lunes, 23 de febrero de 2015

NIGHTCRAWLER (2014) al Cinema Truffaut


Nightcrawler és l’opera prima de Dan Gilroy, un guionista de pel·lícules d’acció com El Legado de Bourne o Misión Explosiva. El director signa també el guió de la pel·lícula que va ser nominat als Óscar o als BAFTA i també als Globus d’Or per la impecable interpretació de Jake Gyllenhaal. La pel·lícula ha estat un èxit de taquilla i ha rebut més de trenta premis arreu del món. Gyllenhaal s’ha convertit en l’actor fetitxe del Hollywood una mica més independent amb grans interpretacions en pel·lícules com Enemy, Código Fuente, Zodiac, Brokeback Mountain o Donnie Darko. La seva pecular fisonomia el converteixen en el personatge perfecte per interpretar a Louis Bloom, un jove que no aconsegueix trobar feina i que decideix convertir-se en productor de vídeos per als informatius televisius. Louis Bloom no té moral, o més aviat, adopta la moral d’una societat basada en el capitalisme caníbal i en l’autosuperació despiadada que no fa concessions davant de res ni de ningú. Forma part de la saga de personatges que pateixen una certa psicopatia emocional, pròpia d’un context neoliberal, com els protagonsites de Cosmopolis, Drive o Shame.
Nightcrawler significa, alguna cosa així com “aquell que s’arrossega per la nit” i és que quasi tota la pel·lícula s’ubica en la nit de Los Ángeles, una nit de carrers buits i amenaçants, de sirenes de policia, neons i personatges al marge de la llei. La pel·lícula també és un assaig sobre la construcció de l’esdeveniment mediàtic, sobre com es fan les notícies, en un context com el nordamericà, el de les networks privades que prioritzen el sensasionalisme per sobre del valor informatiu o de servei públic. La pel·lícula ens recorda a la fantàstica The Network de Sidney Lumet, de fet, el segon personatge, el de René Russo, que interpreta a una realitzadora de informatius d’una cadena privada, podria ser el de la Faye Dunaway a la pel·lícula de Lumet, però portada al seu extrem. La realitzadora farà de la falta d’escrúpols el seu modus operandi per tal d’aconseguir audiència.
Bloom es convertirà en un rapinyaire de imatges morboses, apuntarà als cadàvers, buscarà l’accident. El seu mètode és doble: proveir-se d’un jove precari que aspira a una millor vida i que disposa d’un mòbil i un GPS (no cal res més per aconseguir la notícia, com diu Bloom) i punxar la ràdio de la policia per arribar el més ràpid possible als llocs dels crims o de les catàstrofes atzaroses que proveeix la gran ciutat. Un amic em recordava la figura del fotògraf Weegee, autodidacta i amb un equip fotogràfic molt bàsic (com el protagonista de la pel·lícula). Cap a finals de la dècada dels anys trenta, Weegee era l’únic reporter gràfic de Nova York que tenia permís per portar una ràdio portàtil d’ona curta amb la freqüència de la policia, així sempre acabava sent el primer en arribar a l’escenari del crim. El seu cotxe anava equipat amb un petit espai de revelat per tal de poder entregar les fotografies a l’acte. La primacia de l’actualitat, una de les característiques de la televisió que més critica Bourdieu, obliguen a adquirir mètodes poc legals per ser el primer en arribar a la meta. L’única diferència respecte Weegee, és que el personatge de Bloom es troba en ple context postfotogràfic, on la simulació forma part de l’espectacle, on no importa modificar l’escena del crim si amb això aconsegueixes més impacte mediàtic. Louis Bloom és un freelance, un emprenedor canònic en una època de poques oportunitats laborals, que aprèn les regles del negoci i les porta fins a l’extrem, sacrificant tot el que s’interposi en el seu camí aspiracional. El sistema, indiferent a l’ètica del treball, desprovist de tota deontologia possible, el premia amb l’èxit professional.

Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut