Deixo un article sota d'aquestes quatre notes que aborda una premissa molt bàsica: el feed-back anònim d'internet genera trolls, blasfèmies i tot tipus de vexacions, insults verbals i mentides vàries, desperta el pitjor de cada internauta, sempre i quan la naturalesa de l'internauta ja sigui propensa a l'ira, la fúria, l'enveja, aquells atributs que segons els grecs (que ho resumien amb el nom d'hybris), comportava un destí funest per la persona que patia d'aquest humor o transtorn de la personalitat. La possibilitat de que la gent pugui opinar anònimament ha desresponsabilitzat al subjecte enunciador de l'enunciat en un "tot s'hi val" sense precedents. Per sota del textos que la gent publica amb suor, ofici i ganes, s'instal·la la caldera dels "comments", plena de sers bicèfals i viperins, com en un quadre del Bosco. Aquests sentiments d'odi sovint es projecten cap a les persones i textos menys problemàtics i més anècdotics, persones com jo mateixa, ciutadans de segona fila, obrers del dia a dia, desviant així la possibilitat d'acomplir un objectiu clar amb l'insult. L'ira només pot ser útil si es dirigeix cap a els responsables de la fractura del sistema, cap els "enginyers" del sistema. Enlloc d'això, els "anònims" es dediquen a una "hora del pati" funesta sense sentit i que condueix a això mateix: a enlloc. Aquests trolls es descamisen verbalment, s'encarnissen (sovint amb una gramàtica esquàlida, unes faltes d'ortografia descomunals i un grau d'argumentació menys que bàsic -més que res perquè l'insult és el contrari de tota dialèctica o argumentació possible-), es mofen en el riure per riure, com una forma d'ocupar el temps, desocupant-se dels temes que realment importen i que servirien per millorar-los (i millorar-nos) la vida. De la mateixa manera que els japonesos tenen unes màquines on els treballadors donen cops de pal a caps de ninots que representen els seus "boss", els espais de comentaris preparats pel debat es converteixen en atraccions de fira, però no de les d'ara, sinó de les de principis de segle XX, finals del XIX, fires de monstres on qui finalment queda exposat, és el mateix monstre que intenta desprestigiar els textos i/o autors sota els quals es perfila i creix. L'anònim és una màscara, i tota màscara sempre havia estat a mans de revolucionaris o dissidents de l'ordre establert o, en els casos més comuns, a mans dels heroïs del poble (més o menys políticament compromesos): revolucionaris amorosos (com El fantasma de l'òpera), del poble (com V de Vendetta), fanfarrons de classe alta (Batman), mutants filàntrops (Spiderman), outsiders necessaris i perturbats (Rochard de Watchmen), gigolos (El zorro), entre d'altres... En aquests espais, la màscara és inoperativa i només serveix a l'hybris que els determina el forat negre on cap bri de comunicació, diàleg o sana confrontació és possible. El temps, però, ens ensenya a trobar els blancs necessaris, ens modela la llengua perquè realment sigui útil i efectiva, ens mostra que, al cap i a la fi, ens queden quatre dies i no cal perdre el temps en bregues d'hora d'esbarjo (que sinó ens perdrem la lliçó!).
AQUÍ EL TEXT SORTIT EN L'EDICIÓ D'AVUI DE EL PAÍS DEL GRAN MARCOS ORDÓÑEZ:
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/12/19/actualidad/1355933791_735893.html
jueves, 20 de diciembre de 2012
domingo, 16 de diciembre de 2012
FUNEST 2012
Per primera vegada, quan arribi el moment aquell de "pensa els millors desitjos de cara el 2013", només hi haurà lloc per desitjos plens d'odi i ràbia cap als impresentables que estan tirant a terra la socio-democràcia: banquers i polítics, i també tinc al cap algun gran empresari i algun rector i alguns inclassificables poden caure-hi també. M'imagino tots aquests programes televisius que es dediquen al tarot: com fer arribar a creure que alguna d'aquestes coses que formen part del seu guió "diners-feina-salut" poden arribar a funcionar si per llei l'Estat està dissolent-les? Sort de l'amor, que ve de ben endins i encara no forma part de la Constitució, exceptuant la seva forma més estamental, la matrimonial. No obstant, les cues de les administracions de loteria es doblen i suposo que també les espelmes en els racons de velles esglèsies i les pel·lícules que parlen de viatges en el temps. I no m'estranya, quan el passat esdevé l'única idea de futur possible, és que la cosa està nafrada.
pd. 2012: Quasi una vaga per dia!
Fórum Indigestió: Converses sobre la Cultura
Conversa sobre les lluites de la cultura entre Montserrat Moliner (Xarxaprod) i Itziar González (Arquitecta, ex-regidora de Ciutat Vella), al Fòrum Indigestió de tardor, que va tenir lloc el 12 de desembre de 2012, al CC Convent de Sant Agustí, organitzat per Indigestió.
Més informació: http://www.nativa.cat/2012/12/12d-forum-indigestio-les-lluites-de-la-cultura/
viernes, 14 de diciembre de 2012
SALES DE MÚSICA EN DIRECTE
Acaben d'obrir una sala al Poble Espanyol de Barcelona preciosa, la SALA UPLOAD. Acaben de començar, van obrir el setembre. És una sala de concerts i espectacles que programa a preus molt mòdics (ahir, Cuchillo -a la foto- + Oso Leone + Dj's = 6 euros). Si les administracions públiques ("Espectacles" depèn de la Conselleria d'Interior -Felip Puig-) es dediquen a boicotejar les sales de concert amb multes, inspeccions, etc. vergonyoses, l'únic que poden fer és anar-hi. No deixem perdre el circuit de sales de música en directe, no els hi donem motius perquè les tanquin o perquè elles soles s'arruinin.
jueves, 13 de diciembre de 2012
SHAKESPEARE ON TV
Deixo un article que va sortir ahir a el Cultura/s de La Vanguàrdia sobre adaptacions de Shakespeare a la televisió. Més que un article, el que vaig fer va ser una llista de la compra d'aquelles adaptacions interessants per l'espectador, res més. L'espai era poc i l'objectiu era clar.
(VERSIÓ CASTELLANA)
(VERSIÓ CASTELLANA)
Para los
ingleses, Shakespeare es como un himno nacional, desde las primeras emisiones
de la BBC la programación ya pensó en el escritor, por ejemplo, entre 1937 y
1939, G. M. O’Ferrall hizo numerosas transmisiones de algunas de sus obras
teatrales. Después de la Segunda Guerra Mundial, en el contexto de la
serialidad y de la televisión británica, se dieron algunas mini-series como The Life and Death of Sir John Falstaff
(1959), An Age of Kings (1960), Spread of the Eagle (1963), o The War of Roses (1964). De la mano de
Cedric Messina se pudieron ver algunas obras en el programa Play of the Month (1965-1983) y fue
gracias a él que se llevó a cabo el proyecto más ambicioso de la cadena en
relación a Shakespeare: el BBC Televisión
Shakespeare Project (1978-85), la adaptación de 37 obras in expreso para
televisión en coproducción con Estados Unidos. Otra serie destacable fue Playing Shakespeare, nueve episodios
dentro del South Bank Show donde expertos enseñaban los misterios del verso, la
ironía, los monólogos…en la obra de Shakespeare. Para el público infantil se
hizo The Animated Shakespeare (1992-1994),
una versión en animación de algunas de sus obras que también pudieron verse en
la HBO. Finalmente, destacamos ShakespeaRe-Told
(2005), cuatro piezas que fueron encargadas a diferentes escritores que tenían
que ubicar las historias en el tiempo presente. Otro de los elementos que
ayudaron a la presencia de Shakespeare en la televisión fueron programas como Masterpiece Scandal o Sunday Night Theatre, además de la
complicidad de la Royal Shakespeare Company (mediante figuras como las de John
Barton o Trevor Nunn), de Orson Welles o Peter Brook.
El INPUT es una muestra de televisión de
calidad que lleva haciéndose desde 1976. En él se han dado versiones
curiosísimas del escritor: The Stuff of
Dreams (1979), un documental que hace la crónica de la producción de La Tempestad a partir de una comunidad
de inmigrantes rurales de Southern Vermont; Kiss
me Petruchio (1979, PBS) con Meryl Streep y Raul Julia donde se
intercalaban entrevistas con las representaciones teatrales en vivo; Hamlet (1984, SVT) que contiene todas
las escenas que escribió Shakespeare pero sólo un 40% del texto; The Time is Out of Joint (1990), donde
la realidad de la recién formada DDR dialoga con un grupo de teatro que intenta
explicar la historia de Hamlet vista
por Heiner Müller (el autor de Hamletmachine); Measure
for measure (1994, BBC), una adaptación de David Thacker donde los vestidos
renacentistas se combinan con las pantallas de plasma que muestran la violencia
y el desenfreno sexual que puebla en las calles de Inglaterra con políticos que
no muestran ni su rostro ni su ley; la ópera-rock Romeo och Juliet (1996, SVT) de Alexander Öberg; Macbeth on the Estate (1997, BBC), de
Penny Woolcock que decidió ambientar Macbeth en un suburbio de Birmingham,
donde las brujas son niños, donde los reyes son capos de pandillas y donde la
baja moral tiene su correlato geo-físico; Now
You’re Hamlet (2003, YLE), documental donde un grupo teatral integrado por
personas con cierta disminución psíquica ensayan e interpretan Hamlet, reescribiendo la obra según sus
necesidades (incorporan un conejo, poesías…) en un programa donde a veces, los
intérpretes, cual Hamlets in extremis, no pueden salir de sus propios
personajes. Más allá de INPUT,
existen otras versiones peculiares como la que Tim Supple hizo de Twelfth Night (2003) donde los
personages son refugiados en un Londres multicultural del siglo XXI o la
versión de Andrew Davies de Othello (2001)
contextualizado políticamente en el Londres actual. Finalmente, cabe destacar
la adaptación que hizo Bob Wilson, junto a Rufus Wainwright y el Berlin
Ensemble de los Sonetos de Shakespeare
(ARTE, 2009). Wilson, que ya había llevado al teatro el Maquinahamlet de Müller en 1986, refuerza una puesta en escena
surreal para dar vida al Shakespeare más clásico. Si el escritor viviera
hoy, como decía la periodista Natalia Marcos, seguramente escribiría series para la HBO; por eso mismo el verano pasado,
con los Juegos Olímpicos de Londres, se encargó una producción de Shakespeare a
Sam Mendes que decidió hacer la Henriada en una serie titulada The Hollow Crown para que los chavales
supieran de dónde sale Juego de Tronos.
(VERSIÓ CATALANA)
Pels anglesos, Shakespeare és com un himne nacional, des de les primeres
emissions de la BBC la programació ja va pensar amb l’escritor, per exemple,
entre 1937 i 1939, G. M. O’Ferrall va fer nombroses transmissions d’algunes de
les seves obres teatrals. Després de la Segona Guerra Mundial, en el context de
la serialitat i de la televisió britànica, es van fer algunes mini-sèries com The Life and Death of Sir John Falstaff (1959), An Age of Kings (1960), Spread of the Eagle (1963), o The War of Roses (1964). De la mà de
Cedric Messina es van poder veure algunes obres en el programa Play of the Month (1965-1983) i va ser
gràcies a ell que es va dur a terme el projecte més ambiciós de la cadena en
relació amb Shakespeare: el BBC
Televisión Shakespeare Project (1978-85), l’adaptació de 37 obres in
expreso per a la televisió, en coproducció amb Estats Units. Una altra sèrie
destacable va ser Playing Shakespeare, nou episodis dins
del South Bank Show on experts ensenyaven els misteris del vers, la ironia, els
monòlegs... en l’obra de Shakespeare. Pel públic infantil es va fer The Animated Shakespeare (1992-1994),
una versió en animació d’algunes de les seves obres que també van poder veure’s
a la HBO. Finalment, destaquem ShakespeaRe-Told
(2005), quatre peces encarregades a diferents escriptors que havien d’ubicar
les històries en el temps present. Un altre dels elements que va ajudar a la
presència de Shakespeare a la televisió van ser programes com Masterpiece Scandal o Sunday Night Theatre, a més a més de la
complicitat de la Royal Shakespeare Company (mitjançant figures com les de John
Barton o Trevor Nunn), d’Orson Welles o Peter Brook.
L’INPUT és una mostra de televisió de
qualitat que porta fent-se des del 1976. En ell s’han vist versions
curiosíssimes de l’escriptor: The Stuff
of Dreams (1979), un documental que fa la crònica de la producció de La Tempesta a partir d’una comunitat
d’immigrantes rurals de Southern Vermont; Kiss
me Petruchio (1979, PBS) amb Meryl Streep i Raul Julia on s’intercalen
entrevistes amb les representacions teatrals en viu; Hamlet (1984, SVT) que conté totes les escenes que va escriure
Shakespeare però només un 40% del text; The
Time is Out of Joint (1990), on la realitat de la recén formada DDR dialoga
amb un grup de teatre que intenta explicar la història de Hamlet vista per Heiner Müller (l’autor de Hamletmachine); Measure for measure (1994, BBC), una
adaptació de David Thacker on els vestits renaixentistes es combinen amb les
pantalles de plasma que mostren la violència i el desenfrenament sexual que
poble els carrers d’Angalterra amb polítics que no mostren ni el seu rostre ni
la seva llei; l’òpera-rock Romeo och
Juliet (1996, SVT) d’Alexander Öberg; Macbeth
on the Estate (1997, BBC), de Penny Woolcock que va decidir ambientar Macbeth
en un suburbi de Birmingham, on les bruxes són nens, els reis són caps de
bandes i on la baixa moral té el seu correlat geo-físic; Now You’re Hamlet (2003, YLE), documental on un grup teatral
integrat per persones amb una certa disminució psíquica assagen i interpreten Hamlet, reescrivint l’obra segons les
seves necessitats (incorporen un cnill, poesies...) en un programa on, de
vegades, els intèrprets, com Hamlets in extremis, no poden sortir dels seus
propis personatges. Més enllà de l’INPUT, existeixen altres versions peculiars
com la que Tim Supple va fer de Twelfth
Night (2003) on els personatges són refugiats en un Londres multicultural
del segle XXI o la versió d’Andrew Davies d’Othello
(2001) contextualizat políticament en el Londres actual. Finalment, cal
destacar l’adaptació que va fer Bob Wilson, juntament amb Rufus Wainwright i el
Berlin Ensemble dels Sonets de
Shakespeare (ARTE, 2009). Wilson, que ja havia portat al teatre el Maquinahamlet de Müller el 1986, reforça
una posada en escena surreal per donar vida al Shakespeare més clàssic. Como deia la periodista Natalia Marcos,
si l’escriptor visqués avui, segurament escriviria sèries per a l’HBO; per això
mateix l’estiu passat, amb els Jocs Olímpics de Londres, es va encarregar una
producció de Shakespeare a Sam Mendes, que va decidir fer l’Henríada en una
sèrie titulada The Hollow Crown perquè
els xavals sapiguessin d’on sortia Juego
de Tronos.
sábado, 8 de diciembre de 2012
GALERIA FOTOGRÀFICA DEL MINIPUT 2012
AQUÍ podreu veure el reportatge fotogràfic del MINIPUT 2012
El reportatge del 2011 i del 2010 podeu veure'ls AQUÍ!
viernes, 7 de diciembre de 2012
RECULL DE PREMSA MINIPUT 2012
Recull del que la premsa ha dit sobre el MINIPUT 2012. Recordeu que podeu trobar-nos a facebook (www.facebook.com/miniput) o a Twitter (@miniputbcn) o al bloc oficial del MINIPUT (miniput.blogspot.com) o a la pàgina web: www.miniput.cat
VILAWEB:
EL PUNT-AVUI:
VER TELE:
LA VANGUÀRDIA (QUÈ FEM?)
CINE POR LA RED:
EL PERIÓDICO:
TIME OUT
LA VANGUÀRDIA:
XAL:
EL INTOCABLE DIGITAL:
DIARI ARA:
EL PERIÓDICO:
LA MALLA:
WEB DE BCN:
EUROPA PRESS:
COMUNICACIÓ 21:
REPORTATGE A TV3: AQUÍ!
LA XARXA TENDÈNCIES: AQUÍ!
CATALUNYA RÀDIO/ i-cat fm: AQUÍ!
REPORTATGE LA MALLA: AQUÍ!
REPORTATGE A WAAAU.TV: AQUÍ!
LE COOL: AQUÍ!
VIDEOPOPULAR: AQUÍ!
ESCACC: AQUÍ!
REPORTATGE CERO TELEVISIÓN: AQUÍ!
BLOC IRIS LAGO: AQUÍ!
UNA SELECCIÓ DEL TWITTER AMB L'STORIFY DE LA MARTA BERENGUER
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)