miércoles, 13 de febrero de 2013

SEARCHING FOR SUGAR MAN_a partir del 22 de febrer al Cinema Truffaut



(el 22 de febrer estrenarem al Cinema Truffaut "Searching for Sugar Man")

En la passada edició del Festival In-èdit Beefeater vaig tenir la sort de poder formar part del jurat que decidia la millor pel·lícula nacional i internacional. Asseguda en una taula de l’hotel on s’allotjaven els convidats amb els altres membres del jurat (Xavi Serra, Ricardo Aldarondo, Matt O’Casey i Andy Markowitz), la decisió va ser unànime: el premi internacional era per Searching for Sugar Man. Moment estrany en el qual un jurat no ha d’intentar recordar, d’entre les milers d’escenes vistes de les pel·lícules a competició, els motius que l’han portat a un a decidir que justament aquella pel·lícula, aquella i no cap altra, es val el premi, navegant entre la retòrica, la pseudo-erudició (forçada per l’intent d’arribar a convèncer als altres membres de que la teva tria és l’òptima) i la fruïció. No va caldre: Searching for Sugar Man ens va convèncer sola (a nosaltres i a molts d’altres, un dels premis que li han caigut ha estat el Bafta al millor documental). Les notes que havia pres a la llibreta justificant la meva tria han quedat extraviades, però potser ni calen: des de llavors fins ara, la figura de Sixto Rodríguez ha anat agafant vida extra-cinematogràfica. A partir d’aquí, l’espectador que no hagi vist el documental, que s’aparti una estona, perquè és impossible no revelar els secrets més essencials de l’obra.

Sixto Rodríguez encara ara és un músic desconegut per molta gent. De fet, el documental parteix d’aquesta pregunta: qui era Sixto Rodríguez (la seva mort va ser un rumor molt difós)? Qui és? Segueix viu? Què se n’ha fet d’aquell músic que per molts sud-africans representava el Bob Dylan sud-africà dels 70’s, l’emblema musical de l’Apartheid i que a Estats Units era completament ignorat? El documental es presenta com una investigació, quasi a la manera dels documentals d’Errol Morris, una recerca per trobar el passat, però sobretot el present, del personatge. El documental ens acosta al “mite” de Sixto Rodríguez i, sobretot, al seu fantasma, ja que quan apareix ho fa com un revenant del què, malgrat estigui viu, l’únic que queda és tot el que va ser. Com fer un documental sobre un fantasma que segueix viu, amagat, fins i tot d’ell mateix, treballant en el món de la construcció i instal·lat a la mateixa casa de Detroit on va néixer? Com a El corazón delator d’Edgar Allan Poe, el cadàver està al lloc on sempre havia estat abans de morir. El documental comença en una botiga de música de Cape Town, on Stephen “Sugar” Segermen va començar un procés d’investigació per trobar el músic. Finalment el descobreixen, vivint en la industrial Detroit, la seva ciutat de naixement, aquella que a principis dels anys 60 va veure créixer l’imperi de la Motown a través de la figura de Berry Gordy, la mateixa època en què es va poder escoltar el “I’ll Slip Away” de Rodríguez. Aquests nadals, mentre posava el play reiteradament per fer sonar Cause del disc de Rodríguez editat el 1971 Coming from reality (“Cause I lost my job, two weeks before Christmas, and I talked to Jesus at the sewar, and the Pope said it was non of his God-damned business”), pensava que allò reflectia molt més el que ens passa ara que la majoria de la lírica dels músics en actiu. El Papa fa un parell de dies que va dimitir, Sixto Rodríguez mai ha dimitit de la seva condició de músic, malgrat que, invisible, tocava per les quatre parets de la seva casa d’asceta suburbial. Ara han fet renéixer el mite i el seu fantasma es passejarà per molts racons de món. Gràcies al documental, Sixto Rodríguez ha reprès una gira de concerts (sobretot a Estats Units, Austràlia, Sud-Àfrica i Noruega), de fet, a Barcelona el podrem veure en la pròxima edició del Primavera Sound on, un altre entranyable fantasma, Daniel Johnston, ens emmirallarà el nostre malèvol fetitxisme cantant cançons tristes d’èpoques difícils. Si, gràcies a ells, som capaços de sentir l’apartheid quotidià que ens ha instal·lat el poder fàctic, ja serà molt. Velles glòries, en època de nous i funestos imperis. La música, tot i que vingui de lluny, consola.