lunes, 18 de diciembre de 2006

ARENDT, et vaig escoltar de lluny, en el cafè Segle XX

Liebe Hannah
Arendt, et vaig escoltar de lluny, rient dins el cafè "Segle XX", esguardada per gosses mirades que no et volien bé, potser tampoc mal, però afilaven agulles per un ball. Tenies el cap ben alt, queien bombes al teu costat, entre les converses indiferenciades en el capvespre venusià, entre dos instants qualsevols en un segle mortal. Anaves ben vestida, amb el teu riure alt, amb la teva noblesa d'allò estrictament humà.
Qui vulgui pot accedir a les fantàstiques entrevistes que es van veure la setmana passada al CCCB: ENTREVISTA 1 (1a part), ENTREVISTA 1 (2a part), ENTREVISTA 1 (3a part), ENTREVISTA 2 (1a part), ENTREVISTA 2 (2a part). Tocat i enfonsat. Ara em costa remuntar-me a la setmana passada per dir-ne i oferir alguna cosa, així que, moguda per la mandra (enemiga de tot i tothom), o el cansament que succeeix les hores de treball, no puc, sinó reproduir el que llavors sí que vaig gosar dir a un amic (i que em disculpi la falta d'exclusivitat, però també podria ser una manera de fer justícia al que m'ha ensenyat: que tot ha de ser donat, que res ens pertany, que tot flueix entrecreuant-se:
"Ignoraba que se pudieran decir cosas tan útiles sobre y a partir de ella, e ignoraba que ella pudiera ser tan precisa en su habla, responsabilizadae implicada con todo, y sin agarrarse fanáticamente a nada, esta postura del sabio a la cual tanto cuesta llegar, postura que le hace ver las cosas más allá del prejuicio (que es un ponerse en el lugar del otro sin el otro), y que le hace decir que el tipo que la encarceló antes del exilio era maravilloso y que se hicieron amigos (el mismo que la soltó). La misma lucidez que le hace ver dónde están los problemas reales en los hechos reales, y cuál es el problema ydirección en los problema intelectuales. Su honestidad de entrada en ese poco abuso de su extrema inteligencia (emocional, pero práctica: practicable),el dejar que siempre sea desde ella desde donde sehable, sin agotarla nunca, sin prostituirla nunca, sin excesos, con una moderación nada moderada, más bien, con una templanza de una radicalidad sin igual. Me gustó cuando en la entrevista le preguntaron por los que habían sido influenciados por ella, a lo queArendt respondió que esto era una cosa muy masculina: la influencia... Y en cuanto a sus maestros, dijo que Jaspers fue para ella una especie de revelación: "Lo fascinante de Jaspers es que, espero que no estémirando ahora mismo el programa, cuando se ponía lapalabra a su boca -o cuando llegaba- todo seesclarecía, eso no he vuelto a encontrarlo nunca más".

lunes, 11 de diciembre de 2006

LA DICTADURA DELS DIES COMPTATS

Vermeer Noia llegint una carta davant la finestra
Néixer i morir. Hi ha més? Potser que certs naixements i certes morts són recordats per l’imaginari popular d’aquella manera estranya en què la persona és desencaminada per l’ídol. Aquesta setmana ha mort el gran fill de sa mare Augusto Pinochet. Enguany es celebra el centenari del naixement de la filòsofa Hannah Arendt i de l’escriptor Samuel Beckett. Per què me n’alegro, jo que no els coneixia, de la mort d’un i del record dels altres? Pinochet em resulta desagradable, m’irrita, la seva mort serà motiu de tristesa tant per les víctimes de tots els crims que va cometre, com pels seguidors d’una figura tan vil que, curiosament, en la seva biblioteca personal només tenia en ordre l’obra completa d’Ortega i Gasset (això va dir una de les investigadores del seu llegat bibliogràfic una tarda que feia el te a casa del, també –i amb pena- mort enguany, Joaquim Jordà). De cop, un segon de vida (el traspàs a la mort), canvia les esperances de milers de ciutadans. La inexistència del cos real impossibilita una justícia real. Per què la justícia sovint va lligada a la set de venjança? En part ho entenc, en part els hi diria que la lluita està del costat dels vius. En part els hi diria que escupin a la tomba del tirà si volen, però que encara queden moltes “closques pelades de cretins” sobre les quals escopir (agafant un vers que crec que era de Salvat-Papasseit). Quan desapareix la figura, la imatge no queda enterbolida? No minva el desig? No desapareix l’enuig? En alguns casos es magnifica. El bastard ja només és una trista insígnia sobre una llosa, un nom sanguinari en la història de la humanitat. Un tirà menys al qual el seguirà un altre que potser ara mateix plora entre les cuixes de la seva mare, innocentment ferit de vida, tatuat per la ferida, el plor ja només serà pels altres. Hannah Arendt va dir a La condición humana:

El discurso y la acción revelan esta única cualidad de ser distinto. Mediante ellos, los seres humanos se presentan unos a otros, no como objetos físicos, sino qua hombres. Esta apariencia, diferenciada de la mera existencia corporal, se basa en la iniciativa; pero en una iniciativa (el appetitus beatitudinis) que ningún ser humano puede detener y seguir siendo humano. (...) Con respecto a este álguien que es único cabe decir verdaderamente que nunca nadie estuvo allí antes que él. Si la acción como comienzo corresponde al hecho de nacer [como un yo], si es la realización de la condición humana de la natalidad, entonces el discurso corresponde al hecho de la distinción y es la realización de la condición humana de la pluralidad, es decir, de vivir como ser distinto y único entre iguales. " (La condición humana)

Davant d’un dictador, no hi ha discurs que substitueixi la força de la seva imatge, qualsevol argument és aniquilat, qualsevol integradora distinció entre iguals és inutilitzada. La repudiada jueva Arendt, una de les més grans pensadores del segle XX, amant del mite Heidegger, a l’ombra del rei sol, la seva era una ombra més lluminosa que la de qualsevol dels satèl·lits que van seguir al filòsof. Al CCCB fan un homenatge al seu llegat. Dimecres i dijous d’aquesta setmana se la podrà veure en un parell de projeccions. L’altre que fa anys (100 també, del seu naixement), és l’estimat Samuel Beckett. El seu és un aniversari més silenciós, potser concordant amb la seva escriptura, per no dir “filosofia de vida”, millor dir la seva: encriptura de vida.

Sí, he sido mi padre y he sido mi hijo, me he planteado preguntas y las he contestado lo mejor que pude, me he hecho repetir, noche tras noche, la misma historia, que me sabía de memoria sin poder creerla, o nos íbamos, cogidos de la mano, mudos, sumergidos en nuestros mundos, cada uno en sus mundos, con las manos olvidadas, una en la otra. Así he sobrevivido, hasta el presente. Y aún esta noche parece que todo marcha bien, estoy en mis brazos, me sostengo entre mis brazos, sin mucha ternura, pero fielmente, fielmente. Durmamos, como bajo aquella lejana lámpara, embrillados, por haber hablado tanto, escuchado tanto, penado tanto, jugado tanto” (Textos para nada)

Fidelment, fidelment. Als morts. I als vius. I als astres, que es riuen de que no sapiguem fer del cos que ens han donat res més que un cos, de la vida només un parèntesis entre dues dates. Des d’aquí veiem estrelles que ja s’han extingit, com recordem noms de coses que ja no hi són. Les dates, sempre les dates, les terribles dates d’allò que no sabem celebrar en vida, ni enterrar en la mort. Siguem molts, com Beckett, els nostres propis pares i els nostres propis fills, potser així no permetrem que sigui la mort la que segelli les boques dels podrits tirans, potser així no permetrem que sigui la mort la que ens faci cantar els germans que ens acompanyen en les coves personals on cremen, silenciosament, els significats, les cartes de tot l’amor que, sense adonar-nos, al soterrani de nosaltres mateixos hem encadenat.

jueves, 7 de diciembre de 2006

DOWNTOWN TRAIN

Hoy es el aniversario del viejo Tom, cumple 57, aunque uno ya se lo podía encontrar en El Proceso de Kafka o en cualquier esquina de antaño. Podeu escoltar-lo: Downtown Train. I la meva preferida: HOLD ON! Doncs això: hold on, hold on... And of course: TEMPTATION.

lunes, 4 de diciembre de 2006

PARIS VU PAR...


Sol de noche. París de noche. Marta et moi desde la habitación del hotel. Sol de día. París de día. Árboles atravesados por la flecha de las distancias de un tren que ya no está.

El hombre en cuestión habitaba la habitación contigua del hotel donde estábamos alojadas. A horas finas de la noche, como por entre el débil espacio que queda entre el cuchillo y el corazón del escribiente, lo escuché diciendo:

"No tengo miedo ni esperanza. Desde un hotel exterior al destino, veo una playa negra y, lejanos, los grandes párpados de una ciudad cuyo dolor no me concierne. Vengo del metileno y el amor; tuve frío bajo los tubos de la muerte. Ahora contemplo el mar. No tengo miedo ni esperanza".

Al día siguiente lo vi en un café, un leonés en París, hablando solo, como quien prepara el monólogo de su última función. Nos presentamos, timidamente, tal como lo hacen aquellos que huelen una comprensión mútua immediata y sin motivo. Nos dijo de dónde venía:

"Amé las desapariciones y ahora el último rostro ha salido de mí. He atravesado las cortinas blancas: ya sólo hay luz dentro de mis ojos".

Por la noche, cabizbajo, más preocupado, volvimos a encontrarle. Era el vigilante de la nieve (eso se leía en la palma de su mano), errando su dirección hacia el norte, cayendo en el norte de la civilización: París. Nos explicó en qué punto se encontraba. No nos preguntó nada:

"La luz hierve debajo de mis párpados. De un ruiseñor absorto en la ceniza, de sus negras entrañas musicales,surge una tempestad. Desciende el llanto a las antiguas celdas,advierto látigos vivientesy la mirada inmóvil de las bestias, su aguja fría en mi corazón. Todo es presagio. La luz es médula de sombra: van a morir los insectos en las bujías del amanecer. Así arden en mí los significados."

Y luego, hacia dónde iba, como un hermano que nos señala en un mapa su próximo viaje, no para alardear nada, sino para propiciar un punto de encuentro y anclaje:

"No quiero ser mi propio extraño, estoy entorpecido por las visiones. Es difícil poner luz todos los días en las venas y trabajar en la retracciónde rostros desconocidos hasta que se convierten en rostros amados y después llorar porque voy a abandonarlos o porque ellos van a abandonarme.Qué estupidez tener miedo al borde de la falsedad, qué cansancio abandonar la inexistencia y morir después todos los días".

Antes de partir para no verlo más, nos dio un consejo:

"Entra otra vez en las alcobas blancas. Grandes son las jarras de la tristeza en las manos mortales. Entra otra vez en las alcobas blancas."

Antes de dejarnos su hueco, tuvimos tiempo de preguntarle por su nombre. Dijo que se llamaba Antonio Gamoneda, y que estaba ensayando un papel de protagonista que ahora le había tocado, pero que en realidad, lo que a él le gustaba, era ser el secundario. Desde allí uno puede vivir más tranquilo, e incluso morir sin tener que dar explicación alguna, tal como les pasa a las efigies públicas. A este paisajista del corazón ahora empezará a entrarle el miedo de los que, irremediablemente, no están solos, los que desdichadamente no pueden estar solos, ni gemir contra el corazón, ni arder contra la urdimbre, ni venerar en hogueras verbales la tristeza. Ahora el extraño se encontrará frente al espejo que hará de su extrañez, una extraña normalidad.

PD. Al poeta Antonio Gamoneda (todos los fragmentos entrecomillados son suyos) le acaban de dar, a sus 77 años, el premio Cervantes por su obra poética. Sus primero poemas datan de los 17 años. Otro jinete que iba con pozo y bandera a caballo. Otro desatendido vuelto de golpe un hombre ocupado.


jueves, 30 de noviembre de 2006

NACHO VEGAS, NORTHERN LIGHTS, LIGHTING NIGHTS

Northern Lights (Aurora Borealis) en el Norte del Norte

La Marta em recorda que avui toca Nacho Vegas al Liceu. La primera vegada que el vam veure va ser a un festival de Vilanova. Llavors si era conegut era perquè era un dels fundadors de Manta Ray (la discografia dels quals comença excel·lent, arriba al seu clímax amb el genial SCORE -impressionant concert amb orquestra i projeccions de La noche del cazador, a la pàgina web es poden escoltar un parell de cançons-, però quan va marxar ell van acabar semblant-se a uns Heroes del Silencio anèmics i cansats, i en canvi en Bumbury ha acabat mimetitzant amb el fill pròdig). Anava tot de negre, xuclat, no se li veia la cara, com tret d'un quadre de Munch, va agafar la guitarra, va sortir la banda. La guitarra es va acoplar. Va començar a parlar amb veu cavernària al públic, improvitzant. "Esta es una de las maldiciones del músico, la primera, que la guitarra se acople al empezar". A mesura que anava passant el concert, a cada cançó, deia una nova maledicció. "La segunda maldición es que la chica que está a cuarta fila está embarazada y no lo sabe...". "El chico de novena fila morirá electrocutado cuando...". Tot mentre ens brindava la seva desesperació, la seva poesia, la seva música. La Marta i jo no el coneixíem, ens vam quedar clavades. Touchées. Per tota la nit. Per moltes nits. Nacho Vegas, morfinómano man, storming midnight cowboy, niño triste andando solo por la carretera helada del miedo.

EL ÁNGEL SIMÓN (aquesta cançó la va escriure arrel de la mort del seu pare, em sembla recordar)
Simón, desde que te fuiste tengo que decir / Que la verdad, no estamos nada mal sin ti/ También es cierto que podríamos estar mejor / Pero ya ves, las buenas cosas mueren bajo el sol Y ahora es la memoria mi guía / Porque eso sí, pienso en ti cada día / Desde aquella mañana de agosto / Reinventada hasta la saciedad / Sin lograr encontrar nada de nada / Ni una explicación ni un porqué / Al que poder aferrarme (Y ahora no sé por qué) / Viene a mi mente el colchón / Que tuvimos que bajar Javi y yo a la basura / Sin poder dejar de mirar esa mancha oscura / Que allí nos dejaste como herencia y recuerdo / Antes de partir en tu último viaje/ Probablemente al infierno) . Y me vas a disculpar Si nunca te llevo rosas / Me vas a permitir Contar algunas cosas Sobre lo poco que sé De tus días de vino y rosas / Con todas las bromas / Como aquella en que al pasar delante de una funeraria Nos decías "agachaos, no vaya a ser Que os tomen las medidas" / Ese era tu consejo, tu sabio consejo / Y no estuvo mal, pero se te olvidó Algo importante: Tú también tenías que agacharte / Sí, tú también tenías que agacharte / Pero nunca quisiste cuidarte / No, nunca quisiste cuidarte. Y quiero pensar que por una vez / Hice algo mejor que tú / Quiero pensar que por una vez / Hice algo mejor / Que tú que ni siquiera / Acabaste esa carta de despedida / Que en el ordenador / Santi encontró perdida / Y ahora que perdiste tan absurdamente la partida / Ahora estoy cansado / Y hasta tengo miedo de mi propia vida / Y sé que lo tendré toda la puta vida / Decida lo que decida / Bueno, al final tal vez tuviste suertePorque tal vez -dímelo tú-Mejor que ser un hombre solo y arruinado / Resulte ser, como dijo el juez, "el finado" (Mientras se tapaba la nariz con su pañuelo) / Y desde cualquier lugar / Dondequiera que ahora te estés pudriendo / Sólo quiero que sepas que ya no te tengo miedo / Que ahora estoy cansado / Y sólo tengo miedo de mi propia vida / Y que sé que lo tendré / Toda la puta vida / Decida lo que decida / Como tú siempre decías / "Formalidad poca, pero que dure" / Como tú siempre decías / Gracias / Así es y así será / Toda mi vida / Decida lo que decida.

AL NORTE DEL NORTE
“Esto es para decirte / Que aquí esta empezando a nevar / La playa parece un oso / Que duerme junto al mar(...) Aunque no te alcance a ver / Y recordé viendo el Muro / Algo que un buen día te oí / "Vivo al norte del norte/ Hace frío en mi país / Lejos de todo, lejos de ti"(...) Y un día tuve noticias De un extranjero sin voz / Decía ser tu amante Y si lo era, ¿quién era yo? Creo que hablé demasiado / Ahora tengo que salir / Sigue nevando ahí fuera / Cuídate mucho y sé feliz / Te quiere, N.”

miércoles, 29 de noviembre de 2006

TV SHOT, UN DOMINGO CUALQUIERA

Para siempre la ciudad fue fundada en la claridad del miedo (...)
El miedo ejerce de pastor, pero no sabes más de ti que un animal
absorto sobre el agua”, Gamoneda


Em nego a anar a un concert de músics de cambra executant música electrònica per gaudir per fi d’un moment de tranquil·litat, però l’autocontrol cedeix en un instant. Poso la televisió mentre sopo i un documental sobre la situació apocalíptica (la “Globalització”) que viu el món avui en dia em fa evident el que diu Galeano mentre miro i engulleixo: “Nos dan cada día miedo para cenar”. “La guerra se convierte en una policía universal”, diu l’exempresonat Toni Negri. “453.000.000.000 de dólares anuales para mantener el ejército de los Estados Unidos”. “Las cinco máximas potencias mundiales son las máximas productoras de armas”. Si cadascú hagués de matar amb les seves mans (penso), no hi haurien exèrcits, i ho penso perquè el dia anterior en un documental vaig sentir que “si tuviésemos que matar los animales con nuestras propias manos, todos seríamos vegetarianos”. Mentre la Casablanca menja petroli cada dia, nosaltres ens alimentem de cadàvers que abans de morir han patit les pitjors tortures inimaginables (això és el que ens van ensenyar) i el pitjor no és que els hi neguem la vida, sinó que refutem la seva capacitat de sentir dolor. Sempre he estat una amant compulsiva de l’Apocalipsis, em satisfeia pensant en aquest punt on tot retorna al seu estat zero de l’existència, on es para tot allò humà. Però davant la pornografia visual pròpia de la propaganda i la publicitat (sempre empatitzant amb cels i inferns creats), ara em sembla més necessari el diàleg, el respecte i l’humor, encara que sigui un diàleg de sords, un respecte desesperant i un humor amb aires de tragèdia. Volia parlar en realitat del que vaig veure a NOW, i ho dic mentre ara mateix em perdo Els Cecs de Maeterlinck, que s’està representant a Girona, la primera obra de teatre que em va corprendre en la joventut quan la vaig llegir. Un grup de cecs són deixats al mig del bosc, allà es quedaran mentre esperen, sense saber-ho, la mort. Irònica coincidència amb els civils iraquians. Un no es pot lamentar pel que no té o no ha vist, sinó alegrar-se pel que ha aconseguit que li passés per les mans, deixant-li sols un palpitant rastre. Qualsevol tipus d’excés esdevé patologia, tant el que té a veure amb la mort com amb la vida. “Car mon pis et mon mieux, sont les plus déserts lieux” (Rilke). També aquest anhel compulsiu d’ “estar al dia” del que passa (a tots nivells o en una disciplina particular) esdevé malaltís. L’ “estar al dia” ens priva d’estar “en el dia”; de viure’l. Estar al dia, però al dia de qui! Ens passem mesos pendents d’un 11 de setembre, seguint-lo als diaris com si esperéssim veure el part del nostre fill o la mort de l’assassí del nostre fill, però com diu ara mateix Casaldàliga, “antes del 11 de setiembre hubo un 10 de setiembre en qué millones de personas morían en África”. Així que més val posar atenció als aniversaris on assistim. No podem interessar-nos per tot el món o parlar com ho fan certs artífex de la cultura industrial dels diaris, com si els seus arguments i opinions fossin manaments irrefutables, la base sobre la qual començar a pensar. Talment com ho fa un tirà: Promogut per l’autosatisfacció de la imatge pública donada. “Vivimos en la edad de la mentira”, continua Casaldàliga. Tothom parla de “la veritat”, però reduint-la a un sofisme que es fa passar per certesa absoluta. Els mitjans, gràcies a la democràcia (no hi ha uns sense els altres) han aconseguit invisibilitzar-se, i el que és pura retòrica, se’ns mostra com la cosa en sí mateixa. No voldria que sonés a apologia de res (aquest no és el lloc), només és un mal d’entranyes de després de sopar en companyies estranyes. I el que volia parlar ja ha passat a una altra banda. I tot perquè no he sabut controlar-me i quedar-me assentada en el repòs que tenia en el cap d’entrada. A cada segundo, cadenas invisibles nos insectan las entrañas, acariciamos nuestro tiempo concertado como el corredor que se abraza satisfecho a sus rotas patas.

lunes, 27 de noviembre de 2006

PARIS, FANTÔME D'AUTÔME



En el Musée d'Orsay, en una pared, solo, pequeño, aislado, había El Origen del Mundo. El Origen del Mundo que Courbet pintó en el 1866. Cuando nos acercamos a él vimos que nadie lo miraba, tenías espacio y tiempo para degustarlo, mientras que al intranquilizador autoretrato de Van Gogh (uno de tantos) todo el mundo lo miraba complaciente. Allí colgando, el Van Gogh decapitado. Y todas las cámaras apuntando. "Moi, dans un cas pareil, je ne supporterai plus sans commettre un crime de m’entendre dire : "Monsieur Artaud, vous délirez", comme cela m’est si souvent arrivé. Et Van Gogh se l'est entendu dire. Et c’est de quoi s’est tordu à sa gorge ce nœud de sang qui l’a tué", A. Artaud, Van Gogh le suicidé de la société. ¿Por qué nadie admiraba la belleza de esa fuente de vida y se quedaban sonrientes ante el immóbil ceño agonizante del pintor?
París ja no és avui. Avui reunió al Cinema Truffaut. Entre d’altres coses caldrà parlar de la denegació de la subvenció d’Europa Cinemas perquè no arribem al número mínim establert d’entrades pels 5 que anomenen països forts: França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra i Espanya. Espanya! Quin disbarat. Si la meitat de les sales en V.O.S.E. estan a mans del Sr. González Macho, serà per això que enguany li han donat un premi especial a la convenció d’Europa Cinemas on la Marta i jo vam anar el cap de setmana passat per tal de parlar sobre la negativa d’enguany. Les propostes amb sentit en l’exhibició cinematogràfica (que per donar-los complex d’inferioritat en diuen “minoritàries”) les estan aniquilant la mateixa mà que diu que les alimenta, i tot per una maleïda xifra! Europa Cinemas, una altra Nova Babilònia institucionalment recomanada. Paris, novembre, il fait bon, nous sommes presque en hiver, mais le temps se montre étrangement bon. Qualsevol persona que ens hagués vist bevent vi davant Notre Dame a l’hora on passen poques ànimes, no s’hagués imaginat que ens havien allotjat a un hotel de 4 estrelles, tot pagat per Europa Cinemas (al cinema no l'ajudaran, però a l'empaparinada sí), un bordell per homes de negoci on les habitacions no tenen res de pràctic i on si consumissis el que t’ofereixen, seguint la frase de costar un ull de la cara, et quedaries als ossos. En arribar, els de l’hotel ens van repassar de dalt a baix amb una explícita incredulitat, semblàvem més dues passatgeres d’Interrail menors d’edat que dues membres de la convenció formal o que els negociants encorbatats que es passejaven titellescos per les moquetes de les excessivament calentades estances refinades. Durant la nit passejos, durant el dia negociacions i conferències. Els parisencs excessivament sofisticats sota l'armadura negra. Extranya la no extranya sensació de perill durant les nits urbanes, fins que ens van portar a Pigaill, un barri que podria ser un Portaventura del Peep-Show. Allà ens hi va enviar la taquillera del metro. Què devia haver pensat en fer-ho? Allà menjàrem la millor crêpe sota l'aura Toulousse-Lautraciana. En els menjars oficials pocs eren els que agafaven cadira al costat de nosaltres. Molt millor. Els espanyols anaven tots junts, se’ls veia d’una hora lluny: Hispana gloria! Inaguantable cridòria! Només uns flamencs es van posar contents en saber que érem catalanes, però sort que no van saber que en dir-nos que estiuejaven a Lloret no van fer res més que despertar en nosaltres les poques ganes de comunicar-nos. “Bon jour, nous sommes celles qui maintenant sont hors du club”. Un home canós i elegant amb bigotis de cowboy ens mirava cada cop que passàvem, sonrient-nos per sota la façana. Un dia més i li haguéssim vomitat. A París no hi ha persianes. La calidesa d’aquestes llums interiors xoca amb la fredor nocturna i silenci exterior. A París no es fa vida al carrer, només resisteix la preciosa arquitectura i turistes descarrilats. A París els homes són més simpàtics que les dones, tots tendeixen a fer-te bromes. Per què serà? El primer cop que ens vam sentar a reposar, al Pont des Arts, va venir un noi a saludar-nos: “Est-ce que vous voulez passer la nuit avec moi?” I encara una altra vegada dos minuts després. Una estona abans, amb la Marta, mentre comptàvem els ponts que ens quedaven per arribar), havíem estat comentant que allà al Sena la Virgínia Woolf s’hi va suïcidar. Després, mentre vorejàvem la riba, vaig pensar que no era ella, que el riu fou un altre, però que allà mateix, a tocar, sí ho havia fet Paul Celan, no molt lluny d’on es va penjar Marina Tsvetaieva. “Del sillar/ del puente, del que/ él rebotó/ hacia la vida, en/ vuelo/ de heridas, -del/ puente Mirabeau./ Donde el Oka no fluye. Et quels/ Amours!”. En aquest poema parisenc de Celan, el poeta eludeix a Tsvetaieva, anomenant l’Oka, el riu que passava per la seva ciutat de infància. Tots reunits allà. Tots morts. I nosaltres respirant alegrament l’encara. De París em quedo amb la ciutat. I amb la companyia de la persona amb qui vas.

miércoles, 22 de noviembre de 2006

EN EL PÒRTIC DE LA CASA: Declaracions de intencions abans de començar el viatge i acabar amb mi













Intenta no fingir-se, diu el que li passa, tot el dubte que li passa, tot just per començar d’alguna manera · Una manera qualsevol en aquest ARA.

Parlem com qui llaura, escrivim com qui parla, a cau d’orella, a cau d’absència, en cau d’amor. O això sembla. I jo i Boris Pasternak escoltem Marina Tsvetaieva que escriu: Boris! Rainer Maria Rilke est mort. Je ne sais pas la date, il y a trois jours environ. On est venu m’inviter à un réveillon, et en même temps, on m’a appris la nouvelle. Sa dernière lettre (6 septembre) se terminait par un cri: “Au printemps! C’est trop long! Plus tôt, plus tôt! (Im Frühling? Mir ist lang. Eher! Eher!)”. (Nous avions parlé de nous voir). Il n’a pas répondu à ma réponse, puis, après mon arrivée à Bellevue, je lui ai envoyé cette lettre en une ligne: “Rainer, was ist’s? Rainer, liebst du mich noch? (Rainer, que se passe-t-il? Rainer, m’aimes-tu encore?)”. En aquest punt som llaurats per la carta i la mort. Per la viva paraula.

Per Tsvetaieva el 6 de setembre sempre anirà lligat a la darrera correspondència de Rilke. Les dates: Les no menys vives dates. Tots tenim les nostres dates, i l’escriptura juga a això. La premsa tendeix a esborrar-ho, no recapitula esdeveniments, els converteix en fantasmes, com deia Pasternak (aproximadament): L’escriptor en la redacció (d’un diari, s’entén) és com un elefant en una botiga de porcellanes. Però els blogs no, són fills dels nostres dies. I les cartes, sempre parentes de les distàncies. Comencem una nova ruta i m’agafo a aquests amics mai coneguts per encetar-la, tot per simular que no estem sols, que hi ha un “a l’altra banda” (i hi és). Estic aquí pels que estimo, de fet només existeix allò que estimo o allò que, violentant-me, m'impulsa a estimar, a buscar la millor manera d’obrar tot cedint als tentacles, amargs i florits, de la vida (i això ja és per si sol una fita: abans no sabia què era estimar i vaig fer de la Vida sols un mot amarg). Llegir aquesta carta de la poeta és una manera de passar el dit, com un cec, pel cos (escrit) de Rilke, donar-li vida. L’escriptura, trencant amb les restriccions espaials, s’endinsa en el joc del temps: Qui fou Rainer Maria Rilke, qui fou? Tot mentre davant els nostres imaginants ulls va essent. Parlo d’ell per no parlar de mi, està clar, o potser ho faig pel contrari, per fer-ho més còmodament, sense adonar-me’n. Qui sóc? Què sóc?

A mesura que passa el temps un es pregunta què s’ha fet amb el temps que se li ha atorgat. La paradoxa és fer-ho retrospectivament quan un s’ha passat tota la vida concentrant-se en l’instant, intentant prendre’l a consciència (gest que a la llarga un entreveu com un sacrifici d’amor sovint ingrat). Amb el temps l’instant es desdibuixa, i la qüestió sobre què va envoltar tantes preses de decisions, tants moments de imperant intensitat, de dolorosa necessitat, plana, plana, plana, fins que ofega, i la planícia esdevé fons a remuntar. Una recorda un moment de infància en què va decidir que el que li agradava era escriure, quasi com la manera més institucionalment acceptada de l'imaginar (però si m'haguessin deixat sobre un arbre, el fet hagués estat el mateix); va decidir que el que volia era saber i viure el més bonament possible (ara em costa més respondre a aquestes decisions), això és d’acord uns principis que intuïa però que es presentaven com l’anvers de qualsevol manament, ja que només tenien sentit amb el contacte amb els altres, dins els fets. I el fet que va esdevenir-se és que amb el contacte amb els altres tot principi es desballestava, es descobria fràgil el lloc d’un mateix, tremolava el sac ple d’il·lusions que tot nen insemina arreu. Alhora va arribar el més grat: La desaparició d’un mateix en pro del “nosaltres”. Narcís s’oblidava del llit de l’aigua i es trobava amb Eco rera un arbre. De fet ara dubta de si les preses de decisions, el que recorda, no és el record d’una ficció que un dia va quedar erròniament gravada mentre gravitava en la branca de qualsevol arbre. No ho sap, però creu que va passar, doncs ho recorda en abstracte (fora de context), però amb detall. I a continuació: Com fer-ho? Com dur a la pràctica aquests principis i decisions vitals? Què s'esdevindrà amb cada decisió? Quina és lmanera més pròpia per fer-ho? Més necessària? Ella o jo va escriure fa un any i poc més:

Me gustaría felicitar a Fernando Prats porque ha encontrado su CÓMO, muy loable, y en su CÓMO caben todos aquellos (Ramon Llull, Böehme, Beuys...) de quien ha aprendido, pero no pesan, no lo encallan, le ayudan a andar en este camino donde, gracias al hecho de haber encontrado la manera, va más ligero de equipaje (lleva lo más esencial) y, por lo tanto, puede seguir estando a punto para recibir, puede seguir haciendo en este camino donde nos paramos precisamente porque testimoniamos que nunca se termina ni se llega. Hasta que uno no encuentra su CÓMO todo es horrible, insatisfactorio, lleno de nostalgias y a la desesperada. Yo todavía no he encontrado mi CÓMO, pero espero, y aunque tenga la boca sellada (algunas veces por las “rejas de lenguaje”, otras por pozos de silencio), abro lo más anchamente que puedo las orejas por si acaso. Por si acaso después de caer una hoja escuchase pasar un ángel. Por si acaso después de haber visto ojos que se escondían irritados por el llanto, viese a contraluz como se acerca la mano hermana para calmarme de este incendio a cuentagotas. Una mano hermana que me tatuase en la lengua que “todo acabará bien”, la palabra con que se dice que “todo acabará bien”, para poder decir, sin dudar, que “todo acabará bien”. Una fe para nunca más desear vivir en la sombra, una aventura en la cual creer, un mañana lleno de sentido y un sentido lleno de mañana.”

Quan es troba el COM, el QUÈ arriba sol. I encara ara, el COM, mentre vaig fent, resta opac. Escriure és una via concurreguda (i aquesta és la gràcia: l’evident accessibilitat). Escriure, però com? Fins on la forma? Fins on la necessitat? Fins on l’obra, la vida, i l’altra nova vida que es recrea o fa petja borrosa en el text? Som les paraules dels altres, però aquestes vibren i ens neixen com carn de llavor sovint idiota (a pesar de que un temps ençà teníem ales), com fills sense mare, però sempre fills d’alguna cosa. Començo aquesta nova ruta sense saber, la qual cosa em dóna uns aires de irònica normalitat. Voldria parlar de les coses que ens ronden, fer-me pont, cap a mi, els altres i les coses, fer d’alguns moments i pocs dies, impossibles hores de molts. Fer-se comú, i ressaltar alguns contorns que potser els altres no veuen (perquè cadascú és un sol punt de vista apuntant cap a la xarxa dels altres), amb l’esperança de que aquest altre a un li pot tornar la jugada dels daus que tots portem a la butxaca i que esgotem una mica més cada dia de segon. Tots aquests propòsits seran una lliçó pel meu egoisme. És tard i de nit (sempre hi ha un defora de la paraula), i el cor ja batega ample en el replà del somni. Avui una despedida el deixa més desprotegit que de costum (i ja és dir), més anhelant de penetrar les estances d’Hypnos sense cap mena d’equipatge, ni costums, ni carn, ni esperances. M’agradaria parlar de mi sense mi, fer un petit jardí per aquest (sovint suïcida, però necessari) “nosaltres”. No explicaré les coses que em passen (com si fes una apologia egocèntrica del tedi), sinó el que m’ocupa, pre-ocupa i que potser algú altre reconeixerà i no deixarà refredar.

Nous nous touchons comment? Par des coups d’aile. Rainer, Rainer, tu m’as dit cela sans me connaître, comme un aveugle (un voyant!)” (M.T.): Tocar-se per cops d’ales, com cecs i estranys germans: A això ajuden les paraules (quan neixen clarament -del cor-). A això ajuda aquesta no menys estranya casa que és el blog, aquest espai virtual que no necessita més que temps i amor per habitar-la.

“A una y otra mano, allí/ donde me crecían las estrellas, lejos/ de todos los cielos, cerca/ de todos los cielos:/ ¡Cómo/ se vela allí!¡Cómo/ se nos abre el mundo a través/ de nosotros!/ Tu estás/ donde tu ojo está, estás/ arriba, estás/ abajo, yo/ encuentro salida. / Oh ese centro errante, vacío,/ hospitalario. Separados,/ te caigo en suerte, me/ caes en suerte, uno del otro/ caído, vemos/ a través:/ Lo/ Mismo/ nos ha/ perdido, lo/ Mismo/ nos ha/ olvidado, lo/ Mismo/ nos ha.”, Paul Celan, “Zu beiden händen” (‘A una y otra mano’) de “Niemands Rose” (‘Rosa de Nadie’).