Perlov Pamplona Me hirieron, pero eso no es lo más importante. Lo más importante es que lo supe mucho más tarde, cuando el alma ya se había desangrado bajo la cúpula de la carne. Basta de esta canción, Mme Bonaparte.
Tornem de Pamplona. 5 dones en un cotxe. A l'anada la pluja i la incertesa del camí ens tensen contra els murs de la nit, com tremolosa roba estesa enmig d'un temporal que ha de venir. Un cop a la ciutat, la carrera per trobar un jaç. Finalment tenim on caure mortes, hi arribem a les 5 del matí. L'endemà les projeccions de cinema documental. Una perla: Perlov. Filma el seu dietari personal. Diaris, també d'una guerra: Kippour. I de la història velada d'un país que només coneixem a través dels mitjans nord-americans: Israel. Els israelians volen la pau, i el govern, clamant-la, fa la guerra. Les guerres del segle XX s'amaguen en milers de dietaris personals. La guerra el torna a un estrany en casa pròpia i fa de la terra un problema. L'estrany esdevé estranger i ha de recuperar allò que de naixement se'ns ha donat: La identitat. I allò que adquirim amb el temps i amb el passat: Una fisonomia col·lectiva cultural. Perlov fa de la seva família el seu dietari, al revés de molts que converteixen el dietari en la seva única família en un viatge immòbil d'estricta soledat. Perlov cita Yehuda AMihai. Rememoro una antologia seva: "Un idioma un paisaje". Tot i no tenir el llibre al davant m'arriba una frase: "Tengo que matar a mi hermano, mi hermano tiene que matarme a mi". A les imatges: Palestins contra Israelians. Al nord d'Espanya: Un idioma, un paisaje. Diuen de la càmera de Perlov que en el seu mirar des de la finestra de las eva casa, el marc d'aquesta esdevé un quadre dins un quadre (dos objectius de càmera) i citen al que Bazin va dir del cinema: "Una finestra oberta al món". Però quin món... En els dietaristes, és una mirada amb més judici i, sovint, amb més poca esperança. Roma città apperta. Alemania ano cero. Hiroshima mon amour. Tel-aviv: Nuit et bruillard. El cinema com una finestra oberta a un món tancat pels discursos que li acaben pre-configurant el rostre (el dels polítics i el del mercat). El cinema és un tanc que apunta al món: Mira, i llavors diga'm el teu nom. El cinema com una finestra on un mateix es projecta en el món, i a sí mateix com a món.
Al nord d'Espanya sempre plou, i la gent, en canvi, somriu i t'acompanya. Són gestos ancestrals i aviat es tornen familiars. Abans de marxar intercanviem una dura correspondència amb el meu boss, o booozzz (badall). Hauria de plegar. El seu despotisme concentra, microcòsmicament, el que succeeix a les esferes socials. Mirall contra mirall. I la realitat: coll avall. No haurien d'existir les ordres, només els consells i les peticions. La Françoise Breut i els lieds de Schumann que han posat la Carme i la Imma en el cotxe em tranquil·litzen. L'Alba i la Marta dormen. Són més que uns noms. Bec dels seus móns i em deixo atrapar pel seu afecte. Un se sent part d'una mateixa figura. Tres costats d'un mateix triangle i, al bell mig, mirada i consumida mentre creix, la vida. La Imma i la Carme són més que els noms dels dels seients del davant. Són com dues nenes que ens cuidessin de dalt a baix. Alba, Marta, Imma, Carme i jo. Carme, Imma, Marta, Alba i jo. No em cansaria de repetir aquests noms. La frase abraça. El referent abraça la frase. I jo dins . Hem estat tan bé. Els hi dono les gràcies pel tracte i l'amor, callant-lo. En el paisatge es perfilen infinits horitzons, descosits per les contínues fileres de molins. Hi ha molt de vent i, en punts no escollits, arbres sols. La llum encén el verd dels prats. La mirada sembla no tenir fi. La terra il·limitada obre les espectatives i les il·lusions que van omplint, plujosa i frescament, els ulls del cor. En aquell paisatge buidat de cap violència visual, un se sent acollit. No res ens pot passar. No res ens pertany. Però entrem de nou a la ciutat i recordo tota la puresa d'aquest entorn només mentre esguardo les línies infinites del palmell de la mà. Avenir-se: Entendre's sense exigir, donar-se, mútuament, un demà.
Avui, a la feina, la boss i la companya em sarmonegen. Parlo de mesures àurees amb l'home de la imprempta sense saber com. Faig durar el cafè fins que el sol s'amaga. I no m'amago del meu aspecte sobrant en el present àmbit laboral. Odio passar-me les pauses de la feina veient les fotos dels fills dels altres. Odio la gent que fingeix ser competent amb la feina i amb tot tolerant. Bé, tampoc odio tant, però amb molesta, em molesta tant! Després, com avui, busquen problemes on no n'hi han perquè no soporten que algú pugui alçar la veu en un moment, o tenir ganes de callar i retirar-se, o dir un improperi, o fer l'ase, o tractar-nos com companyes i no amb una llengua morta completament burocratitzada. Walt Disney sempre m'ha semblat l'infern. I la gent que no es posa ni un minut trista, que no tambaleja un lleu moment al dia, sempre m'ha semblat sospitosa. A què aferraran la comprensió? En mi neix del dolor que sento, un dolor per aquest món. Qui, que es digui constantment feliç, pot dir que viu a consciència? Com algú que només es dedica a perfeccionar l'execució del seu treball i la perfecció familiar pot dir que busca relació i entendre? Potser el meu egoisme no té nom, però els sermons se'ls haurien de fer entre aquells que tot el dia sermonegen. I als que preferim deixar fer, seguir en el nostre silenci pacificador.
Curiositats:
- Maria del Pilar, la mestressa de l'hostal, el segon dia ens obra la porta a les 2.30h de la matinada. "Estaba mirando Atila el rey de los Unos". Ens diu amb la seva veu feble y la cara translúcida. Un altre dia ens obre el seu fill a les 5. La Marta diu que és en Norman Bates. Psicosis. Cada vegada que fem sonar l'interfono inventem una paraula diferent: Pernoctar, hospedar... la darrera de l'Alba: "hacemos noche aquí"
- La primera veïna que ens trobem a l'hostal és una rodamon que sembla mig sortida d'una pel·lícula de Terry Gilliam.
- El dissabte a la nit els nens fan botellon. I amb el fred que fa.
- Plou cada dia. Però el sol que es filtra en algun moment del dia és més sos.
- De diferents punts de la ciutat divises la "mancha" del nord amb els seus molins de vent.
-Jael Perlov.
Gest 1: esclarir-se en aquest camí incessantment tèrbol de nàufrag de riu, on tota meta embosca, on tot desig convida al naufragi. 
