Després d'un dia de gestions constants i de pràcticament no menjar res en tot el dia, l'Alcalde i la gent de la l'Ajuntament ens conviden a sopar a la platja, a la seva taula. Hi ha cantada d'Havaneres. Les iaies estan ensopides amb una bengala apagada a la mà, evocant qui sap quins ni quants records, absents, a les acaballes, amb tota la tendresa d'allò que s'apaga. El penúltim tema és La bella Lola. Les iaies desperten i fan anar el mocador d'un costat a l'altre cantant amb la mirada perduda al buit. La lletra de la cançó és prou sensual, però a elles no els importa, segueixen pensant que millor casar-se abans d'aferrar-se. Finalment apaguen les llums del poble, s'encenen les bengales i canten El meu avi. Els germans finlandesos de'n Matias no entenen res. L'Alcalde ens serveix a tots un cremat. Un noi que sempre va amb gossos i sense dents ens reconeix i ve a queixar-se de que en el poble no hi ha treball i de que estem asseguts a la mateixa taula de l'Alcalde, que ja ens val, amb les bones activitats que fem. Si sapigués la nostra situació (absolutament precària), si conegués bé aquelles persones (del tot amables i entregades), no ho diria. Prejudicis del Far West: o estàs amb mi o contra mi, però no es pot estar en cap lloc neutre. S'enfada perquè ni la Vanessa ni jo li volem fer un petó. Com si fóssim Miss Surpas. En fi. Acabo el tríptic i anem a dormir. A l'habitació tinc una llitera: ni llençols, ni coixins, res. Agafo el matalàs, el poso a terra, no em desvesteixo, em tapo amb la tovallola i demà serà un altre dia. Tal com em poso al llit m'aixeco i vaig a Figueres a una entrevista de Canal Nord pel Festival. Estem en un plató buit on hi ha dues noies que ho fan tot, és a dir, una presenta i l'altra fa la resta. Em fa gràcia que la presentadora necessita un minut d'inspiració abans de començar amb aquest to enquistat dels presentadors dels informatius, dels busts parlants. Em veig la cara en pantalla i penso que m'havia d'haver dutxat. A la cua del tren per retornar a Barcelona una parella gran s'està mitja hora i perdo el tren, de fet perdo el tren perquè vull escoltar com acaba la història. La conversa és curiosa:
- Parella: ¿Hay algún sitio pequeño y bonito donde se pueda ir en tren?
- Venedor de bitllets, Renfe: No lo sé señores.
- Parella: ¿Cartagena es bonito?
- Renfe: No lo sé, nunca he estado en Cartagena.
- Parella: ¿Salen trenes hacia allí?
- Renfe: A las 10h, cada día.
- Parella: ¿y domingo también?
- Renfe: Cada día, incluso el día de mi aniversario.
- Parella: ¿y a qué hora?
- Renfe: A las 10h.
- Parella: ¿pero cada día?
- Renfe: Sí, ya se lo he dicho, cada día! (enfadat)
- Parella: ¿Y está lejos?
- Renfe: a 200 quilómetros.
- Parella: ¿y eso es mucho?
- Renfe: pues qué le diré, 200 km son 200 km
- Parella: ¿y es pequeño Cartagena?
- Renfe: yo no soy Cartagena ni he estado allí, ya se lo he dicho.
- Parella: pero quizás esté demasiado lejos, ¿no?
- Renfe: no lo sé señores...
- Parella: ¿pero es bonito?
- Renfe: no lo sé, ya se lo he dicho
- Parella: ¿podría apuntárnoslo?
- Renfe: apuntar, ¿el qué?
- Parella: eso...
- Renfe: ya se lo he dicho, salen cada día a las 10h hacía Cartagena, a 200 quilómetros
- Parella: y si nos lo apunta?
- Renfe: no voy a apuntaroslo
- Parella: ah! bueno. Es que se nos ha muerto el hijo y queremos marcharnos y no sabemos dónde.
Em prenc un cafè per fer temps. Ja han arribat els dies dels 1.000 cafès. I agafo el pròxim tren. Davant meu està assegut un alemany extremadament bell. Li estudio els trets corporals sense dissimular, no hi tinc res a perdre ni a guanyar. Per dins babejo com un animal, però caic rendida de son a la butaca. M'encanta com sona l'alemany, escolto el noi mentre parla amb un altre que està al seu davant, s'expliquen les instruccions d'un joc de dames, magnètiques, de taula. Al noi formós li treuria la roba i li tallaria les rastes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario