sábado, 16 de junio de 2018

"El desteixit cultural: sobre la nova llei d'administracions públiques"

Publicat avui al Diari Jornada
Ingrid Guardiola / Anna Cerdà

El sector cultural s’ha trobat sense eines per reaccionar a la nova llei de contractació pública 9/2017 que ha entrat en vigor el 9 de març del 2018, un plec de quasi 300 pàgines de difícil lectura i interpretació. Aquesta llei intenta usar la contractació pública d’una forma transparent, implementar polítiques públiques i limitar la contractació. Desapareixen així els falsos autònoms, es forcen els concursos públics, es millora la qualitat-preu en els concursos i, en principi, es fomenta la lliure concurrència. Aquest marc idílic de gestió cultural, però, és només aparent. Una amiga em diu que per gestionar el festival de cinema que dirigeix ha tirat endavant concursant públicament tots els serveis i aconseguint que la proposta econòmica pesi un 60% i no un 70% com està passant després de llargues batalles i nits d’insomni; una altra amiga em diu que el gerent de la seva reputada institució està arreglant els contractes dels falsos autònoms (o això sembla); una altra institució aplica l’excel del pressupost en nom dels patrons i deixa de contractar els autònoms carregant-se llocs de treball. La realitat és que cada institució cultural s’està prenent la llei pel seu compte per a acomplir amb els seus propis interessos i que les conseqüències d’aquesta llei no són homogènies sinó que depenen de les voluntats estrictament individuals de la gent que gestiona els recursos humans i els pressupostos de les institucions. El més sorprenent d’aquesta llei és que no ha generat un relat únic i comprensible sinó que s’ha traduït a una rumorologia enigmàtica i ni tansols aquells que han d’aplicar-la saben exactament de què estan parlant. També és possible que aquesta confusió sigui rentable per alguns, ja que no explicar bé el marc legal inhibeix la possibilitat de reclamar davant la vulneració dels drets dels treballadors i les treballadores.
Es prescindeixen de la figura dels falsos autònoms, però aquests llocs no són renovats i han de ser assumits per les plantilles. Es poden fer contractes de comissariats, però limitats a 15.000 euros anuals i per una durada màxima de cinc anys vista. Les contractacions, per tant, no s’articulen en relació amb els projectes, sinó segons una lògica de fluïdesa del capital. ¿Què passa amb tots aquells que porten treballant a l’administració pública fent de falsos autònoms durant tants anys? ¿Amb aquelles persones que són ja indistingibles dels propis projectes ja que són els seus artífex perquè els han fet créixer i gràcies als quals la institució ha aconseguit una reputació i un capital simbòlic inqüestionable? De la nit al dia es prescindeix d’ells, ja que es prioritza complir amb la llei a llegir la llei per utilitzar-la al servei dels projectes i relacions que cada institució ha construït al llarg del temps (per exemple a través d’oferir concursos negociats o restringits). A llarg plaç el que passarà és, en primer lloc, que el capítol 1 dels pressupostos, el referent al personal contractat, cada vegada serà més fràgil (les persones entren al capítol de “despeses”), en segon lloc que els autònoms derivin en empreses i, en tercer lloc, que una part important del treball de les institucions s’externalitzi a empreses de lliure concurrència. Aquests concursos tampoc són ni neutres ni meritocràtics, ja que en ells pesa molt la proposta econòmica que només és assumible des de grans empreses de gestió (Magma, Focus, Lavínia…) que són les que ja tutelen bona part del patrimoni públic cultural del país. A moltes institucions ja els hi anirà bé aquesta situació de monopoli tàcitament acceptat per uns i altres, ja que són els passos necessaris per construir institucions fiscalitzades i gerencialitzades on els interventors tinguin més pes que els propis directors o directores dels centres.
Si el “què” de la cultura és important, el “com” no ho és menys. Avui en dia es parla molt de noves formes de gestió econòmica de la cultura i, de fet, l’Ajuntament de Barcelona està duent a terme alguns estudis al respecte que aquest 2018 veuran la llum. En un marc d’obertura de models de relació econòmica i social (economia cooperativa, social, comunitària…), la nova llei torna a prioritzar la cultura com un motor econòmic de naturalesa empresarial enlloc d’entendre la cultura com un sistema de relacions complex entre les persones basat en la creació de valors, d’identitats, de vincles espirituals i socials, d’espais de formació i d’eines per a la resistència individual i col·lectiva. ¿De què serveixen les polítiques culturals quan la llei fa de contrapès instaurant unes polítiques culturals que amordacen les idees, les mesures de govern i les iniciatives culturals? I és una mordaça burocràtica, més temible encara que les mordaces penals, ja que, com una metzina, opera de forma subtil i constant, irreversible.
-->

miércoles, 30 de mayo de 2018

INSCRIPCIONS OBERTES_"Imatge, tecnologia i poder a l'àgora virtual"_Escola Europea d'Humanitats


Juliol, 2018
Dilluns 16, dimarts 17, dimecres 18 i dijous 19 de juliol
De 18 a 20 hores

El curs tractarà sobre el paper de les imatges en un context de tecnologia digital connectada. Sobre com la concepció del món-com-a-interfície virtual ha canviat el paper que tenen les imatges i les nocions d’espai públic i de comunitat.
PROGRAMA
Dilluns 16: La imatge omniscient
La tecnologia digital connectada ens confronta a un nou paradigma, aquell que contempla la fi del temps lineal de les imatges, l’aparició del temps cronoscòpic, del dadisme i de les imatges com una segona pell.

Dimarts 17: Sentit i reutilització de les imatges
Les pràctiques creatives audiovisuals basades en l’apropiació i el remuntatge poden ser eines per retornar el poder (històric, semàntic…) a les imatges i als arxius.

Dimecres 18: Observacions sobre el lloc com a interfície
L’aplicació de les noves tecnologies a l’espai públic i la globalització de les imatges han contribuït a la ludificació i privatització de l’espai públic. Com?

Dijous 19: La comunitat com a interfície
En un món connectat globalment, les nocions d’individu i de comunitat canvien. Quins són els límits de l’ésser quantificat nascut gràcies a Silicon Valley? Quines són les comunitats que es deriven de la virtualització de les nostres experiències? Quins valors?

Bibliografia bàsica
Debray, R. Vida y muerte de la imagen: Historia de la mirada de Occidente. Barcelona: Paidós, 1994. Publicació original: Vie et mort de l’image. Une histoire du regard en occident. París: Gallimard, 1992.
Didi-Huberman, G. Cuando las imágenes toman posición. El ojo de la historia, I. Madrid: Antonio Machado Libros, 2008. Publicació original: Quand les images prennent position. L’œil de l’histoire, 1. París: Les Éditions de Minuit, 2009.
Farocki, H. Desconfiar de las imágenes. Buenos Aires: Caja Negra, 2013.
Steyerl, H. Los condenados de la pantalla. Buenos Aires: Caja Negra, 2014. Publicació original: The Wretched of the Screen. Berlín: Sternberg Press, 2013.

domingo, 8 de abril de 2018

29 d'abril estrena de CASA DE NINGÚ al festival D'A


Sinopsis:
Casa de nadie es un docu-ensayo que reflexiona, desde el punto de vista de dos comunidades envejecidas, sobre la memoria, la productividad, el trabajo y su propia extinción como comunidad. La narración transcurre en una residencia urbana de gente mayor en un barrio de Barcelona, y en una antigua colonia minera víctima de la despoblación y de la globalización económica y financiera en León. Ambas localidades viven cristalizadas, como si fueran los restos de un tiempo que, con resignación, serenidad y sentido del humor, va desapareciendo.
Una producción de Boogaloo Films, Open Society Foundations y CCCB
World Premiere: 55º Festival Internacional de Gijón
Género: Documental
Duración: 71’
V.O.: Castellano y Catalán.
Formato: Vídeo HD 1920x1080
Año de producción: 2017
Equipo Técnico:
Directora, guionista: Ingrid Guardiola Sánchez
Producción: Miguel Ángel Blanca, Bernat Manzano
Cinematografía: Joanot Cortès
Montaje: Miguel Ángel Blanca
Música original: Cabo San Roque

miércoles, 21 de febrero de 2018

MANIFEST del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona

Arran de les darreres actuacions i resolucions del poder judicial, que no fan més que vehicular la virulenta espiral de censura i repressió política que malauradament vivim a l’Estat espanyol, els membres del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona volem manifestar un rebuig frontal i absolut a tot el que representi un atac a les llibertats fonamentals de les persones i, en aquest cas particular, a la llibertat d’expressió.
Les condemnes imposades a Valtònyc, Pablo Hasel i els membres de La Insurgencia són una manifestació més de l’intolerable clima de supressió de llibertats que fomenta el govern de l’Estat i que es materialitza en la desmesura d’un sistema judicial tristament polititzat.
La imposició de penes de presó tan innecessàries com desproporcionades no persegueix cap altre objectiu que alimentar la por. Una por que, en el cas concret dels creadors, desemboca irremeiablement en autocensura. D’aquesta manera s’acaba promovent i premiant la mediocritat i l’esperit acrític. Elements característics d’una societat desmembrada i culturalment inerta.

L’acceptació i la normalització de la censura permeten que s’estengui ràpidament per totes les capes de la societat. Això ha quedat palès avui mateix amb la retirada a petició d’IFEMA de l’obra sobre els presos polítics que Santiago Sierra havia de presentar a ARCO.
Tal com ja vam fer el passat mes d’octubre en relació amb els empresonaments polítics, que encara mantenen privats de llibertat Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sánchez, volem reiterar ara la denúncia d’un problema de fons molt greu en el funcionament de les institucions espanyoles: l’absència d’una veritable separació de poders i la consegüent falta d’independència del poder judicial.

Demanem als representants i agents del món cultural que no deixin de denunciar i combatre la repressió en qualsevol de les formes que adopti, i exhortem el conjunt de representants electes que lluitin contra tota coacció que afecti les llibertats i els drets fonamentals. 

Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona
Antonio Ramírez (president), Miquel Cabal Guarro, Amadeu Carbó, Ingrid Guardiola, Martina Millà, Cristina Pujades i Victoria Szpunberg. Secretari Executiu: Carles Giner
Barcelona, 21 de febrer de 2018

viernes, 16 de febrero de 2018

DISCURS PREMIS CIUTAT DE BARCELONA 2017


En nom del Comitè Executiu
Febrer 2018

Benvolguts tots/es,

Sóc aquí en representació del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona, format per Miquel Cabal, Amadeu Carbó, Martina Millà, Cristina Pujades, Antonio Ramírez, Victòria Szpunberg, una servidora i amb Carles Giner a la secretaria. El Comitè Executiu és el timó del Consell de la Cultura, un organisme format per persones amb una trajectòria reconeguda en l’àmbit cultural, que provenen de posicions i sensibilitats molt diferents i que queden al marge de compromisos partidistes. Un timó que potser és atípic, perquè creu en la importància de les polítiques culturals com a servei públic i pensa que la cultura té més a veure amb la gent que amb la política.

Una de les tasques d’aquest Comitè és proposar els membres dels jurats dels Premis Ciutat de Barcelona. Hem treballat per aconseguir uns jurats paritaris, tant en les presidències com en la composició global. També hem vetllat pel diàleg generacional i per la diversitat de mirades que hi aporten els perfils diversos d’uns professionals d’alta qualitat que han de ser renovats cada pocs anys. En aquesta edició s’ha incorporat el premi de «Ciències de la terra i ambientals», no només perquè set dels objectius del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament estan vinculats a l’estudi de les ciències ambientals i de la terra, sinó també perquè Barcelona té centres de recerca i departaments universitaris que realitzen investigacions pioneres en aquests àmbits i que són molt coneguts en els circuits científics internacionals, però no tant pels ciutadans locals. També considerem que és una aposta clara de futur per part de l’ICUB, ja que convergeix amb la línia de les polítiques sobre el canvi climàtic que l’Ajuntament actual comença a posar en marxa.

Des del Comitè Executiu estem ultimant l’Informe Anual de la Cultura, en el qual s’inclou una valoració de les polítiques culturals de l’ICUB. Per això hi parlem de mesures de govern com la del Sector del Llibre, la de l’Audiovisual o la de les Fàbriques de Creació, però també de l’estat de salut de la cultura i, per descomptat, de subvencions. Precisament aquest informe mostra que encara tenim recorregut de millora en el sistema actual de subvencions. Perquè els números, al capdavall, es tradueixen en fets culturals. L’informe també reflecteix el ball de bastons que hi ha hagut en l’àmbit de la política i la cultura municipal els últims dos anys, i la consegüent dificultat per desenvolupar unes polítiques culturals sòlides, a llarg termini, permeables amb els sectors i amb la ciutadania.

Però avui estem de celebració, som aquí per aplaudir els guanyadors dels Premis Ciutat de Barcelona, els autèntics protagonistes de l’acte. Uns premis que s’atorguen amb absoluta independència de qualsevol interès econòmic i polític però que, en canvi, són atorgats amb tot l’interès del món. Els premis són un reconeixement, alhora que enceten un circuit de confiances, de ponts, d’anar els uns cap als altres, d’anomenar-nos els uns als altres públicament, de viva veu. I, en aquest joc de correspondències, els premis també generen una comunitat, encara que sigui fugaç. Som un grup de ciutadans que proposem uns altres ciutadans perquè escullin, entre les persones que es dediquen a la creació i la investigació, les que el 2017 han destacat més que ningú en les seves heroiques aventures.

I dic heroiques aventures perquè seguir, malgrat tot, obstinadament, en el camí de la creació i la investigació, s’ha convertit en una proesa. No és el moment de plorar, perquè el plor requereix intimitat, sinó que és el moment d’indignar-se i, com diria Didi-Huberman, transformar la indignació en una tasca, la tasca de denunciar la violència del món amb tota la calma i la intel·ligència possibles. I la cultura i les polítiques culturals també participen d’aquesta violència quan no fan el seu paper i contribueixen així a l’empobriment dels sectors i els fets culturals, de la qualitat i la diversitat dels seus projectes i de l’accés dels ciutadans a la cultura.

Des del Consell de la Cultura ens agradaria que l’Ajuntament es comprometés encara més amb els projectes i els creadors més vulnerables, més fràgils. Parlem d’aquells que tenen per objectiu alimentar l’esperit, crear i compartir valors i coneixement, transformar la societat tot empoderant-ne els ciutadans i solidificar les diferents comunitats en relació amb el territori.

La cultura és un teixit, un joc de correspondències que ens fa prendre consciència del lloc que ocupem en el món envers els altres. De ben poc serveixen l’star system i la cultura de l’espectacle i de consum ràpid. I si serveixen per alguna cosa és per fer-nos més pobres i, finalment, per expulsar-nos de la ciutat, de casa nostra. Els teixits i les correspondències, per contra, demanen rutes estables i a llarg termini, perquè s’hi pugui transitar i perquè sigui el pas mateix de la gent que hi transita el que les acabi modificant.

Som conscients que aquestes rutes de present i de futur troben entrebancs en la crisi política que vivim: lleis mordassa, articles 155, gent empresonada injustament, censura, manipulació, perillosa autocensura… Tot això davant d’uns representants polítics que, en la majoria dels casos, han oblidat quina és la importància i la missió de la cultura en la vertebració d’una societat.

Per acabar, m’agradaria recuperar unes paraules de Laura Llevadot, jurat d’aquests premis, en el pròleg del llibre Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat. Llevadot diu que per dur a terme una pràctica revolucionària n’hi ha prou de capgirar l’ordre consensuat, cosa que passa sempre que hi ha una interrupció de l’ordre de les identitats establertes, i que subvertir-les ja és fer política; com ho fan els obrers de La nit dels proletaris de Rancière quan, en lloc de descansar durant la nit i reposar forces per a l’endemà, prenen la ploma i escriuen, es reapropien del seu temps de vida prèviament assignat.

Vull afegir que la cultura també ha de ser una eina per capgirar, interrompre, subvertir, reapropiar, qüestionar els modes de dir, veure, sentir i castigar que se’ns imposen.

Moltes felicitats a tothom!