jueves, 27 de diciembre de 2012

HOLY MOTORS


Aquest divendres al Cinema Truffaut de Girona estrenem HOLY MOTORS. Com sempre, un dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (que programem, entre tots 8, per amor a l'art, la sala), fem un text divulgatiu per introduir la pel·lícula, aquest cop m'ha tocat a mi. El deixo aquí.



Estranya i bella, forçada i imprescindible, moltes són les grates contradiccions que desperta l’última pel·lícula de l’enfant terrible Leos Carax que, no només va arrasar en l’edició passada del festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, sinó que ha rebut una gran acollida en la premsa internacional. Tant Leos Carax, com Denis Lavant, saben molt bé com jugar a les màscares i als extrems. Lavant (protagonista i  medul·la òssia sobre la qual s’erigeix la pel·lícula) ha treballat amb cineastes tan radicals com Claire Denis (Beau Travail) o Harmony Korine (Mister Lonely), apart de ser l’actor fetitxe de Carax. Carax, recordat per fer poques però contundents pel·lícules, ja va posar sobre la taula amb el seu primer llargmetratge un dels temes que travessarà la seva carrera: l’amor i, sobretot, el desequilibri psíquic i el dolor que aquest amor comporta. L’atenció internacional li arriba amb Mauvais Sang (1986, seleccionada a la Berlinale i nominada als Cèsar i amb un dels plans-seqüència més famosos de la història del cinema –aquell en què de fons va sonant el Modern Love de David Bowie-), però el renom arriba amb Les amants du Pont-Neuf (1991), on uns joveníssims Juliette Binoche i Denis Lavant interpreten dos personatges torturats que viuen al carrer. Al tenir permís per rodar només deu dies en l’escenari natural, van decidir reconstruir el Pont Neuf i la producció va ser tan complicada que la pel·lícula ha passat als anals de la història sobretot per les seves dures i costoses condicions de producció. Amb Pola X (1999) es va guanyar l’etiqueta de cineasta de la “Nova Extremitat Francesa”, moviment que inclou a cineastes com François Ozon, Gaspar Noé, Catherine Breillat, Claire Denis o Virginie Despentes. 
La idea de Holy Motors va arrencar amb el curtmetratge que va fer per l’obra coral Tokyo! (2008) amb el seu fragment “Merde” on un troglodita (interpretat de nou per Lavant) anava pels carrers de Tokyo; ofuscat per les dues limitacions de sempre (el casting i els diners), va decidir tirar endavant amb una pel·lícula que passés tota a França, econòmica, feta ràpidament i pensada per un actor pre-seleccionat, el magistral Lavant. Que Carax ha vist molt de cinema, només cal ensumar-ho amb les seves participacions com a actor en pel·lícules de Godard (King Lear), Sharuna Bartas (The House) o Harmony Korine (Mr. Lonely) i això és el que fa amb Holy Motors: construir una sèrie d’esquetxos que pertanyen a diferents gèneres cinematogràfics enllaçats per la figura de Lavant que representa un actor que, al llarg del dia, viatjarà amb una limusina per interpretar diferents rols. La pel·lícula s’obre amb una escena en què ell està en una habitació on, a través d’una porta, entrarà en un teatre, teatre dins el teatre, dins el cinema i a la inversa, tal com comença La ronde d’Öphuls, o com avança Mulholand Drive quan les dues actrius principals van a un teatre en una de les escenes més kitschs i més enigmàtiques de Lynch. En el teatre tots els espectadors estan adormits, o morts, no se sap. A partir d’aquí Lavant interpretarà onze personatges: un rodamón, un animal molt proper al Grenouille de El perfum, un pare que va a recollir la seva filla, un avi que mor davant la seva neta, un assassí a sou, entre d’altres. Pot semblar que algú l’ha contractat perquè algunes persones s’enfrontin a allò que més temen, però aquesta interpretació és només una excusa per parlar-nos de la màscara de l’actor, del sofriment d’aquell que viu en i a través de la màscara (Glòria Swanson ho sabia molt bé), de l’absurd de la vida humana (La metamorfosis de Kafka respira com a teló de fons) i de la grandesa de l’art o, el que és el mateix, de la “bellesa del gest”, que és el que motiva al personatge a seguir exercint de transformista a diari, malgrat això li suposi haver de morir i néixer cada dia.
Quatre són els moments claus, segons el meu punt de vista (molt subjectiu), de la pel·lícula: el preàmul de la pel·lícula, on es posa sobre la taula la seva declaració de principis; l’escena en què ell interpreta un foll que segresta a una model (interpretada per Eva Mendes) en una versió postmoderna de La bella i la bèstia (la de Cocteau, això sí) on ell acaba als braços d’ella com en una pietat cristiana i on la “bellesa del gest” que tan reclamen Carax-Lavant és portada al seu límit; el moment musical de la Kylie Minogue, un dels moment que més veritat traspua, paradoxalment al gènere en el qual s’inscriu,  ja que els musicals són de l’ordre de les catàlisis, és a dir, de l’ordre del “no passar res” i del fet que es canta perquè no es viu, s’explica perquè no es veu, però en aquest cas Lavant fa d’ell mateix davant una Minogue fantàstica en un preciós ball de “treure’s la màscara” (un clàssic retrobar-se de nou al cap de molt de temps de separació) i on Sinatra podria entonar “It was a very good year”; finalment, volia destacar la penúltima escena, quan ell arriba a casa, amb una sola imatge (no diré quina) ho resol tot i fa de l’esteticisme, una autèntica virtut.
Aquest darrer fragment del text és el de l’aventura i de les preguntes, el de les especulacions a l’alça. Un amic meu deia que a Carax el perdia la dansa contemporània i, sí, també segurament un esteticisme massa forçat, però això també és part del seu encant, l’essència d’un cinema de la “bella crueltat”. Això em fa pensar amb l’obertura de Melancolia de Von Trier i em desvetlla la pregunta de si tots aquests personatges que a finals dels 80’s i en els 90’s corrien d’una banda a l’altra a la desesperada (el Gus Van Sant de Drugstore Cowboy o My Own Private Idaho, el Wong Kar Wai de Chunking Express i Fallen Angels, el Carax de Mauvais Sang, el Techiné de Los juncos salvajes,...), no s’hauran cansat de córrer  en va amunt i avall, i si ara s’obre una època (i ho dic també pensant en Cosmopolis) on els personatges, com en els anuncis de colònia, s’han quedat cristal·litzats en l’opacitat còncava de la imatge virtual (ja sigui creada a través de múltiples pantalles o de l’economia financera –pura virtualitat-) i el seu perfecte pictorialisme i on, més enllà del palau de vidre on s’han entotsolat, només existeixen com a imatge de sí mateixos. Carax parla dels “motors sagrats” com les “màquines modernes” que han pres el relleu de l’alienació industrial, i no només es refereix a les limusines, sinó que hi inclou els ordinadors i de fet hi ha una escena de la pel·lícula on s’il·lustra,  res més cruel que això: la bellesa de la perfecció de la màquina i la seva connatural alienació, el no haver ja de córrer per fugir de res perquè l’única manera de fugir és posant-te una màscara en la teva pròpia cel·la.

2 comentarios:

Colectivo juan de madre dijo...

Grandísima obra. Imprescindible, sí.
En su visión del mundo [marcadamente melancólica] cabe asirse a esa "belleza del gesto". La belleza de la situación; si la máscara es inevitable, disfrutemos sus consecuencias. La máscara no es caca. Tal vez.

hiperboreana Ingrid dijo...

gracias JdM!! sí, muy melancólica!