lunes, 31 de marzo de 2014

JORNADES DE FOMENT DE LA LECTURA DE EL PRAT

Em conviden a parlar de les meves primeres lectures i de com fomentar la lectura entre els joves. La taula rodona la conformen Laura Fernández, Jaron Rowan, Daniel López Valle i ens modera la Lucia Lijtmaer. Tenim 50 minuts en total per exposar el tema, deu minuts per barba, temps insuficient. Deixo algunes idees i apunts de tot el que havia preparat i no he tingut temps de dir (faltada, com estic, del do de la síntesi):

1. PER QUÈ LLEGIR?

Vivim en un món complex que ha perdut l’escala 1:1, un món fet a la mesura del micro i del macro espectacle, de l’economia financera, de la nanocomputació, del credo de Bauman, tot líquid, líquidament, vaporosament encarnat. La necessitat d’endinsar-se en relats que ens ajudin a respondre al nostre desig d’evasió, propulsió i de comprensió del món on vivim (també d’un “món altre”) són imperants. Aquests relats coagulen el que la vida, l’home, dissol. Necessitem relats que ens ajudin a posar-nos a la pell d’altres personatges a través de la imaginació (re)creadora, màscares que responguin als inevitables processos d’identificació, relats que ens permetin formar part d’alguna cosa, ser reconeguts, inclosos, en una comunitat, d’amants, d’amateurs. D’amateurs de nosaltres mateixos, al cap i a la fi en l’adolescència som aprenents de nosaltres mateixos (les normes, els codis socials, ja ens faran professionals del nostre ser, simplificats, simplificant-nos). Pessoa s’agermana amb Shakespeare, Milton, Dante, Crist i tots els “que la vida ha oblidat sense consagrar” en vida. Així opera l’univers freak, geek, chick flick, que aglutinen les noves comunitats d’adolescents (i de no tant adolescents). També són els “hombres subterráneos” que cita Maria Zambrano, o les “bouche en trôp” (“boques en excés”) de Kristeva. Necessitem relats per aprendre a crear noves situacions i nous personatges en els quals emmirallar-nos, amb els quals revestir-nos, noves regles del joc (sempre tan prefixat): ““Nunca llegamos a otro sino otrándonos mediante la imaginación sensible de nosotros mismos”, diu Pessoa. I Séneca: “Es conveniente ocuparse y nutrirse de algunos grandes escritores, si queremos obtener algún fruto que permanezca firmemente en el alma. No está en ningún lugar quien está en todas partes”. Aquests relats es llegeixen al mòbil, als llibres, a la pantalla, lectures en imatges, en paraules, en memes, és igual. Tot val. Els punts d’entrada als relats són múltiples.



2. L’ADOLESCÈNCIA

2.1 Adolescència i capital

John Savage a Teenage: The creation of youth culture fa una genealogia dels “teens”, trobant l’origen en les conseqüències de l’abolició del treball infantil el 1904, per tant, té a veure amb una certa idea d’oci o d’ocupació del temps social. Als anys 10s ja apareixen els boy scoutts, seguits per les flappers, els hooligans, les joventuts hitlerianes, etc. Fins a arribar al que Simon Frith anomena el pas del “teenager” al “jove” (youth). El teenager és el rebel dels 50s, enfront de la joventut (youth culture) dels 60s, una generació fruit del baby-boom i nascuts sota unes condicions econòmiques favorables i on s’universalitza l’accés a l’educació. Els joves passen a ser al centre de la societat de consum (Pasolini diu que la “parella” –inclou les parelles adolescents- és un invent del consumisme per anar a passar els caps de setmana als centres comercials i comprar). El “jove” està a les portes del món del “deure”, en aquesta escletxa que separa la seva infància del món adult buscarà la “llibertat” com una última exhalació. La llibertat, però, en el capitalisme actual, és una llibertat de consum, la llibertat de ser diferents dels altres (l’individualisme diferenciador d’herència calvinista) i alhora de pertányer a un grup, a una micro-comunitat. Gràcies a internet les “comunitats” ja no passen només pel físic, per comprar-te la “màscara adequada” (determinisme econòmic on el “ser” passa pel “tenir” i si no “tens” no “vals”), sinó també pels “relats” que es comparteixen, els referents culturals a través dels quals els adolescents troben la manera de comunicar-se, de ser correspostos, defugint la via única que proposa el mercat de “passar per caixa” i comprar-te una disfressa feta a mida.
Avui en dia la pressió del mercat (grans grups editorials) per establir “comunitats” de consumidors culturals entre els adolescents és una piconadora de massa pes. Només s’escapen d’ella els outsiders totals i els artífex de les fan-fics que després el mercat ja rendabilitzarà (la Laura Fernández recordava que Harry Potter va prodigar-se entre els joves adolescents a través del boca orella i no a través de la promoció i el merchandising).  Cal afegir que en el tardocapitalisme, la “joventut” ja no és una etapa vital, és un valor que el consumidor pot adquirir a través d’alguns productes. L’obsessió per la joventut eterna en totes les capes socials i totes les franges d’edat és l’únic punt de fuga d’una societat que fomenta l’aïllament social, la competivitat a tota costa (“emprenadoria”) i l’identitat cosmètica.



2.2 Tots som Franz Kafka

En aquest intent de trobar una “comunitat de semblants” penso en l’adolescència com un estat d’excepció, estranyesa i estrangeria permanents. Aquí és on entra Franz Kafka. L’adolescent està més a prop de les històries de Kafka, rondant constantment al voltant del sentir-se “peix fora de l’aigua” amenaçat per l’asfíxia vital, que no de les “ombres de Grey”. Kafka s’autoanomena “el negatiu del seu temps” i proclama “desaprendre la vida, desconèixer-se i destruir-se, renunciar al món i estimar tots els homes”. Un mantram d’aires, involuntàriament, anarquistes, que comulgaria molt bé amb la necessitat dels adolescents de donar l’esquena al deure, a la institució, a l’ordre, al dictamen del que convé fer. Els adolescents estan més a prop dels homes encriptats de Beckett que de les històries d’Albert Espinosa, dels monòlegs interiors de Virginia Woolf que de molts dels llibres que poblen els temaris de les aules.


2.3 La necessitat de construir nous móns

Foucault remarca que una institució té, necessàriament, dos pols o dos elements: Els elements i les regles, i a través d’ells organitzen grans camps de visibilitats i règims d’anunciats. El sentit de l’aventura de l’adolescent passa per la pulsió de construir nous móns, amb les seves pròpies regles, defugint la pauta de l’hiperregulat món de la institució (paterno-materna, escolar, administrativa..). No hi ha Bildungsroman que no doni exemple d’això. Són, també, Les Ciutats Invisibles de Calvino, Ciudadela de Saint Exupery, i sí, també Harry Potter.  L’altre dia vaig veure una reproducció física de la màquina de tortura de La colònia penitenciària de Kafka i vaig pensar que cap adolescent que veiés allò podia evitar anar immediatament a llegir el llibre, o el mateix després de veure l’animació que van fer Daniel Pitarch i Marcel Pie a partir del llibre. Els punts d’entrada al relat segueixen essent múltiples.
Aquest sentit de l’aventura i de la construcció de “nous móns” passa per trobar la identitat pròpia a través del cos i del llenguatge. Segons Pizarnik, la seva feina és “desaprendre a veure” per, a continuació, fer poemes, que segons ella és “aprendre a veure”. L’adolescent comença parlant les “paraules de la tribu” (que deia Paloma Chamorro) i acaba adquirint un llenguatge propi. Passa de mimetitzar la fraseologia de la comunitat (els enunciats), a posicionar-se en un discurs (enunciació). En Jaron Rowan ha parlat una estona dels memes, certament: aquestes noves gramàtiques (d’arrel iconogràfica) que, gràcies a internet i la tecnologia mòbil, han creat molts adolescents (i, de nou, no tant adolescents). Els memes: les paraules de les “noves tribus”. Seria exagerat i poc afinat dir que són la nova “gramàtica generativa” de Chomsky, però la capacitat que han adquirit els adolescents per crear el seu propi llenguatge ens enfronta a un plantejament molt més complex del que significa llegir. De la mateixa manera, el fet de trobar-nos davant de prosumers culturals, productors permanents, ja no de nous significants, sinó de nous continguts, ens posa en una altra tessitura (veure toooots els estudis, que són molts, que hi ha al respecte, jo em paro aquí).

Màquina de tortura de La Colònia Penitenciària


3. FOMENT DE LA LECTURA A TRAVÉS DE L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

3.1 Canvis en la manera de llegir

Agustin Remensal a l’article Literatura y Televisión, diu que les maneres de llegir han canviat molt en el temps, que abans de la imprempta predominava l’oralitat, que amb la imprempta els monjos llegien de forma intensiva i devota, que amb les novel·les per entregues a finals del XIX es va passar a llegir de forma extensiva i que avui en dia la reducció del llenguatge a la seva mera funció informativa ens ha portat a una vulgarització il·limitada on predomina allò popular, allò actual i allò polèmic.
Amb la nova febre de les sèries de televisió estem més a prop de la lectura per entregues del XIX que de la videoesfera que describia Regis Debray a Vida y muerte de la imagen i, justament, “allò popular, actual i polèmic” és la base de la literatura que consumeixen la majoria d’adults, és a dir, la base de la “premsa diària”. El mateix podria qüestionar-se de la major part de llibres que formen part dels plans docents o que estan a primera línia de les llibreries i biblioteques: en funció de quin criteri ocupen la zona vip? La Història del que cal que els joves llegeixin és una gran encreuada de interessos més creuats encara que caldria revisar broca en mà. Tal com fa John Berger amb la història de l'art.

3.1 Foment vs. Promoció

L’altre dia llegia Laia de Salvador Espriu i vaig trobar un paral·lelisme directe amb la sèrie True Detective, la manera que té de descriure els pescadors, les atmòsferes, els móns caducs, m’acostava al pantà de la sèrie de moda, al seu ambient, als seus personatges. Em preguntava: què ha fet l’Any Espriu per acostar l’obra d’Espriu entre els adolescents? Poc o res. La monopolització que fa una part de l’administració de l’imaginari públic a partir de la reducció del panorama literari a “figures claus” és poc efectiva. Aquesta cultura celebratòria s’acosta al que Peter Watkins anomenava la “monoforma” (referint-se al cinema de Hollywood): el posar de relleu poques obres o figures, totes clonades, per tal d’adquirir ventes o patrimoni cultural. “Fomentar” no té res a veure en col·lapsar l’agenda pública amb homenatges simbòlics i poc pedagògics a un escriptor a l’any. Enguany és l’any Vinyoli, un dels poetes dels quals més he après, un escriptor fora de tot pla docent, per cert. Què en sabrem de Vinyoli d’aquí un any? Què en sabran els adolescents? Preguntes a respondre.



3.2 Adéu al temple: l’espai serà social o no serà

La biblioteca no és res en sí mateixa, és un llibre tancat. La biblioteca té el seu propi protocol, com ho té el museu amb la seva fixació de “no tocar”. L’altre dia vaig descobrir que Keri Smith era super-ventes amb el seu llibre Destroza este diario, que convida al lector a fer diferents intervencions sobre el mateix. Això ens indica que la gent està assedegada per implicar-se, per recrear, per participar, com deixa clar Johan Huizinga a Homo Ludens (1983), on diu que el “joc” és un fenomen cultural que és la base del nostre aprenentatge, com a bons animals (de vegades racionals) que som. No en va les escoles de l’època de la República (IV a.C.) s’anomenaven “Ludi”, quan els plebeus van ascendir a les classes polítiques, i en elles es donava una educació bàsica i eines de sociabilització. La biblioteca, en col·laboració amb d’altres equipaments culturals (centres cívics, etc.), ha de ser un espai de sociabilització, i perquè així sigui, es necessiten els “magister ludis”, els mestres de cerimònies, de joc, pertinents.



3.3 A base de mirar la televisió, de navegar i naufragar per internet

De la meva formació i consum audiovisual extrec algunes idees i relacions:

·       Hi havia un programa de televisió, el 1983, Tiempo de Papel, presentat per un corb on hi havia una secció que es deia Biblioteca 8/14, on ensenyaven a fer una biblioteca pels més menuts. Penso amb la impossibilitat actual de molts pares, escoles i biblioteques de fer la seva pròpia biblioteca, degut a problemes econòmics de tot tipus que fan que els pares no puguin comprar llibres o que les biblioteques no puguin fer noves adquisicions. Això em fa pensar en Can Batlló i l’esforç col·lectiu de construcció d’una biblioteca veïnal. La de llibres que resten morts a les cases que podrien disposar-se al públic. Campanya de “dona un llibre” ja.

·       Hi ha altres programes de televisió com L’Illa del Tresor, Paraules al Vent o Puetes que oferien una versió molt amplificada del concepte de literatura. De fet, l’educació sentimental dels joves passa per les lletres de les cançons del hip hop, per les balades, per instagram i la seva “síntesi poètica visual”. L’experiència literària entre els adolescents ha d’ometre el cànon, el mausoleu i el marbre, ha de ser una  cosa viva, la “sensación de cosas mínimas” que deia Pessoa. Els lectors adolescents són sistemes nerviosos que necessiten ser activats, fora de tot paternalisme, fent-los comprendre que la poesia o la literatura no és un compendi de gèneres literaris amb els seus codis i la seva genealogia, sinó també una altra manera de mirar les coses.



·       El 1988, Claire Parnet va grabar l’Abécédaire, una entrevista a Gilles Deleuze de 12 hores de duració en la qual el filòsof desglossava la seva filosofia a partir de conceptes ordenats segons l’abecedari: Animal, Beguda, Cultura, Desig, Infància, Esquerra, Literatura, Malaltia, etc. Això em va fer pensar amb l’Urban Diccionary, un diccionari col·laboratiu on bona part de les entrades de les definicions són elaborades pels joves. Existeix el “word of the day” i s’aplica el caràcter “comunitari” a un format tan clàssic com pot ser un diccionari aconseguint una relació molt més experiencial de les paraules. Més enllà de l’edat, cada territori té la seva nomenclatura pròpia, fruit de la cultura ultra-local, això també em fa pensar en Espriu: en el fet que de moltes de les professions que el sistema econòmic actual ha dilapidat, només en quedaran les paraules (i algunes d’elles, ben amagades al fons d’aquests llibres tancats). No és tan descabellat recollir tota aquesta taxonomia i dotar-la de imatges, de història, de memòria, audiovisualment. De fet, hi ha aplicacions per fer senzilles animacions com Xtra Normal o Go!Animate, o Mashface, que et permet animar una fotografia, el rostre d’Espriu, per exemple, o de Kafka, o del teu veí, i posar-li un text com si parlés ell mateix. També hi ha eines per convertir una història en historietes gràfiques, còmics, com Make Beliefs Comix o Toon Doo. Hi ha moltes maneres d’acostar els joves a la realitat extra-literària de cada paraula, una realitat que porta a sobre la llavor d’una nova ficció.


·        Si els antics feien auspicis mirant els vols de les aus, nosaltres som una civilització que ja no sap prescindir ni del GPS ni de Google Maps per orientar-nos. A la xarxa és corrent l’ús d’eines de geolocalització per contextualitzar la informació. En la seva aplicació literària trobem els casos del Global Poetry System (una xarxa en la qual podies penjar frases poètiques –gust sui generis- que et trobaves en l’espai públic, crean un mapa poètic de creació col·lectiva preciós), o el Mapa Literari Català, molt útil per saber les proeses i misèries de l’exili, o el projecte de Barbara Hui amb Los Anillos de Saturno de Sebald, en el qual va buscar tots els espais que referenciava l’obra i els va ubicar en un mapa posant informació extra. Aquesta informació contextual ajuda a expandir l’univers literari de les obres. A la meva època, prou feina tenia en saber, anys més tard, que Gregori Corso no era espanyol (coses que descobreixes amb el temps perquè ningú te les ha explicat, molt abans de que existís la wikipedia). Pels avesats a i devots de Jenkins, afegiria, sense entrar en el tema, que tot això pot combinar-se amb els jocs de realitat alternativa i els processos de gammification.


·       La febre de les sèries: els lectors/espectadors de sèries estan acostumats a trames i personatges molt complexos. Els personatges de la història de la literatura ressonen entre ells, és molt fàcil que els escriptors siguin hereus, no només d’altres escriptors, sinó d’obres concretes amb els seus personatges i situacions. Per dir-ho vagament: Hamlet és tan o més popular que Shakespeare com el Quixot sempre serà la cara visible de Cervantes, Madame Bovary de Flaubert. El gran elenc de personatges que ens ha donat la història de la literatura conviu amb els Walter White (Breaking Bad), Tony Soprano (Los Sopranos) i Rust Cohle (True Detective), entre d'altres.  


·       Del llibre al 2.0. Hi ha un projecte, Amores Prohibidos 2.0, que és una adaptació de Romeu i Julieta a l’època de les xarxes socials molt interessant. “Amores Prohibidos 2.0 es una obra de teatro participativa e interactiva, adaptada a internet, que usa como escenario las redes sociales y Redenasa.tv, una red on line de creación y difusión cultural. Los personajes se comunican entre ellos mediante vídeos, fotos, chats, audios y mensajes que compartirán a través de sus cuentas en las nas redes sociales, convirtiéndose en un diálogo abierto a la interacción de los espectadores durante seis días y en rigurosa redealidad.”

·       La necessitat d’establir una comunitat: no és gaire sa que Amazon sàpiga més dels adolescents que els seus pares o que la pròpia biblioteca. Aquesta hauria d’establir una comunitat a través de les xarxes socials, ja siguin les més comunes (facebook, twitter) o d’altres més independents que permeten fer comunitats més personalitzades (N-1, Ning). Allà han de quedar plasmades les activitats del centre així com les pròpies opinions o aportacions dels adolescents. Sovint, en les pràctiques de foment de la lectura es posa massa atenció a assumptes “procedimentals”, als mètodes, les competències, quan de vegades, un gest tan senzill com obrir les portes de la casa i deixar que el convidat s’hi posi còmode i digui la seva, ho canvien tot. Si haguessin existit totes aquestes eines i aquest fructífer diàleg dins la pròpia administració quan érem adolescents... Qui sap.


Ingrid Guardiola

Març del 2014