprèn les regles del negoci i les porta fins a l’extrem, sacrificant tot el que s’interposi en el seu camí aspiracional. El sistema, indiferent a l’ètica del treball, desprovist de tota deontologia possible, el premia amb l’èxit professional.

Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut


martes, 17 de febrero de 2015

SOY CÁMARA. DARRERA LA PANTALLA, 10 ANYS DE INFLUENCERS


Soy Cámara. El programa del CCCB // DARRERE LA PANTALLA: 10 anys d'Influencers from CCCB on Vimeo.

El proper dissabte (21 de febrer) a La2 (TVE) a les 1:30h s'emetrà SOY CÀMARA. DARRERA LA PANTALLA, 10 ANYS DE INFLUENCERS, el capítol 42 del Soy Cámara, dirigit per Félix Pérez-Hita i Andrés Hispano, amb les intervencions de Bani Brusadin i Jorge-Luis Marzo i amb la producció d'una servidora. 

AQUÍ més info del programa. 

domingo, 15 de febrero de 2015

LA MALA EDUCACIÓ (text publicat a Nativa, 15/02/15)

(text originalment publicat a NATIVA el diumenge 15 de febrer)

La setmana passada Xavier Artigas i Xapo Ortega, directors de Ciutat Morta, es van negar a recollir el premi Ciutat de Barcelona, premis que atorga l’Ajuntament, però que són adjudicats per uns jurats independents. Els autors van acceptar-ne la dotació econòmica que destinaran, com ells mateixos van dir, a seguir treballant per fer el que hauria d’estar fent l’Ajuntament, investigar els casos d’abusos policials amparats pel propi l’Ajuntament. Els codirectors van deixar a Trias amb el guardó a la mà i aquest gest va ser, automàticament, censurat per professionals i la pròpia ciutadania com un gest de “mala educació”. De què parlem quan parlem de “mala educació”?

La “bona educació” es regeix per les convencions epocals, el que la classe dirigent decideix en un moment determinat de la història i, sovint, té més a veure amb les formes, amb la “representació” d’un mateix en l’esfera personal i social, amb  el seu camp de visibilitat, que amb les intencions, la pròpia acció i amb les relacions socials i materials dels individus. La “bona educació” és neutra, passiva, d’una passivitat, però, doctrinària; replica les formes més còmodes pels òrgans de poder, no té conseqüències reals sobre el teixit social, no transforma les estructures de poder ni les estructures mentals, ans les deixa intactes. La “bona educació” és el que fa que ens resignem a un estadi perpetu de coordialitat preestablerta, que donem les gràcies i els bons dies als nostres botxins, que la hipocresia ben abillada sigui la moneda de canvi dels individus. Som tant del “semblar” i tan poc del ser que es podria dir que la “bona educació” és una instaurada simulació orquestrada a la perfecció des de l’status quo, aquell que castiga els més febles, els éssers improductius, els marginats del capital. Agustín García Calvo ho explica clar: “La Educación parte de una idea fundamental, tan firme como estúpida: que se sabe lo que es un niño. Lo saben porque saben el futuro de ese niño, porque ellos van a formarlo y conformarlo y todo eso por su pretendido bien, porque, sino, el pobre sería un desadaptado social, un marginal, y hay que hacer perfectos individuos para el futuro: ciudadanos sumisos, fieles creyentes de lo que hay que creer, puntuales consumidores de lo que al Mercado le interese vender, esclavos felices del Dinero”. Aquesta “educació” és la “bona educació”, la que prepara futurs replicadors i alimentadors del sistema, màquines emotives que s’expressen lliurement, sempre i quan ho facin dins els canals i les formes prefixades pel propi sistema.
L'important és l'educació a seques, la que arrela i obre camins en el respecte inter-personal, la que t’ensenya que la teva llibertat ha d’estar en dialèctica permanent amb la llibertat de l’Altre. L’educació és la que et sacseja la retina i et permet entendre què hi ha darrera la llum encegadora de les imatges corporatives, la que t’ajuda a respondre al que veus quan s’abaixa el teló i els actors de la comèdia deixen el seu camp de visibilitat pública limitat al ring de l’escenari i aprehens les conseqüències reals, legals, de l’espectacle. L’educació és la que et permet detectar les fal·làcies de l’ “espectacle” (cultural, polític, mediàtic), treure-li la màscara, veure que aquest “espectacle” és un cos eteri que basa la seva força en la mentida i la manipulació discursiva per tal d’acumular més poder.

Una gran part de la “bona educació” és herència de la barbàrie, implica sempre qüestions de classe i submissió. La bona educació sovint amaga variades formes de violència, física i simbòlica. La “bona educació” no té a veure amb el respecte, ja que la majoria dels capitosts que abanderen la “bona educació” són els artífex de l’opressió i la desigualtat social. Els “ben educats” treuen les beques menjador, tanquen les escoles bressol, privatitzen els serveis públics i el sòl urbà, són impecables en les formes i implacables en aquesta acumulació de poder. Els que fan pactes i contractes es donen la mà higienitzada, firmen educadament el desnonament i es queden tan amples. Hi ha una pel·lícula que exposa tot això immaculadament, Saló o els 120 dies de Sodoma de Pasolini, a partir del text del Marquès de Sade. El President, el Duc, el Bisbe i el Magistrat dominen les formes, les vestimentes, la retòrica, són fills de la “bona educació” i ben educadament conviden a les vestals i als adonís a unes cerimònies sàdiques i massoquistes. Com a filla de la il·lustració també penso en Rousseau o Diderot que, en paral·lel a les seves enciclopèdies i contractes socials, escrivien llibres contra les dones o les deixaven fora d’aquests mateixos contractes socials. Una bona educació que expulsi part de la ciutadania en el seu discurs és un atac directe contra la pau social, és un acte de guerra.
Al mateix temps, aquest “espectacle” político-mediàtic ha integrat i normalitzat la suposada “mala educació” basada en els exabruptes, la discussió permanent i l’ofensa personal, que res té a veure amb la posada en comú de la protesta; ho veiem en el Parlament i ho veiem en els reality shows i talk shows. Quan la “mala educació” dóna audiència, per tant, diners, és integrada, inofensiva i no hi ha reprobabilitat en el seu gest. La història de la televisió ens va donar moments excepcionals d’escenes “fora de to”, recordo a Gainsbourg dient en directe a Whitney Houston que se la volia follar, Arrabal i el mineralismo, Bukowski borratxíssim al programa literari Apostrophes; totes aquestes boutades, ben criticades en el seu moment, han estat integrades pel propi sistema al veure que era un mecanisme perfecte de treure rèdit, d’atreure públic. El guió d’aquesta exhibició de dèspotes, freaks i d’atrocitats el traça la “mala educació” per fer-nos creure que nosaltres som els altres, els “ben educats”, els que anem per la Via Regia.
Genesis P-Orridge (cantant de Psychic TV) va anar al programa La Edad de Oro de la Paloma Chamorro; programa, per cert, que van eliminar de la graella per incloure escenes de “mala educació” vinculades amb la burla a la religió, i ara penso en Charlie Hebdo i en com molts que censuren la llibertat d’opinió s’han vestit amb les gales pro-hebdorianes, quasi com una forma de marketing de política transnacional. Genesis acaba elogiant el programa en voler donar al públic informació, confusió i elements que els ajudin en el camí de la veritat, mentre que la televisió, en general, li diu al públic que no esperi res. I aquest “no esperar res” es podria atribuir perfectament a la “bona educació”, aquella que ens porta de la mà pel camí alientant de l’ordre establert.

L’educació, al final, és la que t'ensenya, des de la història i des del present, a no claudicar orwellianament, a dir "No", com van fer en Xavi i en Xapo. És el “No” que ens expliquen Farocki i Agnes Varda de les dones algerianes preses a mans de les colònies franceses; és el “No” que exposa Isabel Escudero quan parla de “desrealitzar” la realitat; és el “No a Putin” de les Pussy Riot quan van cantar la seva “pregària punk” en una esglèsia ortodoxa i que les va portar a la presó;  és el “No” de Harvey Peckar que li va costar la feina quan, en una de les seves col·laboracions amb David Letterman, va denunciar les males pràctiques de General Electric, propietària de la NBC, cadena on s’emetia el programa; és el “No” del “jo em rebel·lo, nosaltres existim” que recull Marina Garcés de Camus i Martí Sales de Marina Garcés, i jo d’ells i etzètera; és el “No” de Bourdieu quan va decidir que no aniria més a la televisió i que, al seu lloc, faria un text, Sobre la televisión, analitzant els mecanismes a partir dels quals el propi sistema televisiu censura, sigui de forma directa o mostrant continguts que no afecten a la població per tal d’evitar de parlar dels fets rellevants. Ometre informació, censurar mostrant trivialitats, és allò més contrari al que és l’educació. És la gran cadena humana dels “No” heredats i per venir el que ens dignifica com a éssers humans. Ens devem a tots els bartlebians, políticament i humanament compromesos.


Finalment, la “bona educació”, aquella que ens diu que posem bona cara a la farsa generalitzada, no val res. La “bona educació” jutja als que són diferents del que dicta la norma, enlloc de jutjar els impunes responsables d’executar el terror i la violència, institucionalment administrades.

miércoles, 21 de enero de 2015

#BCNmp7 2015: 4 sessions


(informació sobre el cicle #BCNmp7 els continguts dels quals em toca coordinar)
Més info a través del twitter de @CCCBmusica i de la web

El BCNmp7. Músiques en procés neix l’any 2006 com un projecte del CCCB amb la voluntat de subratllar l’especificitat musical de Barcelona, sense oblidar els intensos vasos comunicants entre ciutats, regions i tendències globals. El format inicial de la proposta #BCNmp7 era la d’un cicle anual de set sessions de “músiques en procés” –d’aquí el nom- de creació, mescla i debat sobre la música contemporània, incidint en les noves fusions i friccions entre els diferents gèneres musicals. El format de les sessions és obert, això implica que cada sessió té la seva pròpia estructura. En alguns casos les sessions han anat acompanyades de col·loquis, projeccions audiovisuals i actuacions. Cada sessió respon a un “concepte” o tema que els programadors consideren de vital importància, tant actuals com atemporals.
El 2015 segueix l'estela de la línia iniciada al 2013 i continuada el 2014 amb la consolidació de propostes úniques, simplificant el format de les sessions i reforçant les actuacions musicals en viu per intentar fer dels directes al Teatre CCCB una ocasió excepcional, tant pel públic com pels artistes convidats.
Les quatre sessions d’enguany:
Sessió #1: Panorama: Barcelona Negra // Dijous, 12 de març
Programen: Jaime Casas i Carles Novellas
Malgrat l’homogeneïtzació cultural, l’art persisteix i la creativitat musical és part integral de l’esperit artístic de les ciutats. Les escenes musicals han jugat un paper cabdal en la creació del relat cultural, han estat les impulsores de la creativitat local a través de la música popular; han propiciat un vincle de comunitat idiosincràtica, d’experimentació i integració social. Les “escenes” són el punt de partida de la música. Panorama al BCNmp7 vol reivindicar la importància de les escenes musicals locals i els seus protagonistes, i ho fem just en el moment en què estan perdent el seu protagonisme perquè el pes de la globalització cultural les està aniquilant. En aquesta ocasió centrem el focus d’atenció sobre l’escena negra de Barcelona. La música d’arrel negra està a la nostra ciutat des de fa dècades i serveix de rerefons ideològic per articular la pulsió creativa dels molts estils afiliats als ritmes afroamericans. Farem un repàs d'aquesta història de passió, creativitat i música de ball.

+ INFO a la pàgina web del CCCB.

Sessió #2: Metal·lúrgies // Dijous  4 de juny
Programen: Joan S. Luna i Mery Cuesta

Viatge al centre del metall, una sessió dedicada al metal més experimental amb una posada en escena única, cavernària, que prioritza l’experiència de l’escolta per sobre de les coordenades visuals prototípiques del gènere. Una sessió, principalment, vivencial que explora camps inèdits d’un univers tremend. 

Sessió #3: Joc de Miralls: Galeria de versions extremes // Dijous 15 d’octubre
Programen: CaboSanRoque i Lluís Nacenta
La música es basa en la diferència, però sobretot en la repetició: repetició de patrons, d’estils, de notes, partitures, melodies, posades en escena… Cabo San Roque, Lluís Nacenta i els músics reclutats faran un treball de deconstrucció musical inspirada en Oulipo. Imagineu-vos uns músics sobre l’escenari que desconeixen el que interpretaran; un solista que és l’únic que sap el que passarà; un repertori musical prèviament seleccionat i unes instruccions (regles fixes i diferents per a cada músic) per a l’execució que elaboraran els programadors; i el públic assistint a la posada en marxa de tot això a temps real i sent còmplice del joc.

Sessió #4: De cintura cap al ball // Dijous 12 de novembre
Programen: Nando Cruz i Luis Troquel
Molt bona part de la programació musical i de la crítica musical està centrada en la música de “cintura per amunt”, ja sigui des de la perspectiva cultural (música occidental de països desenvolupats), ja sigui des de la perspectiva geogràfica (zona nord, tot allò que passa sobre la línia equatorial), ja sigui des de la perspectiva de la recepció (racionalització i/o conceptualització de l’experiència musical). Aquesta sessió està dedicada a la música que opera de cintura per avall en tots aquests sentits.

miércoles, 31 de diciembre de 2014

30 AÑOS DESPUÉS DE 1984 (text publicat al Cultura/s de La Vanguàrdia el 31/12/2014)

(v. castellana)
30 AÑOS DESPUÉS DE 1984


Han pasado treinta años de la fecha en la que George Orwell ubicaba su distopía 1984 (1949). Orwell parte de Nosotros (1921) de Yevgeni Zamiatin, donde el Estado tiene un control total sobre la vida pública y privada de sus ciudadanos, reprimiendo cualquier forma de disidencia, vigilando y controlando su intimidad en un mundo donde los edificios son de cristal para que nada sea escondido. Si Zamiatin interlocuta con el totalitarismo de la Rusia zarista y la Rusia bolchevique, Orwell apuntará a Stalin y al nazismo. En 1984 el Partido Único controla a sus ciudadanos desde sus ministerios (Ministerio de la Verdad, del Amor, de la Paz y de la Abundancia) y desde el ojo omnímodo del “Gran Hermano”. El lema del Partido es: “Guerra es Paz, Libertad es Esclavitud, Ignorancia es Fuerza”, esto es, mantener en la ignorancia al pueblo (Moronoz diría “mantenerlo entretenido”) aniquila toda posibilidad de sublevación y la Policía del Pensamiento se encarga de ello. La habitación 101 es donde el Ministerio del Amor ejecuta sus torturas; es Guantánamo, Abu Ghraib, Sarajevo, son los campos camboyanos a manos de los Khmer Rouges, los campos de Ruanda llenos de cadáveres tutsies, son las trastiendas de Yakarta en época de Suharto, es Gaza, pero la habitación 101 también es la CNN cuando nos desinformaba de la Guerra de Iraq en 1991, los telediarios norteamericanos, ingleses y españoles haciendo su propia versión del Why we fight ante la invasión a Iraq del 2004. Sin medios de comunicación no hay legitimación del poder que valga, esto lo sabía Hitler, pero también Berlusconi y cualquier político que base sus políticas en la coacción social.



Hay una fecha clave en la que se recupera el espíritu orwelliano, es el fin de siglo; las caborias que despierta la entrada del 2000 hacen que a la distopía orwelliana se le sume la distopía huxleiana de Un Mundo Feliz (1932). Huxley nos dice que para asegurar la felicidad continua la sociedad tiene que ser manipulada, se la tiene que privar de la libertad de expresión y de elección y sus experiencias emocionales e intelectuales tienen que ser inhibidas. Huxley dibuja una sociedad de autómatas, fordista (no en vano ese “nuevo” modelo social se inaugura en 1908 gracias a John Ford), de desalmados felices, programados para cumplir su función, para acatar el programario como si de un software se tratara. La tecnología en Huxley está puesta al servicio del control y la felicidad tecnodirigida. Como decía Postman a finales de los años ochenta: “Huxley, a diferencia de Orwell, se dio cuenta que no hace falta esconderle nada a un público que es insensible a la contradicción y que está narcotizado por las diversiones tecnológicas”. Por eso Postman dice que “lo que Huxley nos enseña es que es más probable que en la era de la tecnología avanzada sea un enemigo de cara sonriente el que nos diga a la destrucción espiritual y no uno que muestre sospecha y odio (…) Al Gran Hermano lo vigilamos nosotros por propia voluntad”.
Black Mirror, Charlie Brooker

En la estela huxleiana, algunos de los productos que aparecieron en este tránsito de era fueron: El Show de Truman (1998) que convertía la vida del common man en un reality show a tiempo real (el mito de la caverna en todo su apogeo, pero donde “la verdad” ha sido sustituida por la figura de “el realizador televisivo”); Battle Royal (1999) de Koushun Takami, un relato de “estado policial” que usa el juego y la violencia como una forma de castigo y control de los jóvenes a través de la Ley de la Reforma Educativa del Milenio que promueve el individualismo y la propia supervivencia de la misma forma que la LOMCE promueve el emprendimiento; la versión infoshow de 1984, Big Brother (1999) y también encontramos Matrix (1999), la copia que los hermanos Wachowski hicieron de The Third Eye (1981) de Sophia Stewart, un “mundo feliz” basado en el consumo, en la ignorancia y la indiferencia colectiva. Si Baudrillard decía de An American Family (1973) que la verdad que reflejaba el proto-reality no era la verdad de la familia Loud sino la verdad de la propia televisión, en ese caso Matrix refleja, no la verdad de la existencia humana, sino la verdad de Matrix como sistema de simulación biológico perfecto. No en vano al último Robocop (2014) la corporación que lo construye tiene que bajarle los niveles de dopamina hasta el punto de perder toda empatía para poder ser más manipulable y poder llegar a sus objetivos: justificar el uso generalizado de sus drones. Quizás, como decía Nuria Araüna, Un mundo feliz es la distopía de las clases medias y 1984 la distopía de las clases pobres y oprimidas.
Christopher Baker, Big Bang Data

En 1999 también asistimos a la reconstrucción de la masacre de Columbine a través de las cámaras de videovigilancia, algo que encontraremos perfeccionado con el crowdsourcing que organizó la policía de Boston después del atentado en la Maratón del abril 2013. Todos los ciudadanos se convirtieron en policías potenciales, como en el capítulo White Bear de Black Mirror (febrero de 2013). Han pasado casi quince años desde el cambio de siglo y hoy el ojo del Gran Hermano vigilando “el mundo feliz” es ya una realidad: desde las cámaras que las aseguradoras ponen en los coches en Rusia, pasando por el Google Street View, la minúscula cámara Memoto con su eslógan “Recuerda cada momento”, hasta los ojos biónicos (Sensimed), las neurocams (Neurowear) y las Google Glasses (Google), que hacen factible la concepción del mundo según la cual la copia ha sobrepasado, en todo, al original. Nada puede esconderse a ese nuevo “palacio de cristal” que es internet, el gran ojo de Zuckerberg todo lo ve, los datos digitales son más rastreables que nuestros signos en el mundo físico. Es lo que pudimos encontrar en la exposición Big Bang Data: la realidad virtual ya no es una simulación 3D, es el uso que hacen los gobiernos y las grandes corporaciones de los millones de datos que poseen sobre nosotros a través de rastrear nuestros movimientos digitales. Cuando los algoritmos saben más que nuestras madres, cuando la publicidad produce a la medida de nuestros deseos más personalizados, cuando la finalidad del sistema es poder preveer patrones de consumo para poder modificar, a la vez, movimientos bursátiles, entonces, Huxley y Orwell se vuelven indiscernibles, la fusión distópica ha tenido lugar, la reificación del hombre deviene algo natural en lo más bajo de la cadena trófica.



(v. catalana)
30 ANYS DESPRÉS DE 1984
Ingrid Guardiola

Han passat trenta anys de la data en la qual George Orwell ubicava la seva distopia 1984 (1949). Orwell parteix de Nosotros (1921) de Yevgeni Zamiatin, on l'Estat té un control total sobre la vida pública i privada dels seus ciutadans, reprimint qualsevol forma de dissidència, vigilant i controlant la seva intimitat en un món on els edificis són de vidre perquè res sigui amagat. Si Zamiatin interlocuta amb el totalitarisme de la Rússia tsarista i la Rússia boltxevic, Orwell apuntarà a Stalin i al nazisme. A 1984 el Partit Únic controla els seus ciutadans des dels seus ministeris (Ministeri de la Veritat, de l'Amor, de la Pau i de l'Abundància) i des de l'ull omnímode del “Gran Germà”. El lema del Partit és: “Guerra és Pau, Llibertat és Esclavitut, ignorància és Força”, això és, mantenir en la ignorància al poble (Moronoz diria “mantenir-lo entretingut”) aniquila tota possibilitat de sublevació i la Policia del Pensament s'encarrega d’acomplir-ho. L'habitació 101 és on el Ministeri de l'Amor executa les seves tortures; és Guantànamo, Abu Ghraib, Sarajevo, són els camps cambodjans a mans dels Khmer Rouges, els camps de Ruanda plens de cadàvers tutsis, són les rerebotigues de Jakarta en època de Suharto, és Gaza, però l'habitació 101 és també la CNN quan ens desinformava de la Guerra d'Iraq el 1991, els telenotícies nordamericans, anglesos i espanyols fent la seva pròpia versió del Why we fight davant la invasió d'Iraq del 2004. Sense mitjans de comunicació no hi ha legitimació del poder que valgui, això ho sabia Hitler, però també Berlusconi i qualsevol polític que basi les seves polítiques en la coacció social.

Los juegos del hambre: esponsoritza un tribut

Hi ha una data clau en què es recupera l'esperit orwellià, és la fi de segle; les cabòries que desperta l'entrada del 2000 fan que a la distopia orwelliana se li sumi la distopia huxleiana d’Un Món Feliç (1932). Huxley ens diu que per assegurar la felicitat contínua la societat ha de ser manipulada, se l'ha de privar de la llibertat d'expressió i d'elecció i les seves experiències emocionals i intel·lectuals han de ser inhibides. Huxley dibuixa una societat d'autòmats, fordista (no en va aquest “nou” model social s'inaugura el 1908 gràcies a John Ford), d'éssers feliços i sense ànima, programats per a complir la seva funció, per acatar el programari com si d'un software es tractés. La tecnologia en Huxley està posada al servei del control i la felicitat tecnodirigida. Com deia Postman a finals dels anys vuitanta: “Huxley, a diferència d'Orwell, es va adonar que fa falta amagar-li res a un públic que és insensible a la contradicció i que està narcotitzat per les diversinos tecnològiques”. Per això Postman diu que “el que Huxley ens ensenya és que és més probable que en l'era de la tecnologia avançada sigui un enemic de cara somrient el que ens digui a la destrucció espiritual i no un que mostri sospita i odi (…) Al Gran Germà el vigilem nosaltres per pròpia voluntat”.


Black Mirror, Charlie Brooker

En l'òrbita huxleiana, alguns dels productes que van aparèixer en aquest trànsit d'era van ser:  El Show de Truman (1998) que convertia la vida del common man en un reality show a temps real (el Mite de la Caverna en tot el seu apogeu, però on la “veritat” ha estat substituïda per la figura de “el realitzador televisiu”); Battle Royal (1999) de Koushun Takami, un relat d'“estat policial” que usa el joc i la violècia com una forma de càstig i control dels joves a través de la Llei de la Reforma Educativa del Mil·leni que promou l'individualisme i la pròpia supervivència de la mateixa forma que la LOMCE promou l'emprenaduria; trobem la versió infoshow del 1984 d’Endemol, The Big Brother (1999) i també Matrix (1999), la còpia que els germans Wachowski van fer de The Third Eye (1981) de Sophia Stewart, un “món feliç” basat en el consum, la ignorància i la indiferència col·lectiva. Si Baudrillard deia de An American Family (1973) que la veritat que reflexava  el proto-reality no era la veritat de la família Loud, sinó la veritat de la pròpia televisió, en aquest cas Matrix reflexa, no la veritat de l'existència humana, sinó la veritat de Matrix com a sistema de simulació biològic perfecte. No en va a l'últim Robocop (2014) la corporació que el construeix ha de baixar-li els nivells de dopamina fins al punt de perdre tota empatia per poder ser més manipulable i poder arribar als seus objectius: justificar l'ús generalitzat dels seus drones. Potser, com deia la Núria Araüna, Un Món Feliç és la distopia de les classes mitges i 1984 la distopia de les classes pobres i oprimides. 

Imatges de les webcams de Columbine

El 1999 també assistim a la reconstrucció de la massacre de Columbine a través de les càmeres de videovigilància, quelcom que trobarem perfeccionat amb el crowdsourcing que va organitzar la policia de Boston després de l'atemptat a la Marató de l'abril del 2013. Tots els ciutadans es van convertir en policies potencials, com en el capítol White Bear de Black Mirror (febrer de 2013). Han passat quasi quinze anys del canvi de segle i avui l'ull del Gran Germà vigilant “el món feliç” és ja una realitat: des de les càmeres que les asseguradores posen en els cotxes a Rússia, passant pel Google Street View, la minúscula càmera Memoto amb el seu eslògan “Recorda cada moment”, fins als ulls biònics (Sensimed), les neurocams (Neurowear) i les Google Glasses (Google), que fan factible la concepció del món segons la qual la còpia ha sobrepassat en tot a l'original. Res pot amagar-se a aquest nou “palau de vidre” que és internet, al gran ull de Zuckerberg que tot ho veu, les dades digitals són més rastrejables que els nostres signes en el món físic. És el que vam poder trobar a l'exposició Big Bang Data: la realitat virtual ja no és una simulació 3D, és l'ús que fan els governs i les grans corporacions dels millons de dades que posseeixen sobre nosaltres a través de rastrejar els nostres moviments digitals. Quan els altoritmes saben més que les nostres mares, quan la publicitat produeix a la mesura dels nostres desitjos més personalitzats, quan la finalitat del sistema és poder preveure patrons de consum per a poder modificar, a la vegada, moviments bursàtils, llavors Huxley i Orwell es tornen indiscernibles, la fusió distòpia ha tingut lloc, la reificació de l'home esdevé quelcom natural en el més baix de la cadena tròfica.

Christopher Baker, Big Bang Data