Pròleg/Prólogo
QUÈ PUC SABER / QUÉ PUEDO SABER
De: Fèlix Balanzó Asunto: re-tocat, re-mirat; Fecha: 03/02/2013
Guillem Martínez, El trapo
Santiago López Petit, “Som i serem”
Pedro G. Romero/Archivo F.X
Miguel G.R., De la declaración soberanista a Víctor Balaguer (y viceversa)
Carlos Marquerie, 8 pequeñas miradas sobre el paisaje
QUÈ PUC ESBOÇAR / QUÉ PUEDO ESBOZAR
Ivan Miró, Independència: més enllà d’un Estat Propi
Rubén Martínez, Observatorio Metropolitano de Barcelona, ¡Independencia de qué! 4 notas sobre “la cosa”
Oscar Abril Ascaso, Iberismo confeso
Toni Ramoneda, El triunfo de España
Brigitte Vasallo, [ ’ba sa λo ]
QUÈ PUC ESPERAR /QUÉ PUEDO ESPERAR
Rafael Tormo i Cuenca, Implosió Impugnada 19
Manuel Delgado, Notas sobre el patriotismo revolucionario y otras identidades discretas
Fernando Paniagua, Invitación al pueblo Catalán a formar parte de la Comuna Antinacionalista Zamorana (C.A.Z)
Jordi Solé Blanch, Un lugar difícil para el Yo
Judit Carrera, El dol
Marina Garcés, La dolça Catalunya i el Nivell C de català
QUÈ PUC DESFER / QUÉ PUEDO DESHACER
eXpaña
Chema Berro, Nacional-ismo
Ekhi Lopetegi De la Granja, Ni ez naiz hemengoa. Una reflexión acerca de la lengua, el territorio y la procedencia
Ruíz Pozo-Moreno Ferrer, Ser-nos(otros)
Noelia M.Pena, Periferia
Leónidas Martín Saura, Un rumor recorre Cataluña
Jordi Oliveras, Catalans, un esforç menys!
QUÈ PUC SOMIAR / QUÉ PUEDO SOÑAR
El 22 d’abril de 2013 16.33, Efrem ha escrit
Ingrid Guardiola, Somiatruites: quatre notes sobre la cultura i els seus noms
Raúl Olivencia del Pino, “Com el Vallès no hi ha res”
Raimundo Viejo Viñas, El lugar de la nación en el discurso emancipatorio y la mutación contemporánea de la soberanía. Un boceto.
Martí Sales, Quin cony de Països Catalans és el que tan abrandadament reivindiqueu?
Javier Pérez Andújar, Tal vez soñar
QUÈ PUC OBRIR / QUÉ PUEDO ABRIR
Amador Fdez-Savater, La Cultura de la Transición y el nuevo sentido común
Jordana Albareda, El lloc dels límits /El lugar de los límites
Gerardo Pisarello y Jaume Asens, El derecho a decidir y las izquierdas
Jorge Luis Marzo, El nebot d’en Fabra
Marta Vallejo Herrando, Ser y estar
ANEXO: Traducciones al castellano
De: Fèlix Balanzó Asunto: re-tocado, re-mirado; Fecha: 03/02/2013
Ivan Miró, Independencia: más allá de un Estado Propio
Brigitte Vasallo, [ ’ba sa λo ]
Marina Garcés, La dulce Cataluña y el Nivel C de catalán
Judit Carrera, El duelo
Jordi Oliveras, Catalanes, ¡un esfuerzo menos!
El 22 de abril de 2013 16.33, Efrem ha escrito
Ingrid Guardiola, SOMIATRUITES: Quatre notes sobre la cultura i els seus noms
Martí Sales, ¿Qué coño de Països Catalans es el que tan impetuosament reivindicáis?
Jorge Luis Marzo, El sobrino de Fabra
SOMIATRUITES: Quatre notes sobre la cultura i els seus
noms
Ingrid Guardiola
Diu Hannah Arendt a La Crisi de la cultura que “Una crisi ens obliga a tornar a les
preguntes i requereix de nosaltres respostes, noves o velles, però en tot cas
judicis directes. Una crisi només esdevé catastròfica si hi responem amb idees
fetes, és a dir, amb prejudicis”. Anem doncs als judicis directes, tot
comença amb la pregunta: Per què la independència mobilitza més persones que la
crisi econòmico-social? Per què hi hauria més gent que estaria disposada a lluitar
per una pàtria abans de fer-ho per salvaguardar les vides dels seus
co-ciutadans? Les següents reflexions proposen més dubtes que respostes.
Preàmbul: el llenguatge i l’opinió pública
De la mateixa manera que
la política, a mans de les corporacions financeres, oficialment ens ha deixat
de pertànyer, el llenguatge també ho
ha fet i nombrem “Estat”, “Nació”, “Llibertat”, “Identitat” des d’un llenguatge
que ha perdut tota referencialitat, sentit i significat possibles. Gràcies als
polítics i al mitjans de comunicació de masses, les paraules s’han tornat
eslògans que brillen en pantalles mediàtiques a la manera de somnífers
aplacants en un plató sense escapatòria ni escrúpol possibles. El llenguatge
(com les idees que vehiculen) han esdevingut una moneda sense valor real que
passa d’una boca a una altra, víricament, com ho fa la mercaderia en una cadena
de producció, sense capacitat de transformar la realitat a la qual nombra,
deixant intactes les estructures mentals i socials. El llenguatge es replica de
tuit a tuit, es calca, com si d’una beina buida es tractés. Cada vegada hi ha
més trending topics i menys llocs comuns de importància real que aglutinin les
comunitats. Els mitjans de comunicació han convertit el tema de la
“independència catalana” en un estat d’opinió permanent sense buscar cap altra
cosa que generar opinió, això és, atenció ciutadana permanent, és a dir,
espectadors, clients. La nostra opinió treballa pels mitjans que ens la
retornen mastegada i anul·lada.
“L’individu” i el “racionalisme”
Els polítics han
convertit els ciutadans en l’home
sense atributs que dibuixava Musil fa quasi un segle, una pura estadística
(“més de 6.000.000 d’aturats”, “1.000.000 de persones clamen la independència
als carrers”...). Catalunya es presenta com la nova Kakania de Musil en un
context on l’ “Acció Paral·lela”
pren més força que mai: un esdeveniment que a la novel·la vol contraposar els
trenta anys de monarquia de Guillem II al 70è aniversari de l’emperador
austríac Francisco José, tot i que al llarg de la novel·la no se sap ben bé de
què tracta l’acció. La independència catalana és també la nostra “Acció
Paral·lela” on cadascú se la pren per compte propi i la justifica amb fins
diversos. Acció Paral·lela també respecte el context en el qual vivim, ja que
es prioritzen les qüestions ideològiques a les qüestions bàsiques de
supervivència material de la gent (mentre es desnonen famílies, a les escoles
passen gana, etc.); per no parlar de la gran quantitat de intel·lectuals
d’esquerres que, en un moment determinat, comencen a empatitzar amb CiU a
través del discurs independentista i que comencen a veure la independència com
l’única possibilitat de catarsi social,
hipotecant tots els problemes socials de base. Diu Musil: “Tot el nostre ser no és més que un deliri
de molts”. El govern català ha intentat convertir la multitud (aquesta pluralitat de singularitats de la qual parlava
Paolo Virno) en un home-massa (a la
Ortega y Gasset) que pensa i es mou de forma unitària, que espera el mateix de
la vida i que vol de la política un sol objectiu: el camí cap a la
independència; com si aquest home-massa respongués de forma racional al mandat
del gran Partit i al seu primer manament que diu així: “Visca Catalunya
Lliure”, convertint el destí de la nació en un “deliri d’uns pocs”. El deliri
que anul·la la raó no és l’únic problema, l’error és fer creure que aquest
deliri és l’única via de supervivència d’un poble, el seu únic futur, que
passa, sobretot, per l’autonomia
econòmica. L’estratègia? Deixant de pagar les subvencions del 2012 indicant
que el problema és que Madrid no paga el que deu. Els polítics apel·len a la
“independència econòmica” per sobre de tot, posant sobre la taula totes les
“raons” (totes les xifres) que fan necessària aquesta independència, però
traient la part del tot, aquest tot que és un context d’economia transnacional
que transfigura totes les raons en arguments inviables. En el programa polític
del nostre govern, el neoliberalisme transnacional és el Graal de la
supervivència econòmica de l’estat català, en el “programa públic”, no es
cansen de vendre l’emancipació i l’autonomia econòmica. Cara i creu, que tot
s’hi val.
L’ “Estat” i la “Nació”
A l’antiga roma
distingien les nationes (bàrbars no integrats en l’Imperi) de la civilitas (ciutadania) i Ciceró (en les
seves Filípicas contra Marc Antoni) deia que “les nacions poden ser sotmeses a servitud, però la ciutat no”. I tot això em fa pensar amb el Discurs de la servitud voluntària de La
Boecie que comença amb la referència a Ulisses quan diu que “no és bo tenir varis amos, que un sigui l’amo, que un sigui el rei”.
No tractarà una mica d’això també la independència de compra-venta que
prediquen els nostres polítics? Que, al cap i a la fi, el referendum que està
en joc és que el poble pugui ser lliure de decidir si vol ser esclau de dos
amos o d’un de sol?
Els ciutadans catalans i
els seus polítics han engegat una batalla conjunta per convertir Catalunya en
un Estat-Nació en una època on
l’Estat, si gaudeix d’algun privilegi, és de la seva pròpia posada en crisi. A
aquesta crisi cal sumar-li l’agressiva crisi econòmica que estem patint tots
que posa un nou tema sobre la taula: en època de crisi, l’auge del sentiment
nacionalista és una reacció generalitzada inevitable que podria resumir-se en
allò de “la culpa la tenen els altres”, un exercici de falta d’autocrítica i de
responsabilitats sagnant. En darrer lloc, cal seguir insistint en l’ús maquiavèlic dels sentiments
nacionalistes amb finalitats de naturalesa político-econòmica, deixant en
accessòries totes les figures històriques que tant han lluitat des d’un punt de
vista filantròpic per la cultura catalana, perquè els propis ciutadans
poguessin tenir accés a la seva pròpia cultura, que és un dret fonamental inviolable.
Algunes d’aquestes figures, que entenien que la cultura també passava per la
reforma d’un projecte socio-polític basat
en la República, evidentment no seran nombrats pels polítics que intenten
fer-se la lluita “seva, i només seva” a través del referendum, un referendum
que ha deixat les decisions polítiques en segon terme, en un pla on la gent ja
no posa la seva atenció i on aquests polítics, lluny de les mirades de la gent
a la qual agrediran, gaudeixen d’una llibertat d’acció absoluta per poder continuar
retallant els serveis públics, privatitzar-los, apujar els impostos, etc.
D’altra banda, què queda de la “nació” quan el marc econòmic obliga a fugar-se
a la majoria de capital jove a l’extranger per tal de trobar una oportunitat
laboral? Quan la meitat dels joves ja no hi són i els que queden són els pares,
els fills d’una transició sense fills?
“Pàtria”,
“Terra”, “Cultura”
L’autèntica autonomia
passa per oferir l’accés a la cultura a tota una co-ciutadania. La cultura és
la que ens fa entendre la necessitat de posar cura a l’ecosistema on vivim, a
la llengua amb la qual ens expressem i al poble que ens agermana. La “pàtria” designa la pertenença d’un grup
d’homes a una terra a partir de valors afectius, culturals o històrics, l’ús
popular de la paraula “Pàtria” remet a expressions com “Tot per la Pàtria”,
“Morir per la Pàtria” i altres frases que concentren al seu si un estat de violència i submissió permanent. En la
literatura catalana, la pàtria ens l’han descrita aquells que la perderen per comprometre’s
amb la la seva cultura (que passava per la defensa del projecte Republicà):
Agustí Bartra canta des de Mèxic a una pàtria que és un poble, Pere Quart des
de França canta a una pàtria que és una terra. Un poble,
una terra, un conreu a/de la comunitat, sense pares ni dictats que ens vallin
la casa i que n’expulsin els germans. El segon terme, el de la terra, ha perdut tots els vincles afectius amb el que designa
degut al creixement desorbitat de les grans ciutats, la transformació de
l’agricultura en monocultius i la mutació radical del paisatge natural a mans
dels especuladors immobiliaris animats pel sector del turisme. En la seva
concepció de la terra com a espai d’oci i negoci, com a parc temàtic universal,
totes les nacions, tots els estats (sobretot a través de les “polítiques
liberals”), actuen igual. Sí, cal recordar que el govern català és un govern de
dretes molt dretes. Diu Perejaume a La
pintura i la boca: “Torneu a posar a
terra l’or, espargiu a muntanya el bronze, el marbre i el vori, per tal que
representin allò que ara més ens manca: el lloc d’on van sortir”. En quant
a la cultura (que és l’element clau
per cohesionar una comunitat), no falta ni una prova més, després de les
demolidores retallades i tancaments de centres culturals, per demostrar el poc
interés que té el nostre govern (i el de Madrid) per alimentar-la. Quan
Maragall , a la seva “Oda a Espanya”, diu “Escolta,
Espanya (...) et parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra, en aquesta
llengua pocs t’han parlat, en l’altra, massa. T’han parlat massa del saguntins
i dels que per la pàtria moren” el que fa Maragall és contraposar la terra
a la pàtria i concebre la llengua com la seva pròpia terra. El tema de la llengua ens convida a fer-nos una
sèrie de preguntes: per què s’utilitza el català com una arma política i
llavors s’inverteixen tots els recursos en augmentar l’anglès a l’aula? Per què
una família por anul·lar una llengua? Per què cada vegada hi ha més llengües
mortes i més símbols nous de comunicació icònica? L’única constatació possible
és que cada llengua que aprenem de
nou ens assegura poder comprendre les coses de motu propi, sense filtres, mirar
al passat i al present amb el macroscopi de l’enteniment, ens fa més sensibles
a les fal·làcies del llenguatge de bona part del periodisme i de la política
actual i ens permet entendre les diferències culturals que connecten les
comunitats humanes. En el món actual, però, només hi ha dues llengües possibles: la dels rics i la dels pobres dissortats
(“Som tan dissortats que perdem pels
nostre caràcter aquells privilegis que el nostre talent ens havia fet guanyar
en societat”, Nicolas Chamfort), una llengua que s’expressa materialment en
l’excés i la precarietat. I els dissortats, segon Finkielkraut, són “el poble”,
una entitat social unida per una mateixa misèria.
“Símbols”
La cultura oficial es
basa en els símbols, que, enlloc de ser un espai d’amplificació del
coneixement, de reunió de saber(s) –segons la seva acepció tradicional-
esdevenen arquetips derivats en prototips que el que fan és simplificar la
realitat que simbolitzen. Els símbols són fàcilment exportables. D’aquí que els
símbols de la cultura espanyola (toros, flamenc) i de la catalana (Gaudí, Picasso,
castells, sardanes) convisquin de portes a fora gràcies a la rendibilitat
econòmica del turisme. El turisme com una entitat supra-nacional que ha portat
al consens cultural (llegeixi’s amb ironia). De portes endins, els símbols
heretats de la tradició s’han de preservar i disseminar: vegi’s el gir que han
fet els mitjans públics catalans en la seva cobertura dels símbols culturals
catalans i la repartició de les subvencions a entitats i associacions que treballin
en aquesta missió i la creació de la Generalitat del Centre de Promoció de la
Cultura Popular i Tradicional Catalana.
Un segon element a destacar de les polítiques culturals actuals és la
fascinació per deixar de produir cultura en pro dels homenatges a celebritats
mortes (vegi’s l’Any Espriu i l’homenatge al 1714 que ocuparà tota l’agenda
cultural oficial del 2014). La qüestió és fer homenatges a artistes morts, manipular
el seu discurs per fer-li dir el que a uns els interessa que digui, la foto amb
peu per a la portada dels diaris. I no podem acabar una secció de símbols sense
parlar dels càntics “del nou temple”. Per la majoria de la gent, el càntic
oficial de Catalunya és l’himne del Barça la lletra del qual representa la dita
de “la unió fa la força”, tan popular en política (local i internacional). El
Barça s’ha erigit com l’escola moral de la nació catalana, prova d’això és que
existeix un abans i un després de Guardiola en l’oratòria pública. Des de que
va fer el seu pas pel Barça, el terme “humilitat” s’ha adherit a la sola de la
llengua de la majoria dels discursos públics (l’últim exemple va ser el discurs
que van oferir els de El Celler de Can Roca després que guanyessin el premi al
millor restaurant del món, apel·lant a la humilitat per sobre de tot). Posar la
humilitat en boca de jugadors i entrenadors que cobren una mitjana de 6 millons
d’euros a l’any o de cuiners que ofereixen menús econòmics a 150
euros per comensal, és convertir una lliçó moral en anècdota, és posar un
rajoliu de falsa esperança a la boca dels feligresos contents de la santa
mentida. Menys “falsa modèstia” i més valentia per encarar els problemes que té
acualment Catalunya, menys humilitat i més compromís, com deia el càntic dels
segadors (i és que l’autèntica humiltat ve de l’humus, és a dir, de la terra):
“Endarrere
aquesta gent
tan ufana i tan superba (...) Ara és hora, segadors. Ara és hora d'estar alerta. Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines (...) quan convé seguem cadenes”.
“Messianisme”
En català existeix una
expressió meravellosa poc traduïble: somiatruites. El somiatruites seria
l’equivalent al Quixot català. Si una cosa caracteritza la cultura catalana és
la seva tendència a ser uns somiatruites (alguns amb somnis de megalòmans
professionals), derivant la il·lusió en un messianisme que s’estructura a
partir de la confabulació envers les terres promeses. Jordi Pujol ha reconegut en públic vàries vegades la
influència d’Israel en el seu ideari nacionalista, i qui diu Pujol, diu els
seus fills ideològics, Pilar Rahola i Cia. Pep Guardiola també va ser el
messies una temporada i Artur Mas va optar pel “mas-sianisme” en la darrera
campanya electoral amb imatges post-bíbliques que fins els més ateus poden
reconèixer. Els messies respondrien a una nova forma de legitimació del poder
de la qual va parlar Max Weber a Sociologia
del poder: és la forma carismàtica, la del profeta, el militar, el demagog.
Weber ho explica així: “la cualidad de
una persona considerada como una cualidad extraordinaria…, por la que se
considera que la persona que la posee está dotada de fuerzas o propiedades
extraordinarias, no accesibles a cualquier persona, o que es una persona
enviada por dios o una persona modélica y que, por lo tanto, es un líder”.
És, per tant, una forma de legitimació irracional que opera sense regles fixes
i que, segons Weber, sorgeix com a força revolucionària en èpoques de caràcter
tradicional, com es podia veure en, per exemple, el feudalisme. Segons aquest
model, el poble es converteix en un deixeble, en un sèquit encegat i l’economia
esdevé un sector inestable. Si el messies és convocat pels fidels seguidors
perquè el poble arribi a la seva terra promesa i sigui alliberat de la falsa
identitat amb la que es revesteix des de l’auto-exili; si el context en el qual
es mou aquest messies és el del neo-liberalisme postcapitalista on la llibertat
opera simplement i exclusivamente al nivell dels mercats, per què el sèquit no
deixa el seu representant del frac a les portes del seu fake i s’allibera
d’aquest sistema que tot ho anul·la? L’únic que em permet entendre aquestes
fílies és que els messies, com els programes d’altes hores de la matinada del
tarot, ofereixen promeses i vanes esperances en un present eixorc que, per molt
vanes que siguin, permeten als somiatruites dos minuts de complaença assegurada
en un món on res està assegurat. En
la la història de la cultura catalana hi ha d’altres naturaleses messiàniques
que es correspondrien més al que Perejaume anomenava “avantguardistes pairals”:
Miró, Jujols, Brossa, Foix… Confabuladors de móns (im)possibles partint del més
immediat: la terra, la llengua, la forma, la corba destralera de l’humor… A
aquests caldria afegir els/les arquitectes i arqueòlegs de la llengua (de Ramon
Llull a Josep Pedrals, passant per Bauçà o Casasses), els metodistes folls
(Dalí, Pujols…), els/les reformalistes plàstics i socials (Papasseit, Gaudí,
Pons, Marçal, Capmany…), els autèntics somiatruites (Verdaguer, Brossa…), els/les
representants del “nos-altres” de la cultura, portaveus d’una cultura de
“pensadors” i artistes a l’aire lliure, a l’aire de tota llibertat possible
sobre la seva obra i el seu obrar. Ells, juntament amb tots els pensadors/es i
artistes foranis, vius i morts, que ens han ensenyat el valor del “nosaltres”,
que ens han ensenyat a alliberar-nos de les modernes i silencioses formes
d’esclavatge, tots ells són la nostra única “fràtria” possible. L’única
independència que ens pot fer més forts i autònoms (legalment), més lliures
(culturalment) i més sostenibles i iguals (económicament), és la independència
respecte els nostres governs actuals davant la constatació fàctica de que el
sistema no funciona.
