jueves, 17 de abril de 2014

PIONERES DEL CINEMA: FINS L'1 DE JUNY AL MUSEU DEL CINEMA

Fins l'1 de juny LA DIMENSIÓ POC CONEGUDA: PIONERES DEL CINEMA al Museu del Cinema de Girona. 
Aquí les entrevistes que hem fet per construir aquests 4 vídeo-assaigs que es poden veure al museu: http://www.pioneresdelcinema.cat/p/entrevistes.html

"La dimensió poc coneguda: pioneres del cinema" from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.

miércoles, 9 de abril de 2014

"PIONERES DEL CINEMA: ENFRONTAR-SE AL RISC" (cicle de Filmoteca al Cinema Truffaut, del 28 d'abril a l'1 de juny)

AQUÍ el text introductori al cicle que hem programat des de Pioneres del Cinema + Cinema Truffaut: 

Los Pasos Dobles


1) DILLUNS 28 d’ABRIL
Dime quién era Sanchicorrota (2013), Jorge Tur, co-guionista i muntadora: Virginia García del Pino
Amb la presència de:
Convidats: Jorge Tur i Virginia Garcia del Pino
Presenten: Marta Sureda (presentació del cicle) 

2) DILLUNS 5 de MAIG
Los Pasos Dobles (2011), Isaki Lacuesta, co-guionista: Isa Campo
Convidat i presentació: Isaki Lacuesta

3) DILLUNS 12 de MAIG
Diario Argentino (2007), Lupe Pérez García
Convidada: Lupe Pérez García
Presenta: Marta Sureda

4) DILLUNS 19 de MAIG
La lapidació de Saint Étienne (2012), Pere Vilà, guionista: Laura Merino
Convidats: Laura Merino, Pere Vilà
presenta: Marta Sureda

5)  26 de MAIG
Volar (2012), Carla Subirana
Convidada: Carla Subirana
Presenta: Àngel Quintana

6) 1 de JUNY
Mercado de futuros (2011), Mercedes Álvarez
Convidada: Mercedes Álvarez 
Presenta: Imma Merino

jueves, 3 de abril de 2014

Segona sessió #BCNmp7 2014 "L'escena industrial/New Wave a Barcelona en perspectiva"

Quan: 16 d'abril del 2014
Hora: 9:00h
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats
Programa: Boston Pizza Records, Domestica Records
Coordina: Ingrid Guardiola
Font: CCCB

Kremlyn

En aquesta segona sessió de BCNmp7 ens aproparem als inicis de l'escena electrònica més desconeguda i avantguardista sorgida a principis dels anys vuitanta a Barcelona, amb testimonis d'artistes que varen formar part d'un moment irrepetible i determinant en la història de la música i amb actuacions del seu relleu més actual. La transició espanyola significà un canvi molt important en l'estructura política i social de l'Estat, entre d'altres coses, es va fer el pas a un nou sistema democràtic, fet que comportà una obertura sense complexos cap a una nova manera d'entendre i fer cultura. Una jove generació d'artistes afrontaven un repte fins aleshores impossible d'imaginar: trencar amb els antics 'clixés', desmuntar les velles tradicions associades a un règim opressor i descobrir les infinites possibilitats que aquest nou context social els oferia. Paral·lelament, a finals dels anys setanta un fet va revolucionar el món de la música: una nova generació d'instruments electrònics es comercialitzava en botigues especialitzades i a preus assequibles pel gran públic. L'electrònica era a l’abast de tothom, el punk s'estava esgotant i una 'nova música' apareixia del no-res, o això semblava. Tot i que a Barcelona hi arribaven en compta gotes, Grups com Ultravox, Joy Divison, Kraftwerk, Tuxedomoon, League Of Nations, Heaven 17 mostraven una manera de fer i d’entendre la música totalment innovadora: incorporaven sintetitzadors i caixes de ritmes que van captivar a molts joves desencantats i avorrits d'escoltar sempre la mateixa música. El seu discurs, proper al moviment punk, encaixava amb la realitat quotidiana d'aquesta generació. S'obrí una finestra amb infinites possibilitats: multitud de sons desconeguts eren a l'abast de joves inquiets amb ganes de trencar amb el passat; no necessitaven ser bons músics, ni tenir un estudi de gravació o disposar de molts diners; ara podien fer-ho.

Debat

Un dels objectius d'aquesta sessió és conèixer com l'escena musical de Barcelona va assimilar aquest nou paradigma. A través de tres músics pioners de la nostra ciutat, veurem què o qui els va inspirar per a trencar amb les convencions 'musicals' del moment i com ho varen fer. Aquests tres artistes seran:

Víctor Nubla: una de les figures més rellevants de la música experimental del nostre país. Artista multidisciplinari de ment inquieta, és músic, teòric, assagista, activista de l'experimentació, escriptor, ideòleg, programador, editor, agitador cultural i creador, juntament amb Jun Crek, d'un dels grups referents de la música Industrial: Macromassa.

Macromassa

Gat: músic i fundador de bandes referents i pioneres a Barcelona com ara Ultratruita i posteriorment New Buildings, més emmarcats en el moviment New Wave. És també fundador del segell discogràfic G3G des de finals de la dècada dels vuitanta; un projecte sorgit inicialment per a cobrir el vuit existent en l'àmbit artístic i compromès totalment amb l'escena musical, alhora que s'allunya dels cànons més comercials de l'època. Pascal Comelade, Jakob Draminsky, Oriol Perucho, Macromassa, Raeo (Mark Cunningham), Pau Riba, Juan Crek… són només alguns dels noms que entre molts figuren en el seu ampli catàleg.

Ultratruita

J.J. Ibañez: Fundador del grup Badaloní Kremlyn a principis dels anys 80 i artista molt actiu en l'escena electrònica de principis els 90 a Barcelona. Kremlyn fou una formació que es pot considerar Tecno-Pop que, tot i que no aconseguir gravar cap disc, va ser molt activa entre 1982 i 1986. Avui en dia podem considerar a Kremlyn una de les poques formacions musicals catalanes que s'emmarquen dins l'estil Techno Pop a Barcelona amb un so molt genuí. L'any passat Domestica Records va editar un dels seus primers concerts en directe, amb molt bona acceptació també entre el públic més jove.



Actuacions 


La sessió comptarà amb dos concerts, el veterà Philipe Laurent (França) i el valencià Tvnnel, que actuarà per primera vegada a Barcelona.

Philipe Laurent (Minimal Wave, França)
Philippe Laurent és un artista plàstic, músic i dissenyador. Ja sigui treballant amb codis gràfics o codis digitals, arts plàstiques o música, l'enfocament i l'objectiu de Laurent és sempre la investigació vers la percepció dels signes i dels símbols en les persones. Les seves pintures o l'efecte il·lusori de tipografies sobre un fons monocrom plantegen una pregunta vers la relació entre els signes i els significats. Philippe Laurent desenvolupa ideogrames abstractes, amb l'objectiu de no repetir la mateixa figura dues vegades, de la mateixa manera que l'escriptura d'un continent perdut o d'un llenguatge original es tractés d'un codi que ha precedit totes les altres llengües i que ara s'ha perdut. Aquest joc de l'ambigüitat planteja una pregunta fonamental de l'estat ontològic de llenguatge escrit en les nostres societats occidentals. Philippe Laurent ha desenvolupat un ampli estudi personal de les formes dels primers símbols i lletres que condueixen a la 'sublimitat' d'un alfabet esotèric. Tot això ho aplica tant a la seva obra gràfica, com a la musical.
 

TVNNEL (València)
Una veu greu i profunda, lletres àcides i nostàlgiques diluïdes en la fredor dels seus ritmes i sons programats. L’enigmàtica joia que va rondant en l’underground valencià. TVNNEL neix el 2013 com a projecte en solitari de l’artista Tono Inglés (Polígono Hindú Astral, Roman skirts). Tres sintetitzadors i un seqüenciador a mà ens submergeixen en un túner subterrani, on conflueixen el ball i la melancolia. Intentant allunyar-se de les propostes “revivals”, TVNNEL busca nous camins entre l’electro, el synth pop i l’industrial. Fredor maquinal i calor humà combinats en una interessant i personal proposta, amb un plantejament musical i amb una posada en escena que aposta clarament per la reducció, el minimalisme i l’autoproducció.

 


Programadors:

Domestica Records
Domestica Records és un segell independent que neix el 2011 a Barcelona amb la intenció de crear una identitat personal i original. Els estils més afins a les seves preferències musicals avarca una àmplia varietat; new wave, industrial, krautrock, electro, cold wave, experimental, post punk, minimal, techno, new romantic, synth pop, no wave... segur que ens oblidem de molts. Aposten per la música del present i del passat, i es serveixen principalment dels anomenats "nous mitjans de comunicació" per a compartir la seva major passió amb la resta del món. Els agrada recuperar maquetes i material procedent de velles cintes de casset que, a pesar del temps transcorregut, resulten tant o més interessant descobrir-les avui. El seu focus d'atenció i inspiració és bàsicament la música i l'art visual d'avantguarda sorgit als anys vuitanta. Tenen especial cura i presten màxima atenció en el procès de restauració, respectant sempre la font original per a obtenir un resultat de qualitat sense perdre la seva essència.

Boston Pizza Records
Boston Pizza és un segell independent de Barcelona que va néixer l’últim dia del 2010 amb la voluntat de reunir en una gran família els seus grups i els dels seus amics. Es la casa de Wind Atlas, Zephyr Lake, The Destroyed Room, Sictor Valdaña and The Check This Outs y Sons Of Woods, entre d’altres. Solen alternar llançaments i vinils amb petites tirades en cassette. És més una família que un segell, ho fan per amor a la música amb la intenció d’establir una relació sincera i honesta amb els grups que editen, als quals solen lligar-los una bona amistat. A més a més, editen el fanzine “Slice”, en el qual informen de les novetats del segell acompanyades per il·lustracions, entrevistes a grups i reflexions sobre temes que els hi toquen de prop. Des del 2013 organitzen el festival Cønjuntø Vacíø.


lunes, 31 de marzo de 2014

JORNADES DE FOMENT DE LA LECTURA DE EL PRAT

Em conviden a parlar de les meves primeres lectures i de com fomentar la lectura entre els joves. La taula rodona la conformen Laura Fernández, Jaron Rowan, Daniel López Valle i ens modera la Lucia Lijtmaer. Tenim 50 minuts en total per exposar el tema, deu minuts per barba, temps insuficient. Deixo algunes idees i apunts de tot el que havia preparat i no he tingut temps de dir (faltada, com estic, del do de la síntesi):

1. PER QUÈ LLEGIR?

Vivim en un món complex que ha perdut l’escala 1:1, un món fet a la mesura del micro i del macro espectacle, de l’economia financera, de la nanocomputació, del credo de Bauman, tot líquid, líquidament, vaporosament encarnat. La necessitat d’endinsar-se en relats que ens ajudin a respondre al nostre desig d’evasió, propulsió i de comprensió del món on vivim (també d’un “món altre”) són imperants. Aquests relats coagulen el que la vida, l’home, dissol. Necessitem relats que ens ajudin a posar-nos a la pell d’altres personatges a través de la imaginació (re)creadora, màscares que responguin als inevitables processos d’identificació, relats que ens permetin formar part d’alguna cosa, ser reconeguts, inclosos, en una comunitat, d’amants, d’amateurs. D’amateurs de nosaltres mateixos, al cap i a la fi en l’adolescència som aprenents de nosaltres mateixos (les normes, els codis socials, ja ens faran professionals del nostre ser, simplificats, simplificant-nos). Pessoa s’agermana amb Shakespeare, Milton, Dante, Crist i tots els “que la vida ha oblidat sense consagrar” en vida. Així opera l’univers freak, geek, chick flick, que aglutinen les noves comunitats d’adolescents (i de no tant adolescents). També són els “hombres subterráneos” que cita Maria Zambrano, o les “bouche en trôp” (“boques en excés”) de Kristeva. Necessitem relats per aprendre a crear noves situacions i nous personatges en els quals emmirallar-nos, amb els quals revestir-nos, noves regles del joc (sempre tan prefixat): ““Nunca llegamos a otro sino otrándonos mediante la imaginación sensible de nosotros mismos”, diu Pessoa. I Séneca: “Es conveniente ocuparse y nutrirse de algunos grandes escritores, si queremos obtener algún fruto que permanezca firmemente en el alma. No está en ningún lugar quien está en todas partes”. Aquests relats es llegeixen al mòbil, als llibres, a la pantalla, lectures en imatges, en paraules, en memes, és igual. Tot val. Els punts d’entrada als relats són múltiples.



2. L’ADOLESCÈNCIA

2.1 Adolescència i capital

John Savage a Teenage: The creation of youth culture fa una genealogia dels “teens”, trobant l’origen en les conseqüències de l’abolició del treball infantil el 1904, per tant, té a veure amb una certa idea d’oci o d’ocupació del temps social. Als anys 10s ja apareixen els boy scoutts, seguits per les flappers, els hooligans, les joventuts hitlerianes, etc. Fins a arribar al que Simon Frith anomena el pas del “teenager” al “jove” (youth). El teenager és el rebel dels 50s, enfront de la joventut (youth culture) dels 60s, una generació fruit del baby-boom i nascuts sota unes condicions econòmiques favorables i on s’universalitza l’accés a l’educació. Els joves passen a ser al centre de la societat de consum (Pasolini diu que la “parella” –inclou les parelles adolescents- és un invent del consumisme per anar a passar els caps de setmana als centres comercials i comprar). El “jove” està a les portes del món del “deure”, en aquesta escletxa que separa la seva infància del món adult buscarà la “llibertat” com una última exhalació. La llibertat, però, en el capitalisme actual, és una llibertat de consum, la llibertat de ser diferents dels altres (l’individualisme diferenciador d’herència calvinista) i alhora de pertányer a un grup, a una micro-comunitat. Gràcies a internet les “comunitats” ja no passen només pel físic, per comprar-te la “màscara adequada” (determinisme econòmic on el “ser” passa pel “tenir” i si no “tens” no “vals”), sinó també pels “relats” que es comparteixen, els referents culturals a través dels quals els adolescents troben la manera de comunicar-se, de ser correspostos, defugint la via única que proposa el mercat de “passar per caixa” i comprar-te una disfressa feta a mida.
Avui en dia la pressió del mercat (grans grups editorials) per establir “comunitats” de consumidors culturals entre els adolescents és una piconadora de massa pes. Només s’escapen d’ella els outsiders totals i els artífex de les fan-fics que després el mercat ja rendabilitzarà (la Laura Fernández recordava que Harry Potter va prodigar-se entre els joves adolescents a través del boca orella i no a través de la promoció i el merchandising).  Cal afegir que en el tardocapitalisme, la “joventut” ja no és una etapa vital, és un valor que el consumidor pot adquirir a través d’alguns productes. L’obsessió per la joventut eterna en totes les capes socials i totes les franges d’edat és l’únic punt de fuga d’una societat que fomenta l’aïllament social, la competivitat a tota costa (“emprenadoria”) i l’identitat cosmètica.



2.2 Tots som Franz Kafka

En aquest intent de trobar una “comunitat de semblants” penso en l’adolescència com un estat d’excepció, estranyesa i estrangeria permanents. Aquí és on entra Franz Kafka. L’adolescent està més a prop de les històries de Kafka, rondant constantment al voltant del sentir-se “peix fora de l’aigua” amenaçat per l’asfíxia vital, que no de les “ombres de Grey”. Kafka s’autoanomena “el negatiu del seu temps” i proclama “desaprendre la vida, desconèixer-se i destruir-se, renunciar al món i estimar tots els homes”. Un mantram d’aires, involuntàriament, anarquistes, que comulgaria molt bé amb la necessitat dels adolescents de donar l’esquena al deure, a la institució, a l’ordre, al dictamen del que convé fer. Els adolescents estan més a prop dels homes encriptats de Beckett que de les històries d’Albert Espinosa, dels monòlegs interiors de Virginia Woolf que de molts dels llibres que poblen els temaris de les aules.


2.3 La necessitat de construir nous móns

Foucault remarca que una institució té, necessàriament, dos pols o dos elements: Els elements i les regles, i a través d’ells organitzen grans camps de visibilitats i règims d’anunciats. El sentit de l’aventura de l’adolescent passa per la pulsió de construir nous móns, amb les seves pròpies regles, defugint la pauta de l’hiperregulat món de la institució (paterno-materna, escolar, administrativa..). No hi ha Bildungsroman que no doni exemple d’això. Són, també, Les Ciutats Invisibles de Calvino, Ciudadela de Saint Exupery, i sí, també Harry Potter.  L’altre dia vaig veure una reproducció física de la màquina de tortura de La colònia penitenciària de Kafka i vaig pensar que cap adolescent que veiés allò podia evitar anar immediatament a llegir el llibre, o el mateix després de veure l’animació que van fer Daniel Pitarch i Marcel Pie a partir del llibre. Els punts d’entrada al relat segueixen essent múltiples.
Aquest sentit de l’aventura i de la construcció de “nous móns” passa per trobar la identitat pròpia a través del cos i del llenguatge. Segons Pizarnik, la seva feina és “desaprendre a veure” per, a continuació, fer poemes, que segons ella és “aprendre a veure”. L’adolescent comença parlant les “paraules de la tribu” (que deia Paloma Chamorro) i acaba adquirint un llenguatge propi. Passa de mimetitzar la fraseologia de la comunitat (els enunciats), a posicionar-se en un discurs (enunciació). En Jaron Rowan ha parlat una estona dels memes, certament: aquestes noves gramàtiques (d’arrel iconogràfica) que, gràcies a internet i la tecnologia mòbil, han creat molts adolescents (i, de nou, no tant adolescents). Els memes: les paraules de les “noves tribus”. Seria exagerat i poc afinat dir que són la nova “gramàtica generativa” de Chomsky, però la capacitat que han adquirit els adolescents per crear el seu propi llenguatge ens enfronta a un plantejament molt més complex del que significa llegir. De la mateixa manera, el fet de trobar-nos davant de prosumers culturals, productors permanents, ja no de nous significants, sinó de nous continguts, ens posa en una altra tessitura (veure toooots els estudis, que són molts, que hi ha al respecte, jo em paro aquí).

Màquina de tortura de La Colònia Penitenciària


3. FOMENT DE LA LECTURA A TRAVÉS DE L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

3.1 Canvis en la manera de llegir

Agustin Remensal a l’article Literatura y Televisión, diu que les maneres de llegir han canviat molt en el temps, que abans de la imprempta predominava l’oralitat, que amb la imprempta els monjos llegien de forma intensiva i devota, que amb les novel·les per entregues a finals del XIX es va passar a llegir de forma extensiva i que avui en dia la reducció del llenguatge a la seva mera funció informativa ens ha portat a una vulgarització il·limitada on predomina allò popular, allò actual i allò polèmic.
Amb la nova febre de les sèries de televisió estem més a prop de la lectura per entregues del XIX que de la videoesfera que describia Regis Debray a Vida y muerte de la imagen i, justament, “allò popular, actual i polèmic” és la base de la literatura que consumeixen la majoria d’adults, és a dir, la base de la “premsa diària”. El mateix podria qüestionar-se de la major part de llibres que formen part dels plans docents o que estan a primera línia de les llibreries i biblioteques: en funció de quin criteri ocupen la zona vip? La Història del que cal que els joves llegeixin és una gran encreuada de interessos més creuats encara que caldria revisar broca en mà. Tal com fa John Berger amb la història de l'art.

3.1 Foment vs. Promoció

L’altre dia llegia Laia de Salvador Espriu i vaig trobar un paral·lelisme directe amb la sèrie True Detective, la manera que té de descriure els pescadors, les atmòsferes, els móns caducs, m’acostava al pantà de la sèrie de moda, al seu ambient, als seus personatges. Em preguntava: què ha fet l’Any Espriu per acostar l’obra d’Espriu entre els adolescents? Poc o res. La monopolització que fa una part de l’administració de l’imaginari públic a partir de la reducció del panorama literari a “figures claus” és poc efectiva. Aquesta cultura celebratòria s’acosta al que Peter Watkins anomenava la “monoforma” (referint-se al cinema de Hollywood): el posar de relleu poques obres o figures, totes clonades, per tal d’adquirir ventes o patrimoni cultural. “Fomentar” no té res a veure en col·lapsar l’agenda pública amb homenatges simbòlics i poc pedagògics a un escriptor a l’any. Enguany és l’any Vinyoli, un dels poetes dels quals més he après, un escriptor fora de tot pla docent, per cert. Què en sabrem de Vinyoli d’aquí un any? Què en sabran els adolescents? Preguntes a respondre.



3.2 Adéu al temple: l’espai serà social o no serà

La biblioteca no és res en sí mateixa, és un llibre tancat. La biblioteca té el seu propi protocol, com ho té el museu amb la seva fixació de “no tocar”. L’altre dia vaig descobrir que Keri Smith era super-ventes amb el seu llibre Destroza este diario, que convida al lector a fer diferents intervencions sobre el mateix. Això ens indica que la gent està assedegada per implicar-se, per recrear, per participar, com deixa clar Johan Huizinga a Homo Ludens (1983), on diu que el “joc” és un fenomen cultural que és la base del nostre aprenentatge, com a bons animals (de vegades racionals) que som. No en va les escoles de l’època de la República (IV a.C.) s’anomenaven “Ludi”, quan els plebeus van ascendir a les classes polítiques, i en elles es donava una educació bàsica i eines de sociabilització. La biblioteca, en col·laboració amb d’altres equipaments culturals (centres cívics, etc.), ha de ser un espai de sociabilització, i perquè així sigui, es necessiten els “magister ludis”, els mestres de cerimònies, de joc, pertinents.



3.3 A base de mirar la televisió, de navegar i naufragar per internet

De la meva formació i consum audiovisual extrec algunes idees i relacions:

·       Hi havia un programa de televisió, el 1983, Tiempo de Papel, presentat per un corb on hi havia una secció que es deia Biblioteca 8/14, on ensenyaven a fer una biblioteca pels més menuts. Penso amb la impossibilitat actual de molts pares, escoles i biblioteques de fer la seva pròpia biblioteca, degut a problemes econòmics de tot tipus que fan que els pares no puguin comprar llibres o que les biblioteques no puguin fer noves adquisicions. Això em fa pensar en Can Batlló i l’esforç col·lectiu de construcció d’una biblioteca veïnal. La de llibres que resten morts a les cases que podrien disposar-se al públic. Campanya de “dona un llibre” ja.

·       Hi ha altres programes de televisió com L’Illa del Tresor, Paraules al Vent o Puetes que oferien una versió molt amplificada del concepte de literatura. De fet, l’educació sentimental dels joves passa per les lletres de les cançons del hip hop, per les balades, per instagram i la seva “síntesi poètica visual”. L’experiència literària entre els adolescents ha d’ometre el cànon, el mausoleu i el marbre, ha de ser una  cosa viva, la “sensación de cosas mínimas” que deia Pessoa. Els lectors adolescents són sistemes nerviosos que necessiten ser activats, fora de tot paternalisme, fent-los comprendre que la poesia o la literatura no és un compendi de gèneres literaris amb els seus codis i la seva genealogia, sinó també una altra manera de mirar les coses.



·       El 1988, Claire Parnet va grabar l’Abécédaire, una entrevista a Gilles Deleuze de 12 hores de duració en la qual el filòsof desglossava la seva filosofia a partir de conceptes ordenats segons l’abecedari: Animal, Beguda, Cultura, Desig, Infància, Esquerra, Literatura, Malaltia, etc. Això em va fer pensar amb l’Urban Diccionary, un diccionari col·laboratiu on bona part de les entrades de les definicions són elaborades pels joves. Existeix el “word of the day” i s’aplica el caràcter “comunitari” a un format tan clàssic com pot ser un diccionari aconseguint una relació molt més experiencial de les paraules. Més enllà de l’edat, cada territori té la seva nomenclatura pròpia, fruit de la cultura ultra-local, això també em fa pensar en Espriu: en el fet que de moltes de les professions que el sistema econòmic actual ha dilapidat, només en quedaran les paraules (i algunes d’elles, ben amagades al fons d’aquests llibres tancats). No és tan descabellat recollir tota aquesta taxonomia i dotar-la de imatges, de història, de memòria, audiovisualment. De fet, hi ha aplicacions per fer senzilles animacions com Xtra Normal o Go!Animate, o Mashface, que et permet animar una fotografia, el rostre d’Espriu, per exemple, o de Kafka, o del teu veí, i posar-li un text com si parlés ell mateix. També hi ha eines per convertir una història en historietes gràfiques, còmics, com Make Beliefs Comix o Toon Doo. Hi ha moltes maneres d’acostar els joves a la realitat extra-literària de cada paraula, una realitat que porta a sobre la llavor d’una nova ficció.


·        Si els antics feien auspicis mirant els vols de les aus, nosaltres som una civilització que ja no sap prescindir ni del GPS ni de Google Maps per orientar-nos. A la xarxa és corrent l’ús d’eines de geolocalització per contextualitzar la informació. En la seva aplicació literària trobem els casos del Global Poetry System (una xarxa en la qual podies penjar frases poètiques –gust sui generis- que et trobaves en l’espai públic, crean un mapa poètic de creació col·lectiva preciós), o el Mapa Literari Català, molt útil per saber les proeses i misèries de l’exili, o el projecte de Barbara Hui amb Los Anillos de Saturno de Sebald, en el qual va buscar tots els espais que referenciava l’obra i els va ubicar en un mapa posant informació extra. Aquesta informació contextual ajuda a expandir l’univers literari de les obres. A la meva època, prou feina tenia en saber, anys més tard, que Gregori Corso no era espanyol (coses que descobreixes amb el temps perquè ningú te les ha explicat, molt abans de que existís la wikipedia). Pels avesats a i devots de Jenkins, afegiria, sense entrar en el tema, que tot això pot combinar-se amb els jocs de realitat alternativa i els processos de gammification.


·       La febre de les sèries: els lectors/espectadors de sèries estan acostumats a trames i personatges molt complexos. Els personatges de la història de la literatura ressonen entre ells, és molt fàcil que els escriptors siguin hereus, no només d’altres escriptors, sinó d’obres concretes amb els seus personatges i situacions. Per dir-ho vagament: Hamlet és tan o més popular que Shakespeare com el Quixot sempre serà la cara visible de Cervantes, Madame Bovary de Flaubert. El gran elenc de personatges que ens ha donat la història de la literatura conviu amb els Walter White (Breaking Bad), Tony Soprano (Los Sopranos) i Rust Cohle (True Detective), entre d'altres.  


·       Del llibre al 2.0. Hi ha un projecte, Amores Prohibidos 2.0, que és una adaptació de Romeu i Julieta a l’època de les xarxes socials molt interessant. “Amores Prohibidos 2.0 es una obra de teatro participativa e interactiva, adaptada a internet, que usa como escenario las redes sociales y Redenasa.tv, una red on line de creación y difusión cultural. Los personajes se comunican entre ellos mediante vídeos, fotos, chats, audios y mensajes que compartirán a través de sus cuentas en las nas redes sociales, convirtiéndose en un diálogo abierto a la interacción de los espectadores durante seis días y en rigurosa redealidad.”

·       La necessitat d’establir una comunitat: no és gaire sa que Amazon sàpiga més dels adolescents que els seus pares o que la pròpia biblioteca. Aquesta hauria d’establir una comunitat a través de les xarxes socials, ja siguin les més comunes (facebook, twitter) o d’altres més independents que permeten fer comunitats més personalitzades (N-1, Ning). Allà han de quedar plasmades les activitats del centre així com les pròpies opinions o aportacions dels adolescents. Sovint, en les pràctiques de foment de la lectura es posa massa atenció a assumptes “procedimentals”, als mètodes, les competències, quan de vegades, un gest tan senzill com obrir les portes de la casa i deixar que el convidat s’hi posi còmode i digui la seva, ho canvien tot. Si haguessin existit totes aquestes eines i aquest fructífer diàleg dins la pròpia administració quan érem adolescents... Qui sap.


Ingrid Guardiola

Març del 2014

miércoles, 19 de marzo de 2014

MÉS ENTREVISTES ONLINE A www.pioneresdelcinema.cat

ACTRIUS/ EL PRIMER PLA
Tercera de les tres càpsules que penjarem dedicades a ACTRIUS a partir d'entrevistes a Imma Merino i Andrés Hispano. En aquest vídeo es parla del fetitxisme del primer pla i del seu esgotament i de la relació dels cineastes amb les seves actrius.


ACTRIUS: El Primer Pla from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.

MUNTADORES/ LA DONA A LA SALA DE MUNTATGE
Càpsula que parla sobre els orígens de la dona a la sala de muntatge, sobre les pioneres russes i sobre els tàndems creatius, des de matrimonis com Danièle Huillet i Jean-Marie Straub, fins a "parelles" professionals del Nou Hollywood com Sally Menke i Quentin Tarantino o Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker. A partir d'entrevistes a Àngel Quintana, Maria Ruido, Núria Esquerra i Lupe Pérez.



Muntadores: La dona a la sala de muntatge from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.

MUNTADORES/ NOU HOLLYWOOD VS. CINEMA EUROPEU + EL MUNTATGE DIALÈCTIC
Càpsula on s'explica la diferència entre el muntatge de Hollywood i el muntatge Europeu a partir d'exemples recents. També es parla sobre el passat i present del muntatge dialèctic. A partir d'entrevistes a Maria Ruido i Àngel Quintana.



MUNTADORES: Cinema Europeu vs Hollywood i el Muntatge Dialèctic from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.

CINEASTES/ ENTREVISTA A MAR COLL: 
La Mar ens explica el procés d'escriptura de les seves pel·lícules: de la idea inicial al guió. Ens parla del treball amb els actors i de la posada en escena, així com de les dificultats actuals per continuar produïnt films com els seus.

CINEASTES: Entrevista a Mar Coll from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.

GUIONISTES/ ENTREVISTA A EULÀLIA IGLESIAS: 
L'Eulàlia ens parla de les guionistes estatunidenques durant el període mut i dels possibles motius pels quals va minvar el nombre de dones professionals a Hollywood amb la consolidació del sistema d'estudis. Ens apropa a les figures d'escriptores i dramaturgues d'èxit, com Dorothy Parker, que van treballar a la meca del cinema, i del seu llegat en l'obra de guionistes i realitzadores contemporànies. Explora altres cinematografies, com l'alemanya a través de la guionista Thea Von Harbou o l'italiana a partir de l'anàlisi de la trajectòria de Suso Cechi d'Amico. Finalment, introdueix el cas excepcional d'Ida Lupino, l'actriu de la Warner que es va cansar dels arquetips femenins de Hollywood i va crear, juntament amb el seu marit, la seva pròpia companyia cinematogràfica.

GUIONISTES: entrevista a EULÀLIA IGLESIAS from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.

CINEASTES/ ENTREVISTA A NATALIA PIÑUEL: 
La Natalia ens parla de les cineastes espanyoles: des de la pionera Rosario Pi fins a Cecilia Bartolomé.
CINEASTES: Entrevista a Natalia Piñuel from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.

jueves, 13 de marzo de 2014

HOMENATGE A VERA CHYTILOVÁ (1929-12 de març del 2014)

homenatge Vera Chytilova (1929-12 de març del 2014) from PIONERES DEL CINEMA on Vimeo.



Aquest fragment forma part del vídeo-assaig dedicat a CINEASTES que es pot veure al Museu del Cinema Fins l'1 de juny juntament amb els vídeo-assaigs MUNTADORES, ACTRIUS, GUIONISTES i l'obra gràfica d'Andrea Btoy.

miércoles, 12 de marzo de 2014

EL MUSEU A LA CAMBRA FOSCA / EL MUSEO EN LA CÁMARA OSCURA (publicat avui al Cultura/s de LV)

EL MUSEO EN LA CÁMARA OSCURA (castellano)

El museo es una máquina de producción de sentido pero, ¿cómo lo hace? Maurice Blanchot, cuando habla del “mal del museo” indica que en él “el arte se reduce a sí mismo, se empobrece al perder el mundo, los dioses y quizás los sueños”, unos dioses que se han vuelto cuadros, una pintura que no es más que pintura. Y añade: “¿Por qué las obras artísticas tienen esta ambición enciclopédica que las lleva a disponerse juntas, para ser vistas en común, con una mirada tan general, confusa y floja de la cual no puede inferirse, sino, la destrucción de toda analogía de auténtica comunicación?”. Es lo que vemos en una escena de The Kiss que tiene lugar en el Museum of Fine Arts de Lión. Greta Garbo y Conrad Nagel están sentados en medio de una de las salas del museo cuando aparece un trabajador que va explicando las obras de arte con la velocidad de quien pierde un tren y seguido por una manada de gente que se dedican a tomar notas. Lo mismo pasa en todos aquellos vídeos de Youtube de turistas filmando la Mona Lisa en medio de una munión de cámaras: obra desaparecida detrás de la masa, engullida por las cámaras, invisible detrás de la vitrina física e histórica, ídolo muerto en manos de los feligreses y de sus guías del top ten del arte. Entre el turista integrado y los artistas apocalípticos como Malevich, que encontraban sensato quemar los museos, habría aquellas películas y programas de televisión que han recogido la memoria del arte, refrescando su relato. Es el caso de Toute la mémoire du monde de Alain Resnais, un periplo por la estructura y funcionamiento de la Biblioteca Nacional Francesa o la escena de El Satiricón de Fellini cuando Encolpio va a parar en una sala llena de reliquias que representan toda la mitología griega. En Ways of Seeing John Berger hace un estudio sociológico de las representaciones de la pintura occidental moderna, analizando la historia del arte desde el punto de vista de las clases sociales y del género, entre otros, comparando el desnudo femenino que encontramos en estas pinturas al óleo con la publicidad televisiva. Alain Jaubert en Palettes, por contra, estudia las condiciones materiales de algunos cuadros y hace de ellos un análisis genealógico y arqueológico (un cuadro como Les Tricheurs de Georges de la Tour nos puede llevar hasta Caravaggio o la historia de los juegos de cartas).

The Kiss

Entrados en el siglo XXI, el tema continúa en el cine; el caso más extremo es el de El arca rusa de Aleksandr Sokurov, un plano-secuencia que fue rodado en un solo día en el Museo Hermitage de San Petersburgo y que cuenta 300 años de la historia rusa a través de un narrador revenant, 33 salas del museo, más de 2.000 actores y tres orquestras en vivo. En su lado opuesto está la obra de Danièle Huillet y Jean-Marie Straub Une visite au Louvre; la cámara se para en los cuadros largo rato porque, como dicen ellos, “de lo que se trata es de mirar con los ojos”. La película está basada en el libro de Joachim Gasquet Cézanne, y los autores se apropian de las palabras de Cézanne cuando visitó el Louvre para posicionarse ante las obras: el repudio ante Giotto, Cimabue o David, la atracción por Veronese, Murillo, Delacroix o Courbet; pero, sobretodo, la idea de que para querer una pintura hace falta haber estado delante de ella hasta perder la conciencia, descender en ella hasta dejar de ser, algo imposible en los museos actuales, con las obras cubiertas por cristales, luces, audio-guías o la fatiga del turista que ha desistido en su heroica tarea de producción de sentido. Contra las guías y las interpretaciones clásicas de las obras se presenta Museum Hours de Jem Cohen, rodada en el Museo de Historia del Arte de Viena (el museo también protagonista de Das Grosse Museum de Johannes Holzhausen, presentada en la Berlinale de este año). Johann, el vigilante de la sala, busca repeticiones de motivos en las obras de Bruegel, empatiza con la pobreza de Rembrandt y ve los adolescentes atraídos por las pinturas de Cranach como lo están ante las películas de terror (por no mencionar los desnudos y su despertar sexual); en un momento dado, una guía del museo da a los turistas una lección magistral sobre Bruegel, el “primer documentalista”, pero ellos reclaman la versión del “libro-guía”. La película hace dialogar los detalles de los cuadros con los detalles de la ciudad, este “museo” dinámico donde testimonioniar el paso del tiempo y donde lo que importa no es qué miras, sino mirar, con aquella atención que reclamaba Cézanne.

El Arca Rusa

Más allá de la reconstrucción del relato de las obras, están las películas que establecen un juego de espejos entre estas y los protagonistas. Gorchakov, en Nostalghia de Tarkovski, va a ver la Madonna del Parto de Piero della Francesca porque le recuerda a su mujer; con el fresco al fondo de la capilla, innombrables pájaros salen del vientre de una estatua de la virgen ante los rezos de las mujeres, dando a ver el milagro que la pintura esconde. Actualmente, el cuadro se encuentra en un pequeño museo cerca de la capilla, a pesar de que las mujeres del pueblo consiguieron, protestando, que estuviera en su enclave original durante un tiempo. Tarkovski buscará, constantemente, resonancias entre los personajes y las obras: es Ginevra de Benci de Leonardo en El espejo, las iconas rusas en Stalker y Andrei Rubliev, Cazadores en la nieve de Bruegel (cuadro que también aparece en Melancholia de Lars Von Trier) en Solaris… El juego de espejos simbólico de Tarkovski pasa a ser literal en Hitchcock en películas como Vértigo en la cual Madelaine se identifica “hasta la muerte” con su bisabuela, Carlota Valdés, representada en un cuado en el San Francisco’s Palace of the Legion of Honor; o en Rebecca donde la protagonista se viste igual que un antepasado de su novio, Carolina de Winter, también momificada en un cuadro. La idea del doble es aún más evidente en películas como La Mejor Oferta donde el protagonista se dedica a coleccionar retratos de mujeres, como si la suma de las partes construyeran el pigmalión perfecto.

Nostalghia

Los museos, por esta aura que otorga el hecho de ser un espacio que funciona como receptáculo de la “Historia”, han sido en el cine el escenario de las mejores historias de suspense o de terror: Blackmail de Hitchcock y su persecución en el British Museum; los robatorio de grandes reliquias en Topkapi, en How to steal a milion o en The Thomas Crown Affair; los misteriosos casos del terror surrealista de Rod Serling con su programa televisivo Galeria Noctura (una recomendación de esta enciclopedia  humana que es Andrés Hispano) o el caso de The Relic, un film de terror ambientado en el Museo de Historia Natural de Chicago, hasta llegar a El Código da Vinci, contextualitzado en el Louvre, donde la Historia queda aniquilada en manos de la especulación esotérica y Leonardo es una anécdota al lado del Priorato de Sión. También quedan en anécdota las obras de arte que aparecen en La Gran Belleza en una Roma de ruinas televisivas hijas de Mediaset y que esconden aquellas bellas ruinas que incluso quedaban lejos en manos del gran Fellini. Finalmente, cabe recordar La Ville Louvre (1991) de Nicolas Philibert, donde se ejemplifica claramente aquello que Hito Steyerl plantea en su texto El Museo como Fábrica. El Louvre se toma como una ciudad, con todos sus gremios (conservadores, restauradores, guardias, carpinteros…), que hacen que la máquina funcione. Que el museo sea una máquina de producción de sentido, en parte es gracias a todo este material humano indispensable que hace que el museo sea algo más que un edificio para acoger la masa. A ellos, como a los artistas, como a la contemplación sin prisas, nos debemos.

La Ville Louvre

EL MUSEU EN LA CAMBRA FOSCA (català)

El museu és una màquina de producció de sentit, però com ho fa? Maurice Blanchot, quan parla del “mal del museu” indica que en ell “l’art es redueix a si mateix, s’empobreix al perdre el món, els déus i potser el somnis”, uns déus que s’han tornat quadres, una pintura que no és més que pintura. I afegeix: “Per què les obres artístiques tenen aquesta ambició enciclopèdica que les porta a disposar-se juntes, per ser vistes en comú, amb una mirada tan general, confusa i fluixa de la qual no pot inferir-se, sinó, la destrucció de tota analogia d’autèntica comunicació?”. És el que veiem en una escena de The Kiss que té lloc al Museum of Fine Arts de Lió. Greta Garbo i Conrad Nagel estan asseguts enmig d’una de les sales del museu quan apareix un treballador que va explicant les obres d’art amb la velocitat de qui perd un tren i seguit per una manada de gent que es dediquen a prendre notes. El mateix passa en tots aquells vídeos de Youtube de turistes filmant la Mona Lisa enmig d’una munió de càmeres: obra desapareguda darrera la massa, engolida per les càmeres, invisible darrera la vitrina física i històrica, ídol mort a mans dels feligresos i de les seves guies del top ten de l’art. Entre el turista integrat i els artistes apocalíptics com Malevich, que trobaven sensat cremar els museus, hi hauria aquelles pel·lícules i programes de televisió que han recollit la memòria de l’art, refrescant-ne el seu relat. És el cas de Toute la mémoire du monde d’Alain Resnais, un periple per l’estructura i funcionament de la Biblioteca Nacional Francesa, o l’escena de El Satiricó de Fellini quan Encolpio va a parar a una sala plena de relíquies que representen tota la mitologia grega. A Ways of Seeing John Berger fa un estudi sociològic de les representacions de la pintura occidental moderna, analitzant la història de l’art des del punt de vista de les classes socials i del gènere, entre d’altres, comparant el nu femení que trobem en aquestes pintures a l’oli amb la publicitat televisiva. Alain Jaubert a Palettes, per contra, estudia les condicions materials d’alguns quadres i en fa una anàlisi geneològica i arqueològica (un quadre com Les Tricheurs de Georges de la Tour ens pot portar fins a Caravaggio o la història dels jocs de cartes).

Satyricon

Entrats en el segle XXI, el tema continua en el cinema; el cas més extrem és el de El arca rusa d’Aleksandr Sokurov, un pla seqüència que va ser rodat en un sol dia al Museu Hermitage de Sant Petersburg i que explica 300 anys de la història russa a través d’un narrador revenant, 33 sales del museu, més de 2.000 actors i tres orquestres en viu. En el seu costat oposat hi ha l’obra de Danièle Huillet i Jean-Marie Straub Une visite au Louvre; la càmera s’atura en els quadres llarga estona perquè, com diuen ells, “del que es tracta és de mirar amb els ulls”. La pel·lícula està basada en el llibre de Joachim Gasquet Cézanne, i els autors s’apropien de les pròpies paraules de Cézanne quan va visitar el Louvre per posicionar-se davant les obres: el rebuig a Giotto, Cimabue o David, l’atracció per Veronese, Murillo, Delacroix o Courbet; però, sobretot, la idea de que per estimar una pintura cal haver estat davant seu fins a perdre la consciència, descendir-hi fins a deixar de ser, quelcom impossible en els museus actuals, amb les obres cobertes per vidres, llums, audio-guies o la fatiga del turista que ha desistit en la seva heroica tasca de producció de sentit.  Contra les guies i interpretacions clàssiques de les obres es presenta Museum Hours de Jem Cohen, rodada en el Museu de Història de l’Art de Viena (el museu també protagonista de Das Grosse Museum de Johannes Holzhausen, presentada a la Berlinale d’enguany).  Johann, el vigilant de la sala, busca repeticions de motius en les obres de Bruegel, empatitza amb la pobresa de Rembrandt i veu els adolescents atrets per les pintures de Cranach com ho estan davant les pel·lícules de terror (per no parlar dels nus i el despertar sexual); en un moment donat, una guia del museu dóna als turistes una lliçó magistral sobre Bruegel, el “primer documentalista”, però els turistes reclamen la versió del “llibre-guia”. La pel·lícula fa dialogar els detalls dels quadres amb els detalls de la ciutat, aquest “museu” dinàmic on testimoniar el pas del temps i on el que importa no és què mires, sinó mirar, amb aquella atenció que reclamava Cézanne.

Museum Hours

Més enllà de la reconstrucció del relat de les obres, hi ha les pel·lícules que estableixen un joc de miralls entre aquestes i els protagonistes.  Gorchakov, a Nostalghia de Tarkovski, va a veure la Madonna del Parto de Piero della Francesca perquè li recorda a la seva dona; amb el fresc al fons de la capella, innombrables ocells surten del ventre d’una estàtua de la verge davant les pregàries de les dones, donant a veure el miracle que la pintura amaga.  Actualment, el quadre es troba en un petit museu prop de la capella, malgrat que les dones del poble van aconseguir, protestant, que estigués en el seu enclavament original durant un temps. Tarkovski buscarà, constantment, ressonàncies entre els personatges i les obres: és Ginevra de Benci de Leonardo a El espejo, les icones russes a Stalker i Andrei Rubliev, Cazadores en la nieve de Bruegel (quadre que també apareix a Melancholia de Lars Von Trier) a Solaris… El joc de miralls simbòlic de Tarkovski passa a ser literal en Hitchcock en pel·lícules com Vértigo en la qual Madelaine s’identifica “fins la mort” amb la seva besàvia, Carlota Valdés, representada en un quadre al San Francisco’s Palace of the Legion of Honor; o a Rebecca on la protagonista es vesteix igual que un avantpassat del seu nòvio, Carolina de Winter, també momificada en un quadre. La idea del doble és encara més evident en pel·lícules com La Mejor Oferta on el protagonista es dedica a col·leccionar retrats de dones, com si la suma de les parts construissin el pigmalió perfecte.

Pieter Bruegel, Hunter's in the snow

Els museus, per aquesta aura que atorga el fet de ser un espai que funciona com a receptacle de la “Història”, han estat en el cinema l’escenari de les millors històries de suspens o de terror: Blackmail de Hitchcock i la seva persecussió al British Museum; els robatoris de grans relíquies a Topkapi, a How to steal a milion o a The Thomas Crown Affair; els misteriosos casos del terror surrealista de Rod Serling amb el seu programa televisiu Galeria Noctura (una recomenació d’aquesta enciclopèdia humana que és Andrés Hispano) o el cas de The Relic, un film de terror ambientat en el Museu de Història Natural de Chicago, fins a arribar a El Código da Vinci, contextualitzat al Louvre, on la Història queda aniquilada a mans de l’especulació esotèrica i Leonardo és una anècdota al costat del Priorat de Sió. També queden en anècdota les obres d’art que apareixen a La Gran Belleza en una Roma de ruïnes  televisives filles de Mediaset i que amaguen aquelles belles ruïnes que fins i tot quedaven lluny a mans del gran Fellini. Finalment, cal recordar La Ville Louvre de Nicolas Philibert, on s’exemplifica clarament allò que Hito Steyerl planteja en el seu text El Museo como Fábrica. El Louvre es pren com una ciutat, amb tots els seus gremis (conservadors, restauradors, guàrdies, fusters…), que fan que la màquina funcioni. Que el museu sigui una màquina de producció de sentit, en part és gràcies a tot aquest material humà indispensable que fa que el museu sigui alguna cosa més que un edifici per acollir la massa. A ells, com als artistes, com a la contemplació sense presses, ens devem.

La Mejor Oferta