domingo, 15 de febrero de 2015

LA MALA EDUCACIÓ (text publicat a Nativa, 15/02/15)

(text originalment publicat a NATIVA el diumenge 15 de febrer)

La setmana passada Xavier Artigas i Xapo Ortega, directors de Ciutat Morta, es van negar a recollir el premi Ciutat de Barcelona, premis que atorga l’Ajuntament, però que són adjudicats per uns jurats independents. Els autors van acceptar-ne la dotació econòmica que destinaran, com ells mateixos van dir, a seguir treballant per fer el que hauria d’estar fent l’Ajuntament, investigar els casos d’abusos policials amparats pel propi l’Ajuntament. Els codirectors van deixar a Trias amb el guardó a la mà i aquest gest va ser, automàticament, censurat per professionals i la pròpia ciutadania com un gest de “mala educació”. De què parlem quan parlem de “mala educació”?

La “bona educació” es regeix per les convencions epocals, el que la classe dirigent decideix en un moment determinat de la història i, sovint, té més a veure amb les formes, amb la “representació” d’un mateix en l’esfera personal i social, amb  el seu camp de visibilitat, que amb les intencions, la pròpia acció i amb les relacions socials i materials dels individus. La “bona educació” és neutra, passiva, d’una passivitat, però, doctrinària; replica les formes més còmodes pels òrgans de poder, no té conseqüències reals sobre el teixit social, no transforma les estructures de poder ni les estructures mentals, ans les deixa intactes. La “bona educació” és el que fa que ens resignem a un estadi perpetu de coordialitat preestablerta, que donem les gràcies i els bons dies als nostres botxins, que la hipocresia ben abillada sigui la moneda de canvi dels individus. Som tant del “semblar” i tan poc del ser que es podria dir que la “bona educació” és una instaurada simulació orquestrada a la perfecció des de l’status quo, aquell que castiga els més febles, els éssers improductius, els marginats del capital. Agustín García Calvo ho explica clar: “La Educación parte de una idea fundamental, tan firme como estúpida: que se sabe lo que es un niño. Lo saben porque saben el futuro de ese niño, porque ellos van a formarlo y conformarlo y todo eso por su pretendido bien, porque, sino, el pobre sería un desadaptado social, un marginal, y hay que hacer perfectos individuos para el futuro: ciudadanos sumisos, fieles creyentes de lo que hay que creer, puntuales consumidores de lo que al Mercado le interese vender, esclavos felices del Dinero”. Aquesta “educació” és la “bona educació”, la que prepara futurs replicadors i alimentadors del sistema, màquines emotives que s’expressen lliurement, sempre i quan ho facin dins els canals i les formes prefixades pel propi sistema.
L'important és l'educació a seques, la que arrela i obre camins en el respecte inter-personal, la que t’ensenya que la teva llibertat ha d’estar en dialèctica permanent amb la llibertat de l’Altre. L’educació és la que et sacseja la retina i et permet entendre què hi ha darrera la llum encegadora de les imatges corporatives, la que t’ajuda a respondre al que veus quan s’abaixa el teló i els actors de la comèdia deixen el seu camp de visibilitat pública limitat al ring de l’escenari i aprehens les conseqüències reals, legals, de l’espectacle. L’educació és la que et permet detectar les fal·làcies de l’ “espectacle” (cultural, polític, mediàtic), treure-li la màscara, veure que aquest “espectacle” és un cos eteri que basa la seva força en la mentida i la manipulació discursiva per tal d’acumular més poder.

Una gran part de la “bona educació” és herència de la barbàrie, implica sempre qüestions de classe i submissió. La bona educació sovint amaga variades formes de violència, física i simbòlica. La “bona educació” no té a veure amb el respecte, ja que la majoria dels capitosts que abanderen la “bona educació” són els artífex de l’opressió i la desigualtat social. Els “ben educats” treuen les beques menjador, tanquen les escoles bressol, privatitzen els serveis públics i el sòl urbà, són impecables en les formes i implacables en aquesta acumulació de poder. Els que fan pactes i contractes es donen la mà higienitzada, firmen educadament el desnonament i es queden tan amples. Hi ha una pel·lícula que exposa tot això immaculadament, Saló o els 120 dies de Sodoma de Pasolini, a partir del text del Marquès de Sade. El President, el Duc, el Bisbe i el Magistrat dominen les formes, les vestimentes, la retòrica, són fills de la “bona educació” i ben educadament conviden a les vestals i als adonís a unes cerimònies sàdiques i massoquistes. Com a filla de la il·lustració també penso en Rousseau o Diderot que, en paral·lel a les seves enciclopèdies i contractes socials, escrivien llibres contra les dones o les deixaven fora d’aquests mateixos contractes socials. Una bona educació que expulsi part de la ciutadania en el seu discurs és un atac directe contra la pau social, és un acte de guerra.
Al mateix temps, aquest “espectacle” político-mediàtic ha integrat i normalitzat la suposada “mala educació” basada en els exabruptes, la discussió permanent i l’ofensa personal, que res té a veure amb la posada en comú de la protesta; ho veiem en el Parlament i ho veiem en els reality shows i talk shows. Quan la “mala educació” dóna audiència, per tant, diners, és integrada, inofensiva i no hi ha reprobabilitat en el seu gest. La història de la televisió ens va donar moments excepcionals d’escenes “fora de to”, recordo a Gainsbourg dient en directe a Whitney Houston que se la volia follar, Arrabal i el mineralismo, Bukowski borratxíssim al programa literari Apostrophes; totes aquestes boutades, ben criticades en el seu moment, han estat integrades pel propi sistema al veure que era un mecanisme perfecte de treure rèdit, d’atreure públic. El guió d’aquesta exhibició de dèspotes, freaks i d’atrocitats el traça la “mala educació” per fer-nos creure que nosaltres som els altres, els “ben educats”, els que anem per la Via Regia.
Genesis P-Orridge (cantant de Psychic TV) va anar al programa La Edad de Oro de la Paloma Chamorro; programa, per cert, que van eliminar de la graella per incloure escenes de “mala educació” vinculades amb la burla a la religió, i ara penso en Charlie Hebdo i en com molts que censuren la llibertat d’opinió s’han vestit amb les gales pro-hebdorianes, quasi com una forma de marketing de política transnacional. Genesis acaba elogiant el programa en voler donar al públic informació, confusió i elements que els ajudin en el camí de la veritat, mentre que la televisió, en general, li diu al públic que no esperi res. I aquest “no esperar res” es podria atribuir perfectament a la “bona educació”, aquella que ens porta de la mà pel camí alientant de l’ordre establert.

L’educació, al final, és la que t'ensenya, des de la història i des del present, a no claudicar orwellianament, a dir "No", com van fer en Xavi i en Xapo. És el “No” que ens expliquen Farocki i Agnes Varda de les dones algerianes preses a mans de les colònies franceses; és el “No” que exposa Isabel Escudero quan parla de “desrealitzar” la realitat; és el “No a Putin” de les Pussy Riot quan van cantar la seva “pregària punk” en una esglèsia ortodoxa i que les va portar a la presó;  és el “No” de Harvey Peckar que li va costar la feina quan, en una de les seves col·laboracions amb David Letterman, va denunciar les males pràctiques de General Electric, propietària de la NBC, cadena on s’emetia el programa; és el “No” del “jo em rebel·lo, nosaltres existim” que recull Marina Garcés de Camus i Martí Sales de Marina Garcés, i jo d’ells i etzètera; és el “No” de Bourdieu quan va decidir que no aniria més a la televisió i que, al seu lloc, faria un text, Sobre la televisión, analitzant els mecanismes a partir dels quals el propi sistema televisiu censura, sigui de forma directa o mostrant continguts que no afecten a la població per tal d’evitar de parlar dels fets rellevants. Ometre informació, censurar mostrant trivialitats, és allò més contrari al que és l’educació. És la gran cadena humana dels “No” heredats i per venir el que ens dignifica com a éssers humans. Ens devem a tots els bartlebians, políticament i humanament compromesos.


Finalment, la “bona educació”, aquella que ens diu que posem bona cara a la farsa generalitzada, no val res. La “bona educació” jutja als que són diferents del que dicta la norma, enlloc de jutjar els impunes responsables d’executar el terror i la violència, institucionalment administrades.

No hay comentarios: