viernes, 20 de agosto de 2010

MOMENTS DE SOBTADA FELICITAT




Aquí la pel·lícula de la Maya Deren, Meshes of the Afternoon

NO ÉS DIVERTIT, ÉS DIVERTIT...



No és divertit. No és divertit aturar-se i adonar-te que grinyoles com un moble vell. No és divertit tenir el cap penjant fins els turmells. No és divertit portar trenta anys surcant les aigües extranyes de les diferents formes d’amor i seguir sense saber portar ni rumb ni timó ni comprendre si és que s’havia d’arribar a cap port. Tu estàs segur de que no és divertit. No és divertit estimar tant algú i de vegades estimar-lo tant poc i veure-ho en tu, en l’altre i més enllà, a fora, en el comú denominador dels altres. Quan va començar aquest diàleg ininterromput? L'amor aquí, l'amor allà, provoca el dir i el callar.

No és divertit haver de identificar les formes del verb. No és divertit que hagis de dir jo, tu, ell, perquè sempre hi ha un jo i sempre hi ha un tu, i després ve la cadena tròfica o catastròfica on, a part del jo i el tu, sempre s’esdeve una ella o un ell o un ningú. No és divertit haver de dir ningú, no és divertit haver de dir primer un jo perquè després aparegui un tu.

És divertit el cinema, perquè és trist, però llavors és cosa dels altres, i també ho és perquè és divertit, llavors és trist, perquè és cosa dels altres. L’inconscient òptic, però, cavalca i cavalca: totes les històries d’amor i desamor retina enllà tatuades. És divertit el cinema perquè t’ensenya que l’amor no sempre és divertit. No és divertit, no és divertida la cara de la Jeanne Moureau a La notte, ni la de la Sílvia a Otto e mezzo, ni la de la Marika Green a Pickpocket. És divertida, sí, la cara de Marina Hands a Lady Chatterley i la de l’estanquera d’Amarcord, i tantes d’altres.

No és divertit: potser és que les aigües eren més profundes del que havies pogut imaginar i només estaves preparada per una navegació interrompuda i superficial. Has après que per a la imaginació, però, s’arriben a altres profunditats. Potser no has fet més que bellugar-te en la superfície mecànica d’un sol metre quadrat i d’això n’hi has dit, eccolo cui: l'Amor!

En realitat has estimat a homes tan concrets que et cabrien en el puny d’una mà, i els has estimat tant i ho has processat tan malament que has ensordit qualsevol reserva de sang i lament. Per què als pocs homes que s’estimen de veritat no es deixen d’estimar en certa manera mai? Per què, però, es deixa d’estimar tal com s'estimava? Mai t’has allunyat de ningú per desamor, sinó per un instint estrany cobert d’assumptes pràctics mal equilibrats. No és divertit entotsolar-se, ni despullar-se l’ànima quan glaça. No és divertit callar com una puta quan se’ns demana la paraula, ni aparèixer quan ja s'ha desfet l’últim residu d’esperança. L’amor no hauria de tenir ni objectius, ni per què (ohne warum), ni cap tipus de guia de rodatge.

És divertit embrancar-se en vibracions sobtades quan passes pel costat d’un desconegut, aquell tremolor d’un sentir projectat que dura menys d’un minut, i més divertit encara saber que allò no és res més que un buf i que t’agrada perquè passa. I a tu t’agrada perquè passa.

És divertit curar-se entre dos. És divertit ser tantes persones alhora davant d’uns ulls que t’estimen sota qualsevol forma. És divertit preparar conjuntament a dues bandes els elements del teatre de l’amor. És divertit, en aquest joc, creure sempre l’Altre, saber que s’està jugant a un joc seriós, però sense perdre el component de joc. Com animalons que han après a articular el seu propi llenguatge (perquè la meravella de l'amor és que fa que les parelles inventin les seves pròpies paraules per designar-se i sovint un nou país, i una més sana pàtria, una “nosaltria”). És divertit somiar amb l’altre, en mateixes o separades chambres. És divertit tocar-se: penetrar la carn, ja no l’aigua, entrar en les aigües interiors a partir de les dureses exteriors. Endinsar-se en l’altre. I saber-ne sortir per buscar de nou, allà mateix, una nova entrada. Sentir-se animal i fer-lo, de pur instint; domesticar l’animal per alliberar-lo; acostar-se sigilosament a l’animal espiritual, aquell que vivint en una fosca selva, està preparat per a no tenir por.

Treus les paraules, grinyolant, com acumulada pols de marbre, per no embussar l’ànima. No és molt agradable. Ningú t’ha dit que ho hagués de ser. Però per moments creus que hi ha zones de la vida encara intactes, quilòmetres oberts de mar navegable, rutes, com bé saps, de mortals sense mapa, tot i que de vegades, les paraules dels altres, ens orientin millor que la nostra pròpia paraula: “Indesxifrables són els signes que il.luminen; EL CANT HUMIL, però, sovint els interpreta” (Joan Vinyoli).

Si d'Amor a Humor, fonèticament, només hi va un sol salt, alguna cosa hi haurà, alguna gràcia.

lunes, 16 de agosto de 2010

FESTIGÁBAL, breu apunt

Ahir va començar el Festigábal en el context de les festes de Gràcia. El millor concert d'ahir, i amb molta diferència: Za!

En el vídeo el so se sent fatal, però els que hi érem podem assegurar que el concert va ser molt gran! Al final passa la guitarra i el micro al públic i la càmera queda engollida perquè s'ho troba al davant. Imatges entre boirines de neons i de guerrilla pop. Pop de pop (l'animal) i de popular, que la música que fan el duet no té res a veure amb la música pop (tontaina com s'ha tornat últimament, narcotitzada a iupilàndia), sinó amb la música africana, de mali, el hardrock, el sorollisme, les tempestes elèctriques i l'alegria de viure. Si el "sí" que proclamava Nietzsche es trobés amb els Monty Python i Claude Lévi-Strauss i les seves tribus jugant el més extrany dels jocs, tindríem alguna cosa semblant als Za!
¡Macumba o muerte!