jueves, 13 de diciembre de 2012

SHAKESPEARE ON TV

Deixo un article que va sortir ahir a el Cultura/s de La Vanguàrdia sobre adaptacions de Shakespeare a la televisió. Més que un article, el que vaig fer va ser una llista de la compra d'aquelles adaptacions interessants per l'espectador, res més. L'espai era poc i l'objectiu era clar.

(VERSIÓ CASTELLANA)

Para los ingleses, Shakespeare es como un himno nacional, desde las primeras emisiones de la BBC la programación ya pensó en el escritor, por ejemplo, entre 1937 y 1939, G. M. O’Ferrall hizo numerosas transmisiones de algunas de sus obras teatrales. Después de la Segunda Guerra Mundial, en el contexto de la serialidad y de la televisión británica, se dieron algunas mini-series como The Life and Death of Sir John Falstaff (1959), An Age of Kings (1960), Spread of the Eagle (1963), o The War of Roses (1964). De la mano de Cedric Messina se pudieron ver algunas obras en el programa Play of the Month (1965-1983) y fue gracias a él que se llevó a cabo el proyecto más ambicioso de la cadena en relación a Shakespeare: el BBC Televisión Shakespeare Project (1978-85), la adaptación de 37 obras in expreso para televisión en coproducción con Estados Unidos. Otra serie destacable fue Playing Shakespeare, nueve episodios dentro del South Bank Show donde expertos enseñaban los misterios del verso, la ironía, los monólogos…en la obra de Shakespeare. Para el público infantil se hizo The Animated Shakespeare (1992-1994), una versión en animación de algunas de sus obras que también pudieron verse en la HBO. Finalmente, destacamos ShakespeaRe-Told (2005), cuatro piezas que fueron encargadas a diferentes escritores que tenían que ubicar las historias en el tiempo presente. Otro de los elementos que ayudaron a la presencia de Shakespeare en la televisión fueron programas como Masterpiece Scandal o Sunday Night Theatre, además de la complicidad de la Royal Shakespeare Company (mediante figuras como las de John Barton o Trevor Nunn), de Orson Welles o Peter Brook.
El INPUT es una muestra de televisión de calidad que lleva haciéndose desde 1976. En él se han dado versiones curiosísimas del escritor: The Stuff of Dreams (1979), un documental que hace la crónica de la producción de La Tempestad a partir de una comunidad de inmigrantes rurales de Southern Vermont; Kiss me Petruchio (1979, PBS) con Meryl Streep y Raul Julia donde se intercalaban entrevistas con las representaciones teatrales en vivo; Hamlet (1984, SVT) que contiene todas las escenas que escribió Shakespeare pero sólo un 40% del texto; The Time is Out of Joint (1990), donde la realidad de la recién formada DDR dialoga con un grupo de teatro que intenta explicar la historia de Hamlet vista por Heiner Müller (el autor de Hamletmachine);  Measure for measure (1994, BBC), una adaptación de David Thacker donde los vestidos renacentistas se combinan con las pantallas de plasma que muestran la violencia y el desenfreno sexual que puebla en las calles de Inglaterra con políticos que no muestran ni su rostro ni su ley; la ópera-rock Romeo och Juliet (1996, SVT) de Alexander Öberg; Macbeth on the Estate (1997, BBC), de Penny Woolcock que decidió ambientar Macbeth en un suburbio de Birmingham, donde las brujas son niños, donde los reyes son capos de pandillas y donde la baja moral tiene su correlato geo-físico; Now You’re Hamlet (2003, YLE), documental donde un grupo teatral integrado por personas con cierta disminución psíquica ensayan e interpretan Hamlet, reescribiendo la obra según sus necesidades (incorporan un conejo, poesías…) en un programa donde a veces, los intérpretes, cual Hamlets in extremis, no pueden salir de sus propios personajes.  Más allá de INPUT, existen otras versiones peculiares como la que Tim Supple hizo de Twelfth Night (2003) donde los personages son refugiados en un Londres multicultural del siglo XXI o la versión de Andrew Davies de Othello (2001) contextualizado políticamente en el Londres actual. Finalmente, cabe destacar la adaptación que hizo Bob Wilson, junto a Rufus Wainwright y el Berlin Ensemble de los Sonetos de Shakespeare (ARTE, 2009). Wilson, que ya había llevado al teatro el Maquinahamlet de Müller en 1986, refuerza una puesta en escena surreal para dar vida al Shakespeare más clásico. Si el escritor viviera hoy, como decía la periodista Natalia Marcos, seguramente escribiría series para la HBO; por eso mismo el verano pasado, con los Juegos Olímpicos de Londres, se encargó una producción de Shakespeare a Sam Mendes que decidió hacer la Henriada en una serie titulada The Hollow Crown para que los chavales supieran de dónde sale Juego de Tronos.

(VERSIÓ CATALANA)

Pels anglesos, Shakespeare és com un himne nacional, des de les primeres emissions de la BBC la programació ja va pensar amb l’escritor, per exemple, entre 1937 i 1939, G. M. O’Ferrall va fer nombroses transmissions d’algunes de les seves obres teatrals. Després de la Segona Guerra Mundial, en el context de la serialitat i de la televisió britànica, es van  fer algunes mini-sèries com The Life and Death of Sir John Falstaff (1959), An Age of Kings (1960), Spread of the Eagle (1963), o The War of Roses (1964). De la mà de Cedric Messina es van poder veure algunes obres en el programa Play of the Month (1965-1983) i va ser gràcies a ell que es va dur a terme el projecte més ambiciós de la cadena en relació amb Shakespeare: el BBC Televisión Shakespeare Project (1978-85), l’adaptació de 37 obres in expreso per a la televisió, en coproducció amb Estats Units. Una altra sèrie destacable va ser  Playing Shakespeare, nou episodis dins del South Bank Show on experts ensenyaven els misteris del vers, la ironia, els monòlegs... en l’obra de Shakespeare. Pel públic infantil es va fer The Animated Shakespeare (1992-1994), una versió en animació d’algunes de les seves obres que també van poder veure’s a la HBO. Finalment, destaquem ShakespeaRe-Told (2005), quatre peces encarregades a diferents escriptors que havien d’ubicar les històries en el temps present. Un altre dels elements que va ajudar a la presència de Shakespeare a la televisió van ser programes com Masterpiece Scandal o Sunday Night Theatre, a més a més de la complicitat de la Royal Shakespeare Company (mitjançant figures com les de John Barton o Trevor Nunn), d’Orson Welles o Peter Brook.
L’INPUT és una mostra de televisió de qualitat que porta fent-se des del 1976. En ell s’han vist versions curiosíssimes de l’escriptor: The Stuff of Dreams (1979), un documental que fa la crònica de la producció de La Tempesta a partir d’una comunitat d’immigrantes rurals de Southern Vermont; Kiss me Petruchio (1979, PBS) amb Meryl Streep i Raul Julia on s’intercalen entrevistes amb les representacions teatrals en viu; Hamlet (1984, SVT) que conté totes les escenes que va escriure Shakespeare però només un 40% del text; The Time is Out of Joint (1990), on la realitat de la recén formada DDR dialoga amb un grup de teatre que intenta explicar la història de Hamlet vista per Heiner Müller (l’autor de Hamletmachine);  Measure for measure (1994, BBC), una adaptació de David Thacker on els vestits renaixentistes es combinen amb les pantalles de plasma que mostren la violència i el desenfrenament sexual que poble els carrers d’Angalterra amb polítics que no mostren ni el seu rostre ni la seva llei; l’òpera-rock Romeo och Juliet (1996, SVT) d’Alexander Öberg; Macbeth on the Estate (1997, BBC), de Penny Woolcock que va decidir ambientar Macbeth en un suburbi de Birmingham, on les bruxes són nens, els reis són caps de bandes i on la baixa moral té el seu correlat geo-físic; Now You’re Hamlet (2003, YLE), documental on un grup teatral integrat per persones amb una certa disminució psíquica assagen i interpreten Hamlet, reescrivint l’obra segons les seves necessitats (incorporen un cnill, poesies...) en un programa on, de vegades, els intèrprets, com Hamlets in extremis, no poden sortir dels seus propis personatges. Més enllà de l’INPUT, existeixen altres versions peculiars com la que Tim Supple va fer de Twelfth Night (2003) on els personatges són refugiats en un Londres multicultural del segle XXI o la versió d’Andrew Davies d’Othello (2001) contextualizat políticament en el Londres actual. Finalment, cal destacar l’adaptació que va fer Bob Wilson, juntament amb Rufus Wainwright i el Berlin Ensemble dels Sonets de Shakespeare (ARTE, 2009). Wilson, que ja havia portat al teatre el Maquinahamlet de Müller el 1986, reforça una posada en escena surreal per donar vida al Shakespeare més clàssic. Como deia la periodista Natalia Marcos, si l’escriptor visqués avui, segurament escriviria sèries per a l’HBO; per això mateix l’estiu passat, amb els Jocs Olímpics de Londres, es va encarregar una producció de Shakespeare a Sam Mendes, que va decidir fer l’Henríada en una sèrie titulada The Hollow Crown perquè els xavals sapiguessin d’on sortia Juego de Tronos.