viernes, 5 de septiembre de 2008

ON HEM DEIXAT LES CLAUS…?


Hi ha un poema de J.V. Foix titulat On he deixat les claus. En ell el protagonista (el poeta) camina per un poble desconegut on tothom el saluda, on el diable l’espera. Va mig nu, té fred, té por, té fam. En ell han arrencat els bancs de la plaça i clareja un doll de sang. Quan camino per la gran ciutat, que desconec tot i que fa anys que hi sóc instal·lada, alguns em saluden, el diable sembla esperar-me a cada cantonada o al diable és on enviaria la meitat de la gent amb qui em creuo enmig de les Rambles. Vaig vestida amb robes de frontera per protegir-me dels altres, tinc fred emocional, por mental, fam d’una altra cosa. Arrencats tots els bancs que eren per als coloms i per als ancians, han rellevat la vella geografia noves construccions per a renovades economies imperials. Un doll de sang, invisible, tenaç, nega aquesta dolça, irònica, cobdiciosa ciutat. I enmig de tot això: He perdut les claus. Ja no puc entendre les coses que em sabia, han caigut els esquemes, la pràctica (fruit de l’especulació més intangible) tot ho ha canviat. No puc entrar a casa, perquè m’és negada aquesta possibilitat en condicions normals. Quan a la fi, després de tota una èpica que podria durar el que duren quatre vides, aconsegueixes fer-te amb un mínim espai, de lloguer i temporal, comencen les preguntes. I la possibilitat d’una casa, una casa de veritat, torna a venir-te al cap. Però què és una casa de veritat? La premissa bàsica és no deixar-te el sou en ella i, quan ets dins, no haver de xocar amb el que hi ha com un eriçó que s’hagués menjat les seves pròpies espines durant el dinar.
Em poso a recordar el fascinant text de Heidegger “Construir, habitar, pensar”. En ell Heidegger diu que per portar l’habitar a la plenitud de la seva essència caldrà que els homes construeixin des de l’habitar i pensin per a l’habitar. En aquest cas la fórmula varia: els homes construeixen des de l’especular i pensen per al benefici de mercat. En el millor dels casos pensen amb els seus fills (“així heretaran…”), sinó és que la cocaïna els ha matat o que d’aquí d’uns anys no podrem viure en aglomeracions tan grans perquè no tindrem els recursos suficients perquè tothom pugui obrir l’aixeta cada cop que vulguem. “Construir és pròpiament habitar”. Si és així, amb quin habitar pensaran els constructors que fan pisos de menys metres quadrats del que la resistència humana pot suportar? Si, segons Heidegger, el construir com a habitar es “desplega en el construir que té cura”, quina essència de l’habitar trobarem en aquests cubicles emmalaltits per la mateixa cobdícia de la mà que l’ha fet existir? Segons el mateix Heidegger, el construir té com a meta l’habitar, però l’habitar no només el fa la construcció, sinó la cura. Heidegger ens fa una comparativa etimològica de l’antic alemany i ens fa veure la correspondència de les arrels dels mots: construir (“bauen”), habitar, romandre, abrigar, tenir cura i ser (“bin”). Segons aquesta etimologia i l’extracció que en fa Heidegger, habitar i ser és la manera com els homes som sobre la terra, ergo: l’home és en la mesura en què habita amb cura. D’aquesta manera, quin tipus d’homes són els que ens obliguen a habitar de la forma més asfixiant i precària possible? Homes desproveïts d’essència, desposseïdors d’essència. Heidegger insisteix: “Els mortals habiten en la mesura en què salven la terra (…) i el tret fonamental de l’habitar és aquest posar cura”. Així doncs, quina terra salven aquests que ens tenen anxovats en pisos de “dos al quarto” (prengui’s aquesta frase a la castellana i de manera literal)? Salven, no una terra, sinó la llicència per adquirir-ne una de paral·lela que no dubtaran a tractar amb la mateixa normalitzada violència, practicant-li una estrangulació lenta, la de l’abús consumat i la no marxa enrera. De fet, més sado-massoquista en resulta la pràctica quan Heidegger ens diu que la base de l’habitar d’un mateix és el deixar habitar.
Només llavors deixa de tenir sentit la pregunta “on he deixat les claus”. Ara ja no importa, no hi ha casa on sanar-se perquè no hi ha casa on habitar. La mateixa sensació de pèrdua podem viure-la a diari, si no fos perquè l’home (alguns) encara ingenien sempre petits racons que consideren la seva habitació pròpia, llocs on romandre, on poder ser i sembrar. Llocs fets espai on les preguntes segueixen obrint-se, la cura llevant-nos, on no hi brolla un doll de fina sang. De vegades ho podem trobar en un llibre, en una cançó, una persona, una cantonada o un tros de camp. Aquell fragment de mur, vell i gastat, on dos desconeguts es trobaven per pintar. Mur groc de Vermeer en el que Proust es va fixar. O aquell collaret de la foto que Barthes citava. Al final hem perdut les claus que ens obrien les portes a la nostra pròpia intimitat, allà on ens apareix, de veritat, la necessitat de l’habitar; també d’habitar l’Altre, aquesta casa en la qual podem restar-hi en pau, amb mil claus que cal aprendre a fer encaixar, i il·limitades cambres per anar explorant. Aquesta sensació ben-aurada que ara evoco ja em posa entre els llavis mortals la subtil mel de l’esperança: petjades d’allò que Heidegger potser anomenava “habitar”. I al final em torna la pregunta: On he deixat les claus?

On he deixat les claus... J. V. Foix (1953)

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS
Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...
Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.
-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.
El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?
Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.
El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.
Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!
En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.
-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?
Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant.
Setembre de 1942

No hay comentarios: