lunes, 30 de diciembre de 2013

META-BLOC

clicar per ampliar


Ha sortit el bloc al Diari de Tarragona (no sé exactament el dia). Llàstima de no poder passar més temps per aquestes esferes, la vida ens apreta de moltes maneres, la sensació de que hi ha més activitat en l'article que en el bloc pesa. Deixo alguns breus apunts motivacionals que li vaig enviar a la periodista, sense ànims de donar més importància de la que té aquest bloc: un espai de trànsit personal enmig de la selva digital, poca cosa més. 


Inicis:

Vaig començar el bloc el 2006, la mateixa data quan ja va aparèixer el Dia Internacional del Blog. Vaig començar amb Blogger (2003) perquè era molt fàcil d'utilitzar, et permetia publicar textos i imatges i incrustar vídeos sense necessitat de dominar l'HTML o altres llenguatges de programació. A més a més, el bloc permetia fer playlists dels blocs (llavors encara era "blogs") que consideraves de referència, establir una comunitat de comunicadors de diferents àmbits sense necessitat de cenyir-te a un tema, encara que fos de forma passiva (a través d'una llista). També el bloc permetia etiquetar les entrades i tenir una mínima ordenació semàntica dels continguts. Sempre m'ha agradat escriure, és una forma d'ordenar-me i poder entendre les coses, fins que no les escric sóc incapaç d'entendre-les, o com a mínim d'entendre-les d'una forma més completa i menys adquirida, menys mimètica; el bloc permetia una escriptura més fresca, més immediata i menys especialitzada, que és el que passava en moltes publicacions online, i també menys literària, en el sentit més clàssic de la paraula. Al principi només volia arribar al meu cercle més proper d'amics (alguns els tenia lluny, les ganes de tenir-los a prop imperaven) i a alguns passants que, per casualitat o interès, acabessin, arribant allà. Quan un escriu, encara que ho facis per tu mateix, sempre acabes pressuposant algú a l'altra banda, encara que sigui una entitat abstracta, un lector ideal, encara que aquest "Tu" ni tansols existeixi, un "Altre" (els creients estan acostumats a fer-ho quan resen a Déu), és un exercici de recerca de comprensió, és un voler ser escoltat, estimat en aquesta escolta-lectura. La pretensió inicial era més privada i menys pública, tenir un espai on concentrar tots els meus interessos i poder tornar a ells quan volgués, i si hi havia algun comentari, poder establir un diàleg, quasi a mode de teràpia comunitària. De totes maneres, al començar d'una forma tan personal, el fil de debats no ha estat mai un espai prioritari ni molt viu del bloc.

Què hi ha en el bloc:

Al principi vaig començar amb textos més personals de reflexions sobre assumptes que m'importaven, alguns de caràcter més anecdòtic i d'altres de ressó més social. A partir del 2008, quan va arribar la crisi, van començar a predominar textos de crítica social i vaig utilitzar el bloc més com a recull de textos que publicava en d'altres mitjans (impresos o online) vinculats amb les meves feines acadèmiques, de investigació o d'articulista. Avui en dia pràcticament només és un recull de les col·laboracions, remunerades o no, que faig. Com que amb la crisi les jornades laborals s'han dilatat i precarietzat fins al punt de que es fa molt difícil dedicar temps al bloc, quasi és només un recull de les coses que faig en diferents àmbits, un punt de síntesi que es deplega en d'altres mitjans o plataformes de la xarxa o del circuïts culturals. També ha afectat l'ús i abús que fem de les xarxes socials; quan vaig començar a utilitzar facebook i twitter, bona part de les reflexions i crítiques d'àmbit més social van anar quedant filtrades en aquests espais, sobretot a facebook, on la retroalimentació amb la resta d'usuaris de la comunitat és molt més fructífera que a twitter, on predomina més el "tu a tu" o l'inter-diàleg entre dos o tres usuaris alhora o el pseudo-diàleg que es genera a través dels hashtags i les mencions, un debat en 140 caràcters, per tant, un diàleg molt pseudo. El decreixement del ritme de publicació del bloc també té a veure amb la multiplicació de la informació a l'esfera pública: passo molt més temps intentant decodificar bona part dels missatges que arriben (què s'ha dit, qui ho ha dit, quines són les intencions, quin és el debat que es genera...) que produint continguts, tot i que bona part dels comentaris que deixem a l'esfera pública siguin en si mateixos continguts, però en el meu cas són més preguntes, pedres que em fan de pont entre usuaris o entre informacions per arribar a ampliar el coneixement o la perspectiva de les notícies, que no continguts que tinguin un gran valor en sí mateix.

D'ara endavant:

Seguir fent d'espai sintètic on recollir totes les produccions (audiovisuals, comunicatives, literàries, assajístiques...) que vaig fent, siguin encàrrecs o projectes de iniciativa pròpia sense remuneració, en aquest sentit no hi poso cap jerarquia. "Magnetic Road" ha esdevingut una "carretera secundària" en la meva vida, però alhora és un Frankenstein necessari que segueix fent d'aglutinador, no només de les produccions més físiques, sinó també dels bits de informació que diàriament dispersem a través de la xarxa. Avui en dia, els blocs que més funcionen com a "plaça pública" (no és el meu cas), són els blocs temàtics que han recollit el fenomen fandom, i, alhora, algunes entrades de blocs que esdevenen espais de "provocació" puntual: tampoc és el meu cas. Potser sí que ho és en el sentit etimològic, de pro-vocare, "cridar-cap endavant" (aproximadament): hi ha gent que se sent estimulada per les coses que dic (sempre sorprèn), també estimulada en un sentit negatiu, ofesa, o que automàticament s'hi posa en contra, la qual cosa em sorprèn, ja que creen un focus d'atenció desmesurada on a mi em sembla que no n'hi ha per tant (la política actual sí que es un acte de provocació diari, de provocació a tota la ciutadania). Els que se'm posen a la contra creen un efecte boomerang, m'estimulen a seguir, em fan veure que el camí de "fer-se entendre", de "donar a entendre", o de "poder entendre" alguns assumptes, és molt llarg i complex, que cal seguir. L'autocomplaença o l'alter-complaença mai han estat cap motor de res. Si penjo això en el bloc, no és per vantar-me de res, serveix com una brújola en el meu time-line, a la meva vida 2.0. Res més.