sábado, 17 de febrero de 2007

LA PASSIÓ SEGONS GABRIELLE
















"La vida se vengaba de mí, y la venganza consistía sólo en regresar,
nada más. Todo caso de locura es que algo ha regresado.
Los posesos, a ellos no les posee lo que llega, sino lo que regresa.
A veces, la vida regresa.”
La pasión según G.H., Clarice Lispector

GABRIELLE...
Alemanya/ França/ Itàlia, 2005, ColorDirecció: Patrice Chéreau Música: Fotografia: Eric Gautier Intèrprets: Isabelle Huppert (Gabrielle Hervey), Pascal Greggory (Jean Hervey), Thierry Hancisse (l’editor) Guió: Patrice Chéreau, Anne-Louise Trividic, basat en la novel·la de Gabrielle-Huppert
Joseph Conrad El regreso.Durada: 90 min. Idioma: Francès

Tanques un matrimoni de classe alta en la seva mansió lúgubre i benestant en el París del 1912. Desvetlles la mentida en què han viscut aquesta parella al llarg de deu anys de matrimoni. Fas aflorar la veritat d’aquesta dilatada suspensió de la vida en una carta de comiat i fas que la que marxa torni hores després per segellar-la en carn i ossos. Poses a la inabastable Isabelle Huppert ( L’Ivresse du pouvoir, Le temps du loup, 8 femmes, La pianista, Rien ne va plus, Les destinés sentimentals, Loulou, Sauve qui peut la vie...) i el galan Pascal Gregory (La môme, Le temps retrouvé, L’Arbre, le maire et la médiathèque, Pauline à la plage...) a interpretar la parella de la mà de Patrice Chéreau (Son frère, Intimacy, La Reine Margot, Hôtel de France, La chair de l’orchidée...) a partir de la novel·la The return, que Joseph Conrad va fer en homenatge a Henry James. Tens Gabrielle. Una pel·lícula, una joia, però sobretot la dona que hi ha al darrera i que posa nom al títol, la dona que sobreviu dins aquests vestits encorsetats i aquesta escenografia il·luminada segons l’herència del pintor Fantin-Latour (elements que, no en va, van ser premiats en la darrera entrega dels premis César).

No fa gaire vaig llegir d’una volada La pasión según G.H., de l’escriptora jueva ucraïno-brasilera Clarice Lispector, la Clarice que es tanca en la mateixa cambra-món que el seu personatge femení, G.H., la que, com l’Antígona de la Zambrano i ella mateixa alhora, és enterrada viva. La “G.H. Lispector” que, tal com Gabrielle hauria pogut dir, clama: “No quiero la belleza, quiero la identidad. La belleza sería un añadido, y ahora voy a tener que prescindir de ella.” La bella i impecable Gabrielle és la figura que oculta, amb tota la charme i encant de l’alta burgesia, la seva pròpia defunció vivent. Però la funció acaba quan la passió la crida a viure. L’excusa és un home, un amant, i el detonant una carta, la confessió, però el relat no és el d’una aventura amorosa, ni el d’una culpa portada a la llum, sinó la manifestació d’una passió de viure, la coreografia dantesca d’un sinistre retorn, no només a la casa que l’ha servida d’enterramorts, sinó també a la vida. A Gabrielle (Huppert) ja no li cal aixecar una tempesta per intentar revivar davant l’altre, ni que sigui tràgicament, les cendres del seu amor; qui s’encoleritza és ell (Gregory), que crema d’impotència davant les acceptades cendres que Gabrielle li ha mostrat amb un sol cop de puny de frase en el seu retorn: “De haber sabido que me amabas, no hubiera vuelto
[1]”. Aquesta és la frase que feu que Chéreau no pogués deixar la història de Conrad i que feu que, junt amb la fidel guionista Anne-Louise Trividic, adaptessin la història des del punt de vista de la dona en un camí completament personal.

Tant les trajectòries de Huppert, com de Gregory, com de Chéreau, són deutores de personatges novel·lescos: ella en el paper d’una germana Brönte, de Madame Bovary o de Medea; ell en el paper de Saint-Loup, Teseu, el duc d’Alençon o Barnwell Brönte, i el director en el paper de Proust o Napoleon Bonaparte, a més a més d’adaptar obres d’Alban Berg, Txekhov, Hoffman o Alexandre Dumas, però no és això el que dóna ànima a la pel·lícula. És precisament la superació d’aquesta hèrència teatral la que s’encarna. No ens trobem ni davant de literatura, pintura o teatre filmats, sinó davant d’un cinema que sap ser alhora literari, pictòric i teatral. Es va rodar de forma ràpida i intensa, es va buscar utilitzar amb tota llibertat el que havien après del cinema i del teatre, també de la història, i experimentar, com si fossin els primers, uns crèduls nous Lumière potser, intentant captar amb imatges i sons l’arrel del drama de dues efígies extremadament estilitzades, però funeràries. La càmara (passsant del blanc al negre, en ralentit, saltant-se els raccords, mòbil o extremadament immòbil) i la música (no de companyia, sinó indicadora) diuen tot el que Gabrielle calla, ja que ha fet un esforç tan gran per concentrar els seus deu anys de turment en una sola acció i en un sol paràgraf (el de la carta), que ja no li queden més paraules. Silencis com aquests, obren palaus de sensacions i camins de discursos inesgotables en els altres, però sempre arriba el moment en què un ja ha parlat prou, tot i que no suficient encara.
[1] “If I had believed you loved me (...) If I had believed it... I would never have come back -she finished-”. Conrad, J., The return

1 comentario:

hiperboreana Ingrid dijo...

I put a spell on you... Anem a probar el sistema...