miércoles, 16 de junio de 2010

EL BON SAMARITÀ EN L’ERA DEL (post)CAPITAL (versió CAT)

-o sobre com la Fundació Guggenheim, Youtube i HP han obert un concurs de video-art per a tots els ciutadans-

L'imperi Guggenheim. Clica la imatge

“El museo de arte contemporáneo ha inventado el arte contemporáneo”, deia Maurice Blanchot, fent referència a que aquests edificis grandiloquents d’arquitectes d’èlit només poden encabir quadres com els que van aparèixer als 50’s i 60’s dins el terreny de l’expressionisme abstracte i el colour field painting (sense menysprear als artistes, és clar). No recordo qui va dir que Pollock era un invent de la senyora Peggy Guggenheim, que va agafar algú que visqués en condicions precàries i que fos més o menys suficientment maleable i sauvage per elevar-lo al nivell de “marca” del museu. Les formes han canviat, però no tant les actituds. Aquesta setmana ha aparegut la notícia que la Fundació Guggenheim ha obert un concurs públic de video-art, juntament amb Youtube i HP, sota el títol de Youyube Play: Bienal de Video Creatiu. Jugar és el que ha fet l’art al llarg de la seva història, però era un joc en el que, com a mínim, aquells que el practicaven, hi creien. A quin joc jugaran els 20 video-artistes que siguin seleccionats per a ser exposats temporalment als diferents museus Guggenheims? Quines són les regles del joc? Quins els guanys?

Les regles són fàcils: envia’ns el teu vídeo, tu, “ciutadà-videoartista” (com l’anomena el periodista de El país), i nosaltres et posarem a l’altar de les muses i del públic en general. Els guanys estan clars, són purament d’estatus sociocultural, en primer lloc el fet de que la teva obra hagi passat pel Guggenheim, per les parets de l’edifici que el 1947 va construir Frank Lloyd Wright per la família d’origen jueu que va enriquir-se a través del negoci de les mines; en segon lloc que l’obra de qualsevol artista amateur està al mateix nivell que les obres de vídeo-artistes ja consagrats. Un pot preguntar-se quin incentiu té per un vídeo-artista de renom el participar en aquesta Bienal. En principi el de, precisament, l’ “amor a l’art”, però millor preguntar-se quin incentiu a la creativitat dóna la mateixa idea de “concurs”? A més a més, concurs no remunerat. Nancy Spector, subcomissària de la Fundació Guggenheim, recalca que no es tracta tant d’una competició com d’una celebració: “Será una celebración de carácter efímero, como la propia naturaleza de la red, donde todo ocurre deprisa”.

Un concurs, però, on el premi és que et donen una nova imatge de tu mateix, una nova identitat, et donen la vàcua capacitat de l’ídol d’enlluernar per un lapse de temps determinat el peplum i la història, els 15 minuts de glòria de Warhol fets realitat. Cal destacar que no han volgut donar premis: “No hemos querido dar premios precisamente porque hoy los artistas mezclan géneros y no queríamos crear categorías que limitaran la creatividad. El objetivo último es descubrir qué se está haciendo ahí fuera y ver si la base tecnológica de algo como Youtube, las redes sociales y estas nuevas formas de distribución online están contribuyendo a transformar el tipo de propuestas que hacen los artistas, afectan al producto creativo o incluso si Internet está generando nuevas formas de arte", declarava Nancy Spector. L’excusa de la falta de premis és el no voler establir categories que limitessin la creativitat. La segona part de l’argument no és tan descabellada: fer un diagnòstic de tot el que s’està produint, del que fan els vídeo-artistes avui en dia. Però, cal muntar un concurs per això? No són les plataformes de vídeo on-line, per si soles, un mostrari del que està passant? Un mostrari no coaccionat per la pressió d’estar treballant (no remuneradament) per la Fundació Guggenheim?

L’alliberació dels espais expositius per a les obres d’art era una utopia que s’ha realitzat en part, gràcies a Internet. El problema de la proposta que fa el Guggenheim, és que l’obra que envia l’artista ha de passar els filtres habituals del mercat tradicional de l’art: enviament del material, jurat i experts, selecció, etc. Explica Pedro Lorente a Los museos de arte contemporáneo com els “negocis” expositius eren una tradició ben assentada a Londres (i també París), amb un ampli mostrari d’exhibicions populars, algunes de les quals mostraven obres d’art recent, si això servia per obtenir guanys a través d’entrades, comissions en ventes, rifes, publicacions d’estampes, catàlegs, etcètera. Un terç de la recaptació anava destinat als autors dels quadres, que a més a més podien vendre’ls allà mateix. Què ha passat dos segles després? Els artistes es moren per poder exposar sense percebre cap tipus de benefici més que el que atorga la mateixa institució: el valor simbòlic d’estar exposant a l’esfera de l’alta cultura. Seria un joc més honest muntar unes jornades de portes obertes perquè la gent faci la presentació dels seus propis projectes d’una forma més o menys organitzada (una mica com el que en literatura s’intenta fer a través del Bookcamp).

Volen recuperar la figura de l’amateur, el bricoleur, el recol·lector, aquell que treballa no només amb les seves imatges, sinó que s’apropia de les dels altres també de forma creativa, sobretot en l’esfera del Youtube, un dels universos iconogràfics més complexos, un magma de intel·ligència i creació col·lectiva. Youtube, la Fundació Guggenheim i HP estan acollint els nous els “vídeo-artistes ciutadans”, que els hi omplen els continguts de les seves instal·lacions completament gratis i amb aquesta bona imatge de intentar fer creure que ho fan per l’artista desconegut que ha de fer carrera i que no té possibilitats d’entrar en el viciat circuit de l’art. Ara que, si jo tingués sis museus repartits per tot el món i quatre en construcció com el Guggenheim, o si tingués cent milions d’usuaris com el Youtube, o si tingués una plantilla de 88.000 persones com HP, segurament també em dedicaria a jugar una mica, d’amics no me’n faltarien amb aquestes xifres. Jugar, sí, però a què? I amb quin objectiu? Potser valdria més pensar sobre els resultats finals del joc: més enllà de l’índex de participació (una nova forma de share), queda alguna cosa? En tot cas, cal afegir que fins i tot els grans museus s’estan adonant que l’horitzó cultural està canviant, i que el ciutadà hi té molt a dir.

No hay comentarios: