jueves, 2 de enero de 2014

CAL·LIGRAMES PER DESPRÉS D’UNA GUERRA / CALIGRAMAS PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA


Versió original publicat al Cultura/s de La Vanguàrdia l'1 de gener del 2014, especial "LA GRAN GUERRA"

(versió catalana)

CAL·LIGRAMES PER DESPRÉS D’UNA GUERRA
Ingrid Guardiola

Quan esclata la Primera Guerra Mundial Apollinaire s’allista com a voluntari; una bala li travessa el casc i fa que li executin una doble trepanació al crani. El 9 de novembre de 1918 mor de la grip espanyola, encara no nel mezzo del cammin della sua vita. L’experiència de les trinxeres i del dolor imprès en el seu propi cos serà determinant per l’elaboració del seu llibre Cal·ligrames: Poemes de la pau i de la guerra (1918). Abans de la guerra, Apollinaire va cultivar la technopaegnia (composició de poemes figurats que els llatins anomenaven també carmina figurata); ell mateix anomenava “ideogrames lírics” als seus primers textos de 1913. Dels poemes figurats de Símies de Rodes el 300 a.C. (Poema-ou, Doble Destral, Ales…) als “cal·ligrames” (mot donat pel mateix poeta) d’Apollinaire, es concentra tota una subtil i constant història de la “poesia figurada”. Durant i després de la primera Guerra Mundial el cal·ligrama cobra vol, el vol dels avions de guerra, com va pintar Malevich el 1915 (Avión Volando). Josep Maria Junoy farà la seva Oda a Guynemer (1917), un heroï de guerra francès que va aconseguir 53 victòries. Com dibuixades per la metralla es poden llegir les lletres Ciel de France (“Cel de França”), i al bell mig un vers ascensional sense pressa ni pausa es perd en l’horitzó del poema: “Dins de l’avió mortalment ferit per l’espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l’ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles”; també Joaquim Folguera escriurà a l’avió (En avió) el 1917. L’avió representa la màquina, la peripècia tècnica, la llibertat del destí empresonada en la funcionalitat bèl·lica. L’avió trenca amb la linealitat espaial com el cal·ligrama trencarà amb la sintaxi lingüística i amb l’espai codificat de la pàgina en blanc. Aquesta ruptura sintàctica serà una de les bases del Futurisme, moviment artístic que influenciarà a Apollinaire, juntament amb el cubisme a qui va dedicar nombrosos textos. En el Manifest Tècnic de la Literatura Futurista (1909) de Marinetti, una de les claus és, precisament, la destrucció de la sintaxi, a més a més de l’ “l’obsessió lírica de la matèria”, la missió de la poesia per procurar imatges noves, etc. Els futuristes eren devots de la velocitat, la tècnica, la ciència, la guerra i el futur. Però el futur, a la guerra, com va escriure Wittgenstein el 1914 en els seus diaris al front, queda fora de camp: “Acaso el futuro pernocte fuera del cuartel”. Malgrat Apollinaire eludia les pitjors atrocitats de la guerra i la considerava un joc i una aventura (vegi’s el poema Merveille de la guerre), els Cal·ligrames parteixen del seu jo físic, emocional i poètic (com es veurà en el cal·ligrama Coeur, Couronne et miroir) i serà el passat, habitat per les persones, els paisatges (també literaris, com a Voyage) i les coses que estima, i no el futur, ni el progrés cosmopolita dels avantguardistes locals, el que esculpeixi des de la base molts d’aquests poemes. A Les collines dos avions combaten sobre el cel de París amb ràbia, un és la seva joventut, l’altre l’esdevenir. Al cal·ligrama Lettre-Océan es dirigeix al seu germà Albert, que vivia a Mèxic. Al Il Pleut, escrit al final de la guerra, sota la forma d’una pluja de lletres, es pot entre-llegir: “Escolta caure els vincles que et retenen per dalt i per baix”, aquests vincles, aquestes trobades de la seva vida que també plouen, com les “veus de dones com si fossin mortes, també en el record”. Aquestes veus de dones com les de Mia, Yette, Annie, Mareye, Lorie o Marie que formen el poema La colombe poignardée et les jet d’eau i on, dibuixat com un poema-font (que es confon amb un ull que plora sota el colom de la pau), també recorda Braque, Jacob, Cremnitz… sobre el verset “aquells que han anat a la guerra al nord ara combaten, el vespre cau, oh mar sangrant”. Al poema Guerre parlarà del contacte per l’escolta, dels “bruits entendus”, de fet, els cal·ligrames emanaran, no només la forma de l’objecte/sentiment convocat, sinó també el seu so (a Venu de Dieuze fins i tot inclou partitures); seran poemes audio-visuals, cançons per a després d’una guerra, estructurades amb la pressa de la guerra, amb la síntesi del telegrama, amb la llum somorta, però candent, de l’esperança.


(versió castellana)

CALIGRAMAS PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA
Ingrid Guardiola

Cuando estalla la Primera Guerra Mundial Apollinaire se alista como voluntario; una bala le atraviesa el casco y hace que le ejecuten una doble trepanación al cráneo. El 9 de noviembre de 1918 muere de la grip española, aún no llegado su mezzo del cammin della sua vita. La experiencia de las trincheras y del dolor impreso en su propio cuerpo será determinante para la elaboración de su libro Caligramas: Poemas de la paz y de la guerra (1918). Antes de la guerra, Apollinaire cultivó la technopaegnia (composición de poemas figurados que los latinos llamaban también carmina figurata); él mismo llamaba “ideogramas líricos” a sus primeros textos de 1913. De los poemas figurados de Símias de Rodas el 300 a.C. (Poema-huevo, Doble Hacha, Alas…) a los “caligramas” (palabra dada por el mismo poeta) de Apollinaire, se concentra toda una sutil y constante historia de la “poesía figurada”. Durante y después de la primera Guerra Mundial el caligrama alcanza vuelo, el vuelo de los aviones de guerra, como pintó Malevich en 1915 (Avión Volando). Josep Maria Junoy hará su Oda a Guynemer (1917), un héroe de guerra francés que consiguió 53 victorias. Como dibujadas por la metralla se pueden leer las letras Ciel de France (“Cielo de Francia”), y en el medio un verso ascensional sin prisa ni pausa se pierde en el horizonte del poema: “Dins de l’avió mortalment ferit per l’espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l’ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles”; también Joaquim Folguera escribirá al avión (En avió) en 1917. El avión representa la máquina, la peripecia técnica, la libertad del destino aprisionada en la funcionalidad bélica. El avión rompe con la linealidad espacial como el caligrama romperá con la sintaxis y con el espacio codificado de la página en blanco. Esta ruptura sintáctica será una de las bases del Futurismo, movimiento artístico que influenciará a Apollinaire, juntamente con el cubismo a quien dedicó numerosos textos. En el Manifiesto Técnico de la Literatura Futurista (1909) de Marinetti, una de las claves es, precisamente, la destrucción de la sintaxis, además de la “obsesión lírica de la materia”, la misión de la poesía para procurar nuevas imágenes, etc. Los futuristas eran devotos de la velocidad, de la técnica, de la ciencia, de la guerra y del futuro. Pero el futuro, en la guerra, como escribió Wittgenstein en 1914 en sus diarios al frente, queda fuera de campo: “Acaso el futuro pernocte fuera del cuartel”. A pesar de que Apollinaire eludía las peores atrocidades de la guerra y la consideraba un juego y una aventura (véase el poema Merveille de la guerre), los Caligramas parten de su yo físico, emocional y poético  (como se verá en el caligrama Coeur, Couronne et miroir) y será el pasado, habitado por las personas, los paisajes (también literarios, como en Voyage) y las cosas que quiere, y no el futuro, ni el progreso cosmopolita de los vanguardistas locales, el que esculpa desde la base muchos de estos poemas. En Les collines dos aviones combaten sobre el cielo de París con rabia, uno es su juventud, el otro su devenir. En el caligrama Lettre-Océan se dirige a su hermano Albert, que vivía a Méjico. En Il Pleut, escrito al final de la guerra, bajo la forma de una lluvia de letras, se puede entre-leer:  “Escucha los vínculos que te retienen por arriba y por abajo”, estos vínculos, estos encuentros de su vida que también llueven, como las “voces de mujeres como si fuesen muertas, también en el recuerdo”. Estas voces de mujeres como las de Mia, Yette, Annie, Mareye, Lorie o Marie que forman el poema La colombe poignardée et les jet d’eau y donde, dibujado como un poema-fuente (que se confunde con un ojo que llora bajo la paloma de la paz), también recuerda a Braque, Jacob, Cremnitz… sobre el verso “aquellos que han ido a la guerra al norte ahora combaten, el crepúsculo cae, oh mar sangrando”. En el poema Guerre hablará del contacto por escucha, de los “bruits entendus”, de hecho, los caligramas emanarán, no sólo la forma del objeto/sentimiento convocado, sino también su sonido (Venu de Dieuze incluso incluye partituras); serán poemas audio-visuales, canciones para después de una guerra, estructuradas con la prisa de la guerra, con la síntesis del telegrama, con la luz mortecina, pero candente, de la esperanza.