sábado, 1 de mayo de 2010

SOY CÁMARA: YO TAMBIÉN


Un programa del CCCB y TVE dirigido y conceptualizado por Andrés Hispano y Félix Pérez-Hita. Este capítulo: "Pensar el Futuro". Aquí el trailer.

El capítol de “Soy Cámara: Pensar el Futur” ens dóna lliçons en el aparentment desolat desert televisiu al qual sembla que assistim. Els responsables de l’artífex, Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita (creadors de Boing Boing Buda en la BTV de Manuel Huerga, entre d’altres projectes molt interessants) inicien una nova manera de treballar: el programa és fruit d’una coproducció entre el Canal Cultural de Televisió Espanyola i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Les condicions de producció canvien: una productora aliena, un col·lectiu, poden presentar les seves propostes, no depenen d’un arsenal burocràtic (o no del més gran i pesat). En un inici, el programa formava part d’una sèrie dedicada als centres de cultura contemporània espanyols on es podien veure part de les activitats i maneres de treballar d’aquests centres. Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita han optat per agafar un tema i explorar-lo d’una forma pedagògica, divertida, creativa, responsable i molt crítica. El tema en qüestió és “Pensar el futur”. En el programa recullen testimonis d’alguns dels convidats al centre: Richard Stallman, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, entre d’altres.

El programa comença amb una cita de Frederic Jameson, un pensador molt crític amb la visió postmoderna de la cultura, que diu que el sistema de producció del coneixement de l’actual capitalisme debilita la capacitat d’imaginar un futur i això, és clar, ens genera inseguretat i angoixa. Silverstone, citant a Anthony Giddens, indica que la confiança i la seguretat ontològica són el producte d’un compromís actiu amb el món, d’un compromís actiu amb els esdeveniments, les configuracions i les relacions de la vida quotidiana, i aquest compromís passa per la presència corporal, les interaccions i el llenguatge. El problema, tal com ens el descriuen en el programa, és que la globalització ha dibuixat una nova cartografia on l’ésser humà és cada vegada més petit, amb la qual cosa, la inseguretat és cada vegada més gran. La paradoxa és que, quants més mitjants tenim, més gran és la impotència per imaginar el futur. No és en va que llavors el programa ens ensenyi els “bustos parlants” dels presentados de telenotícies, els portaveus de l’actualitat, o de la notícia en termes de “mercaderia” (portant un pas més enllà la teoria de la “imatge com a nova mercaderia” de Débord a La Societat de l’Espectacle). Els telenotícies no ens ensenyen la realitat, sinó la seva còpia, i això Baudrillard ho explica molt bé quan parla de l’hiperreal, que no és res més que la suplantació del real pels seus signes, “una operació de disuassió de tot procés real pel seu doble operatiu”, que troba la seva síntesis perfecta en Disneylandia i en la televisió el seu difusor base. Baudrillard posa èmfasis en què la legitimitat dels mitjans es basa en una credibilitat instantània, amb la qual cosa es borra el criteri de referència i de veritat, llavors, la mentida es fa impossible (de detectar, és clar) i els bustos parlants dels telenotícies acaben convertint-se en els portaveus d’allò que entenem com a real i que Baudrillard resumeix com a “canibalisme catastròfic vehiculat en clau de cinisme per a la informació”. D’aquesta manera: o assumim el rol dels mitjans i ens deixen caure en el somni més profund (el somni americà si es vol, el món feliç del qual ens parlava Huxley, convertit en un malson a estones, depenent de la franja horària) o seguim perduts sense allà on agafar-nos, amb la possibilitat de donar una nova orientació al nostre rumb personal i social.

“Soy Cámara: Pensar el Futur” ens parla de tot això, però ens dóna pistes i alguna que altra alegria. Ens deixa gaudir de les cançons de Leonard Cohen i Agnetha Faltskog (antiga membre d’ABBA) mentre parlen de com res tornarà a ser el que era, de les imatges de “found footage” sota la tonada del “Che será será”, de imatges de pel·lícules com What is heaven… “Soy Cámara: Pensar el futur”, és un parent proper dels assaigs documentals d’Adam Curtis, però també de programes com El último grito, on l’humor, la música, el pop, la ironía i la llibertat en el pensar i en el dir es posaven a prova a cada programa. Amb aquesta llibertat insereixen discursos com el de Tzvetan Todorov sobre el fet que abans les fronteres eren verticals i sagrades, essent la religió la que donava l’estructura al món, ara, en canvi, les fronteres són purament econòmiques. Richard Sennett parla sobre com el nou sistema capitalista ha expulsat la figura de l’artesà, però també obre noves vies amb l’aparició de recents formes de comunitats d’artesans a través de la seva reflexió sobre el GNU/Linux. Aquest, a diferència del model de software privatiu de Microsoft, permet que els usuaris vagin modificant el codi font en xarxa, això és el que ell anomena un “sistema obert”. Richard Stallman, pare ideològic del software lliure (que als 80’s en les trobades que feien al MIT ja ideava un model de software no propietari), reforça el discurs amb una de les intervencions que va fer en el CCCB. El programa es posiciona, no dubta en assentar-se en un discurs, a “polititzar-se”, desmentint allò que Bourdieu deia sobre el mitjà televisiu i la seva inherent capacitat de despolititzar o portar cap al conformisme polític tot allò que contenia.

Podríem dir que la televisió, en canvi, és un sistema tancat que només s’obre quan emet continguts com els que tenim al davant? Qui sap. En tot cas, el model de televisió actual, el general, ens deixa en un estat de “servitud voluntària”, seguint les reflexions que fa Neil Postman a Divertim-nos fins a morir quan parla dels dos models distòpics per exel·lència: el huxleyià i el orwellià. I és d’això del que parlen els entrevistats: “atravesamos el largo desierto de lo distópico”, segons un d’ells. Sennett, però, amb les seves divagacions, ens recorda aquests nous models que ens acostarien al que John Hartley anomena “ciutadania cultural” o “ciutadania HTM –háztelo tú mismo-“, una traducció del DIY (Do it yourself). Hartley diu que els nous ciutadans participen en la vida cultural d’una nació i això fa que haguem de redefinir una nova fase en la ciutadania en què aquesta no queda confinada a una nació o Estat, sinó que exerceix una autodeterminació semiòtica basada en la movilitat i l’elecció de la identitat, és a dir: tu esculls què ets i què vols, quina és la teva comunitat, per tant, la teva comunitat de sentit, així com les formes a través de les quals vols produir i consumir cultura i, per tant, compartir coneixements i experiències. “Fes-t’ho tu mateix”, en definitiva, “aprofita els mitjans”. De fet, no en va el títol es diu “Soy cámara”. Amb aquest títol s’està indicant que hi ha algú darrera d’aquell discurs, que no es el “así ha sido y así se lo hemos contado” dels telenotícies, sinó que s’està fent una declaració de posicionament en i sobre el món; i, inevitablement, quan ens trobem amb títols així, a l’únic que ens conviden a pensar és “doncs jo també ho seré”. Do it Yourself: Fes-t’ho tu mateix. D’aquesta manera, els ciutadans acabem sent uns “bricoleurs” al seleccionar i disposar elements i signes al nostre arbitri, com recalca Chris Barker.

El que ens ensenya el programa amb la seva estructura i amb els seus continguts, és que hi ha una nova manera de producció cultural que no passa per les corporacions, que no passa per les condicions laborals pròpies del sistema (post)capitalista, que no passa per les quotes de mercat i la infantilització del públic de la majoria de les cadenes de televisió sense vocació de servei públic, que no passa pel filtre de continguts dictat per les agències de notícies. Neil Postman ens recorda que Huxley creia que estem fent una cursa entre l’educació i el desastre i que ja era hora que entenguessim la política i l’epistemologia dels mitjans. Diu Postman: “Huxley intentava dir-nos que el que afligia les persones de Un món feliç no era que estaven rient en comptes de pensar, sinó que ja no sabien de què reien ni per què havien deixat de pensar”. Per sort, “Soy Cámara: Pensar el Futuro”, no només ens obre preguntes sobre el món on vivim, no només ens fa repensar la nostra relació amb el mitjà i el sistema político-econòmic que dóna de menjar al mitjà i que és el que ens diu el que és real i el que no, no només ens posa tots els dubtes a sobre, sinó que ens catapulta cap a les imatges del passat, cap els artistes i pensadors del present, cap a la cultura del futur, amb una emoció i un somriure (i ara sí sabem de què estem rient), que et fan oblidar les quantitats d’hores d’indignació i impotència que havies acumulat davant de la televisió al llarg de la teva vida.