Els dos premis que Sobre
la marxa (Jordi Morató, producció de Termita Films) han rebut en el D’A i
el llarg viatge que ha gaudit per festivals d’arreu m’ha recordat un tema del
qual hagués volgut fer un article, però que no va arribar a sortir: els herois de
“móns caducs” tractats en documentals. No cal veure (o sí) Bye
Bye Barcelona per adonar-se de com les ciutats estan segrestades a mans del
turisme més caníbal amb la complicitat de l’administració pública, de com la
geografia de les ciutats va cedint a mans de les franquícies de grans
corporacions (“oh, benvinguts, passeu passeu, que casa meva és casa vostra”), de com la gentrificació és inevitable i està
calculada. En paral·lel, trobem
una revifalla del DIY, del patchwork, del menjar orgànic i
del craft de tot tipus, com una pràctica que ens acosta a un modus
vivendi i operandi antic i llunyà, reactualitzat sota els paràmetres de la moda i de l’apropiacionisme (amateur i comercial a parts iguals), i en molts casos també per les ganes que té la gent de fer les coses "diferent" de la manera que té el "sistema" de funcionar/produir/reproduir. Si bé les
“Fires Creatives” que hi ha sobre aquests temes són cada vegada més abundants,
els oficis més tradicionals (i els seus treballadors de “tota la vida”) s’han
vist expulsats del mercat. Els oficis tradicionals només són ben acollits si poden ser exposats davant la massa dels turistes. Això vol dir que aquestes pràctiques són rellegides
fora dels seus contextos originals, més enllà de la pròpia tradició, trencant amb l’herència oral
i amb l’experiència directa, fora també de la seva força productiva i social; aquests contextos han esdevingut espais marginals
que no interessen ni al poder fàctic (de la tradició només en queden les
banderes, els himnes i les icones populars més comercialitzables) ni a les
revistes de tendències. Hi ha molts documentals que han preservat bona part
d’aquest llegat, han momificat la memòria d’aquests petits i humils “herois”
d’aquests móns caducs. En el documental produït a Catalunya en podem recordar
uns quants. No són, necessàriament, móns tan “antics”, ni tampoc només representats d'oficis atàvics, però sí que són espais
socials i personatges posats en un marge real. Només n'he agafat alguns, uns pocs, 12.
1) Sobre la marxa (2014), de Jordi Morató (una
producció de termita films): el protagonista és Josep Pujiula (conegut com a Garrell
o el Tarzan d’Argelaguer), constructor del famós bosc de cabanes de la
zona. El 2013 la falta de permisos municipals va posar fi al poblat de fusca
construït fa 45 anys.
2) Bugarach
(2012), de Ventura Durall, Sergi Cameron, Salvador Sunyer: alguns dels visionaris, new age i primitius que poblen la pel·lícula ens recorden una altra manera
de relacionar-nos amb l’entorn, el lloc, a través de l’al·lucinació autogestionada
entesa com a forma de vida.
3) El
Somni (2008), Christophe Farnarier: el protagonista és en Pipes i el seu ramat amb el qual fa la
transhumància. Al documental en Pipes passa els seus últims dies de pastor mentre les carreteres li passen per sobre.
4) Dime
quién era Sanchicorrota (2013), de Jorge Tur: els pastors de les Bardenas també són alguns dels protagonistes,
tan antics com la pròpia llegenda del bandoler Sanchicorrota.
Dime quién era Sanchicorrota - Tell me about Sanchicorrota (Official trailer) from Jorge Tur Moltó on Vimeo.
5) La
Plaga (2013)
de Neus Ballús: també quedarà en el record la Maria Ros, la dona gran, malformada de naixement, autosuficient i
autodidacta, valenta fins al final, vinguda a menys quan l’han de treure de la
seva casa i portar-la a una residència d’ancians, va deixar a la Neus una mica
més sola abans d’acabar la pel·lícula, traspassant. Raül Molist és el pagès de La Plaga que intenta, de totes totes,
dur endavant el seu negoci de la pagesia. La plaga que pateix el pagès pot entendre's també metafòricament: el comerç de proximitat no pot competir contra els productes importats de les grans multinacionals.
6) El
cielo gira (2005), Mercedes Álvarez: el món que desapareix és el d’Aldeaseñor, un poble de Sòria amb
només 14 habitants. El món que coneixia Mercedes Álvarez es veu transformat amb
la construcció d’un hotel enmig del poble, tal com es transforma el món per al
pintor Pello Azketa (un dels altres
protagonistes del documental, tot i que puntual) als 70s quan comença a perdre la visió fins a
quedar pràcticament cec.
7) El
Sastre (2007), d’Óscar Pérez: La petitíssima sastreria del Raval i el seu sastre sorrut, mentider i
malcarat (i així i tot, entranyable), sempre serà recordada. Encara existeix.
8) La
Leyenda del Tiempo (2006), d’Isaki Lacuesta: ens acostem al petit Isra, cantaor gitano, que no pot cantar
perquè està passant el dol del seu pare. L’Isra, avui en dia, ja té la seva
pròpia família. L’Isaki Lacuesta i la Isa Campo no li perden la pista.
9) Can
Tunis (2009), de José González Morandi i Paco Toledo: els
nens de La Mina, enmig de la droga, i amb la banda sonora de “Escombros”
de Mártires del Compás.
10) La
Troll (2006) de José González Morandi i Eva Serrats: la Troll
és un altre dels personatges del districte de Ciutat Vella més emblemàtics;
mulata, sense cama, cara-dura i exhibicionista, més llesta que tots, artista de la retòrica, excèntrica i amant del seu públic i, alhora,
timó de molts descarriats. Encara la veiem de tant en tant, sobreviu.
11) Iván
Z (2004), d’Andrés Duque: segueix al cineasta Iván Zulueta (Arrebato, 1979), vivint
amb la seva mare en una casa fora del temps; ell mateix sembla sortit de Sunset Boulevard, però a la
“castellana”. Artista com pocs, obsessionat amb els cromos, Walt Disney, la
infància i el propi cinema. Amb la seva mort se n’ha anat una altra manera de fer i
entendre el cinema (que, per sort, ha trobat el seu relleu).
12) Més
enllà del mirall (2006) de Joaquim Jordà: el que vam perdre és un amic i un mestre per molts, un personatge que sempre va posar el dit a la
llaga, que analitzava les convencions en un món que, si el mires de prop (i ell
te l’ensenyava a mira de prop i d’esbiaix, obtusament), ho és tot menys
convencional, un món fet d’excepcions que ridiculitzen la regla.
