La història, possiblement
no es distingeixi gaire d’una trinxera. Amagats a la retaguàrdia, imaginem el
futur com el soldat imagina l’enemic a l’altra banda del mur. En aquest solc
que mai s’acaba plouen bombes, cau metralla, s’hi aturen els morts, els residus
de la guerra. Quan acaba el conflicte, intentem donar un sentit al que ha
passat a través de totes aquestes despulles. Necessitem pensar que allò té un
sentit. És una mirada des del sòl, des del subsòl, des del mateix punt de vista
que el d’un cadàver. La fotografia que queda de l’esdeveniment és un altre
residu de naturalesa diferent. La seva és una mirada mòbil, fins i tot aèria,
nítida, distant. A la trinxera el temps s’hi projecta com una altra guerra:
l’espera, el no saber. Els que venim després intentem recol·lectar tots aquests
fragments i fer-ne un discurs intel·ligible. L’historiador és un traductor,
deia Benjamin. Arxivar un cas és clausurar-lo, mentre que arxivar la història
és vivificar-la, no permetre que esdevingui carn morta o que sigui instrumentalitzada
ideològicament en una sola direcció. En aquest procés de vivificació el
document es transforma, s’escapa de sí mateix i de qui el va arxivar.
L’observador modifica l’objecte observat, canvia (el curs de) la història. La
situació dels diferents elements del passat en el discurs també l’afecten, com
la seva posició en l’espai. La història és una trinxera on s’amunteguen els
residus que, a mans de l’intèrpret, esdevenen una constel·lació de (nous)
sentits. L’arxiu, d’aquesta manera, va en una doble direcció: cap el passat i
cap el present.
La Història oficial,
donant-nos la versió que més ha interessat al poder polític, religiós i
econòmic (que els engloba als dos i hi afegeix nova claca), no ha estat mai a
la trinxera. La Història que el poder projecta és el retrat d’una expropiació
contínua de la veu i del cos públic del sector de la població més desafavorit
per qüestions de classe, de gènere, de cultura o de raça. Aquesta Història és sempre un relat
expropiat, i per això l’historiador actual intenta reajustar-lo, resseguir els
seus passos, desfer-los per arribar a allò inaudit (no escoltat) del relat, a
la veu dels altres. L’arxiu, així,
esdevé un anarxiu, un espai multiforme, indefinit, d’acció mutant i
col·lectiva.
* * *
Sant Climent Sesebes, Junt
amb Espolla, Cantallops i Capmany formava el Consorci dels Aspres que, des de
fa dos anys, ha deixat d’existir. La història de Sant Climent ha estat
expropiada pels militars, però gràcies a aquesta expropiació, el paratge
natural s’ha conservat, potenciant la ruta megalítica. Alhora, la memòria del
lloc s’ha multiplicat a partir de les imatges que, tant alguns pocs turistes,
com els militars, han anat deixant al seu pas. La memòria s’ha anat creant a
partir de capes de titulars i de fotografies domèstiques i institucionals. Què
ens diuen aquestes imatges del lloc? Com establir una cronografia des de les
imatges, un atles que exerciti? Fent de recol·leccionistes i de cronistes de la
naturalesa atòpica del lloc, expropiem els expropiadors, manllevem els seus
objectes, les seves imatges, els seus titulars i en capgirem el seu context per
treure-li la seva naturalesa bèl·lica. Aquest anarxiu és antiguia oberta i en procés d’aquest territori. L’única
manera d’entendre la fotografia vernacular és des de l’expropiació creativa,
creant un mapa visual a escala 1:1 que, com en el conte de Borges El rigor de la ciencia, supleixi el
territori original, el vesteixi d’una nova fisonomia, d’una nova constal·lació
de sentit per capturar de forma clara, sintètica i posicionada l’esperit del
lloc.
Sant Climent Sescebes és
un municipi de l’Alt Empordà que té la peculiaritat de formar part del paratge de l’Albera, de disposar
d’una ruta megalítica i també d’una base militar (CIR.9) on, als anys vuitanta,
hi rondaven més de 2.000 soldats i que, actualment, en actiu, n’acull uns 200
que van ser enviats a Afganistan, Iraq o a casa seva. Sant Climent, com també
Espolla, Cantallops i Capmany, es troba en una zona aspra i aïllada. Una zona,
amb els seus menhirs, la seva reserva natural, els seus militars, la seva
frontera, la seva vinya i oli, la seva Passió de Setmana Santa i el seu
caràcter perifèric.
Els autors fem de
(re)col·leccionistes i de cronistes de la naturalesa paradoxal del lloc. Es
tracta d’una antiguia que permet apropar-se a la complexa fesomia d’aquesta
àrea de l’Albera, que ha començat al MUME i que continua aquí, al Museu de l’Empordà. Ésser expropiat és un dels nodes (G4)
del projecte col·lectiu Terra-lab.cat.
Volem dedicar aquesta
exposició a les persones que han vist la seva vida afectada per expropiacions
forçoses, tant del territori com del seu propi temps, per part d’un sistema
democràtic en crisi.
-->
