lunes, 12 de noviembre de 2018

CASA DE NINGÚ en el cinema Zumzeig el diumenge 25 de novembre

Sessió: diumenge 25/11/18, a les 21:15
Lloc: Zumzeig Cinecooperativa
Amb la presència d’Ingrid Guardiola



Casa de ningú / Casa de nadie
Direcció: Ingrid Guardiola
Duració: 71’
Any: 2017
Idioma: català, castellà
Festivals: FIC Xixón; Festival d’A; Festival Internacional de Cine de Guadalajara; MiradasDoc, entre d’altres.
Casa de ningú és un docu-assaig que reflexiona, des del punt de vista de dues comunitats envellides, sobre la memòria, la productivitat, el treball i la seva pròpia extinció com a comunitat. La narració transcorre en una residència urbana de gent gran (Sant Andreu Palomar, Barcelona) i en una excolònia minera víctima de la despoblació i de la globalització econòmica i financera (Ciñera de Gordón). Ambdues localitat viuen cristal·litzades, com si fossin les restes d’un temps que, amb resignació, serenitat i sentit de l’humor, va desapareixent.

Dos sueños después
Direcció: Pilar Monsell
Duració: 18’
Any: 2017
Idioma: castellà, subt. anglès
Festivals: Premi especial de jurat, Málaga 2017; Filmadrid; l’Alternativa; Fronteira, Goiana; Lima Independiente, entre d’altres.
Alguns somnis, desenes d’habitacions d’hotel, una fugida. Un bosc de pins. Algunes dones d’esquenes, mirant al mar. El contrapla de la felicitat. El buit que es produeix en mig d’un doble i complex moviment: aquell de voler escapar i no ser capaç de deixar enrere allò que ens ho impedeix.

Participación en el SEMINARIO "IMÁGENES FULL TIME. EL ESPECTÁCULO INTEGRADO"


El Festival Márgenes, en colaboración con La Casa Encendida, organiza este seminario interdisciplinar de reflexión y creación en torno a la saturación audiovisual y su impacto en la política, la cultura y la sociedad.
Con motivo del 30 aniversario de la publicación de Los comentarios sobre la sociedad del espectáculo de Guy Debord, se examina el legado teórico y práctico de la Internacional Situacionista y del propio autor, en un momento en que la crítica de los discursos audiovisuales resulta más urgente que nunca y su diagnóstico parece haberse acentuado. Como señalara Giorgio Agamben, “el aspecto más inquietante de los libros de Debord consiste en el empeño puesto por la historia en confirmar sus análisis”.
Se reflexionará sobre la sociedad contemporánea bajo el paradigma del espectáculo integrado, un sistema difuso, totalizador y ubicuo que articula relaciones mediadas por las imágenes y que en última instancia nos posiciona como meros espectadores, separándonos de las situaciones concretas de la vida. ¿Cómo rasgar la pantalla/membrana del espectáculo integrado en su versión 2.0?
  • 11.30 h. Presentación: Diego Rodríguez, director del Festival Márgenes, y Elena Oroz, coordinadora del seminario "Full Time Images".
  • 11.45 h. “Utopía e inopia. La Internacional Situacionista y la emergencia del Nuevo Paradigma (IS-NP)”, conferencia de Luis Navarro, activista cultural y licenciado en filosofía.
    Por su ubicación histórica y por la audacia de sus propuestas, la Internacional Situacionista expresa el punto de inflexión de un paradigma cultural emergente, que inspiró desde las revueltas de 1968 hasta las primaveras de 2011. Por esa razón, asumieron todas las contradicciones que conllevaban su práctica y su crítica teórica, encabalgada entre dos épocas. Analizaremos qué aspectos de su ideología han sobrevivido e inspirado el cambio social, y cuáles se han incorporado al sistema o se han proyectado sobre él de forma negativa o inconsistente en la nueva configuración ideológica.
  • 13.00 h. “Revolucionarios sin revolución: la leyenda del último Debord”, conversación entre Amador Fernández-Savater, ensayista y activista político y cultural, y Hugo Savino, ensayista y poeta.
    ¿Quién era el Guy Debord que escribió Los comentarios sobre la sociedad del espectáculo en 1988? Un Debord sin Internacional Situacionista: solo pero no aislado. Un Debord sin revolución a la vista: son los años en los que el capitalismo parece reinar sin réplica. Un revolucionario sin organización, un revolucionario sin procesos revolucionarios a la vista, ¿cómo hace para que, como decía la máxima de la IS, "las ideas sean peligrosas"? ¿Qué lazos inventa cuando lo colectivo ya no pasa por un colectivo, cuando la revolución ya no amenaza el orden establecido? Vemos a Debord interesarse por la estrategia, por pequeñas revistas críticas y casi confidenciales, por el cine y la actividad editorial, por sí mismo. Debord se presenta como el último eco del pensamiento crítico de Mayo del 68, de otra forma de vida posible aquí y ahora. Construye su propia leyenda como forma de resistencia política.
  • 17.00 h. “El détournement como montaje de atracciones”, conferencia de Paulino Viota, cineasta. Modera: Sonia García López, profesora de Comunicación (UC3M).
    Guy Debord fue un pensador original y visionario que tomó el cine como una forma privilegiada de expresión. Esta conferencia se centra en la dimensión filosófica del uso del montaje en su cine para convertirlo en un medio de expresión no solo poética, sino también intelectual. No se puede negar que su cine ensayístico, absolutamente nuevo, basado en la disociación entre imagen y sonido, es arduo y severo; o, como se decía antiguamente, sin concesiones. Una afirmación por lo general exagerada y aduladora, pero que en el caso de Debord sería estrictamente exacta. Él mismo comenta que los críticos han dicho que su película La sociedad del espectáculo “es difícil de entender, que las imágenes impiden oír las palabras o al revés, que la película fatiga.” A lo que él responde orgullosamente: “Ninguna película es más difícil que su época.”
  • 18.30 h. “La navaja en el ojo. Desintegrar el mundo del espectáculo”, conferencia de Ingrid Guardiola, docente e investigadora cultural. Modera: Laura Gómez Vaquero, profesora de Bellas Artes (USAL).
    Guy Debord y los situacionistas hablaban de trabajar, no para el espectáculo del fin del mundo, sino para el fin del mundo del espectáculo. Las imágenes-mercancía que denunciaba Debord en los años sesenta se han extendido a la totalidad de la esfera pública y privada y su origen no subyace en la industria del entretenimiento, sino que viene de todas partes, siendo el individuo normal y corriente su principal fuente de alimentación. Harun Farocki se preguntaba cómo seguir confiando en las imágenes en un contexto de saturación icónica y, añadimos, ¿cómo interrumpir este flujo permanente de imágenes convertidas en datos? ¿Cómo actualizar la alerta situacionista y hacer que las imágenes hablen de nuevo? ¿Cómo integrarlas en la memoria colectiva? ¿Cómo politizar las imágenes? Estas son algunas cuestiones que se plantean en una conferencia que pretende analizar cuál es el papel actual de las imágenes y cómo han dislocado la noción tradicional de sujeto, de esfera pública y de comunidad.
  • 20.00 h. “¡Cuánto te Debord! Profecía y derrota”, deriva audiovisual de Terrorismo de Autor, colectivo artístico.
    Con Guy Debord exhalando el humo en nuestros oídos y sus vástagos titilando en la punta de la lengua, una pregunta se nos atraganta: ¿quién es el que habla por nuestra boca? Un funeral perpetuo carraspea y responde: el espectáculo.
    - Ah, ¿sí?
    - Sí, el espectáculo es el lenguaje.


Casa de ningú a la selecció oficial del festival MÁRGENES

Més info aquí

jueves, 27 de septiembre de 2018

Divendres 5 d'octubre_L'ull i la navalla a la Calders

Divendres 5 d'octubre a les 19.30h presentem el llibre amb Eloy Fernández-Porta i Jorge Luis Marzo a la Llibreria La Calders.

miércoles, 5 de septiembre de 2018

L'ULL I LA NAVALLA: UN ASSAIG SOBRE EL MÓN COM A INTERFÍCIE


Avui ha sortit el meu assaig "L'ULL I LA NAVALLA: un assaig sobre el món com a interfície" editat amb molta cura per Arcàdia. Joan Burdeus en fa una bona anàlisi a Núvol. El 13 de setembre a la Setmana del Llibre en Català (Plaça de la Catedral) serà la primera presentació amb Bernat Ruiz Doménech. El llibre ja es pot adquirir a les llibreries!

sábado, 16 de junio de 2018

"El desteixit cultural: sobre la nova llei d'administracions públiques"

Publicat avui al Diari Jornada
Ingrid Guardiola / Anna Cerdà

El sector cultural s’ha trobat sense eines per reaccionar a la nova llei de contractació pública 9/2017 que ha entrat en vigor el 9 de març del 2018, un plec de quasi 300 pàgines de difícil lectura i interpretació. Aquesta llei intenta usar la contractació pública d’una forma transparent, implementar polítiques públiques i limitar la contractació. Desapareixen així els falsos autònoms, es forcen els concursos públics, es millora la qualitat-preu en els concursos i, en principi, es fomenta la lliure concurrència. Aquest marc idílic de gestió cultural, però, és només aparent. Una amiga em diu que per gestionar el festival de cinema que dirigeix ha tirat endavant concursant públicament tots els serveis i aconseguint que la proposta econòmica pesi un 60% i no un 70% com està passant després de llargues batalles i nits d’insomni; una altra amiga em diu que el gerent de la seva reputada institució està arreglant els contractes dels falsos autònoms (o això sembla); una altra institució aplica l’excel del pressupost en nom dels patrons i deixa de contractar els autònoms carregant-se llocs de treball. La realitat és que cada institució cultural s’està prenent la llei pel seu compte per a acomplir amb els seus propis interessos i que les conseqüències d’aquesta llei no són homogènies sinó que depenen de les voluntats estrictament individuals de la gent que gestiona els recursos humans i els pressupostos de les institucions. El més sorprenent d’aquesta llei és que no ha generat un relat únic i comprensible sinó que s’ha traduït a una rumorologia enigmàtica i ni tansols aquells que han d’aplicar-la saben exactament de què estan parlant. També és possible que aquesta confusió sigui rentable per alguns, ja que no explicar bé el marc legal inhibeix la possibilitat de reclamar davant la vulneració dels drets dels treballadors i les treballadores.
Es prescindeixen de la figura dels falsos autònoms, però aquests llocs no són renovats i han de ser assumits per les plantilles. Es poden fer contractes de comissariats, però limitats a 15.000 euros anuals i per una durada màxima de cinc anys vista. Les contractacions, per tant, no s’articulen en relació amb els projectes, sinó segons una lògica de fluïdesa del capital. ¿Què passa amb tots aquells que porten treballant a l’administració pública fent de falsos autònoms durant tants anys? ¿Amb aquelles persones que són ja indistingibles dels propis projectes ja que són els seus artífex perquè els han fet créixer i gràcies als quals la institució ha aconseguit una reputació i un capital simbòlic inqüestionable? De la nit al dia es prescindeix d’ells, ja que es prioritza complir amb la llei a llegir la llei per utilitzar-la al servei dels projectes i relacions que cada institució ha construït al llarg del temps (per exemple a través d’oferir concursos negociats o restringits). A llarg plaç el que passarà és, en primer lloc, que el capítol 1 dels pressupostos, el referent al personal contractat, cada vegada serà més fràgil (les persones entren al capítol de “despeses”), en segon lloc que els autònoms derivin en empreses i, en tercer lloc, que una part important del treball de les institucions s’externalitzi a empreses de lliure concurrència. Aquests concursos tampoc són ni neutres ni meritocràtics, ja que en ells pesa molt la proposta econòmica que només és assumible des de grans empreses de gestió (Magma, Focus, Lavínia…) que són les que ja tutelen bona part del patrimoni públic cultural del país. A moltes institucions ja els hi anirà bé aquesta situació de monopoli tàcitament acceptat per uns i altres, ja que són els passos necessaris per construir institucions fiscalitzades i gerencialitzades on els interventors tinguin més pes que els propis directors o directores dels centres.
Si el “què” de la cultura és important, el “com” no ho és menys. Avui en dia es parla molt de noves formes de gestió econòmica de la cultura i, de fet, l’Ajuntament de Barcelona està duent a terme alguns estudis al respecte que aquest 2018 veuran la llum. En un marc d’obertura de models de relació econòmica i social (economia cooperativa, social, comunitària…), la nova llei torna a prioritzar la cultura com un motor econòmic de naturalesa empresarial enlloc d’entendre la cultura com un sistema de relacions complex entre les persones basat en la creació de valors, d’identitats, de vincles espirituals i socials, d’espais de formació i d’eines per a la resistència individual i col·lectiva. ¿De què serveixen les polítiques culturals quan la llei fa de contrapès instaurant unes polítiques culturals que amordacen les idees, les mesures de govern i les iniciatives culturals? I és una mordaça burocràtica, més temible encara que les mordaces penals, ja que, com una metzina, opera de forma subtil i constant, irreversible.
-->