F FOR FAKE

"FAKE" (vídeo-resum) from MINIPUT on Vimeo.

Vídeo-resum sobre el fake televisiu i cinematogràfic que vaig fer per introduir la sessió dedicada al FAKE amb la projecció de "El Camaleó" (1991, TVE), "23-F" (2014, La Sexta, El Terrat-Salvados) i amb la presència de Jordi Évole, Manel Delgado i Miguel Ángel Martín en el debat. Aquesta sessió va tancar la 20a edició del MINIPUT (Mostra de TV de Qualitat)

ANTOLOGIA MINIPUT: 20 ANY DE TV DE QUALITAT, UNA SELECCIÓ

Un text que he fet que resumeix 20 edicions del MINIPUT (Mostra de TV de Qualitat)
FONT: BLOC DEL MINIPUT

A l’INPUT (International Public Television Screening Conference), des del 1976 s’han pogut veure programes censurats com Titicut Follies de Frederick Wiseman, documentals de Werner Herzog, Alan Berliner, Erik Barnouw, o els artefactes culturals de Godard, Peter Campus o Luciano Rigolini. També es van poder veure els primers realities, experiments amb la telerealitat, experiències pioneres de webdocumental o programes que han reforçat l’exercici de la democràcia, la investigació periodística o el pluralisme informatiu. El MINIPUT ha servit de filtre de l’univers INPUT i ho ha complementat destacant la millor producció televisiva local i autonòmica. Apart dels millors projectes locals vam obrir una secció dedicada als MILLOR PILOTS resultat de fer el diagnòstic que la televisió havia deixat d’arriscar i que bona part del talent l’havíem de buscar fora. Els programes són presentats per professionals del sector educatiu o televisiu i sempre s’intenta portar alguns representants dels programes perquè el debat que us pugui generar sobre la televisió sigui enriquidor. El 1998, per exemple, el Gran Wyoming, Joaquim Jordà, Víctor Amela i Emili Prado, compartien espai al voltant de quatre produccions.  Però no només veus populars de la televisió han passat pel MINIPUT, sinó també joves realitzadors que ens van enamorar amb les seves produccions, documentalistes sui generis com Ariadna Pujol (Tiurana, Miniput 1999), Óscar Pérez (Al Marge, Miniput 1999), Fèlix Viscarret (Soñadores, Miniput 1999), José González Morandi i Eva Serrats (Troll, Miniput 2006) o Neus Ballús (L’avi de la càmera, Miniput 2005). Us deixem aquí una selecció d’aquests vint anys de mostra:

FORMATS AL LÍMIT

El MINIPUT ha servit com a cantera de “nous formats”, s’hi ha pogut veure els primersdocu-soaps i els primers docu-realities, servint com a antecedent de tots els xtreme realities basats en el “transformisme” com Cambio Radical o Let me in (un programa de cirugia estètica i transformacions a noies de Corea del Sud, país que també té un reality, Back to my face on, precisament, es tracta de recuperar la seva cara natural prèvia a la intervenció). Transformacions, canvis de parelles o de llars, Parlem deFaking It (Channel 4, Miniput 2003) o Wife Swap (Channel 4, Miniput 2003), un format que ha estat exportat arreu. També es van poder veure els primers protorealities, anteriors a la saga Big Brother, però posteriors a The Real World (MTV, 1992); parlem de The Tourist Trap (BBC, Miniput 1999) o ExpeditionRobinson (SVT, Miniput 1998), que va inspirar programes com La isla de los famosos o la saga Survivor (de fet, Charlie Parsons va idear el format el 1992 i Expedition Robinson va ser el primer a dur-lo a terme de forma experimental i des d’una televisió pública).

Segurament molts recordareu que el 2007 TV3 va estrenar una sèrie que es deia Efecte Mirall i on els nens es gravaven a sí mateixos. Al MINIPUT havíem pogut veure, prèviament, alguns exemples d’aquest “nou format” que usava els selfies(encara no existia la paraulota) i les petites càmeres digitals per explorar noves narratives audiovisuals; parlem de Such is My Karma (Polish Television Woronicza, Miniput 2001) o My Life as a Child (BBC, Miniput 2006). També existeixen motius argumentals que beuen els uns dels altres, com és el cas de Sin (YLE, Miniput 1996) que estructurava el programa a partir dels set pecats capitals, cosa que ja havia fet Fincher un any abans amb Seven i tal com veiem avui en programes com Pecadores Impecaibols (La 2, 2014), aquest cop, però, en un plató. O el format original de No me les puc treure del cap (TV3, 2013): Can’t Get out of my Head (NRK, 2008).

Al MINIPUT també es van projectar els primers experiments en el terreny de la videoconferència o del dialèg entre dues persones a temps real separades en l’espai, molt abans de la popularització de les webcams amb la sèrie Vis à Vis (France 3, Miniput 1994). L’artífex va ser Patrice Barrat, que creia fermament en una televisió oberta al diàleg intercultural, que servís de pont cap a la comprensió i no per a reforçar fractures, ideologies, guerres i capelles. També va trencar amb la graella quan va idear càpsules documentals diàries per mostrar situacions conflictives en el seu transcurs natural, és el cas de Belfast Lessons (Channel 4, Miniput 1995) i de Sarajevo: A Street Under Siege (BBC2, INPUT 1994) on, després del telenotícies, es passaven microcàpsules de dos minuts sobre el setge a Sarajevo, a temps real, posant dia i hora al conflicte.

També s’hi ha vist exemples de webdoc, no només grans produccions com les del departament d’interactius de la cadena ARTE com PrisonValley/ La Havana-Miami (ARTE, Miniput 2010) o Gaza/Sderot-Life Spite ofEverything (ARTE, Miniput 2009), sinó també projectes universitaris com el de Solos (UAB, Miniput 2013).

Al MINIPUT hem trobat formats que jugaven, no només amb els límits del propi format, sinó de vegades també amb els límits voyeurs i morals dels espectadors, exercint una acupuntura psíquica i emocional. Come on down and out (Channel 4, Miniput 1994) era un fals concurs amb homeless on el premi era una casa. The Big Donor Show (BNN, Miniput 2008) va resultar un fals concurs on una malalta terminal donava el seu ronyó al guanyador de tres malalts amb disfunció renal. Le jeu de la mort (France 2, Miniput 2011) va ser un docu-reality que investigava els mecanismes de submissió a partir d’enganyar als concursants que havien d’aplicar suposades descàrregues elèctriques a un concursant-pacient. How Mad Are You (BBC, Miniput 2009) era un docu-reality on uns psiquiatres havien de determinar quins dels voluntaris tenien un transtorn psíquic i quins no (dels quals la meitat havien estat prèviament diagnosticats). Finalment, Let’sMake a Baby (BBC, Miniput 2007) posava en evidència els xtreme realities i la indústria televisiva del seu voltant creant un fals reality on cinc parelles de desconeguts es posaven en una casa i guanyava el primer que feia un fill.

Els programes presentats, de vegades han trencat la presó de la graella televisiva, tan homogènia en tots els canals de tants països. La graella de la BTV de Huerga es va presentar tant al MINIPUT com a l’INPUT com una novetat. Huerga va obviar les franges clàssiques par apostar per les microcàpsules i les nits temàtiques. A Alemanya van passar un programa, 24h Berlin (RBB, ARD, ARTE, Miniput 2010), que va durar vint-i-quatre hores sobre la vida de la gent a Berlín per celebrar el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín i la televisió noruega ha fet programes deslow-TV (The Bergen Railway, NRK, Miniput 2010, per exemple) on la gent podia veure durant hores un programa sobre la fusta acompanyat d’una llar de foc, recórrer el trajecte ferroviari de Bergen o anar pels fiords noruecs.

CULTURA I ENTRETENIMENT

Els programes culturals són els primers en ser eliminats de les graelles quan hi ha retallades; actualment, ni tansols són una excusa per rebaixar els continguts culturals, ho fan, i prou. El MINIPUT entén que la televisió és un instrument amb molt poder, donat que arriba arreu, i que s’ha de gestionar aquest poder a favor de la ciutadania, que la televisió no és una “caixa tonta”, sinó una caixa de sorpreses i, fins i tot, de màgia i creativitat, tal com la concebien alguns visionaris com Jean-Christophe Averty o Valerio Lazarov.

Si la cultura és la germanastra de la família televisiva, la poesia n’és el seu membre més fràgil. Així i tot, hi ha programes que han arriscat per oferir noves aproximacions a la poesia. Ho veiem a Poems on the Box (BBC, Miniput 1994),L’Illa del Tresor (Canal33, Miniput 1996), The United States of Poetry (ITVS, Miniput 1996), Joan Brossa al seu estudi (BTV, Miniput 1999), Paraules al vent(XTVL, Miniput 2007), Puetes d’Elsabeth Produccions (malgrat no es va poder veure aquesta sèrie d’anarquia creativa de la XTVL al Miniput, sí que es va passar la fascinant Portbou al Miniput 2007 de la mateixa productora).

De vegades, la millor manera d’acostar la cultura a la gent és traient-la de l’escenari encorsetat, és el que van fer a Subway (Internews-Ukraine, Miniput 1999) portant-la al metro o a Macbeth on the State (BBC, Miniput 1998) situant-la en un polígon d’habitatges socials. Hi ha alguns programes que ens han obert les portes de la fotografia des del docu-reality (Photo for Life, ARTE, Miniput 2012), l’òpera des del flashmob (Flashmob:the Opera, Miniput 2005), l’art des del crossmedia (The Spiral, VARA, ARTE, SVT, TV3Dinamarca, YLE, NRK, Eén, INPUT 2012), el curtmetrage des del mosaic televisiu (Pasiones Cortas, TVE, Miniput 1998), el cinema des de la televisió (The Kingdom, NRK, dirigida per Lars Von Trier, Miniput 1995), el disseny  (Design Ah!, NHK, Miniput 2013) i la filosofia (Ithink, therefore I am, YLE, Miniput 2011) des de la perspectiva infantil, el feminisme des del còmic (Wonder Woman: The Untold Story of AmericanSuperheroines, ITVS, Miniput 2013) o la música des del videoclip ficcionat (September Songs: The Music of Kurt Weil, ZDF, Miniput 1995).

MÓN DOCUMENTAL

Quan el documental produeix esdeveniments

Que la televisió produeix esdeveniments no és una novetat, però que produeixi esdeveniments al servei d’una societat més democràtica, potser sí. A l’INPUT del 1989 es va poder veure el documental The Thin Blue Line d’Errol Morris, gràcies a les investigacions del qual van aconseguir exculpar Randall Dale Adams, condemnat indegudament d’haver matat a un policia. De vegades els documentals s’escapen, com una lava, de les seves fronteres físiques i materials per capgirar la pell de la realitat. És el cas de The Girl Who Wouldn’t Die (DR, Miniput 2013), un documental que comença a explicar la història d’una noia malalta terminal, però on aquesta es recupera i on el documental acaba taquigrafiant negligències mèdiques enlloc de fer un retrat biogràfic sobre la protagonista. Cleveland vs. Wall Street (RTS, Miniput 2011) celebrava un judiqui contra Wall Street com a culpable de la crisi immobiliària d’algunes ciutats d’Estats Units, un judici representat per ambdues parts per tal de suplir el que els advocats de Wall Street havien aconseguit d’anul·lar a la vida real. Els quatre nois de Basta! (VRT, Miniput 2012) es vengen de les estafes de les petites i les grans empreses, de la mateixa manera que The Verdict (YLE, Miniput 2009) busca aquells culpables que ocasionen problemes a la societat i els posa a judici. De vegades els programes serveixen per crear el planter dels propis futurs ministres per tal de millorar el país, com a Next Prime Minister (CBC, Miniput 2007) o la seva versió més propera al entertainment amb Vote For Me (ITV, Miniput 2005), una espècie d’Operación Triunfo en què els concursants han de saber fer mítings i aconseguir vots.

Periodisme d’investigació

De tant en tant el periodisme s’allunya de la crònica convencional i genera nous formats pel sol fet d’exposar temes que queden apartats de l’agenda mediàtica, pel fet de posar llum sobre preguntes que no tenen lloc en l’esfera dels mitjans hegemònics. Ho veiem en el plantejament feminista de Greetings from out thered’Elle Spiro (ITVS, Miniput 1994); també a Sunny Side of Sex Uganda (VPRO, Miniput 2012) on la periodista viatja per diferents països per veure si realment estem tan alliberats en relació amb la sexualitat femenina com ens pensem, tencant amb la perspectiva occidental. I en algunes propostes que ofereixen un punt de vista crític a la societat contemporània, posant en solfa el model consumista capitalista corporativista vigent, ja sigui a través del magazine informatiu pro drets humans per a joves (Mad Mundo, Internews, International Broadcasting Trust, Minput 1997), del concurs salvatge i irònic (Supermaterialism, DR, Miniput 1997), d’un circ de freaks que són capaços de rodejar-se de gent del carrer o dels membres del parlament (Fric Show, Société Radio-Canada, Miniput 2006), a través de l’interior del propi parlament (On the inside, DR, Miniput 1999) o des de dins d’una reunió del G-8 amb unes imatges tan explícites que el propi documentalista acaba perdent la feina (Unseen, Rússia, Miniput 2009).

De vegades s’ha usat l’animació per explicar fets del passat dels quals no es tenien testimonis audiovisuals (Chicago 10, PBS, Miniput 2009), o per explicar escenes delicades de vides de gent que ha patit en excés en guerres col·lectives o individuals (Woman See a Lot of Things, Miniput 2007 o Hidden, SVT, Miniput 2003). En alguns casos l’animació no és l’eina adequada, però sí ho és la reconstrucció dramàtica enmig del registre documental, tal com fa Henrich Breloer a Speer und Hitler (WDR, NDR, BR, ORF, Miniput 2006) o a The Manns: Novel of a Century(NDR, BR, ARTE, ORF, SRG/SF, DRS, Miniput 2002)

Les guerres, les tantes guerres, han estat objecte de reflexió i d’exhibició de molts documentals davant la constatació que l’ús que fan de les guerres els informatius està basat en la repetició; on les causes i conseqüències d’aquestes guerres mai queden ben exposades, més aviat se les prenen com els protagonistes d’un culebrot quotidià on el subtítol vindria a ser “això sempre ha estat així”; i això en l’afortunat cas que se les nombri. Per això són necessaris documentals com Caucasian Prisoners  (Besta Films, Miniput 2003), WarPhotographer (Swiss TV, Miniput 2002),Cry Freetown (CBC/SRC, Channel 4, CNN, Miniput 2001) o Primetime War (Mosaic Films, Miniput 1999).

Els líders de les guerrilles, de grups terroristes o dels règims totalitaris han estat objecte de revisió de molts documentals: Sacrificio: Who Betrayed Che Guevara? (SVT, Miniput 2001), Assassination in the Colonial Style (WDR, Miniput 2001), Images of a Dictatorship (Macumba International, Miniput 2000), La Flaca Alejandra (France 3, Channel 4, Miniput 1995), Ulrike Marie Meinhof (La Sept/ ARTE, Miniput 1995) o Human Remains (PBS, Miniput 2000), un documental sobre la vida de Musolini, Franco, Hitler, Stalin i Mao Tse Tung fet exclusivament amb material d’arxiu, com ho és també Meanwhile Somewhere (RTBF/LCS, Miniput 1996) de l’arxivista-documentalista Péter Forgács.

La mirada interior

En el MINIPUT també s’ha trencat amb la mirada superficial de la imatge-vídeo, anant a la profunditat, no només d’alguns temes, sinó també de la psiqué i del cos humà. La majoria de la televisió està dirigidà al ciutadà mig, reduint l’interès general a aquest únic i limitat perfil d’espectador. Què és un ciutadà mig? Quelcom molt bo no pot ser, en tot cas quelcom escapçat. En el MINIPUT ens hem trobat amb molts programes que volien parlar de les excepcions, d’aquells que pateixen transtorns o disfuncions mentals, com a Brots (XTVL, Miniput 2011), a TheBarrier Free Variety Show (NHK, Miniput 2011) o a Freak Out (BBC, Miniput 1995).

També les disfuncions o malaties físiques han estat tractades, és el cas deFather’s Daze (PBS, Miniput 1994) amb el tema de l’Alzheimer, Over My Dead Body(BNN, Miniput 2007) sobre els malalts terminals o amb els programes de Gunther Von Hagens per Channel 4: The Operation Surgery Life (Miniput 2010) o Autopsy(Miniput 2006), on les operacions en directe van provocar més d’un desmai a la sala.

Meta-televisió

Molts programes s’han dedicat a exemplificar allò que deia Charlie Brooker: how television ruined our lives! Com va arruïnar les nostres vides la televisió! La polèmica sèrie Brass Eye (Channel 4, Miniput 1998) portava de cul al cap de programació de la cadena degut al seu humor corrosiu sobre els tòpics dels programes televisius (sexe, drogues, animals…). També van usar l’humor, però sense tanta bestialitat,Caiga quien caiga (Tele5, Miniput 1998) o Michael Moore TV Nation (BBC, Miniput 1996). D’altres programes van optar per la pedagogia, en la línia de Neil Postman, observant i assenyalant allò que fa de la televisió un instrument al servei de l’analfabetisme i el control social, és el cas de KVB-TV or an Introduction to Watching Television (Korgàz Vizualis Brigád- TV3 Budapest, Miniput 1997), de TV-TV: The Television Revolution (City TV, Miniput 1997) o The System-The Nature of the Beast (BBC, Miniput 1997). Com diu Neil Postman….

“No hi ha cap mitjà excessivament perillós si els seus usuaris entenen quins perills comporta (…) Només hi ha l’esperança que poguem controlar la televisió o l’ordinador o qualsevol altre mitjà amb un coneixement profund i correcte de l’estructura i els efectes de la informació, a través d’una desmitificació dels mitjans. Com es pot arribar a aquest coneixement? (…) La primera resposta és crear programes de TV que ensenyin com s’hauria de mirar la televisió, que mostrin com la televisió recrea i degrada la nostra concepció de les notícies, debat polític, pensament religiós… M’imagino que aquestes demostracions haurien de tenir la forma de paròdies (semblant als Monty Python), per tal de provocar a tota la nació, una riallada a propòsit del control del discurs públic que té la televisió. La resposta desesperada és confiar en l’únic mitjà de comunicació de masses que pot, en teoria, acarar-se al problema, les nostres escoles”

Neil Postman, Divertim-nos fins a morir

MINIPUT 2014 (20a Mostra de TV de Qualitat)

Espot MINIPUT 2014 (20a Mostra de TV de Qualitat) / dissabte 29 NOV. de 10.00 a 22.00 H from MINIPUT on Vimeo.

Ja tenim aquí la 20a edició del MINIPUT, l’única mostra sobre televisió de qualitat de l’estat espanyol. El MINIPUT fa 20 anys que celebra la seva cita anual amb la televisió de qualitat, el programa SOY CÁMARA fa 5 anys que està en antena, ja fa 30 anys que es va començar a emetre La Bola de Cristal i el GAC, juntament amb el MAC, fan la seva segona edició dels premis Transmèdia. Aquestes són algunes de les xifres que inclou l’edició d’enguany. El 29 i 30 de novembre el CCCB serà l’escenari d’un cap de setmana complet dedicat a la televisió de qualitat i als nous formats televisius. El 29 de novembre de 10:00h a 22:00h el Teatre del CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) serà, de nou, l’únic espai del nostre país on es presenten programes de televisió de servei públic i es faciliten debats i trobades entre professionals i estudiosos de la televisió pública de qualitat d’arreu del món. El MINIPUT posa a l’abast de tots els professionals, estudiants, professors, investigadors i interessats en la televisió un model de televisió de qualitat viu, i ho fa mostrant, d’una banda, programes arriscats, innovadors i de servei públic de les televisions d’arreu del món amb una selecció del millor que s’ha pogut veure en l’última edició de l’INPUT (International Public Television Screening Conference); i oferint, d’altra banda, un tast dels programes més destacats de les cadenes locals i autonòmiques, així com d’aquells projectes audiovisuals que utilitzen Internet com a mitjà de difusió. El MINIPUT està organitzat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra, Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de Lleida, el Tecnocampus Mataró i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Compta, també, amb el suport de la Universitat de Girona i la Universitat Rovira i Virgili. La inscripció gratuïta es pot fer a través de la pàgina web: http://www.miniput.cat/Inscripcions

Dissabte 29: QUÈ ES PODRÀ VEURE EN EL MINIPUT?  Horari: de 10.00 a 22.00 h Lloc: Teatre del CCCB En l’edició del MINIPUT d’enguany es podran veure programes que reflexionen sobre els usos que fem de les noves tecnologies per demostrar que no hi ha bones o males tecnologies en sí mateixes, sinó que tot depèn de l’ús que en fem. Real Humans és una ficció que planteja un futur immediat on els humans conviuen amb els robots, fins que comencen a aflorar diferències legals. Web Junkie posa el focus d’atenció en un centre de desintoxicació per a adolescents xinesos que viuen només per dedicar-se als videojocs en línia (online). Mission Investigate: Surfing the Web of Hate s’endinsa en la figura dels haters de blocs i xarxes socials, un problema de violència quotidiana a l’ordre del dia. D’altres programes ens ensenyen a enfrontar-nos a la història des d’un punt de vista didàctic i emotiu, com per exemple la sèrie documental At War sobre la primera Guerra Mundial o a History with a WOW on s’intenta explicar la història japonesa als nens. En clau didàctica també es presenta Doorway to Adulthood, una altra manera d’explicar el sexe als adolescents d’una societat plena de tabús com és la japonesa. També trobem nous formats, com Married at First Sight, un docureality que investiga l’amor conjugal a partir de casar i fer el seguiment de complets desconeguts acompanyats d’experts i familiars. Blachman és el programa més controvertit de l’edició, un format senzill, però xocant, en el qual cada dia una dona es presenta nua al plató i serveix de llenç i de detonant perquè el presentador, Blachman, estableixi una conversa amb un convidat, principalment sobre la dona, però amb l’objectiu de posar en escena els tòpics, les convencions i estereotips de la nostra societat. Finalment es podran veure dues ficcions que utilitzen noves narratives per a desenvolupar-se: la multipremiada Murder, el pilot d’un thriller que s’articula a partir de la confessió a càmara i Emilie, un projecte transmèdia per a públic juvenil. Sessió especial del MINIPUT: el FAKE TELEVISIU Apart de poder veure una selecció del millor que va poder veure en l’anterior edició de l’INPUT (International Public Television Screening Conference,www.input-tv.org) amb la presència d’alguns dels seus protagonistes, tindrà lloc una sessió especial dedicada al FAKE TELEVISIU amb la presència deJordi Évole (Salvados, “23-F”), Miguel Ángel Martín i Manuel Delgado (El Camaleó) com a convidats.

Diumenge 30: EL SALT A LA XARXA Horari: de 18.30 h a 20.30 h Lloc: Teatre del CCCB SOY CÁMARA. El programa del CCCB celebra el seu recorregut de cinc anys en antena amb un debat il·lustrat sobre la relació televisió-internet, entesa no només a través de la seva mútua referencialitat, sino com una excusa per parlar de la “televisió” futura a partir de l’impacte de internet, dels nous usos, gèneres i processos a través dels quals creem i compartim a la xarxa. Presenten: Andrés Hispano i Félix Pérez Hita Convidats: Lolo Rico (La Bola de Cristal), Andreu Meixide (BccN Film Festival) Diumenge 30: LLIUREMENT DELS PREMIS DEL II CONCURS TRANSMÈDIA DEL GAC-MAC Horari: de 20.30 a 21.30 h Lloc: Teatre del CCCB Guionistes Associats de Catalunya (GAC), conjuntament amb el Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC) presentaran els finalistes i el guanyador del II Concurs de guió transmèdia GAC-MAC. Aquest certamen esta dotat amb 2.000 € pel guanyador, així com un pack de formació per part del Màster de Disseny i Producció Audiovisual de la UAB pels finalistes i el desenvolupament del dossier de producció a càrrec del MiLab Blanquerna de la URL. Prèviament a conèixer els finalistes i el guanyador es farà una taula rodona per parlar sobre el context actual del transmèdia, les possibles vies de finançament i experiències de projectes anteriors. Com a participants del col·loqui hi haurà la presidenta del GAC, Gemma Rodríguez, el coordinador del Concurs de guió transmèdia, Daniel Resnich, el coordinador del MAC, Lau Delgado i la finalista de l'edició anterior, Joanna Pardos. Els projectes preseleccionats que opten a ser finalistes són: BARCELONA ROMAN STEAMPUNK, de Jaume Valor Montero i Laura Llimós Aicart;  TERRA DE LLEGENDES, d’Eugeni Guillem Darné; HISTORIAS SIN CONTAR, de Jordi Farga Ruiz; BOLIS, d’Enric Esteban i Alert; MIRONINS, d’Anna Carretero Gallardo, Marcela Hattemer Trossero, Mikel Mas Bilbao i Anna Purroy Hernández; FASHION.CAT, de Noemí Sales i Àlia Kirschner;QUIEN COJONES…?, de Guido Cortell;  L’EFECTE STREISAND, de Pep Jové Company; HEY WHALE!, d’Adrià Velardos Palomar; NAVIGAM, de Josep Sarquella Juncà; INMERSION, de Montecarlo i UNA EPIDÈMIA D’HOMOFÒBIA; de Marc Serena Casaldàliga.

MINIPUT 2014 (20a Mostra de Televisió de Qualitat), dissabte 29 de novembre de 10.00 a 22.00h al CCCB, entrada gratuïta, inscripció online http://www.miniput.cat/

+info http://www.miniput.cat/

10.00 h Presentació general

THE WRINKLED MINUTE (2012)

(La minute vieille, França, 1’30”, entreteniment, ARTE France, Fabrice Maruca)

Com portar els acudits a la pantalla i que s’escapin de l'stand-up comedy de tota la vida? ARTE ho ha fet, posant com a protagonistes unes senyores ben peculiars, tietes, mestresses de casa, àvies..., perfils que, si no fos per la senyora Doubtfire, no vincularíem amb l’humor i menys amb la falta d’escrúpols o amb el to ofensiu que destil·len alguns dels acudits de tota la vida. Càpsules breus de caràcter lúdic, un pica-pica d'humor comprimit i casolà.

10.20 h

REAL HUMANS (2013)

(Äkta Människor II, Suècia, 60 min, ficció, SVT, Lars Lundström)

Què passa quan els robots esdevenen tan humans que quasi no es poden distingir de la gent real? Quan, fins i tot, poden ser els nostres amants? A la sèrie dramàtica Real Humans tenir un Hubot és tan natural i habitual com tenir un cotxe. Molta gent els adquireix i somia amb el darrer model; però els Hubots creen nous problemes i dilemes. Qui és el responsable de les accions dels Hubots? Els Hubots haurien de tenir algun equivalent als “drets humans”? I què és, exactament, un ésser humà? A la segona temporada un virus letal s’està expandint com una pandèmia, fent que els Hubots infectats siguin incontrolables i perillosos, amb terribles conseqüències per als principals protagonistes. La família Engman s’adona que ha de comprovar si els seus Hubots, Mimi i Vera, estan infectats. Bea és activada després d'estar mesos sense energia i comença a rumiar la manera de poder alliberar tots els Hubots.

Presenta: Elisabet Roselló http://www.elisabetrosello.com/

11.30 h

BLACHMAN (2012)

(Blachman, Dinamarca, 28 min, Nordisk Film TV, talkshow, Torben Steno -autor-, Stevan Treshow -director-)

Per primera vegada a la televisió en prime time, els cossos de les dones són mostrats en tota la seva bellesa, defectes i marques, i es converteixen en la matèria prima d’un nou talkshow anomenat Blachman. A cada episodi, Thomas Blachman, un famós entertainer conegut per les seves provocacions, convida un altre home famós a l’espectacle. Una dona del carrer (jove, vella, prima, grossa, petita, alta, blanca, de color) es treu la roba davant d’ells en una habitació fosca amb un sofà. A partir de llavors, en Thomas i el seu convidat estudien el cos de la dona plegats. Comença la discussió: reflexionen sobre el cos de la dona, el sentiment que els hi produeix; continuen amb reflexions sobre les seves pròpies vides, sobre la sexualitat masculina, els rols establerts per a homes i dones i, en general, dialoguen sobre la societat moderna. La polèmica està servida.

Convidat: Thomas Blachman (teleconferència) *per confirmar*

Presenta: Raimon Masllorens (Brutal Media)

12.20 h

DOORWAY TO ADULTHOOD (2013)

(Doorway to Adulthood: An intimate talk about sex, Japó, 29 min, NHK, magazín/divulgació, Kana Ashida)

Al Japó, el sexe es pren sovint com un assumpte sobre el qual no es pot parlar en l’esfera pública o, fins i tot, en família. Hostatjat per una celebritat de la comèdia entre els adolescents japonesos, el programa parla, seriosament i obertament, sobre el sexe amb un to, alhora, juganer. Un metge que es fa dir Condom Master discuteix errors comuns sobre els mètodes anticonceptius i demostra la manera correcta d’usar el condó. Una obstetra parla sobre les seves experiències en avortaments de pacients adolescents i ofereix consell per ajudar-los. Una noia jove comenta les seves experiències. El programa separa els fets de la ficció centrant-se en el sexe entre els joves per tal d'ajudar-los a aconseguir una vida amorosa sana i feliç.

Presenta: Núria Garcia (Universitat Autònoma de Barcelona)

13.00 h

AT WAR (2013)

(Ten Oorlog, Bèlgica, 45 min, una producció de De Chinezen per a la VRT, documental, Arnout Houben, Michael Knops)

Tres periodistes segueixen les traces dels soldats de la Primera Guerra Mundial. Caminen al llarg de 80 dies travessant la meitat d’Europa. El seu punt de partida és l’extrem oest: la ciutat costera de Nieuwpoort. Passen pels famosos camps de batalla de Flanders, Somme i Verdun, a França. A Itàlia, van pels cims més alts dels Alps on els soldats van lluitar permanentment coberts de neu. Més enllà, segueixen els passos del front Baklan i marxen a través de Grècia per arribar als llocs de la batalla de Gallipoli, a Turquia. En el seu viatge es creuaran amb un gran ventall de curiosos personatges locals que els hi explicaran les seves experiències: faules personals de llavors i d’ara. Cada dia, Arnout i Jonas van deixant la seva pròpia marca. Fan el seu homenatge a soldats, infermeres i doctors de fa cent anys. Combinant històries del passat i del present, porten a la llum la història per a les audiències contemporànies.

Convidat: Elly Vervloet (commissioning editor, VRT)

Presenta: Francesc Vilallonga (Universidad Ramon Llull)

14.00 h

WEB JUNKIE (2013)

(Web Junkie, Israel, 74 min, documental, kNow Productions, Shlam Productions per Yes Docu Israel, Shosh Shlam, Hilla Medalia)

Xina és el primer país al món que ha classificat l’addicció a Internet com un desordre clínic i és un dels temes més temuts de la salut pública xinesa. El documental s’acosta al tractament usat al Beijing Rehab Centre i explora el cas de tres adolescents xinesos des del dia de la seva arribada a la clínica, fins passats els tres mesos que dura el període de rehabilitació. El film se centra en els temes que giren al voltant del desordre i, alhora, en el tractament i la teràpia. El centre està dirigit pel professor Tao Ran, el primer expert en addicció a Internet del món que promet als pares una cura per als seus fills. El tractament inclou un programa inspirat en l’entrenament militar, juntament amb estrictes regulacions en els horaris dels àpats i dels esbarjos, i sessions de teràpia. El fi justifica els mitjans? Que l’espectador decideixi; la llei, però, va respondre clausurant el centre.

Presenta: Elisabet Anglarill (RTVE)

15.30 h

MARRIED AT FIRST SIGHT (2013)

(Gift ved forste blik, Dinamarca, 37 min, Snowman Productions per a la DR, docureality, Maya Albana)

El somni de “the one and only” ha creat una extensa i creixent indústria al voltant de les cites a Dinamarca, on 1,5 milions de persones viuen soles. No obstant això, el nombre de casaments és el més baix en vint anys, i aquesta indústria per trobar l’amor sembla que no funciona. Potser un matrimoni concertat és la solució? Això és un experiment televisiu en el qual, amb l’ajuda d’experts, els matrimonis són concertats per a sis solters i sis solteres que no s’han vist mai. Les tres parelles es coneixeran en la seva cerimònia de bodes. Una vegada s’hagi dut a terme el casament viuran junts al llarg de cinc setmanes; després decidiran si volen continuar casats o divorciar-se. Tot el procés és documentat de molt a prop i l’esperança és que l’amor s’imposarà i que l’experiment serà un èxit. Però de la il·lusió a la realitat sempre hi ha un tram molt llarg.

Convidat: Michael Von Würden (productor)

Presenta: Xavi Morral (realizador)

16.30 h

MURDER (2013)

(Murder, Anglaterra, 2013, 60 min, BBC2, ficció, Birger Larsen)

Murder és l’únic programa que no es va passar a l’INPUT, però és una ficció televisiva que s’ha emportat els millors premis televisius europeus: millor ficció europea al Prix Europa, BAFTA 2013 al millor single Drama, BAFTA 2013 escocès per a Robert Jones com a millor guionista de ficció televisiva... Una morta és trobada morta en el seu apartament de Notingham. La seva germana, aterrida, jau en el bany. Un home jove, amb una camiseta plena de sang, està en un racó. Els tres s’havien trobat hores abans. Són les dues de la matinada i no se sap què ha passat. Birger Larse (director de la sèrie danesa The Killing) realitza aquest thriller des del punt de vista dels interrogatoris i el flashback per a crear el pilot low cost d’una futura sèrie.

Convidat: Birger Larsen (director)

Presenta: Paco Escribano (Minoria Absoluta)

17.45 h

EMILIE (2013)

(Émilie, Canadà, en línia Radio Canada, transmèdia, Francis Delfour, Jean-Christophe Yacono, Guillaume Lonergan, Josée Vallée, Antonello Cozzolino)

Émilie és un transmèdia per a públic juvenil que s’articula a partir de la comèdia romàntica, una història fragmentada que es resol a través de múltiples plataformes. Seguim a Émilie el dia en què ha de marxar amb el seu promès de viatge. Un bon amic, un antic promès i un vell enamorat semblen conspirar per aturar-la en la seva decisió de deixar Montreal. Una combinació de divertides confusions i extravagants trobades la fan anar del jutjat fins a una perruqueria sèrbia mentre intenta ocupar-se de tots els homes de la seva vida. La tecnologia és usada per reforçar encara més aquesta “seductora” narrativa que no deixa de ser una clàssica història d’amor. El concepte és simple: totes les eines de comunicació i de difusió d’imatges disponibles avui en dia són usades per explicar una història diferent per tal que els espectadors puguin experimentar la ficció d’una manera interactiva innovadora. El projecte vol reduir la distància entre la realitat i la ficció submergint l’audiència en el món de l’Émilie a través de l’estil documental i dels processos de navegació transmediàtica.

Presenta: Antònia Folguera

18.00 h

HISTORY WITH A WOW (2013)

(History with a WOW: Minamoto no Yoshitsune, Japó, 10 min, NHK, documental/animació, S. Omoto, K. Shinoaki, M. Nishizawa, T. Fujiyama, M. Watanabe, R. Kita)

Aquest programa vol fer de l’estudi de la història japonesa un assumpte divertit per als nens i les nenes. L’actor de kabuki Nakamura Shido es transforma en una figura històrica diferent, usant la dansa i la música per captar l’atenció del públic infantil. En aquest episodi es pot veure el guerrer del clan Genji, Minamoto No Yoshitsune, que ha esdevingut un heroi tràgic i llegendari. Va ser el protagonista d’una batalla èpica entre clans fa 850 anys, un conflicte que, finalment, va donar com a resultat la classe militar coneguda com a “samurai”.

Presenta: Miquel Garcia (TV3)

18.20 h

MISSION INVESTIGATE: SURFING THE WEB OF HATE (2013)

(Uppdrag granskning: Män som näthatar kvinnor, Suècia, 53 min, SVT, documental, Nicke Nrordmakr, Hasse Johansson)

Les amenaces de mort  i l’assetjament sexual inunden Internet, afectant, sobretot, a les dones. Per què alguns homes se senten lliures de fer-ho? Aquest reportatge s’acosta al fenomen de la missogínia i de l’odi verbal a la web a través d’algunes bloggers sueques famoses; però, sobretot, analitzant el cas d’una noia de 21 anys, la Júlia, que va escriure un post a la pàgina de Facebook de H&M i va rebre centenars de comentaris humiliants. Els reporters Nicke Nordmark i Hasse Johansson van a la recerca d’alguns dels homes que van amenaçar a la Júlia per preguntar-los: per què?

Presenta: José Luis de Vicente http://zzzinc.net/

19.45 h

SESSIÓ ESPECIAL: EL FAKE

Al MINIPUT, al llarg de les seves vint edicions, s’han passat uns quants programes que es basaven en la noció de fake (falsificació, fals documental, total o parcial). Alguns són experiments morals o sociològics, com El joc de la mort (2011), The Tourist Trap (1999) o Bye Bye Belgium (2007); d’altres pretenen conscienciar a la població sobre alguns assumptes d’interès públic, com The Big Donnor Show (2007) o Come on Down and Out (1994); d’altres posen en evidència els errors del sistema, com Basta! (2012), Brass Eye (1998) o Let’s Make a Baby (2007); i, en ocasions, trobem mers divertimentos, experiments audiovisuals de caràcter més lúdic com The Truth about Marika (2008) o Faking it (2007).

A aquests exemples hauríem de sumar-hi tots els grans fakes de la història del cinema que comencen amb les recreacions de Méliès (La coronació d’Eduard VII), passant per tots els artefactes d’Orson Welles (des de La Guerra dels Mons fins a F for Fake); alguns documentals del British Documentary Movement, per The War Game de Peter Watkins (una ficció que va guanyar l’Oscar al millor documental), Mondo Cane, fins a arribar a alguns clàssics dels anys vuitanta i noranta com UFO Abduction/ The McPherson Tape, Man Bites Dog, This is Spinal Tap o The Blair Witch Project. Malgrat la llista és llarga, la televisió continua sent un artefacte creador de realitat(s) i de veritat(s).

Així ho van patir l’equip que hi havia al darrere d’El Camaleó (1991), un fals documental que anunciava un (fals) cop d’estat a l’URSS i la mort de Mijail Gorvachov. El director de programe Joan Ramon Mainat va ser cesat i alguns dels implicats en el programa van ser destituïts. Més de vint anys després, Jordi Évole va utilitzar també el fake en un Salvados dedicat al 23-F creant, de nou, escàndol públic en donar a entendre que el 23-F, havia estat un muntatge cinematogràfic, aquest cop reforçat per l’efecte multiplicador de les xarxes socials. En aquesta sessió especial volem convidar els seus protagonistes per parlar de les seves experiències i plantejar qüestions sobre la funció de la televisió de servei públic.

Convidats: Jordi Évole (Salvados), Miguel Ángel Martín (realitzador d’El Camaleó, investigador d’apps i neurologia) i Manuel Delgado (guionista d’El Camaleó, antropòleg i activista)

Modera: Ingrid Guardiola (UPF, UdG)

Fila zero: Jordi Balló, Andrés Hispano, Fernando de Felipe

EL SALT A LA XARXA

Soy Cámara en el Miniput

Dia: Diumenge 30 de novembre de 2014

Horari: de 18.30 h a 21 h

Lloc: Teatre del CCCB

SOY CÁMARA. El programa del CCCB celebra el seu recorregut de cinc anys en antena amb un debat il·lustrat sobre la relació televisió-internet, entesa no només a través de la seva mútua referencialitat, sino com una excusa per parlar de la “televisió” futura a partir de l’impacte de internet, dels nous usos, gèneres i processos a través dels quals creem i compartim a la xarxa.

Presenten: Andrés Hispano i Félix Pérez Hita

Convidats: Lolo Rico (La Bola de Cristal), Andreu Meixide (BccN Film Festival)