miércoles, 13 de julio de 2011

LA CULTURA DESPUÉS DEL 15M EN 2.500 caracteres_publicado 13-07-2011_La Vanguardia

En las últimas elecciones se utilizó el voto para castigar la mala gestión del gobierno socialista, como si la urna fuera un pulsador de un programa de telerrealidad cualquiera, sin temer que entrarían otros armados desde hace tiempo, listos para recortar todo lo que fundamenta la democracia. Cuando el 15 de mayo la gente empezó a “indignarse” acampando en las plazas, resignificando el espacio público y poniendo en crisis el sistema político-económico actual, nadie podía imaginarse que un mes después la mayoría ciudadana pediría unánimamente la dimisión de Felip Puig, la nacionalización de la banca, la recalificación de los recortes sociales e incluso un referendum popular. Nadie podía advertir las decapitaciones en educación, la subida delirante de las taxas, que los alcaldes tomarían las regidurías de cultura como si fuera cosa de niños, que el CoNCA quedaría absorvido por el nuevo Institut Català de la Creació i les Empreses Culturals (ya lo hizo Thatcher en Inglaterra), que festivales con presupuestos de entre tres y seis millones de euros se pondrían como “modelo cultural” a seguir, que los artistas pasarían a ser empresas, que los medios de comunicación principales serían una prolongación natural del poder político manipulando sin escrúpulos la información diaria sobre lo que pasaba en las calles (la indignación y la revuelta popular) y lo que pasaba afuera (¿Portugal?¿Islandia?¿Holanda?¡Investiguen!), que los intelectuales y periodistas se reirían reiteradamente de los ciudadanos precarios para salvaguardar sus cueros y privilegios, que la “ventanilla única” de Mascarell sería la solución a los problemas. Pero tampoco nadie podía pensarse que las asambleas de barrio cobrarían esta fuerza, ni que en las acampadas las subcomisiones de cultura (formada por gente que lleva años trabajando por y para la cultura) harían en un mes lo que no han sido capaz de hacer las instituciones culturales en años, esto es, actividades de formación y divulgación permanentes, y la elaboración de un documento matriz en el que se recogen propuestas de reformas legales y organizativas según las necesidades y realidades culturales actuales, un modelo de cultura plural y sostenible, a largo terminio y de servicio y beneficio público, con transparencia estructural e informativa, independiente de los intereses políticos, etc., la avanzadilla de lo que quedará reflejado y sintetizado el próximo 15 de octubre con el Referendum Popular. El contenido es público, pasen y lean.

(VERSIÓ CATALANA)



En les darreres eleccions es va utilitzar el vot per a castigar la mala gestió del govern socialista, com si l’urna fos un pulsador d’un programa de tele-realitat qualsevol, sense tèmer que entrarien altrees armats de fa temps, llestos per a retallar tot el que fonamenta la democràcia. Quan el 15 de maig la gent va començar a “indignar-se” acampant a les places, resignificant l’espai públic i posant en crisis el sistema político-econòmic actual, ningú es podia imaginar que un mes després la majoria ciutadana demanaria, unànimament, la dimissió de Felip Puig, la nacionalització de la banca, la recalificació de les retallades socials i, fins i tot, un referendum popular. Ningú podia advertir les decapitacions en educació, la pujada delirant de les taxes, que els alcaldes agafarien les regiduries de cultura com si fos un joc de nens, que el CoNCA quedaria absorvit pel nou Institut Català de la Creació i les Empreses Culturals (ja ho va fer Thatcher a Anglaterra a mitjans dels 80’s), que festivals amb pressupostos de entre tres i sis millons d’euros es posarien com a “model cultural” a seguir, que els artistes passarien a ser empreses, que els mitjans de comunicació principals serien una prolongació natural del poder polític manipulant sense escrúpols la informació diària sobre el que passava als carrers (la indignació i revolta popular) i el que passava afora (Portugal? Islàndia? Holanda? Investiguin!), que els intel·lectuals i periodistes es riurien reiteradament dels ciudadans precaris per a salvaguardar les seves pells i privilegis, que la “finestra única” de’n Mascarell seria la solució als problemes. Però tampoc ningú podia pensar-se que les assamblees de barri cobrarien aquesta força, ni que en els acampades les subcomissions de cultura (formada per gent que porta anys treballant per i per a la cultura) farien en un mes el que no han estat capaces de fer les institucions culturals en anys, això és, activitats de formació i divulgació permanents, i l’elaboració d’un document matriu en el que es recullen propostes de reformes legals i organitzatives segons les necessitats i realitats culturals actuals, un model de cultura plural i sostenible, a llarg termini i de servei i benefici públic, amb transparència estructural i informativa, independent dels interessos polítics, etc., un avançament del que es podrà trobar sintetitzat el 15 d’octubre en el Referendum Popular. El contingut és públic, passin i llegeixin.