jueves, 2 de abril de 2020

Un itinerari a través del SOY CÁMARA, el programa de vídeo-assaig del CCCB #confinament


Una habitació  (En mi habitación)

plena de pantalles  (El mundo como pantalla),

un moment per tornar a veure de nou les coses  (Pareidolia)

per desaprendre la mirada, desaccelerar-la, refer-la.

Som una massa (Aspectos de la masa)

feta de dades (Somos datos)

de rostres cartografiables i reconeixibles (Rostro y código)

vinculats a través de l'arxiu il·limitat de internet (Mal de archivo),

als secrets dels altres (El secreto),

vivint vides de segona mà  (Una vida de segunda mano),

sobrevivint als assumptes domèstics  (Asuntos domésticos),

passejant pels móns virtuals com l'únic deambular possible  (Al otro lado del paseo),

navegant entre les webcams connectades que ens mostren postals d'un món sense nosaltres  (Admin123).

Ja no podem desaparèixer de la nostra vida virtual (Com desaparèixer).

El món ja ens donava pistes de l'esgotament dels seus recursos (Cómo detener el ecocidio).

El món de la cultura ja ens convidava a tenir una relació profilàctica, a distància, amb les coses  (No tocar, por favor),

mentre la ciència ens obria la ment a l'invisible, a la micromatèria, a la quàntica  (Mundo cuántico)

i els murs de la por i de la barbàrie es reforçaven  (Somos muro).

Trobem a faltar el cultiu, la cultura, els altres (Per a què serveix la cultura?),

les biblioteques  (En defensa de la biblioteca pública),

poder jugaral carrer  (Jugar al carrer),

que els nens juguin al carrer (Qui ens mira?)

mentre s'encomanen a la moral de les joguines  , com ho escrivia Baudelaire (La moral de los juguetes).

Trobem a faltar la ciutat (La ciudad),

passejar per la ciutat  (Luz y calle),

contemplar el mar (The Water Gazers),

mentre ho mirem tot des del nostre balcó  (Desde mi balcón)

i pensem com hauríem de construir ciutats més habitables  (La ciudad ideal),

fora de la lògica comptable (Sueños que el dinero puede comprar).

Mentre perdem feines i agafem el teletreball com un ferro roent, ens preguntem per què treballem  (Per què treballem?),

i per a qui ho fem? (Per a qui treballem?)

mentre ens confiem a les que no poden deixar de treballar, les responsables de les cures (El món és de qui el treballa).

El confinament fins i tot ha fet desaparèixer el fum del segle XX  (El humo del siglo XX),

els cotxes (¿Te gusta respirar? Contra el coche)

i els animals reocupen les ciutats  (Ciudades salvajes).

Ens enfrontem a les plagues de tot tipus i a la civilització com una plaga més, per molt que aquesta metàfora molesti a uns -els que hi contribueixen amb escreix a la plaga- i altres -els snobs de les xarxes socials que contribueixen a altres plagues, les de l'infotainment- (Somos plaga).

Ens preguntem si hi haurà un "després del després" (El després del després),

llestos per la comparativa entre un abans insostenible i un després que ignorem (Caníbales del tiempo: antes y después).


No hay comentarios: