Encara he d'aprendre molt dels travestis brasilers del primer, porten l'alegria innata en 4mts quadrats, alegria kitsch, on de la supervivència es fa tota una festa i del canvi de sexe una eina de treball. La xauxa del pis de sota, on només hi ha guiris pijos que venen a dies comptats a passejar-se com galls d'indis entre les cuixes de la Barcelona més penosa no em valen. Quantes vegades més els haurem de veure dormint davant la porta borratxos fins el moll de l'os, amb camises cares i la fatxenderia de qui ve d'un país del nord. I què dir dels japonesos embadocats davant del Palau Güell de Gaudí, sembla la llar d'un sàdic i una dominatrix, seu del sinistre contemporani? Per la nostra veïna diògenes, la Sra. Derzu Uzala, el nadal és una oportunitat, com qui va al Corte Inglés, ella es passeja pels contenidors buscant la millor ocasió. I els llauners van per aquí, per allà, aguantant la llauna de colles d'adolescents, rossos i encabritats. La veïna francesa ha passat de l'estat monacal a l'alliberació sexual. L'intel·lectual argentí de la planta baixa ja no toca la trumpeta, és una llàstima, m'havia acostumat a les seves escales. Els anarquistes de la planta baixa són, sospitosamnet, massa discrets. Hi ha una porta d'on no hi entra ni hi surt ningú, però l'han arreglada. Amb aquesta bona cara, ja no serveix per confabular. Les parets són de paper fumat, tot es cola d'una misèria a l'altra. M'encantaria fer un sopar de veïns, però no hi ha ous.
