miércoles, 5 de septiembre de 2018

L'ULL I LA NAVALLA: UN ASSAIG SOBRE EL MÓN COM A INTERFÍCIE


Avui ha sortit el meu assaig "L'ULL I LA NAVALLA: un assaig sobre el món com a interfície" editat amb molta cura per Arcàdia. Joan Burdeus en fa una bona anàlisi a Núvol. El 13 de setembre a la Setmana del Llibre en Català (Plaça de la Catedral) serà la primera presentació amb Bernat Ruiz Doménech. El llibre ja es pot adquirir a les llibreries!

sábado, 16 de junio de 2018

"El desteixit cultural: sobre la nova llei d'administracions públiques"

Publicat avui al Diari Jornada
Ingrid Guardiola / Anna Cerdà

El sector cultural s’ha trobat sense eines per reaccionar a la nova llei de contractació pública 9/2017 que ha entrat en vigor el 9 de març del 2018, un plec de quasi 300 pàgines de difícil lectura i interpretació. Aquesta llei intenta usar la contractació pública d’una forma transparent, implementar polítiques públiques i limitar la contractació. Desapareixen així els falsos autònoms, es forcen els concursos públics, es millora la qualitat-preu en els concursos i, en principi, es fomenta la lliure concurrència. Aquest marc idílic de gestió cultural, però, és només aparent. Una amiga em diu que per gestionar el festival de cinema que dirigeix ha tirat endavant concursant públicament tots els serveis i aconseguint que la proposta econòmica pesi un 60% i no un 70% com està passant després de llargues batalles i nits d’insomni; una altra amiga em diu que el gerent de la seva reputada institució està arreglant els contractes dels falsos autònoms (o això sembla); una altra institució aplica l’excel del pressupost en nom dels patrons i deixa de contractar els autònoms carregant-se llocs de treball. La realitat és que cada institució cultural s’està prenent la llei pel seu compte per a acomplir amb els seus propis interessos i que les conseqüències d’aquesta llei no són homogènies sinó que depenen de les voluntats estrictament individuals de la gent que gestiona els recursos humans i els pressupostos de les institucions. El més sorprenent d’aquesta llei és que no ha generat un relat únic i comprensible sinó que s’ha traduït a una rumorologia enigmàtica i ni tansols aquells que han d’aplicar-la saben exactament de què estan parlant. També és possible que aquesta confusió sigui rentable per alguns, ja que no explicar bé el marc legal inhibeix la possibilitat de reclamar davant la vulneració dels drets dels treballadors i les treballadores.
Es prescindeixen de la figura dels falsos autònoms, però aquests llocs no són renovats i han de ser assumits per les plantilles. Es poden fer contractes de comissariats, però limitats a 15.000 euros anuals i per una durada màxima de cinc anys vista. Les contractacions, per tant, no s’articulen en relació amb els projectes, sinó segons una lògica de fluïdesa del capital. ¿Què passa amb tots aquells que porten treballant a l’administració pública fent de falsos autònoms durant tants anys? ¿Amb aquelles persones que són ja indistingibles dels propis projectes ja que són els seus artífex perquè els han fet créixer i gràcies als quals la institució ha aconseguit una reputació i un capital simbòlic inqüestionable? De la nit al dia es prescindeix d’ells, ja que es prioritza complir amb la llei a llegir la llei per utilitzar-la al servei dels projectes i relacions que cada institució ha construït al llarg del temps (per exemple a través d’oferir concursos negociats o restringits). A llarg plaç el que passarà és, en primer lloc, que el capítol 1 dels pressupostos, el referent al personal contractat, cada vegada serà més fràgil (les persones entren al capítol de “despeses”), en segon lloc que els autònoms derivin en empreses i, en tercer lloc, que una part important del treball de les institucions s’externalitzi a empreses de lliure concurrència. Aquests concursos tampoc són ni neutres ni meritocràtics, ja que en ells pesa molt la proposta econòmica que només és assumible des de grans empreses de gestió (Magma, Focus, Lavínia…) que són les que ja tutelen bona part del patrimoni públic cultural del país. A moltes institucions ja els hi anirà bé aquesta situació de monopoli tàcitament acceptat per uns i altres, ja que són els passos necessaris per construir institucions fiscalitzades i gerencialitzades on els interventors tinguin més pes que els propis directors o directores dels centres.
Si el “què” de la cultura és important, el “com” no ho és menys. Avui en dia es parla molt de noves formes de gestió econòmica de la cultura i, de fet, l’Ajuntament de Barcelona està duent a terme alguns estudis al respecte que aquest 2018 veuran la llum. En un marc d’obertura de models de relació econòmica i social (economia cooperativa, social, comunitària…), la nova llei torna a prioritzar la cultura com un motor econòmic de naturalesa empresarial enlloc d’entendre la cultura com un sistema de relacions complex entre les persones basat en la creació de valors, d’identitats, de vincles espirituals i socials, d’espais de formació i d’eines per a la resistència individual i col·lectiva. ¿De què serveixen les polítiques culturals quan la llei fa de contrapès instaurant unes polítiques culturals que amordacen les idees, les mesures de govern i les iniciatives culturals? I és una mordaça burocràtica, més temible encara que les mordaces penals, ja que, com una metzina, opera de forma subtil i constant, irreversible.
-->

miércoles, 30 de mayo de 2018

INSCRIPCIONS OBERTES_"Imatge, tecnologia i poder a l'àgora virtual"_Escola Europea d'Humanitats


Juliol, 2018
Dilluns 16, dimarts 17, dimecres 18 i dijous 19 de juliol
De 18 a 20 hores

El curs tractarà sobre el paper de les imatges en un context de tecnologia digital connectada. Sobre com la concepció del món-com-a-interfície virtual ha canviat el paper que tenen les imatges i les nocions d’espai públic i de comunitat.
PROGRAMA
Dilluns 16: La imatge omniscient
La tecnologia digital connectada ens confronta a un nou paradigma, aquell que contempla la fi del temps lineal de les imatges, l’aparició del temps cronoscòpic, del dadisme i de les imatges com una segona pell.

Dimarts 17: Sentit i reutilització de les imatges
Les pràctiques creatives audiovisuals basades en l’apropiació i el remuntatge poden ser eines per retornar el poder (històric, semàntic…) a les imatges i als arxius.

Dimecres 18: Observacions sobre el lloc com a interfície
L’aplicació de les noves tecnologies a l’espai públic i la globalització de les imatges han contribuït a la ludificació i privatització de l’espai públic. Com?

Dijous 19: La comunitat com a interfície
En un món connectat globalment, les nocions d’individu i de comunitat canvien. Quins són els límits de l’ésser quantificat nascut gràcies a Silicon Valley? Quines són les comunitats que es deriven de la virtualització de les nostres experiències? Quins valors?

Bibliografia bàsica
Debray, R. Vida y muerte de la imagen: Historia de la mirada de Occidente. Barcelona: Paidós, 1994. Publicació original: Vie et mort de l’image. Une histoire du regard en occident. París: Gallimard, 1992.
Didi-Huberman, G. Cuando las imágenes toman posición. El ojo de la historia, I. Madrid: Antonio Machado Libros, 2008. Publicació original: Quand les images prennent position. L’œil de l’histoire, 1. París: Les Éditions de Minuit, 2009.
Farocki, H. Desconfiar de las imágenes. Buenos Aires: Caja Negra, 2013.
Steyerl, H. Los condenados de la pantalla. Buenos Aires: Caja Negra, 2014. Publicació original: The Wretched of the Screen. Berlín: Sternberg Press, 2013.

domingo, 8 de abril de 2018

29 d'abril estrena de CASA DE NINGÚ al festival D'A


Sinopsis:
Casa de nadie es un docu-ensayo que reflexiona, desde el punto de vista de dos comunidades envejecidas, sobre la memoria, la productividad, el trabajo y su propia extinción como comunidad. La narración transcurre en una residencia urbana de gente mayor en un barrio de Barcelona, y en una antigua colonia minera víctima de la despoblación y de la globalización económica y financiera en León. Ambas localidades viven cristalizadas, como si fueran los restos de un tiempo que, con resignación, serenidad y sentido del humor, va desapareciendo.
Una producción de Boogaloo Films, Open Society Foundations y CCCB
World Premiere: 55º Festival Internacional de Gijón
Género: Documental
Duración: 71’
V.O.: Castellano y Catalán.
Formato: Vídeo HD 1920x1080
Año de producción: 2017
Equipo Técnico:
Directora, guionista: Ingrid Guardiola Sánchez
Producción: Miguel Ángel Blanca, Bernat Manzano
Cinematografía: Joanot Cortès
Montaje: Miguel Ángel Blanca
Música original: Cabo San Roque