domingo, 5 de septiembre de 2010

GAINSBOURG, LA PEL·LÍCULA


TRAILER

AQUÍ l'entrevista amb en Pivot
Tot i que la pel·lícula no m'ha acabat de convèncer, està bé anar-la a veure, sobretot pels amants de Gainsbourg. L'estrenarem al Truffaut d'aquí poc, per això penjo la crítica.

El dibuixant i il·lustrador de còmic Joann Sfar s’estrena a la gran pantalla amb Gainsbourg, vie héroique. Quasi vint anys després de la mort del cantant, poeta, compositor, actor i cineasta francès, Sfar recupera la seva vida. Sfar, però, ens adverteix: li interessen més les mentides de Gainsbourg que les seves veritats. I al principi de tot ja ens ho indica: més que davant d’un biopic, ens trobem davant d’un conte. I qui millor que algú que es considera l’hereu d’Hugo Pratt per prendre el repte d’il·lustrar la vida d’aquell que somiava amb una pistola de cowboys i bromejava sobre la seva estrella groga (la que havia de portar com a família de jueus emigrats a París durant la Segona Guerra Mundial) com si l’estrella d’un sheriff es tractés. Certament la vida de Gainsbourg va passar de ser la pròpia de l’anti-heroï de nas i orelles prominents (que li van costar durant molts anys constants bromes) que no encaixava a l’Escola de Belles Arts de París, que no suportava tocar el piano amb el seu pare, que va patir l’ocupació nazi de París, a ser la del gigolo de la música ye ye francesa. Gainsbourg va trobar refugi en la cançó, viaticum a partir del qual va poder acostar-se a la seva major font d’inspiració: les dones. Que la seva primera dona, Elisabeth Levitsky l’introduís al món dels surrealistes i el portés als seus entorns, no era tan determinant com el camí de seducció que va començar, un viatge iniciàtic a través de l’univers femení, fisiològicament inesgotable. Les aventures del jueu errant per entre els tuguris parisencs (on, entre d’altres coses va fer amistat amb Boris Vian), les seves anades i vingudes per entre els personatges femenins, van ser la constant de la seva vida. El resultat d’això és que va arribar a composar cançons d’èxit per les veus més conegudes de la chanson française: Juliette Gréco (a qui li va dedicar La javanaise, una de les cançons més boniques que va arribar a composar mai), France Gall, Françoise Hardy, Brigitte Bardot (amb qui va tenir un amor fugaç i intens i que va donar lloc a la famosa cançó Je t’aime moi non plus), i en el món anglosaxó Pettula Clark o Jane Birkin (qui fou la seva parella més duradera). Sfar opta per la via literària més que la literal per presentar-nos les tubulències psicològiques i físiques que van atormentar Gainsbourg al llarg de la seva vida, així com les seves aventures de Casanova afrancesat, entre l’onanisme i la insatisfacció. A través de l’humor (que impregna moltes de les escenes), de la hipèrbole, del barroquisme visual i de la tendresa (quasi naif) de la mirada del nen quan descobreix el món i els sers màgics i malèfics que el poblen, Sfar ens dóna una nova visió de l’heroi Gainsbourg, la vida del qual basculava entre l’escàndol i l’escàndol. Per això no és d’estranyar que l’última època de la seva vida la passés entre platós de televisió, allà on el seu cinisme mordaç, la seva “jeta”, podien desplegar-se de forma natural i sense límits. Gainsbourg va tenir una biografia curta, però una llarguísima i variada vida artística. La seva obra va renovar-se constantment: res a veure té el Gainsbourg Confidentiel amb els discs de finals dels 60’s o amb Histoire de Melody Nelson –un homenatge a un dels seus llibres fetitxs, Lolita, en clau rock sinfònic- o Rock around the bunker on feia una paròdia dels nazis. Amb una força creativa directament proporcional a la seva capacitat autodestructiva, ha deixat un llegat interminable de hits i de mites al voltant de la seva figura, plena de fum, com la llegenda. Per això Sfar és valent amb la seva proposta, molt arriscada des d’un punt de vista formal i narratiu (si es vol fregant el kitsch en moments). Al cap davall, Sfar ens dóna una de les moltes visions que es podrien donar sobre l’artista que va viure de forma indisociable l’amor i la música. Tal com li cantava la Greco darrera la finestra, tal com ell mateix es va encarregar de dur a terme en les seves múltiples creuades amoroses: “Nous nous aimions, le temps d’une chanson”. Però entre cançó i cançó: un silenci estrepitós, una soledat sense descans, assaltaven a l’heroï.

Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona