domingo, 29 de mayo de 2016

LES AMIGUES DE L’ÀGATA_en breu al Cinema Truffaut



Les Amigues de l’Àgata és una pel·lícula que atrapa per la seva frescor i que adquireix més valor encara  gràcies al propi procés de producció. Es tracta d’un treball de fi de carrera i el primer llargmetratge de quatre alumnes del grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i, curiosament, exalumnes meves: Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen i Laia Alabart. Cinèfiles de mena, bones estudiants, joves i, sobretot, amigues. El fet que l’autoria sigui col·lectiva, li dóna un tret diferencial, no només perquè avui en dia molts escenaris culturals es pensen des del principi de la cooperació i no de la competitivitat, sinó també per la dificultat que suposa fer una pel·lícula d’autor a vuit mans, o potser hauríem de dir a quatorze mans. Les Amigues de l’Àgata ha comptat amb tres excel·lents script editors que han deixat, inevitablement, la seva emprempta sobre la pel·lícula: els cineastes Isaki Lacuesta i Elías León Siminiani i l’acadèmic Gonzalo de Lucas. Les amigues de l’Àgata va ser autoproduïda (Lastormedia va entrar en la fase final i, sobretot, en la distribució) i no tenia cap més pretensió que ser un viatge cap al cinema, però també cap a l’amistat des del complex univers de l’adolescència, tant de les autores en relació amb elles mateixes, com també en relació amb les quatre actrius protagonistes:  Marta Cañas, Carla Linares, Elena Martín i Victòria Serra.
La història és senzilla (i, a partir, d’aquí, amb algun o altre spóiler), l’Àgata és una adolescent que, quan inicia la universitat, comença a distanciar-se del seu grup d’amigues de tota la vida: l’Ari és la líder del grup, llançada i provocadora, presumeix de llibertat, malgrat estar lligada a una feina de bar; la Carla és una bella nena de papà, estirada i aparellada que sempre li han anat al darrera; la Mar és una estudiant de biologia que encara conserva una certa innocència i tendresa i l’Àgata és una tímida i reflexiva estudiant d’Humanitats que es troba en una cruïlla vital. La gran aportació d’aquesta pel·lícula és el saber transmetre cinematogràficament el trànsit per l’adolescència amb la frivolitat i narcisisme propis d’aquesta etapa vital, però també amb les seves incerteses, passions i dilemes. Les autores saben del que parlen i aborden un tema que els hi cau molt de prop i d’això se’n beneficia la pel·lícula. Hi ha una veracitat en el que diuen i en el que fan les protagonistes, en com són i en per on es mouen (la Barcelona del Raval, la Costa Brava, facebook com a lloc), que fa que t’oblidis de l’artifici cinematogràfic, fins i tot fa que t’oblidis del fet que, en realitat, t’interessa poc el que s’expliquen perquè, per sort, tu ja estàs lluny de l’adolescència. La veraç coreografia de gestos, mirades, coqueteigs i vàqües paraules, hipnotitza.
No hi ha peripècies filosòfiques ni morals ni grans storylines, la més senzilla i complexa de les qüestions aflora: la necessitat de prendre decisions quan et comences a fer gran i les conseqüències que aquestes decisions tenen sobre el teu entorn immediat. En aquesta hormonada etapa vital els amics de tota la vida es poden convertir, de cop, en uns complets desconeguts, la teva família en una nosa i estar a prop de la llar esdevé símptoma de falta de valor. El sentit de l’aventura és premiada moneda de canvi a l’adolescència, una aventura a comptes pagats pels pares, això sí. L’Àgata i les seves amigues freqüenten les festes i els bars nocturns, juguen a ser gates sota la taulada de zinc on acorralen als nois, però sense posar-se en perill. Són joves, tenen pocs obstacles , cap deute i tot per fer, són sensibles a les petites coses i es deixen ser en amistat, com en el poema de Gil de Biedma: “Pasan lentos los días y muchas veces estuvismo solos. Pero luego hay momentos felices para dejarse ser en amistad. Mirad: somos nosotros” (Amistad a lo largo). Però per això mateix, en qualsevol moment pot esclatar una crisi entre les amigues i, evidentment, passa el que s’ensuma, de forma no gens evident, que ha de passar.
Fa poc vaig veure La propera pell, d’Isa Campo i Isaki Lacuesta i vaig pensar que una de les coses que més em va agradar és com filmaven els adolescents i com n’és de difícil capturar moments d’íntima veritat i encara més en relació amb l’adolescència, una etapa performàtica per excel·lència on “ser” és “ser vist” pels altres. A Les Amigues de l’Àgata hi ha molts moments d’íntima veritat, i en alguns casos desconec si són restes de la mirada dels script editors en com la càmera captura a les adolescents protagonistes; la càmera radiografia les seves alegries i la seva soledat des d’una pulsió fascinadora i fascinada alhora. O potser són les quatre autores que han sabut crear un complex laberint emocional i fer de la càmera un estetoscopi capaç de reflectir les seves pròpies incerteses i aspiracions vitals en el precís moment d’estar damunt del trapezi de la ganiveta, de l’instant en què passes a l’altra banda del mirall i comences a deixar, a consciència, l’adolescència. 

Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona