jueves, 20 de diciembre de 2012

ÈTICA I DISCURS ANÒNIM EN LA CIBERESFERA

Deixo un article sota d'aquestes quatre notes que aborda una premissa molt bàsica: el feed-back anònim d'internet genera trolls, blasfèmies i tot tipus de vexacions, insults verbals i mentides vàries, desperta el pitjor de cada internauta, sempre i quan la naturalesa de l'internauta ja sigui propensa a l'ira, la fúria, l'enveja, aquells atributs que segons els grecs (que ho resumien amb el nom d'hybris), comportava un destí funest per la persona que patia d'aquest humor o transtorn de la personalitat. La possibilitat de que la gent pugui opinar anònimament ha desresponsabilitzat al subjecte enunciador de l'enunciat en un "tot s'hi val" sense precedents. Per sota del textos que la gent publica amb suor, ofici i ganes, s'instal·la la caldera dels "comments", plena de sers bicèfals i viperins, com en un quadre del Bosco. Aquests sentiments d'odi sovint es projecten cap a les persones i textos menys problemàtics i més anècdotics, persones com jo mateixa, ciutadans de segona fila, obrers del dia a dia, desviant així la possibilitat d'acomplir un objectiu clar amb l'insult. L'ira només pot ser útil si es dirigeix cap a els responsables de la fractura del sistema, cap els "enginyers" del sistema. Enlloc d'això, els "anònims" es dediquen a una "hora del pati" funesta sense sentit i que condueix a això mateix: a enlloc. Aquests trolls es descamisen verbalment, s'encarnissen (sovint amb una gramàtica esquàlida, unes faltes d'ortografia descomunals i un grau d'argumentació menys que bàsic -més que res perquè l'insult és el contrari de tota dialèctica o argumentació possible-), es mofen en el riure per riure, com una forma d'ocupar el temps, desocupant-se dels temes que realment importen i que servirien per millorar-los (i millorar-nos) la vida. De la mateixa manera que els japonesos tenen unes màquines on els treballadors donen cops de pal a caps de ninots que representen els seus "boss", els espais de comentaris preparats pel debat es converteixen en atraccions de fira, però no de les d'ara, sinó de les de principis de segle XX, finals del XIX, fires de monstres on qui finalment queda exposat, és el mateix monstre que intenta desprestigiar els textos i/o autors sota els quals es perfila i creix. L'anònim és una màscara, i tota màscara sempre havia estat a mans de revolucionaris o dissidents de l'ordre establert o, en els casos més comuns, a mans dels heroïs del poble (més o menys políticament compromesos): revolucionaris amorosos (com El fantasma de l'òpera), del poble (com V de Vendetta), fanfarrons de classe alta (Batman), mutants filàntrops (Spiderman), outsiders necessaris i perturbats (Rochard de Watchmen), gigolos (El zorro), entre d'altres... En aquests espais, la màscara és inoperativa i només serveix a l'hybris que els determina el forat negre on cap bri de comunicació, diàleg o sana confrontació és possible. El temps, però, ens ensenya a trobar els blancs necessaris, ens modela la llengua perquè realment sigui útil i efectiva, ens mostra que, al cap i a la fi, ens queden quatre dies i no cal perdre el temps en bregues d'hora d'esbarjo (que sinó ens perdrem la lliçó!).

AQUÍ EL TEXT SORTIT EN L'EDICIÓ D'AVUI DE EL PAÍS DEL GRAN MARCOS ORDÓÑEZ:
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/12/19/actualidad/1355933791_735893.html