jueves, 30 de noviembre de 2006

NACHO VEGAS, NORTHERN LIGHTS, LIGHTING NIGHTS

Northern Lights (Aurora Borealis) en el Norte del Norte

La Marta em recorda que avui toca Nacho Vegas al Liceu. La primera vegada que el vam veure va ser a un festival de Vilanova. Llavors si era conegut era perquè era un dels fundadors de Manta Ray (la discografia dels quals comença excel·lent, arriba al seu clímax amb el genial SCORE -impressionant concert amb orquestra i projeccions de La noche del cazador, a la pàgina web es poden escoltar un parell de cançons-, però quan va marxar ell van acabar semblant-se a uns Heroes del Silencio anèmics i cansats, i en canvi en Bumbury ha acabat mimetitzant amb el fill pròdig). Anava tot de negre, xuclat, no se li veia la cara, com tret d'un quadre de Munch, va agafar la guitarra, va sortir la banda. La guitarra es va acoplar. Va començar a parlar amb veu cavernària al públic, improvitzant. "Esta es una de las maldiciones del músico, la primera, que la guitarra se acople al empezar". A mesura que anava passant el concert, a cada cançó, deia una nova maledicció. "La segunda maldición es que la chica que está a cuarta fila está embarazada y no lo sabe...". "El chico de novena fila morirá electrocutado cuando...". Tot mentre ens brindava la seva desesperació, la seva poesia, la seva música. La Marta i jo no el coneixíem, ens vam quedar clavades. Touchées. Per tota la nit. Per moltes nits. Nacho Vegas, morfinómano man, storming midnight cowboy, niño triste andando solo por la carretera helada del miedo.

EL ÁNGEL SIMÓN (aquesta cançó la va escriure arrel de la mort del seu pare, em sembla recordar)
Simón, desde que te fuiste tengo que decir / Que la verdad, no estamos nada mal sin ti/ También es cierto que podríamos estar mejor / Pero ya ves, las buenas cosas mueren bajo el sol Y ahora es la memoria mi guía / Porque eso sí, pienso en ti cada día / Desde aquella mañana de agosto / Reinventada hasta la saciedad / Sin lograr encontrar nada de nada / Ni una explicación ni un porqué / Al que poder aferrarme (Y ahora no sé por qué) / Viene a mi mente el colchón / Que tuvimos que bajar Javi y yo a la basura / Sin poder dejar de mirar esa mancha oscura / Que allí nos dejaste como herencia y recuerdo / Antes de partir en tu último viaje/ Probablemente al infierno) . Y me vas a disculpar Si nunca te llevo rosas / Me vas a permitir Contar algunas cosas Sobre lo poco que sé De tus días de vino y rosas / Con todas las bromas / Como aquella en que al pasar delante de una funeraria Nos decías "agachaos, no vaya a ser Que os tomen las medidas" / Ese era tu consejo, tu sabio consejo / Y no estuvo mal, pero se te olvidó Algo importante: Tú también tenías que agacharte / Sí, tú también tenías que agacharte / Pero nunca quisiste cuidarte / No, nunca quisiste cuidarte. Y quiero pensar que por una vez / Hice algo mejor que tú / Quiero pensar que por una vez / Hice algo mejor / Que tú que ni siquiera / Acabaste esa carta de despedida / Que en el ordenador / Santi encontró perdida / Y ahora que perdiste tan absurdamente la partida / Ahora estoy cansado / Y hasta tengo miedo de mi propia vida / Y sé que lo tendré toda la puta vida / Decida lo que decida / Bueno, al final tal vez tuviste suertePorque tal vez -dímelo tú-Mejor que ser un hombre solo y arruinado / Resulte ser, como dijo el juez, "el finado" (Mientras se tapaba la nariz con su pañuelo) / Y desde cualquier lugar / Dondequiera que ahora te estés pudriendo / Sólo quiero que sepas que ya no te tengo miedo / Que ahora estoy cansado / Y sólo tengo miedo de mi propia vida / Y que sé que lo tendré / Toda la puta vida / Decida lo que decida / Como tú siempre decías / "Formalidad poca, pero que dure" / Como tú siempre decías / Gracias / Así es y así será / Toda mi vida / Decida lo que decida.

AL NORTE DEL NORTE
“Esto es para decirte / Que aquí esta empezando a nevar / La playa parece un oso / Que duerme junto al mar(...) Aunque no te alcance a ver / Y recordé viendo el Muro / Algo que un buen día te oí / "Vivo al norte del norte/ Hace frío en mi país / Lejos de todo, lejos de ti"(...) Y un día tuve noticias De un extranjero sin voz / Decía ser tu amante Y si lo era, ¿quién era yo? Creo que hablé demasiado / Ahora tengo que salir / Sigue nevando ahí fuera / Cuídate mucho y sé feliz / Te quiere, N.”

miércoles, 29 de noviembre de 2006

TV SHOT, UN DOMINGO CUALQUIERA

Para siempre la ciudad fue fundada en la claridad del miedo (...)
El miedo ejerce de pastor, pero no sabes más de ti que un animal
absorto sobre el agua”, Gamoneda


Em nego a anar a un concert de músics de cambra executant música electrònica per gaudir per fi d’un moment de tranquil·litat, però l’autocontrol cedeix en un instant. Poso la televisió mentre sopo i un documental sobre la situació apocalíptica (la “Globalització”) que viu el món avui en dia em fa evident el que diu Galeano mentre miro i engulleixo: “Nos dan cada día miedo para cenar”. “La guerra se convierte en una policía universal”, diu l’exempresonat Toni Negri. “453.000.000.000 de dólares anuales para mantener el ejército de los Estados Unidos”. “Las cinco máximas potencias mundiales son las máximas productoras de armas”. Si cadascú hagués de matar amb les seves mans (penso), no hi haurien exèrcits, i ho penso perquè el dia anterior en un documental vaig sentir que “si tuviésemos que matar los animales con nuestras propias manos, todos seríamos vegetarianos”. Mentre la Casablanca menja petroli cada dia, nosaltres ens alimentem de cadàvers que abans de morir han patit les pitjors tortures inimaginables (això és el que ens van ensenyar) i el pitjor no és que els hi neguem la vida, sinó que refutem la seva capacitat de sentir dolor. Sempre he estat una amant compulsiva de l’Apocalipsis, em satisfeia pensant en aquest punt on tot retorna al seu estat zero de l’existència, on es para tot allò humà. Però davant la pornografia visual pròpia de la propaganda i la publicitat (sempre empatitzant amb cels i inferns creats), ara em sembla més necessari el diàleg, el respecte i l’humor, encara que sigui un diàleg de sords, un respecte desesperant i un humor amb aires de tragèdia. Volia parlar en realitat del que vaig veure a NOW, i ho dic mentre ara mateix em perdo Els Cecs de Maeterlinck, que s’està representant a Girona, la primera obra de teatre que em va corprendre en la joventut quan la vaig llegir. Un grup de cecs són deixats al mig del bosc, allà es quedaran mentre esperen, sense saber-ho, la mort. Irònica coincidència amb els civils iraquians. Un no es pot lamentar pel que no té o no ha vist, sinó alegrar-se pel que ha aconseguit que li passés per les mans, deixant-li sols un palpitant rastre. Qualsevol tipus d’excés esdevé patologia, tant el que té a veure amb la mort com amb la vida. “Car mon pis et mon mieux, sont les plus déserts lieux” (Rilke). També aquest anhel compulsiu d’ “estar al dia” del que passa (a tots nivells o en una disciplina particular) esdevé malaltís. L’ “estar al dia” ens priva d’estar “en el dia”; de viure’l. Estar al dia, però al dia de qui! Ens passem mesos pendents d’un 11 de setembre, seguint-lo als diaris com si esperéssim veure el part del nostre fill o la mort de l’assassí del nostre fill, però com diu ara mateix Casaldàliga, “antes del 11 de setiembre hubo un 10 de setiembre en qué millones de personas morían en África”. Així que més val posar atenció als aniversaris on assistim. No podem interessar-nos per tot el món o parlar com ho fan certs artífex de la cultura industrial dels diaris, com si els seus arguments i opinions fossin manaments irrefutables, la base sobre la qual començar a pensar. Talment com ho fa un tirà: Promogut per l’autosatisfacció de la imatge pública donada. “Vivimos en la edad de la mentira”, continua Casaldàliga. Tothom parla de “la veritat”, però reduint-la a un sofisme que es fa passar per certesa absoluta. Els mitjans, gràcies a la democràcia (no hi ha uns sense els altres) han aconseguit invisibilitzar-se, i el que és pura retòrica, se’ns mostra com la cosa en sí mateixa. No voldria que sonés a apologia de res (aquest no és el lloc), només és un mal d’entranyes de després de sopar en companyies estranyes. I el que volia parlar ja ha passat a una altra banda. I tot perquè no he sabut controlar-me i quedar-me assentada en el repòs que tenia en el cap d’entrada. A cada segundo, cadenas invisibles nos insectan las entrañas, acariciamos nuestro tiempo concertado como el corredor que se abraza satisfecho a sus rotas patas.

lunes, 27 de noviembre de 2006

PARIS, FANTÔME D'AUTÔME



En el Musée d'Orsay, en una pared, solo, pequeño, aislado, había El Origen del Mundo. El Origen del Mundo que Courbet pintó en el 1866. Cuando nos acercamos a él vimos que nadie lo miraba, tenías espacio y tiempo para degustarlo, mientras que al intranquilizador autoretrato de Van Gogh (uno de tantos) todo el mundo lo miraba complaciente. Allí colgando, el Van Gogh decapitado. Y todas las cámaras apuntando. "Moi, dans un cas pareil, je ne supporterai plus sans commettre un crime de m’entendre dire : "Monsieur Artaud, vous délirez", comme cela m’est si souvent arrivé. Et Van Gogh se l'est entendu dire. Et c’est de quoi s’est tordu à sa gorge ce nœud de sang qui l’a tué", A. Artaud, Van Gogh le suicidé de la société. ¿Por qué nadie admiraba la belleza de esa fuente de vida y se quedaban sonrientes ante el immóbil ceño agonizante del pintor?
París ja no és avui. Avui reunió al Cinema Truffaut. Entre d’altres coses caldrà parlar de la denegació de la subvenció d’Europa Cinemas perquè no arribem al número mínim establert d’entrades pels 5 que anomenen països forts: França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra i Espanya. Espanya! Quin disbarat. Si la meitat de les sales en V.O.S.E. estan a mans del Sr. González Macho, serà per això que enguany li han donat un premi especial a la convenció d’Europa Cinemas on la Marta i jo vam anar el cap de setmana passat per tal de parlar sobre la negativa d’enguany. Les propostes amb sentit en l’exhibició cinematogràfica (que per donar-los complex d’inferioritat en diuen “minoritàries”) les estan aniquilant la mateixa mà que diu que les alimenta, i tot per una maleïda xifra! Europa Cinemas, una altra Nova Babilònia institucionalment recomanada. Paris, novembre, il fait bon, nous sommes presque en hiver, mais le temps se montre étrangement bon. Qualsevol persona que ens hagués vist bevent vi davant Notre Dame a l’hora on passen poques ànimes, no s’hagués imaginat que ens havien allotjat a un hotel de 4 estrelles, tot pagat per Europa Cinemas (al cinema no l'ajudaran, però a l'empaparinada sí), un bordell per homes de negoci on les habitacions no tenen res de pràctic i on si consumissis el que t’ofereixen, seguint la frase de costar un ull de la cara, et quedaries als ossos. En arribar, els de l’hotel ens van repassar de dalt a baix amb una explícita incredulitat, semblàvem més dues passatgeres d’Interrail menors d’edat que dues membres de la convenció formal o que els negociants encorbatats que es passejaven titellescos per les moquetes de les excessivament calentades estances refinades. Durant la nit passejos, durant el dia negociacions i conferències. Els parisencs excessivament sofisticats sota l'armadura negra. Extranya la no extranya sensació de perill durant les nits urbanes, fins que ens van portar a Pigaill, un barri que podria ser un Portaventura del Peep-Show. Allà ens hi va enviar la taquillera del metro. Què devia haver pensat en fer-ho? Allà menjàrem la millor crêpe sota l'aura Toulousse-Lautraciana. En els menjars oficials pocs eren els que agafaven cadira al costat de nosaltres. Molt millor. Els espanyols anaven tots junts, se’ls veia d’una hora lluny: Hispana gloria! Inaguantable cridòria! Només uns flamencs es van posar contents en saber que érem catalanes, però sort que no van saber que en dir-nos que estiuejaven a Lloret no van fer res més que despertar en nosaltres les poques ganes de comunicar-nos. “Bon jour, nous sommes celles qui maintenant sont hors du club”. Un home canós i elegant amb bigotis de cowboy ens mirava cada cop que passàvem, sonrient-nos per sota la façana. Un dia més i li haguéssim vomitat. A París no hi ha persianes. La calidesa d’aquestes llums interiors xoca amb la fredor nocturna i silenci exterior. A París no es fa vida al carrer, només resisteix la preciosa arquitectura i turistes descarrilats. A París els homes són més simpàtics que les dones, tots tendeixen a fer-te bromes. Per què serà? El primer cop que ens vam sentar a reposar, al Pont des Arts, va venir un noi a saludar-nos: “Est-ce que vous voulez passer la nuit avec moi?” I encara una altra vegada dos minuts després. Una estona abans, amb la Marta, mentre comptàvem els ponts que ens quedaven per arribar), havíem estat comentant que allà al Sena la Virgínia Woolf s’hi va suïcidar. Després, mentre vorejàvem la riba, vaig pensar que no era ella, que el riu fou un altre, però que allà mateix, a tocar, sí ho havia fet Paul Celan, no molt lluny d’on es va penjar Marina Tsvetaieva. “Del sillar/ del puente, del que/ él rebotó/ hacia la vida, en/ vuelo/ de heridas, -del/ puente Mirabeau./ Donde el Oka no fluye. Et quels/ Amours!”. En aquest poema parisenc de Celan, el poeta eludeix a Tsvetaieva, anomenant l’Oka, el riu que passava per la seva ciutat de infància. Tots reunits allà. Tots morts. I nosaltres respirant alegrament l’encara. De París em quedo amb la ciutat. I amb la companyia de la persona amb qui vas.