sábado, 13 de diciembre de 2014

EL FUTBOL I LA GUERRA

En aquestes dues últimes setmanes hem assistit a morts a mans de les aficions del futbol de Primera Divisió, primer amb la batalla entre els Riazor Blues i el Frente Atlético que va tenir com a conseqüència la mort d'un d'ells i aquesta setmana amb l'apunyalament d'uns seguidors del París Saint Germain a la sortida del partit contra el Barça. Aquestes morts no són responsabilitat només de les aficions, sinó una conseqüència natural de la retòrica visual, audiovisual, mediàtica que impregna el futbol de Primera Divisió. 

Podríem dir que això ha anat en augment des de que les televisions  (públiques i privades) paguen preus demencials per adquirir els drets d'antena, des de que els jugadors/clubs cotitzen a borsa, des de que es paguen xifres astronòmiques no pel joc, sinó per les "estrelles" (a les estrelles els hi va l'astronomia), des de que la premsa (independent) ha començat a treure els draps bruts (estafes, xantatges, negocis il·legals) de la FIFA i d'alguns presidents de clubs. Abans d'això tampoc era l'Arcàdia, desconec la història del futbol, però em cenyeixo al que veig ara. Aquesta violència simbòlica ha anat formant part de la retòrica verbal dels programes dedicats al futbol, així com de la retòrica audiovisual dels anuncis d'algunes marques, lligues o fins i tot partits. Després, públicament, de cara a la galeria, tots ho condemnen, però si no s'il·lustrés l'esport com si fos una guerra, si els clubs/marques/federacions no es juguessin la seva cruenta i particular guerra astroeconòmica subterrània, segurament no arribaria la sang al riu amb tanta facilitat. Tota guerra demana vencedors i perdedors. Tota guerra demana morts. No tinc coneixements exhaustius del tema, però em sembla que no hi ha cap aficionat de tenis-taula o de handbol que hagi mort, l'únic mort són els temps morts, i encara. 

Deixo aquí algunes càpsules que ho il·lustren, possiblement n'hi hagi de més exemplars, però aquestes donen prova de l'esperit del futbol troià en el qual masses empreses i clubs es juguen la caixa. La gran caixa. I a més a més: A totes hores. Són massa pesats en la seva hiperubiqüitat, com deia Paco Ibáñez l'altre dia a la televisió: Puto futbol! A Barcelona, el Museu del Barça el prenen les institucions governamentals competents (o no) com un model de gestió cultural del patrimoni i del turisme a seguir. Aquest és l'objectiu. A la plaça dels Àngels, davant del MACBA, el Barça, amb el consentiment genuflexionat de l'Ajuntament, ha instal·lat tot de porteries que ocupen la plaça i que impedeixen el seu ús natural. 

Hi ha grates excepcions a aquests monopolis tan pervertits, i potser el Futbol Club Ceares en sigui el cas més extrem, més aplaudible. Segurament n'hi ha d'altres. A mí m'encantava veure futbol, quan era un joc que ens reunia al menjador els dissabtes. És com si ja s'hagués oblidat que del que es tracta és d'això: d'un joc. En tot cas, si d'un circ romà es tracta, els espectadors hauríem de dicidir, polze amunt i polze avall, què passa sobre l'arena, qui surt i qui entra i quan s'acaba l'escena. 


 La notícia de la mort dels aficionats del París Saint Germain

 

Enfrontament entre aficions.



Enfrontament entre aficions.

 

Els grans mitjans de comunicació


Jugadors exemplars. 


 ALGUNS ANUNCIS que convoquen als guerrers

 






2 comentarios:

Anónimo dijo...

Felicitats per l'entrada, Ingrid.

Copio el final del artícle:
¡Y qué afán de ganar y ganar!, de Rafael Sánchez Ferlosio, (diario El País, 07/08/2010).

La explotación publicitaria que por obra del Estado y no menos por los medios de comunicación ha tenido esta famosa Victoria de España, (...), no puede dejar de provocar un repeluco hacia el deporte en general como el que le hizo decir a Leon Bloi: "Creo firmemente que el deporte es el medio más seguro para producir una generación de cretinos dañinos". A veces, en efecto, tan dañinos como los nazis, acerca de los cuales José Ignacio Barbero en su excelente introducción a su propia selección de distintos autores, que titula Materiales de sociología del deporte, nos da esta información: "Hitler convirtió los Juegos Olímpicos en un asunto de vital importancia para el Estado, en una oportunidad histórica para mostrar al mundo los logros del nacional-socialismo y del Tercer Reich"; y en nota a pie de página da una cita de un manual de Kurt Münch: "Todo atleta y deportista del Tercer Reich debe servir al Estado... El deporte alemán es, en el sentido total del término, político". Todos conocen las acciones y propósitos políticos, inmensamente criminales, que a continuación se perpetraron por mano de los propios seguidores de esa doctrinaria concepción de los deportes.

En fin, el patriotismo es una mala pasión, que, con la ya más arriba mencionada indiferencia ante lo cruento o lo incruento (que me parece que al menos en el fútbol hace sólo 30 años no era así) se sustenta y perpetúa en el hecho de que la Victoria, deportiva o guerrera, sea el único o máximo instrumento de autoafirmación colectiva. La mera idea de "lo colectivo" muchos la ennoblecen, porque no es personal; lo personal suele ser arbitrariamente tachado de individualismo y egoísmo; lo colectivo, en cambio, pertenece al Nosotros. Convendría, por tanto, señalar que el Nosotros no sólo en la gramática es tan persona como el Yo, sino también, por añadidura, como se ha visto en la unanimidad del Totalitarismo, muchísimo peor persona.

Rafael Sánchez Ferlosio.

hiperboreana Ingrid dijo...

Moltes gràcies!!!