martes, 28 de agosto de 2007

X (13a part “Apunts de Ginebra”)


Això va arribant al seu final en la mesura amb què m’aproximo a la vida quotidiana de la (no diré meva) ciutat. Els homes del banc deixen encara un darrer comentari sobre una X en una funció. Aquesta és una figura clara per definir la nostra existència en el món. També som vibració concentrada en un camí infinit d’anades i tornades.

El banc (12a part “Apunts de Ginebra”)


Un parell d’àrabs s’asseuen en el mateix banc que jo. Tres alegres animals en llengua estrangera. Han tret l’ordinador portàtil, aquests dos àrabs que a primer cop d’ull pensava que eren eslaus, malgrat van vestits com beats o sense sostres, i fan olor a carretera i a tabac. Parlen de forma concentrada, tenen un riure que asserena la duresa del seu posat. Ignoro què deuen mirar. Un té la veu aguda, la camisa florejada, és més jove, l’altre, barba blanca, deixa vibrar els sons a la gola com en una caverna en un to extremadament pausat. Intercalen el francès per dirigir-se a mi, que ocupo la meitat del banc amb la maleta. Els hi faig un lloc i , en seure’s, ja no existeixo. A les antípodes del desert em freno.

“Amb les sàrries curulles de blasfèmies” (11a part “Apunts de Ginebra”)


En l’Antologia de Poesia Catalana de l’any 63 descobreixo una Barcelona nova, tota la Barcelona que ha estat, la dels balls populars, les burgesetes enforfollades, i la guerra i el seu aniversari del moment en què s’ho van emportar tot, també els seus cronistes i escriptors. Allà la vinya i el gerani, el banc folrat de concupiscents voyeurs, el cafè entelat pel fum, les passejades sense rumb, les cotilles i els que cotillegen, i els jerseis de llana que ressegueixen generosos pits, la camisa esfereïda en sortir de la fàbrica, i les mirades que s’enamoren i s’obliden en repetits tramvies. Tot això que va quedar a les golfes de la memòria i, en ser llei de vida, no me’n planyo tant. Però el que ha arribat com a via substitutiva ni em plau a mi i menys als innocents que vindran. Cal posar l’ull salvatge sobre les realitats que ens han donat. Fer les maletes i buscar una alternativa en una estació llunyana, si bé és el més fàcil, contradiu tota humil lliçó de responsabilitat. En podria dir 100 i una, però necessitaria tot un apartat. “Amb les sàrries curulles de blasfèmies”, com Pere Quart, tornarem als engonals de la bèstia, que ja ha allunyat del seu si tota possibilitat de guerra, però que s’ha emmurallat i posat sota l’auspici dels déus del mercat.

Barcelona fal·locèntrica (10a part “Apunts de Ginebra”)


De totes maneres, després d’això, tornar a Barcelona no serà fàcil, o no ho serà del tot. M’estimula el pensar que hi tinc coses a fer, però em deprimeix l’escassa qualitat de vida de la que un gaudeix. El banquet d’amor costa trobar-lo en l’espai públic i l’ha de cercar entre aquells que estan disposats a jugar un mateix joc. Barcelona està transitant cap a un model de ciutat massificada i poblada d’un tipus que no busca conviure amb el lloc triat. Són gent de pas, i com la gent, la ciutat també es pinta efímera. Només l’arquitectura gaudeix d’inversions impossibles sense un pla a llarg termini. Les enormes construccions noves, en la línea de la més recent modernitat, s’entrelluquen des de qualsevol racó de la ciutat. Són fal·lus fluorescents que fan ballar el seu neó en la negra nit com un gran supermercat.

“Danses encara
i et pentines un xic amb les estrelles
i maquilles tes nafres amb pòlvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
Els que aviciares massa,
Enguantats, clenxinats,
Patriotes, ha! Ha!
No et reconeixen sense el teu posat
De monja llemenca.
El maleeixen
Quan ja no ets polida, oficiosa,
Inscrita en el joc brut de la riquesa
Dels afavorits i les bagasses.
Barcelona, cantes
Una cançó maligna que ens eixorda (...)
La pau de l’ànima,
Bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
En les cambres secretes del negoci,
Enllefiscant-se en les llavors del luxe (...)
Barcelona, contempla’t.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s’escarrassa a batre.
No et deturis, plora una mica cada dia,
Quan la terra comença
un altre tomb, ullcluca. (...)
Treballa. Calla.
Malfia’t de la història.
Somia-la i refes-la.
Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa amb el fill que dus a les entranyes”
(Pere Quart, Oda a Barcelona)

Esclat de colors (9a part “Apunts de Ginebra”)


Feia anys que amb l’Anna no passàvem de trobades de cafè, dues o tres anuals. Per fi hem recuperat la joia que en la intimitat creàrem. És solament qüestió de donar-se temps, ja que la confiança romania intacta. Ginebra està preciosa, entre verds de jardí, de vinyes i roig de vi a les pupil·les, ocre a les entranyes, daurat en el centre del pit. Esclats de flors arreu, un no pot, sinó, brotar i brotar. No en diria massa més, és la mudesa nua de les experiències amables que et llancen, voladora, a una plenitud fora de tota paraula. La brevetat és la que les revoluciona, el que hagin de deixar-se. I un deixa el lloc sense angoixar-se, i un deixa part del seu cor sense recança.

Témer: Ser en existència d’altri (8a part “Apunts de Ginebra”)


Temo l’extrema por d’aquells que per minvar-la han d’aniquilar totes les diferències d’allò que els envolta. Temo la por d’aquells que per minvar-la es farceixen d’instruments inútils i productes que els deixen la impressió de posseir una riquesa falsa. Temo tots aquells que tenen tanta por que s’agafen al record de velles conquestes i alts reialmes que encara gotegen la sang amb la que els van conquerir. Temo la por de tots aquells que envegen tant que no suporten ensumar un bri de felicitat aliena. Temo tots aquells que de tanta por per respondre als seus actes, metrallen tot el que ha estat en nom de l’oblit. No temo al passejant, ni aquell que espera en un banc poder tenir algun dia abric. No temo qui construeix al dia una nova cara, ni qui, enfonsat de tanta misèria assaja un nou somriure que saps que haurà de forçar. Ni aquell que amb els fòrceps de la memòria intenta saber què passa, ni el que plora per no saber on és el seu nom ni la seva casa.

“Vam arribar en aquell poble i no hi havia ningú, però per places i passatges sentíem la pressa dels qui foren i de llurs danses i les esquerdes dels murs esbossaven la faç dels qui vindran. Una llegenda clandestina gravada al peu d’unes figures que imitaven, rústegues, uns mísers infants, deia: ‘Sempre som en existència d’altre’. Vam fugir pel coll fronterer vestits amb pells primitives i carregats de llibres” (J. V. Foix)

Brevis interruptus: El nou, ardent, genera (7a part “Apunts de Ginebra”)


Quan l’aurora era senyorejada per la corona de l’oblit, en aquell temps que ens fou donat, passàrem com ombres. I l’ombra creixia. I el temps seguia passant. Sobre un pergamí de formigó, sobre els murs que ens separen, estan escrites les nostres pregàries d’ara. El crit del vent fa ressonar el vol de la bala. La guerra planta els seus ministres a cada esquadra i no hi ha un racó de món on es nodreixi alegrement ni un bri d’esperança. Però un arbre creix dins nostre, el veiem o no, creuré en ell i m’arrelaré, lleuger del tot, a la terra humida i al vol de l’alosa. El Demà serà millor que el que fou i el que no fou, i el que pensem que no serà, i el que volem que sigui, ens farà posar un preu, un nom nou al soterrat passat.

“Serves encar la recordança de l’esguard clar i el llavi ardent?” Tomàs Garcés
“I el nou, ardent, genera.
No temerem ja més la mort sota les xarxes
Que calen els llaguts a l’extrema maragda
Que escuma espai i temps en ficta orografia
Ni, al tombant del serrat, l’Home Sol que es colpeja
Febrós amb rocs roents i adès es queixa al dia (…)
Cadascú amb ell, tot sol, i tots amb un sol llibre,
El seu, indiferents, a la flora dels filtres.
Deserten l’U, frondós, i al no-res es congrien” (J. V. Foix)

Esllanguiment de tot el que entra en desús (6a part “Apunts de Ginebra”)


Poc a poc se’n van de la boca els noms dels fruits, i, amb ells, el vigor de la sàvia i, de la mà, el mateix fruit davalla, i busquem mercats oblidats que no ens deixin sols.

Llistat de paraules en desús i que onegen els nostres poetes: afraus, desniar, bracejar, acorruar-se, espadat, laborar, frèvola, titllejar, cloquer, enriolar-se, gorgolar, balandrejar, aquilotar, llongànim, marastra xorca, llagoters, enravanar-se, llambrar, abrivall, peoxor, bresc, prebost, orsar, freus, brulls, ombrant, briscar, rous, sidèries, pòrfir, musc, hisop, il·líric. Entre d’altres.

Ubiqüitat (5a part “Apunts de Ginebra”)


Si el catàleg m’hagués servit per explorar encara amb més profunditat l’iconografia de l’obra, l’estar sota les mateixes parets, em dóna el do de la ubiqüitat. Això alenteix la paraula en la mateixa proporció amb què amplifica la mirada. Vaig a parar a la biblioteca de Lletres amb l’Hakim, el company de l’Anna. Allà fullejo l’Antologia de Poesia Catalana que han fet en Castellet i en Molas (1963). L’han escrit d’una manera del tot poetitzada, ara seria impensable. Ja és estrany que recuperi vells poetes de les terres catalanes en aquest cor blanc d’Europa (tot i no formar part de la comunitat). Estic aquí buscant coses d’allà que ja no hi són. Hi ha res de més inútil? Aquesta inutilitat em reconforta.

Pintura i guerra (4a part “Apunts de Ginebra”)


Visita a l’ONU, el circuit guiat el fa l’amiga amb un grup de catalans. La sala copular que Miquel Barceló està pintant està tancada, barrada com si hagués estat l’escenari d’un assassinat. Aquí un només recupera el sentit de la possible crueltat quan veu, a la sala del Consell General, les pintures al·legòriques de Josep Maria Sert, pintor català. En una cantonada una mare aixeca el seu nadó sobre uns canons que mai més serviran per a la guerra.

“En una cala, prop d’un pi, la negra gola
m’havia tirat a l’eixut”
(Josep Carner, Nabí)

I s’obre Natura (3a part “Apunts de Ginebra”)


Hi ha un respecte per la natura impensable, tot es recicla, i, separant-se, és de bell nou ajuntat. Un matí anem a una gossera a passejar un de tants gossos que compten amb voluntaris per sortir a caminar. Això també és impensable a la nostra ciutat. Aquí no existeix pel gos la realitat de ser abandonat. Ni al rodamon li faltaran mai al respecte. Ni al jove noi l’eximiran d’allistar-se a un exèrcit inútil en un país neutral.

“És per Ment que se m’obre Natura
a l’ull golós; per ella em sé immortal
puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal,
el temps és U, i pel meu ordre dura.
D’on home sóc. I allunys tota pastura
Al meu llanguir. En ella l’Irreal
No és el fosc, ni el son, ni l’Ideal,
Ni el foll cobeix d’una aurança futura
Ans el present; i amb ell, l’hora i el lloc,
I el cremar dolç en el meu propi foc
Fet de voler sense queixa ni usura.
Pel bell concret faig el meu càlid joc
a cada instant, i en els segles em moc
lent, com el roc davant la mar obscura”
(J. V. Foix, És per la ment”)

Allistar-se a les files de la vida sota cap bandera (2a part “Apunts de Ginebra”)


Aquí el repòs està a l’abast. Camps i flors arreu i la mirada en transpira. Una ànima que gosa florir mentre el cos és el que mira. Ella, avui, com abans, la dolça amiga, em porta record i pau. A la nit l’incendi majestuós dels focs artificials de les festes de la ciutat li fan dir a un infant: “Les feux d’artifice m’ont illuminé le visage, ça c’est trop bien!”. Quedar-se il·luminat el rostre. La nit abans, un cantautor llatinoamericà ha fet aixecar una multitud al ritme del seu cant. Ginebra descobreix un tros de cor sudamericà en aquest escenari de festa. Ginebra multiètnica allibera les seves múltiples veus amb tota mena de naturalitat. Però les dones de l’Orient Mitjà arriben amb els vels més cars, es cobreixen de negre i diamants, la religió vestint-se d’un luxe inhumà.

“M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits… No sóc un programa, sinó una realitat, una forma tangible primer que no una imatge… Jo no sé el que em proposo… Ja no vull allistar-me sota cap bandera” (L’enemic del poble, Joan Salvat-Papasseit)

Escriure amb el gest (1a part “Apunts de Ginebra”)


A Ginebra l’esclat de llum no encega. Recupero la llengua mare, que és amb la que vam fer escala i cim amb l’amiga que aquí retrobo i rebroto. Retrobo i rebroto. Pulcritud diamantina. Luxe i modals i models de civisme. Francès: Llengua sobtada. Poc a dir en aquesta ciutat, tot ho visc, i al cor, la llengua alada de l’amiga em folra d’un silenci calm el neguit que em poblava a Almeria.

“No sabríem entendre la petja del poeta sinó en la dignitat que hi deixa segellada. Perquè, ¿com l’entendrem sinó en una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins no escriuria versos… Cada gest d’aquest home, cada mot d’aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les orelles del doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema (…) Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui… El demà és sempre més bell que el passat” (Contra els poetes en minúscula, Joan Salvat-Pappasseit)