martes, 10 de julio de 2012

LOS HUERFANITOS, SANTIAGO LORENZO

Vaig descobrir a Santiago Lorenzo després de veure MI MAMÁ ES BOBA (1999), una fantàstica pel·lícula que en el seu moment d'estrena va ser batuda i escombrada per la crítica, una tragi-comèdia, còmica de tanta tragèdia a compta gotes que va acumulant la pel·lícula, una actualització costumbrista de l' "esperpento" valle-inclanesc: al principi rius, després constrenys el gest, continua una ganyota desencaixada a la teva cara perquè et fas creus del que veus, i finalment plores, si pots, perquè de la contractura no hi ha fluïd que llisqui més que la de l'humor més negre. Santiago Lorenzo havia guanyat un Goya a la millor producció pel curtmetratge CARACOL COL COL, i havia rebut elogis i algun premi per MANUALIDADES. Lorenzo també va ser responsable de l'exposició JUGUETERÍA, on es veu molt clar el que deia Miqui Otero (a les jornades que es van fer no fa gaire sobre cinema "low cost" a l'Ars Santa Mònica), allò de que "la vida es una obra de teatro, finalmente, la vida es una obra low cost", aludint a la capacitat que té Santiago Lorenzo de "trabajar con materiales de derribo". Segons Jordi Costa, és d'aquells que agafa el que els altres tiren i és capaç de convertir-ho en catedrals de llum. Lorenzo es declara fan, més aviat, lector àvid, de Valle-Inclán, de Galdós, de Pérez de Ayala, i per extensió, és el fill de Buñuel (que va adaptar Nazarín i Tristana de Galdós al cinema), de Rafael Azcona (com bé deia Marcos Ordóñez en una preciosa crítica al País), i, per més extensió, de Ferreri i Berlanga, i encara ho extendria més, a Gómez de la Serna, al Larra del "vuelva usted mañana" (perquè les institucions -escola, polítics, televisió...- acaben demolides a les àcides mans de Lorenzo), al Quixot i, sobretot, a la picaresca grotesca i decadent del Lazarillo de Tormes. Els protagonistes de les obres de Lorenzo són víctimes de la seva ignorància i idiotesa congènita, de les males decisions vitals que prenen, de la seva bretolitat que han escollit com a modus vivendi non operandi. El Quixot pren unes decisions potser errònies, però el porten a viure la més delirant de les (des)aventures, però és que en les obres de Santiago Lorenzo, l'error dels seus personatges és haver nascut, i haver nascut en la pitjor de les condicions familiars i les absurdes decisions que prenen per a millorar-les. L'única èpica que viuen és la de la "burla pública", i l'únic patrimoni que els hi queda, són les cendres i ruïnes de la seva necessària fugida. Lorenzo diu que ha deixat el cinema, que les seves pel·lícules ara es diuen "novel·les", per què sonen millor, perquè estan millor editades i donen menys problemes. Santiago Lorenzo explica les peripècies de gent de classe baixa, amb un vocabulari entre decimonònic, de poble rural de interior i de barriada, però alhora domina el verb i els noms amb la precisió i riquesa d'una mestrança (mostrant els seus grans coneixements tècnics del món del teatre, l'escenografia, la literatura, etc.). Ric no es farà, de fet, en una entrevista amb en Kiko Amat declara que "la amenaza de la pobreza siempre suele estar colgando de mí. Ahora se me ha ocurrido una huerfanada para salir de la última crisis". A nosaltres, però, sí ens fa més rics de històries i llengua viva; tot esperant una altra "orfanada", una altra obra d'aquest gran autor que ha sabut transformar la tradició i la seva pròpia experiència vital ("documentada en la soledat", com ell diu) en un fangar de idees delirants, situacions inverosímils i farcides de realisme alhora, i personatges hiperbòlics en la seva precarietat, i amb la sensació de que tot això que explica passa o podria passar al costat de casa teva; de fet, amb la certesa de que contínuament està passant.

Us deixo un fragment (quan, al principi de tot de la novel·la, tres germans descobreixen, en l'enterrament del seu pare, que han heredat una deuta de 300.000 euros):

"En 2008 había comenzado un período de dificultades económicas sin parangón. Los tres Susmozas sabían de esa debacle a la que la historia denominaría quizá la del año ocho, la que llegó por sorpresa cuando ya pensábamos que todos éramos ricos, la del año nueve la de la descapitalización financiera, la del año diez, la de la sublimación de los billetes, la del año once, la de la liquidez solidificada, la del año doce, la de cuando montose el acabose. Había vigilantes-psicólogos en el metro, encargados de echar a los homeless (no necesariamente con pintas) que pasaban el día en los pasillos, de arriba para abajo, sin ir a ningún lado, sólo por estar en algún sitio. Se presenciaban mangadas de bollos empezados en las barras de los bares, cargas de móvil en los enchufes de las estaciones de autobús o acopio de jabon líquido en los aseos públicos. Desde una moto siempre se pegó el tirón a un bolso. Ahora se veían tirones a la bolsa del Mercadona, codiciada por su suculenta carga de comida de marca blanca. Ausias proporcionó a sus hijos su propia crisis particular, esquema de la que afuera se enseñoreaba por las empresas y las colas, los parques y las naves, los domicilios fiscales y los domicilios familiares. Los tres hermanos recibieron en herencia una versión personalizada de la recesión salvaje que sufría el común. Se toparon con su propia crisis en sus propias cocinas, en una tesitura en la que las deudas contraídas por otros calcinaban las economías propias. Se hallaban forzados a pagar los excesos ajenos y a devolver un dinero que no habían gastado, perplejos ante la evaporación de unos bienes que creyeron suyos hasta que les dijeron que de eso nada. Serían tiempos de buscar nuevos agujeros en el cinturón y de hollar los suelos de humo de su patrimonio de cenizas. La barrabasada macroeconómica era general, pero de poco consuelo podía valer el dato a tres hombres enfangados de la noche a la mañana. Tres sujetos que habían construido sus vidas a base de no gastar nunca más de lo que había. De gastar siempre, de hecho, un punto menos, por si un día venían mal dadas. Así vinieron, precisamente, un día. Y qué raquíticas eran sus balizas para la galerna a la que se enfrentaban. Las que representaban el hecho de tener que levantar un espectáculo con unos conocimientos nulos, una técnica inexistente, una preparación imposible y una vocación no ya bajo mínimos, sino muy sobre máximos de repugnancia."