domingo, 27 de enero de 2019

(Sur)realisme capitalista: sobreviure en xarxa 30 gener, 2019 - 18:30 Fabra i Coats


Taula rodona amb Sergi Jordà, Ethel Baraona i Ingrid Guardiola.
Dimecres 30/01 a les 18:30 h a Fabra i Coats - Fàbrica de Creació (Sala Polivalent 2).
Les noves tecnologies de les xarxes porten aparellades noves formes de representació de la realitat i nous imaginaris. Som capaços d'identificar-los? Els usuaris podem crear aquests llenguatges, fer-nos-els propis? O només podem ser-ne clients?

Ésser Expropiat (Ingrid Guardiola, Jordi Mitjà, Jon Uriarte)_fins el 31 de març a Figueres #Terralab



La història, possiblement no es distingeixi gaire d’una trinxera. Amagats a la retaguàrdia, imaginem el futur com el soldat imagina l’enemic a l’altra banda del mur. En aquest solc que mai s’acaba plouen bombes, cau metralla, s’hi aturen els morts, els residus de la guerra. Quan acaba el conflicte, intentem donar un sentit al que ha passat a través de totes aquestes despulles. Necessitem pensar que allò té un sentit. És una mirada des del sòl, des del subsòl, des del mateix punt de vista que el d’un cadàver. La fotografia que queda de l’esdeveniment és un altre residu de naturalesa diferent. La seva és una mirada mòbil, fins i tot aèria, nítida, distant. A la trinxera el temps s’hi projecta com una altra guerra: l’espera, el no saber. Els que venim després intentem recol·lectar tots aquests fragments i fer-ne un discurs intel·ligible. L’historiador és un traductor, deia Benjamin. Arxivar un cas és clausurar-lo, mentre que arxivar la història és vivificar-la, no permetre que esdevingui carn morta o que sigui instrumentalitzada ideològicament en una sola direcció. En aquest procés de vivificació el document es transforma, s’escapa de sí mateix i de qui el va arxivar. L’observador modifica l’objecte observat, canvia (el curs de) la història. La situació dels diferents elements del passat en el discurs també l’afecten, com la seva posició en l’espai. La història és una trinxera on s’amunteguen els residus que, a mans de l’intèrpret, esdevenen una constel·lació de (nous) sentits. L’arxiu, d’aquesta manera, va en una doble direcció: cap el passat i cap el present.

La Història oficial, donant-nos la versió que més ha interessat al poder polític, religiós i econòmic (que els engloba als dos i hi afegeix nova claca), no ha estat mai a la trinxera. La Història que el poder projecta és el retrat d’una expropiació contínua de la veu i del cos públic del sector de la població més desafavorit per qüestions de classe, de gènere, de cultura o de raça.  Aquesta Història és sempre un relat expropiat, i per això l’historiador actual intenta reajustar-lo, resseguir els seus passos, desfer-los per arribar a allò inaudit (no escoltat) del relat, a la veu dels altres. L’arxiu, així, esdevé un anarxiu, un espai multiforme, indefinit, d’acció mutant i col·lectiva.

* * *

Sant Climent Sesebes, Junt amb Espolla, Cantallops i Capmany formava el Consorci dels Aspres que, des de fa dos anys, ha deixat d’existir. La història de Sant Climent ha estat expropiada pels militars, però gràcies a aquesta expropiació, el paratge natural s’ha conservat, potenciant la ruta megalítica. Alhora, la memòria del lloc s’ha multiplicat a partir de les imatges que, tant alguns pocs turistes, com els militars, han anat deixant al seu pas. La memòria s’ha anat creant a partir de capes de titulars i de fotografies domèstiques i institucionals. Què ens diuen aquestes imatges del lloc? Com establir una cronografia des de les imatges, un atles que exerciti? Fent de recol·leccionistes i de cronistes de la naturalesa atòpica del lloc, expropiem els expropiadors, manllevem els seus objectes, les seves imatges, els seus titulars i en capgirem el seu context per treure-li la seva naturalesa bèl·lica. Aquest  anarxiu és antiguia oberta i en procés d’aquest territori. L’única manera d’entendre la fotografia vernacular és des de l’expropiació creativa, creant un mapa visual a escala 1:1 que, com en el conte de Borges El rigor de la ciencia, supleixi el territori original, el vesteixi d’una nova fisonomia, d’una nova constal·lació de sentit per capturar de forma clara, sintètica i posicionada l’esperit del lloc.

Sant Climent Sescebes és un municipi de l’Alt Empordà que té la peculiaritat de formar part  del paratge de l’Albera, de disposar d’una ruta megalítica i també d’una base militar (CIR.9) on, als anys vuitanta, hi rondaven més de 2.000 soldats i que, actualment, en actiu, n’acull uns 200 que van ser enviats a Afganistan, Iraq o a casa seva. Sant Climent, com també Espolla, Cantallops i Capmany, es troba en una zona aspra i aïllada. Una zona, amb els seus menhirs, la seva reserva natural, els seus militars, la seva frontera, la seva vinya i oli, la seva Passió de Setmana Santa i el seu caràcter perifèric.

Els autors fem de (re)col·leccionistes i de cronistes de la naturalesa paradoxal del lloc. Es tracta d’una antiguia que permet apropar-se a la complexa fesomia d’aquesta àrea de l’Albera, que ha començat al MUME i que continua aquí,  al Museu de l’Empordà. Ésser expropiat és un dels nodes (G4) del projecte col·lectiu Terra-lab.cat.

Volem dedicar aquesta exposició a les persones que han vist la seva vida afectada per expropiacions forçoses, tant del territori com del seu propi temps, per part d’un sistema democràtic en crisi.

-->