jueves, 2 de abril de 2020

Un itinerari a través del SOY CÁMARA, el programa de vídeo-assaig del CCCB #confinament


Una habitació  (En mi habitación)

plena de pantalles  (El mundo como pantalla),

un moment per tornar a veure de nou les coses  (Pareidolia)

per desaprendre la mirada, desaccelerar-la, refer-la.

Som una massa (Aspectos de la masa)

feta de dades (Somos datos)

de rostres cartografiables i reconeixibles (Rostro y código)

vinculats a través de l'arxiu il·limitat de internet (Mal de archivo),

als secrets dels altres (El secreto),

vivint vides de segona mà  (Una vida de segunda mano),

sobrevivint als assumptes domèstics  (Asuntos domésticos),

passejant pels móns virtuals com l'únic deambular possible  (Al otro lado del paseo),

navegant entre les webcams connectades que ens mostren postals d'un món sense nosaltres  (Admin123).

Ja no podem desaparèixer de la nostra vida virtual (Com desaparèixer).

El món ja ens donava pistes de l'esgotament dels seus recursos (Cómo detener el ecocidio).

El món de la cultura ja ens convidava a tenir una relació profilàctica, a distància, amb les coses  (No tocar, por favor),

mentre la ciència ens obria la ment a l'invisible, a la micromatèria, a la quàntica  (Mundo cuántico)

i els murs de la por i de la barbàrie es reforçaven  (Somos muro).

Trobem a faltar el cultiu, la cultura, els altres (Per a què serveix la cultura?),

les biblioteques  (En defensa de la biblioteca pública),

poder jugaral carrer  (Jugar al carrer),

que els nens juguin al carrer (Qui ens mira?)

mentre s'encomanen a la moral de les joguines  , com ho escrivia Baudelaire (La moral de los juguetes).

Trobem a faltar la ciutat (La ciudad),

passejar per la ciutat  (Luz y calle),

contemplar el mar (The Water Gazers),

mentre ho mirem tot des del nostre balcó  (Desde mi balcón)

i pensem com hauríem de construir ciutats més habitables  (La ciudad ideal),

fora de la lògica comptable (Sueños que el dinero puede comprar).

Mentre perdem feines i agafem el teletreball com un ferro roent, ens preguntem per què treballem  (Per què treballem?),

i per a qui ho fem? (Per a qui treballem?)

mentre ens confiem a les que no poden deixar de treballar, les responsables de les cures (El món és de qui el treballa).

El confinament fins i tot ha fet desaparèixer el fum del segle XX  (El humo del siglo XX),

els cotxes (¿Te gusta respirar? Contra el coche)

i els animals reocupen les ciutats  (Ciudades salvajes).

Ens enfrontem a les plagues de tot tipus i a la civilització com una plaga més, per molt que aquesta metàfora molesti a uns -els que hi contribueixen amb escreix a la plaga- i altres -els snobs de les xarxes socials que contribueixen a altres plagues, les de l'infotainment- (Somos plaga).

Ens preguntem si hi haurà un "després del després" (El després del després),

llestos per la comparativa entre un abans insostenible i un després que ignorem (Caníbales del tiempo: antes y después).


Articles DIARI ARA

https://www.ara.cat/firmes/ingrid_guardiola/


L'impacte cultural del Covid-19

com més dies passen de confinament, més difícil resulta escriure, separar-se de la contingència, passar de la primera persona del singular a la tercera, dissimular la veu excitada del meu fill petit, el...

Després dels confinaments

El confinament ha esdevingut imprescindible per frenar l'expansió del coronavirus i impedir que la població més vulnerable se'n vegi afectada. El confinament trenca amb les dinàmiques socials i ens obliga a...

Tecnofeminisme: refer la vida

Demà dissabte té lloc el Congrés de Sobirania Tecnològica de la Lleialtat Santsenca, un punt de trobada imprescindible per als que volen cultivar una relació creativa, ètica, sostenible i social amb la...

Coronavirus: dades sense respostes

Des de fa una setmana em llevo i actualitzo la pàgina https://thewuhanvirus.com, on es fa un recompte quasi a temps real dels morts pel coronavirus, dels infectats i dels països per on s'està propagant....

lunes, 23 de marzo de 2020

Entrevista El País

Entrevista El País


ENTREVISTA

-         En el mundo físico real siempre tendemos a abusar del virtual (redes, relaciones online…) y ahora que estamos confinados parece que añoramos el real. ¿Perderá prestigio la relación virtual frente a la física tradicional o por el contrario se reafirmará en un contexto de confinamiento?

En El ojo y la navaja: un ensayo sobre el mundo como interfaz (Arcadia 2019) describo los peligros de relacionarnos con la tecnología digital conectada de forma irreflexiva, automatizada y, al final, sustitutiva de otras formas de concebir la comunicación, la identidad o la socialización. Creo que estos tiempos de confinamiento no solo han provocado un sobreuso de la tecnología digital conectada (un ruido global insoportable), sino que en muchos casos nos están generando un uso conciente de las herramientas, se cargan de valor. Sería hipócrita y snob no verlo así, una misma está viviéndolo así. Mi hijo de dos años me dice que quiere entrar en la pantalla para ver a sus primos. Frente a la imposiblidad del contacto humano, de la experiencia directa, solo nos queda la experiencia mediatizada (la experiencia vehiculada a través de algún medio tecnológico), que no es lo mismo que la “experiencia mediática” (la experiencia que nos dan los medios de comunicación). Es verdad que la gente está echando de menos el contacto humano, pero sobretodo el poder decidir sobre lo que uno hace o no hace, es o no es. De hecho, el confinamiento separa lo que hacemos de lo que somos durante un período y nos obliga a replegarnos hacia dentro y hacia nuestros seres más cercanos. Con mis alumnos hacemos clases virtuales con programas donde nos conectamos todos juntos. La conexión da paso a la comunicación, la relación virtual permite dibujar una experiencia colectiva, nos sentimos parte de una comunidad. Su reacción ha sido: más clases, más momentos compartidos con sentido. De alguna forma la situación de ahora es muy elocuente, pienso en tres escenarios: 1) los que no tienen que tele-trabajar tienen el tiempo, tienen las herramientas de comunicación, pero también el dilema de qué hacer con todo ello. Este paso nos lo habíamos saltado: cómo nos relacionamos con estas herramientas? 2) También se está produciendo un abuso irreflexivo, está claro, e incluso la gente ha hecho aflorar el “influencer” que llevan dentro, convirtiendo las redes sociales en un espacio dominado por identidades dominantes (hombres blancos, heterosexuales, clase media) haciendo cosas supuestamente graciosas o aleccionando al público. 3) También hay un tercer modelo: los que, frente al pánico económico y social de lo que está pasando, buscan una tele-terapia transitoria para no pensar en las devastadoras futuras consecuencias. Los que lo están perdiendo todo a tiempo real sin poder salir de sus casas (que son muchos, no solo los empresarios, sino los autónomos que vamos viendo como nuestra actividad laboral desaparece).

-         ¿Qué riesgo corremos por exceso de dependencia de la tecnología e Internet?

Este riesgo ya existía, son herramientas diseñadas para que seamos dependientes, generan adicción por cuestiones muy diferentes y muy bien estudiadas por las tecnosociólogas y tecnosociólogos (diseño, forma de socialización que promueven…). Para mí el problema no es la dependencia de estas tecnologías, sino cómo las empresas del capitalismo de plataforma están acumulando más poder del que ya tenían, y eso no estaba previsto a tan corto alcance: Google-Youtube, Amazon (acaba de anunciar la contratación de más de 100.000 nuevos trabajadores en Estados Unidos), las teleoperadoras, Facebook (Wapp), Microsoft (Skype), Netflix…y las grandes cadenas comerciales. El confinamiento nos está llevando a consumir a través de estos monocultivos basados en compañías que funcionan como plataformas de datos. Hay alternativas (Filmin, Zoo, Teatroteca, medios especializados, los canales de muchas instituciones culturales, los libros –imprescindibles-…), pero sobretodo se trata de que cuando pase esto podamos recuperar el comercio de proximidad, la cultura de proximidad y una aproximación responsable al consumo y a la política, votando no desde el castigo, la inercia o el miedo, sino desde la certeza que aquellos que votamos priorizarán el bien común, las lógicas distributivas, frente a la tendencia sociópata de los mercados y de las políticas más reaccionarias. Cada uno deberá encontrar su propio etólogo.

-         En términos de autoestima, de empatía ¿las redes nos permiten sustituir lo que nos da una conversación cara a cara?

No soy experta en autoestima o empatía, pero Sherry Turkle (autora de En defensa de la conversación) y la psicoanalista británica Gillian Isaacs Russell publicaron un artículo en el que decían que algunos ya sueñan que la inteligencia artificial y la robótica pronto podrán simular la experiencia emocional y las consciencias de estar físicamente con otra persona, como una intimidad artificial. Pero el confinamiento ha evidenciado que hay un elemento que el cautiverio inhibe, y es el azar. En las formas de comunicación humana hay un componente azaroso muy estimulante, atañe a lo progresivo, a lo que está vivo. Sin eso no se puede ni tansolo pensar: el pensamiento es un proceso en marcha, abierto. La inteligencia artificial no podrá emular lo imprevisible. Lo que da miedo no es que la máquina se humanice, sino que nosotros nos maquinicemos. Si la conversación se da cara a cara hay más elementos para lo azaroso, pero las conversaciones online también generan autoestima y empatía. La diferencia estriba en que las conversaciones no presenciales pueden romperse sin motivo aparente, son más transitorias, no siempre siguen un principio-desarrollo-fin, son más fragmentarias y corales. Hay fenómenos como el ghosting que enuentran en la esfera virtual su mejor aliado. Esto nos hace sentir vulnerables. Con el confinamiento la conversación virtual adquiere otra dimensión: al no haber alternativa, ese uso interesado, conectivo, aleatorio, es sustituido por una comunicación más buscada, más certera.

-         Y en términos de informarnos, ¿corremos el riesgo de ser arrastrados por el algoritmo o sabremos buscar información solvente?

El espectro comunicativo ha cambiado radicalmente. En las redes sociales y en algunos medios ofrecen tele-terapia cultural u ofertas de contenidos de calidad mientras en los canales oficiales públicos o generalistas privados prima la información sobre la pandemia y las comparecencias oficiales. Ante un escenario tan monolítico (poca diversidad informativa) el riesgo a ser arrastrados por el algoritmo no es tan diferente al riesgo de crear una agenda setting (unas editoriales mediáticas) reduccionistas y alarmistas. De hecho, la falta de personal profesional y el momento excepcional que vivimos hace que no pueda ser de otra manera. Ya no existen refugiados, ni la justicia, ni una monarquía fraudulenta… Solo en algunos medios especializados online, y a duras penas en los medios que hacen gala de “servicio público”, todos con unas plantillas a medio gas. Lo que sí que es verdad es que los algoritmos están aprendiendo demasiado sobre nosotros. Las consecuencias las veremos en breve, cuando tengamos una distancia crítica, física y emocional suficiente.

-         ¿Hay riesgo de ampliar brecha digital estos días?

Sí, claro, hay riesgo de ampliar la brecha digital. Pero también la brecha salarial, laboral, cultural…


lunes, 9 de marzo de 2020

Diàlegs Humanístics UPF_dimarts 10 de març a la UPF de Ciutadella (Pantalles i Desig) amb Imma Merino


1) ¿Quén es el intelectual hoy?
con Josep Ramoneda, filósofo y periodista y Santiago Zabala, profesor ICREA de Filosofía contemporánea a la Facultat d’Humanitats de la UPF
21 de enero 2020

2) Transició energética i ecològica: ¿arribarem a temps?, con Santiago Vilanova, consultor ambiental y propulsor de la ecología política a Catalunya y Europa y Ester Oliveras, profesora en la Facultat de Econòmiques i delegada de sotsenibilitat, UPF
28 de enero 2020

3) Litenatura: animales invisibles, ovejas negras y supermanzanas para cambiar el relatoGabi Martínez, escritor y Hélène Rufat, profesora titular de literatura, Facultad de humanidades UPF
4 de febrer 2020

4) XXI Century's bordersMatthiew Carr, historiador y escritor y Antoni Luna, profesor titular de geografía humana, Facultad de humanidades UPF
11 de febrer 2020

5)  Les migracions forçoses al s.XXI: activisme civil i criminalitzacióMar Sabé, periodista, Comunicación de Open Arms i Silvia Morgades, professora agregada de Dret internacional públic i Relacions internacionals, Facultat de Dret, UPF
18 de febrer 2020

6) De la ciència oberta a les dades obertes, Roderic Guigó, catedràtic de Bionformatica UPF i CGR i Eduard Aibar, catedràtic d’estudis de ciència i tecnologia als Estudis d’Arts i Humanitats, UOC
25 de febrer 2020

7) Correspondències: música i pinturaBenet Casablancas, compositor y Eduard Cairol, profesor de historia del arte en la facultad de humanidades, UPF
 3 de març 2020

8) Pantalles i desig: del cinema al mòbilIngrid Guardiola, professora a la Universitat de Girona i Alumni UPF, doctora en Humanitats per la UPF i Imma Merino, crítica de cinema i profesora, doctora en comunicació audiovisual per la UPF
10 de març 2020

miércoles, 26 de febrero de 2020

Fake Fiction(s)_participació a la sessió "Fake Affects" (divendres 28 de febrer)

Pressentir la història

El món contemporani viu un procés irreversible d’artificialització que ha donat lloc a una nova comprensió de la ficció. La ficció no només representa la realitat, sinó que la constitueix. Una noció clau d’aquesta dimensió de la ficció és el fake, entès com a mecanisme de propagació mediàtica que desencadena la producció de dades inesborrables, les quals es viralitzen sense referència externa.
Quins efectes té el fake en les relacions que establim amb el món que ens envolta i en el món mateix com a ficció travessada per l’espai i el temps? Com condiciona el fake el significant “República” com a ficció que circula en el discurs social, polític i econòmic arreu del món en els nostres dies? Les sessions Fake Fiction(s) tenen com a objecte observar la complexitat de la ficció entesa com a pràctica que determina la configuració de l’espai públic.
No ens trobem enfront de la ficció; ens trobem en la ficció. El recorregut traçat per pressentir la Història tempta la idea de la fake fiction com a imatge i com a significant flotant que, més enllà de la vella dicotomia veritat/falsedat i més enllà de la desgastada noció de postveritat, inaugura un nou ordre de veritat i un nou ordre de credibilitat.

Sessions
FAKE MEMORY
19 de febrer, 18.30 h
Amb Joan Fontcuberta

Fa uns anys, Andreas Huyssen va detectar l’emergència d’un nou fenomen en els estudis sobre la memòria que va anomenar “Fake Memory”. Aquesta idea ens confronta amb la gran i abastament explotada ficció dels orígens i palesa la relació de la memòria amb els processos mediàtics. En el món actual, hi ha memòries que mai no han estat viscudes, que no es relacionen amb fets o esdeveniments reals.
Podem parlar aquí d’una nova fase de “postmemòria” que remet a la relació traumàtica amb esdeveniments que poden haver succeït només en la circulació de les imatges. En aquest sentit, l’estatut de la imatge numèrica o digital, ara mancada de referent físic, ha obert el camp a una experiència visual que no està subordinada a l’ocurrència de cap fet concret, perquè l’original històric es revela com a ficció.

FAKE NEWS
21 de febrer, 18.30 h
Amb Carme Colomina

La mentida és el concepte que opera com a referent si no únic sens dubte hegemònic a l’hora de considerar les així anomenades “Fake News”. A banda de revisar quin és l’efecte de la mentida en l’escena política de l’Estat modern i com afecta la manera en què s’hi prenen decisions i es determina l’acció individual i col·lectiva, caldrà analitzar quins altres referents conceptuals permeten de copsar la complexitat del fenomen de les fake news i de les seves conseqüències més enllà del paradigma de la falsedat. Són simplement notícies falses? Diem amb la falsedat o amb la mentida tot allò que en podem dir?
Pensar les fake news com a dispositiu al servei del control sistemàtic de la informació, ja sigui intencional o no, obliga a demanar-se per les eines i mecanismes que el perpetuen, com ara la desinformació o la desintermediació. En què consisteixen? Quin paper hi fa la tecnologia i l’ús que en fem en les xarxes socials? Com contribueix la digitalització de les dades a la propagació de les ficcions?

FAKE POLITICS
26 de febrer, 18.30 h
Amb Andrés Hispano

En l’escena global actual, l’acció política concebuda com la lluita per l’hegemonia es constitueix en una relació antagònica, d’una banda, amb la veritat i, de l’altra, amb els fets. Això explica que l’escena política estigui discursivament ocupada avui per l’així anomenada “postveritat”. Però també explica que les lluites polítiques emergeixin i s’articulin en condicions “postfàctiques”.
Com es despleguen les democràcies contemporànies en aquesta escena política i quines limitacions hi comporta? Quin sentit fa apel·lar a significants com “poble” a l’hora de pensar les (dis)capacitats del(s) subjecte(s) polític(s) en el capitalisme digital? Què queda de l’Estat i què de les institucions en el context econòmic del mercat, que posa en circulació el mecanisme del fake? Quin és el deute de la política avui i arreu amb la veritat i quin amb la ficció?

FAKE AFFECTIONS
28 de febrer, 18.30 h
Amb Ingrid Guardiola

Envoltats de dispositius i assetjats per imatges, habitem un món d’immersió en els medis. Al bell mig d’aquest món, en un camp de fluxos electromagnètics, d’intensitats numèriques, d’acceleració imaginària i de distribució ininterrompuda de dades, “al mínim, trencadís cos humà”, com deia Walter Benjamin, només li resta la possibilitat de sincronitzar-s’hi i de lliscar com a encarnació processual i neuronal de la informació.
Alhora, la ubiqüitat dels mitjans ha suscitat l’expansió de la reflexió sobre l’afectivitat més enllà de la matèria i de l’agència corporal. El dilema ja no és tan sols com es produeixen políticament estats d’ànim col·lectius, sinó com s’inventen, en el llindar de la interfície, nous afectes el nom dels quals ens manca i pels quals la relació amb els altres és prescindible.

Amb el cicle “Pressentir la Història”, El Born CCM ofereix moments per a la reflexió afectiva i
crítica sobre el present viscut i sobre la Història, i també per copsar l’esperit dels temps
i projectar futurs a partir del potencial transformador de la memòria.

Cicle comissariat per:
Ivan Flores | Paula Kuffer | Begonya Saez Tajafuerce

domingo, 2 de febrero de 2020

Dijous 6_Diàleg amb Iván Miró a Contrabandos

 
Contra la mercantilització de la mirada.
Diàleg amb Ivan Miró.
Llibreria Contrabandos. 
19h-dijous 6 de febrer