CICLES >>>> 2013

ACABAR >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>COMENÇAR!

HOLY MOTORS

Aquest divendres al Cinema Truffaut de Girona estrenem HOLY MOTORS. Com sempre, un dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (que programem, entre tots 8, per amor a l'art, la sala), fem un text divulgatiu per introduir la pel·lícula, aquest cop m'ha tocat a mi. El deixo aquí.

Estranya i bella, forçada i imprescindible, moltes són les grates contradiccions que desperta l’última pel·lícula de l’enfant terrible Leos Carax que, no només va arrasar en l’edició passada del festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, sinó que ha rebut una gran acollida en la premsa internacional. Tant Leos Carax, com Denis Lavant, saben molt bé com jugar a les màscares i als extrems. Lavant (protagonista i  medul·la òssia sobre la qual s’erigeix la pel·lícula) ha treballat amb cineastes tan radicals com Claire Denis (Beau Travail) o Harmony Korine (Mister Lonely), apart de ser l’actor fetitxe de Carax. Carax, recordat per fer poques però contundents pel·lícules, ja va posar sobre la taula amb el seu primer llargmetratge un dels temes que travessarà la seva carrera: l’amor i, sobretot, el desequilibri psíquic i el dolor que aquest amor comporta. L’atenció internacional li arriba amb Mauvais Sang (1986, seleccionada a la Berlinale i nominada als Cèsar i amb un dels plans-seqüència més famosos de la història del cinema –aquell en què de fons va sonant el Modern Love de David Bowie-), però el renom arriba amb Les amants du Pont-Neuf (1991), on uns joveníssims Juliette Binoche i Denis Lavant interpreten dos personatges torturats que viuen al carrer. Al tenir permís per rodar només deu dies en l’escenari natural, van decidir reconstruir el Pont Neuf i la producció va ser tan complicada que la pel·lícula ha passat als anals de la història sobretot per les seves dures i costoses condicions de producció. Amb Pola X (1999) es va guanyar l’etiqueta de cineasta de la “Nova Extremitat Francesa”, moviment que inclou a cineastes com François Ozon, Gaspar Noé, Catherine Breillat, Claire Denis o Virginie Despentes. 

La idea de Holy Motors va arrencar amb el curtmetratge que va fer per l’obra coral Tokyo! (2008) amb el seu fragment “Merde” on un troglodita (interpretat de nou per Lavant) anava pels carrers de Tokyo; ofuscat per les dues limitacions de sempre (el casting i els diners), va decidir tirar endavant amb una pel·lícula que passés tota a França, econòmica, feta ràpidament i pensada per un actor pre-seleccionat, el magistral Lavant. Que Carax ha vist molt de cinema, només cal ensumar-ho amb les seves participacions com a actor en pel·lícules de Godard (King Lear), Sharuna Bartas (The House) o Harmony Korine (Mr. Lonely) i això és el que fa amb Holy Motors: construir una sèrie d’esquetxos que pertanyen a diferents gèneres cinematogràfics enllaçats per la figura de Lavant que representa un actor que, al llarg del dia, viatjarà amb una limusina per interpretar diferents rols. La pel·lícula s’obre amb una escena en què ell està en una habitació on, a través d’una porta, entrarà en un teatre, teatre dins el teatre, dins el cinema i a la inversa, tal com comença La ronde d’Öphuls, o com avança Mulholand Drive quan les dues actrius principals van a un teatre en una de les escenes més kitschs i més enigmàtiques de Lynch. En el teatre tots els espectadors estan adormits, o morts, no se sap. A partir d’aquí Lavant interpretarà onze personatges: un rodamón, un animal molt proper al Grenouille de El perfum, un pare que va a recollir la seva filla, un avi que mor davant la seva neta, un assassí a sou, entre d’altres. Pot semblar que algú l’ha contractat perquè algunes persones s’enfrontin a allò que més temen, però aquesta interpretació és només una excusa per parlar-nos de la màscara de l’actor, del sofriment d’aquell que viu en i a través de la màscara (Glòria Swanson ho sabia molt bé), de l’absurd de la vida humana (La metamorfosis de Kafka respira com a teló de fons) i de la grandesa de l’art o, el que és el mateix, de la “bellesa del gest”, que és el que motiva al personatge a seguir exercint de transformista a diari, malgrat això li suposi haver de morir i néixer cada dia.

Quatre són els moments claus, segons el meu punt de vista (molt subjectiu), de la pel·lícula: el preàmul de la pel·lícula, on es posa sobre la taula la seva declaració de principis; l’escena en què ell interpreta un foll que segresta a una model (interpretada per Eva Mendes) en una versió postmoderna de La bella i la bèstia (la de Cocteau, això sí) on ell acaba als braços d’ella com en una pietat cristiana i on la “bellesa del gest” que tan reclamen Carax-Lavant és portada al seu límit; el moment musical de la Kylie Minogue, un dels moment que més veritat traspua, paradoxalment al gènere en el qual s’inscriu,  ja que els musicals són de l’ordre de les catàlisis, és a dir, de l’ordre del “no passar res” i del fet que es canta perquè no es viu, s’explica perquè no es veu, però en aquest cas Lavant fa d’ell mateix davant una Minogue fantàstica en un preciós ball de “treure’s la màscara” (un clàssic retrobar-se de nou al cap de molt de temps de separació) i on Sinatra podria entonar “It was a very good year”; finalment, volia destacar la penúltima escena, quan ell arriba a casa, amb una sola imatge (no diré quina) ho resol tot i fa de l’esteticisme, una autèntica virtut.

Aquest darrer fragment del text és el de l’aventura i de les preguntes, el de les especulacions a l’alça. Un amic meu deia que a Carax el perdia la dansa contemporània i, sí, també segurament un esteticisme massa forçat, però això també és part del seu encant, l’essència d’un cinema de la “bella crueltat”. Això em fa pensar amb l’obertura de Melancolia de Von Trier i em desvetlla la pregunta de si tots aquests personatges que a finals dels 80’s i en els 90’s corrien d’una banda a l’altra a la desesperada (el Gus Van Sant de Drugstore Cowboy o My Own Private Idaho, el Wong Kar Wai de Chunking Express i Fallen Angels, el Carax de Mauvais Sang, el Techiné de Los juncos salvajes,...), no s’hauran cansat de córrer  en va amunt i avall, i si ara s’obre una època (i ho dic també pensant en Cosmopolis) on els personatges, com en els anuncis de colònia, s’han quedat cristal·litzats en l’opacitat còncava de la imatge virtual (ja sigui creada a través de múltiples pantalles o de l’economia financera –pura virtualitat-) i el seu perfecte pictorialisme i on, més enllà del palau de vidre on s’han entotsolat, només existeixen com a imatge de sí mateixos. Carax parla dels “motors sagrats” com les “màquines modernes” que han pres el relleu de l’alienació industrial, i no només es refereix a les limusines, sinó que hi inclou els ordinadors i de fet hi ha una escena de la pel·lícula on s’il·lustra,  res més cruel que això: la bellesa de la perfecció de la màquina i la seva connatural alienació, el no haver ja de córrer per fugir de res perquè l’única manera de fugir és posant-te una màscara en la teva pròpia cel·la.

LOS NUEVOS RICOS: “DESTROZA EL PASADO, CONTROLA EL FUTURO”

Texto publicado este lunes 24 en el Cultura/s de La Vanguardia. Versión extendida. 

LOS NUEVOS RICOS: “DESTROZA EL PASADO, CONTROLA EL FUTURO”

“La noche es más oscura justo antes del amanecer”

Harvey Dent en El caballero oscuro: la leyenda renace

En el último año, las carteleras han dado vida a los nuevos y jóvenes ricos de los que constantemente nos hablan empresas de servicios de datos como Bloomberg. Han pasado más de treinta años desde que, a finales de los 80’s, aparecieran los Yuppies (Young Urban Professionals crecidos en la Ivy League) después del Black Monday de 1987, cuya imagen podemos sintetizar (aunque de una forma un poco macabra) con el personaje de Patrick de American Psycho, una novela publicada en 1991 que vería su adaptación cinematográfica en el 2000. La reestructuración geopolítica global que ha sufrido el mundo en estos diez últimos años facilita que un chico nacido en 1984 (Mark Zuckerberg) en menos de 5 años se convierta en billonario y cree un servicio que en este lapso de tiempo consigue 900 millones de usuarios. Pero también provoca que este mismo chico pueda perder 4.000 millones de dólares en un día cuando su empresa entra y se desploma en la bolsa. En 1962, Michelangelo Antonioni ya nos aproximó al frenético y desnaturalizado mundo de la bolsa con una película cuyo título ilustra la única deriva a la que puede llevar este negocio basado en la compra y venta de valores: El eclipse. Es en este contexto mercado-técnico en el que se desarrollan las historias que merecen aquí nuestra atención: El árbol de la vida (Terrence Malick, 2011), Shame (Steve McQueen, 2011), El caballero oscuro: la leyenda renace (Christopher Nolan, 2012) y Cosmopolis (David Cronenberg, 2012). ¿Qué imagen nos dan estos relatos de estos “nuevos y jóvenes ricos” en la era del capitalismo financiero y del mundo con el que juegan?

Ser o no ser

A los 30 ya lo tienen todo, suben más rápido, la caída es directamente proporcional, no tienen más motivaciones que las de ganar sumas astronómicas de dinero, en una traducción matemática de las cosas sin igual, donde las mercancías son merasabstracciones, donde la alienación con respecto a lo matérico es un punto de partida; sufren de carencias afectivas, tienen más dinero que experiencia a sus espaldas, la cristalización de la vida y de la psyché es un hecho; para ellos, el presente no existe, sólo existe el futuro. Ya no miran a la cosas desde esa mirada vertical de los yuppies de los 90’s, sino que su mirada es omnidireccional, como el ojo del gran hermano, es el resultado de controlar los flujos de los mercados, los números que predicen y las redes que trafican a cada nanosegundo millones de bytes de fresca información, pero esta omnidireccionalidad es el desplazamiento metafórico de su vértigo existencial. Viven como un ojo omnímodo que todo lo ve pero que no puede verse a si mismo y, donde no existe un cuerpo, no hay posibilidad de alma. Son pura racionalidad, pero el pasado biológico les asalta como un animal depravador y les genera miedo, miedo a morir, a dejar de ser, quieren expulsar de ellos lo que les queda de humano, pero es lo único que les falta por conseguir: el sentirse vivos. Saben, como dicen en el El árbol de la vida, que “si no sabes amar, tu vida pasará como un destello”, pero son incapaces de ello. Bruce Wayne, el protagonista de la saga de Batman dirigida por Nolan interpretado por Christian Bale, es un mega-millonario que se dedica a construir armas letales, especular con los mercados, vender tecnología de satélite espía al gobierno de los Estados Unidos y que, como dice Slavoj Zizek, “sólo puede salvarse resucitando el arquetipo dickesiano del buen capitalista que se compromete a través de las obras de caridad". Pero para salvarse de verdad, necesita ponerse de noche una máscara, vivir en la sombra, y todo para regresar a lo vivo, a la vez que para acallar los traumas del pasado que le han convertido en este “caballero oscuro” que se convierte en héroe anónimo en una especie de pseudomística de la autosuperación, siempre personal. El amor será su punto de fuga carcelario, su talón de aquiles, el espejo en donde se reflejará su incapacidad de ser un poco humano.  Eric, el protagonista de Cosmópolis interpretado por Robert Pattinson, dirige Packer Capital, que se dedica, como dice su novia, “a adquirir información y a convertirla en algo tremendo y espantoso”. Eric tiene una capacidad visionaria para ver hacia donde van los mercados, su conocimiento sobre las cosas es enciclopédico, casi inhumano, sus dones, como le dice el personaje de Benno, son la enorme ambición, el menosprecio, la ausencia de remordimientos y un frío cálculo permanente. Compra arte para sentirse vivo, pero no porque se trate de un Rothko, sino por el hecho de que valga mucho dinero, los poemas sirven para hacerle consciente de su respiración; se casa por dinero y se siente atraído por mujeres inteligentes pero que tengan alguna fisura por donde entrever una debilidad mortal. Rodeado siempre de números, de predicciones, de lo abstracto, custodiado constantemente por guardaespaldas, su obsesión (y su temor máximo) es la muerte, salir de la limusina sin nada y exponerse al caos y a sus relucientes y tormentosas entrañas. No se parará hasta que no consiga ver cómo palpitan esas entrañas, como le late el corazón de pura muerte. El personaje de Shame, Brandon, interpretado por Michael Fassbender, es un ejecutivo de publicidad que vive para el éxito y que ha sustituído el amor por el sexo compulsivo. Su impecable imagen es inversamente proporcional a las perversiones sexuales que necesita para sentirse vivo. Su rotativa cotidianidad se convertirá en un infierno con la aparición de su hermana Sissy que, con sus intentos de suicidio, le recordarán constantemente a Brandon que la vida no es un control, sino el rezumbar que deja el tren cuando llega y sale de una estación cualquiera. El personaje de Jack (Sean Penn) en el Árbol de la vida es un alto ejecutivo completamente perturbado por su pasado, por la figura de un padre autoritario y una madre que emana bondad por los poros. Las paredes de su acristalada torre donde se refugia, no consiguen aislar el dolor frente a la pérdida de su hermano, la muerte amenaza como un cuchillo y se filtra por todas partes, más allá del cristal, del acero, de la decoración high-class que le rodea. Frente a estos personajes, están lo que María Zambrano llamaba, “los hombres subterráneos”, que, como decía, “sueñan con hijos, con hermanos (…) Son muertos vivos (…) Son las entrañas que quieren vivir como tales entrañas, el corazón que no quiere ser asimilado por la razón o disuelto por ella (…) criaturas demasiado llenas de realidad y de realidades de un mundo que les ha inculcado una creencia que no les permite acogerlas”. Estos personajes son la antítesis de los protagonistas y vienen representados por Bale (El caballero oscuro), la hermana (Shame), Benno (Cosmopolis) y la madre (El árbol de la vida), entrañados todos en un mundo hecho de cristal en el que, como decía Benjamin en el texto sobre Scheerbart, sobre él nada se aferra: “Un material frío y sobrio, también. Las cosas en vidrio no tienen ‘aura”.

El palacio de cristal frente al mundo

Los mega-millonarios viven en sus “palacios de cristal” (verticales, como los de Batman, Shame o El árbol de la vida) y horizontales (como la limusina de Cosmópolis) que conducen, como decía Slotedijk, a la “total cristalización de las condiciones de vida, una generalización normativa del tedio”. Frente a esto está el caos y la mugre de las calles de Gotham, de la Batcueva, de las cloacas en donde Bane organiza la revolución como ratas, las ratas de Cosmópolis que capitanean la revuelta popular en calles insalubres, los tugurios nocturnos donde moran otras sombras para el deseo en Shame. Pero el auténtico palacio de estos mega-ricos es intangible, corre por los sistemas informáticos (convenientemente protegidos), por las subidas y bajadas de los valores en bolsa, por la información. Como en Matrix, el mundo se ha vuelto una inversión de la caverna platónica, un cartesianismo extremo (“cuando muriese, él no se acabaría, lo que se acabaría sería el mundo”, Cosmópolis) y las sombras han suplantado a las cosas en un pérfido ejercicio de usurpación de identidad, e incluso de existencia. Como dicen en Cosmópolis, el dinero para ellos ha perdido el valor narrativo, la riqueza es riqueza en si misma, ya no se gana para comprar tiempo personal, sino que el control sobre el tiempo hizo que los hombres dejaran de mirar a la eternidad para centrarse en el segundo y perfeccionar el nivel productivo, reduciendo la calidad de la vida humana: ahora el tiempo es un activo corporativo. Por eso mismo estos hombres no duermen, por eso en el caso más extremo, el de Cosmopolis, a Eric le da igual tener un piso de 48 habitaciones, no saber distinguir la limusina de la oficina; el palacio de antaño se ha devaluado, la palabra rascacielos (como dice él mismo) es obsoleta, actualizando aquellas vaticinadoras palabras del hombre del subsuelo de Dostoievsky: “El hombre se desvive por construir y por abrir caminos, eso no tiene vuelta de hoja. ¿Pero por qué ama también la destrucción y el caos? (…) Quizá sólo le guste construir el edificio, no habitarlo. Quizá la única meta que persiga el hombre (…) consista en la vida misma y no realmente en la meta, la que, por supuesto, será algo así como “dos y dos son cuatro, o sea, una fórmula; pero dos y dos son cuatro no es vida, señores, sino el comienzo de la muerte”. Esos nuevos ricos, desde sus peceras, creen en el 2+2=cuatro, y construyen sin querer habitar los edificios o materializar los actos. El mundo, para ellos, será siempre lo Otro, un doble, como si el resultado de sus acciones no repercutiera en la gente, como si las crisis no fueran el conato del sistema capitalista financiero que han creado (cuando es su inevitable protagonista). No quieren sufrir, para no ser conscientes de las repercusiones funestas de sus actos sobre el mundo, para no ver que el caos empieza en estos cálculos de váluas que realizan cada segundo, y el sufrimiento es, como decía Dostoievsky, la única causa agente de la conciencia, siendo ésta la única causa agente de la transformación social. El mundo de los antagonistas está formado por las personas, por las relaciones humanas (“En el mundo no hay más que la otra gente”, Benno), aunque los millonarios de estos films siempre asocien a la masa con el delirio, el caos, la rebeldía, lo impredecible. La tecnología puesta al servicio del capitalismo ha convertido las cosas y los hechos en “indudables”, en “inevitables”, incluso ha convertido el “futuro” en una idea y en un argumento para justificar la carnicería del presente. Lo que todos estos “nuevos ricos” han perdido es el significado de estar vivos, su lugar en el mundo; su forma de superarlo: convertir el mundo en una partida de cálculos, pero la muerte es lo único de lo que no se puede tener duda, que no se puede calcular y que hace que nos planteemos la vida como algo más que una operación de riesgo. 

CARNE CRUDA DE NOU!

Tornarà CARNE CRUDA, un dels millors programes radiofònics de la història de RNE que van treure per motius editorials (el que comunment s'entén per censura, és a dir, per la incomoditat que generava el programa, tot i que el nou director de la cadena va dir que era per motius econòmics). Serà en una versió 2.0

ÈTICA I DISCURS ANÒNIM EN LA CIBERESFERA

Deixo un article sota d'aquestes quatre notes que aborda una premissa molt bàsica: el feed-back anònim d'internet genera trolls, blasfèmies i tot tipus de vexacions, insults verbals i mentides vàries, desperta el pitjor de cada internauta, sempre i quan la naturalesa de l'internauta ja sigui propensa a l'ira, la fúria, l'enveja, aquells atributs que segons els grecs (que ho resumien amb el nom d'hybris), comportava un destí funest per la persona que patia d'aquest humor o transtorn de la personalitat. La possibilitat de que la gent pugui opinar anònimament ha desresponsabilitzat al subjecte enunciador de l'enunciat en un "tot s'hi val" sense precedents. Per sota del textos que la gent publica amb suor, ofici i ganes, s'instal·la la caldera dels "comments", plena de sers bicèfals i viperins, com en un quadre del Bosco. Aquests sentiments d'odi sovint es projecten cap a les persones i textos menys problemàtics i més anècdotics, persones com jo mateixa, ciutadans de segona fila, obrers del dia a dia, desviant així la possibilitat d'acomplir un objectiu clar amb l'insult. L'ira només pot ser útil si es dirigeix cap a els responsables de la fractura del sistema, cap els "enginyers" del sistema. Enlloc d'això, els "anònims" es dediquen a una "hora del pati" funesta sense sentit i que condueix a això mateix: a enlloc. Aquests trolls es descamisen verbalment, s'encarnissen (sovint amb una gramàtica esquàlida, unes faltes d'ortografia descomunals i un grau d'argumentació menys que bàsic -més que res perquè l'insult és el contrari de tota dialèctica o argumentació possible-), es mofen en el riure per riure, com una forma d'ocupar el temps, desocupant-se dels temes que realment importen i que servirien per millorar-los (i millorar-nos) la vida. De la mateixa manera que els japonesos tenen unes màquines on els treballadors donen cops de pal a caps de ninots que representen els seus "boss", els espais de comentaris preparats pel debat es converteixen en atraccions de fira, però no de les d'ara, sinó de les de principis de segle XX, finals del XIX, fires de monstres on qui finalment queda exposat, és el mateix monstre que intenta desprestigiar els textos i/o autors sota els quals es perfila i creix. L'anònim és una màscara, i tota màscara sempre havia estat a mans de revolucionaris o dissidents de l'ordre establert o, en els casos més comuns, a mans dels heroïs del poble (més o menys políticament compromesos): revolucionaris amorosos (com El fantasma de l'òpera), del poble (com V de Vendetta), fanfarrons de classe alta (Batman), mutants filàntrops (Spiderman), outsiders necessaris i perturbats (Rochard de Watchmen), gigolos (El zorro), entre d'altres... En aquests espais, la màscara és inoperativa i només serveix a l'hybris que els determina el forat negre on cap bri de comunicació, diàleg o sana confrontació és possible. El temps, però, ens ensenya a trobar els blancs necessaris, ens modela la llengua perquè realment sigui útil i efectiva, ens mostra que, al cap i a la fi, ens queden quatre dies i no cal perdre el temps en bregues d'hora d'esbarjo (que sinó ens perdrem la lliçó!).

AQUÍ EL TEXT SORTIT EN L'EDICIÓ D'AVUI DE EL PAÍS DEL GRAN MARCOS ORDÓÑEZ:
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/12/19/actualidad/1355933791_735893.html

FUNEST 2012

Per primera vegada, quan arribi el moment aquell de "pensa els millors desitjos de cara el 2013", només hi haurà lloc per desitjos plens d'odi i ràbia cap als impresentables que estan tirant a terra la socio-democràcia: banquers i polítics, i també tinc al cap algun gran empresari i algun rector i alguns inclassificables poden caure-hi també. M'imagino tots aquests programes televisius que es dediquen al tarot: com fer arribar a creure que alguna d'aquestes coses que formen part del seu guió "diners-feina-salut" poden arribar a funcionar si per llei l'Estat està dissolent-les?  Sort de l'amor, que ve de ben endins i encara no forma part de la Constitució, exceptuant la seva forma més estamental, la matrimonial. No obstant, les cues de les administracions de loteria es doblen i suposo que també les espelmes en els racons de velles esglèsies i les pel·lícules que parlen de viatges en el temps. I no m'estranya, quan el passat esdevé l'única idea de futur possible, és que la cosa està nafrada.

pd. 2012: Quasi una vaga per dia! 

Fórum Indigestió: Converses sobre la Cultura

Conversa sobre les lluites de la cultura entre Montserrat Moliner (Xarxaprod) i Itziar González (Arquitecta, ex-regidora de Ciutat Vella), al Fòrum Indigestió de tardor, que va tenir lloc el 12 de desembre de 2012, al CC Convent de Sant Agustí, organitzat per Indigestió.
Més informació: http://www.nativa.cat/2012/12/12d-forum-indigestio-les-lluites-de-la-cultura/

SALES DE MÚSICA EN DIRECTE

Acaben d'obrir una sala al Poble Espanyol de Barcelona preciosa, la SALA UPLOAD. Acaben de començar, van obrir el setembre. És una sala de concerts i espectacles que programa a preus molt mòdics (ahir, Cuchillo -a la foto- + Oso Leone + Dj's = 6 euros). Si les administracions públiques ("Espectacles" depèn de la Conselleria d'Interior -Felip Puig-) es dediquen a boicotejar les sales de concert amb multes, inspeccions, etc. vergonyoses, l'únic que poden fer és anar-hi. No deixem perdre el circuit de sales de música en directe, no els hi donem motius perquè les tanquin o perquè elles soles s'arruinin.

SHAKESPEARE ON TV

Deixo un article que va sortir ahir a el Cultura/s de La Vanguàrdia sobre adaptacions de Shakespeare a la televisió. Més que un article, el que vaig fer va ser una llista de la compra d'aquelles adaptacions interessants per l'espectador, res més. L'espai era poc i l'objectiu era clar.

(VERSIÓ CASTELLANA)

Para los ingleses, Shakespeare es como un himno nacional, desde las primeras emisiones de la BBC la programación ya pensó en el escritor, por ejemplo, entre 1937 y 1939, G. M. O’Ferrall hizo numerosas transmisiones de algunas de sus obras teatrales. Después de la Segunda Guerra Mundial, en el contexto de la serialidad y de la televisión británica, se dieron algunas mini-series como The Life and Death of Sir John Falstaff (1959), An Age of Kings (1960), Spread of the Eagle (1963), o The War of Roses (1964). De la mano de Cedric Messina se pudieron ver algunas obras en el programa Play of the Month (1965-1983) y fue gracias a él que se llevó a cabo el proyecto más ambicioso de la cadena en relación a Shakespeare: el BBC Televisión Shakespeare Project (1978-85), la adaptación de 37 obras in expreso para televisión en coproducción con Estados Unidos. Otra serie destacable fue Playing Shakespeare, nueve episodios dentro del South Bank Show donde expertos enseñaban los misterios del verso, la ironía, los monólogos…en la obra de Shakespeare. Para el público infantil se hizo The Animated Shakespeare (1992-1994), una versión en animación de algunas de sus obras que también pudieron verse en la HBO. Finalmente, destacamos ShakespeaRe-Told (2005), cuatro piezas que fueron encargadas a diferentes escritores que tenían que ubicar las historias en el tiempo presente. Otro de los elementos que ayudaron a la presencia de Shakespeare en la televisión fueron programas como Masterpiece Scandal o Sunday Night Theatre, además de la complicidad de la Royal Shakespeare Company (mediante figuras como las de John Barton o Trevor Nunn), de Orson Welles o Peter Brook.

El INPUT es una muestra de televisión de calidad que lleva haciéndose desde 1976. En él se han dado versiones curiosísimas del escritor: The Stuff of Dreams (1979), un documental que hace la crónica de la producción de La Tempestad a partir de una comunidad de inmigrantes rurales de Southern Vermont; Kiss me Petruchio (1979, PBS) con Meryl Streep y Raul Julia donde se intercalaban entrevistas con las representaciones teatrales en vivo; Hamlet (1984, SVT) que contiene todas las escenas que escribió Shakespeare pero sólo un 40% del texto; The Time is Out of Joint (1990), donde la realidad de la recién formada DDR dialoga con un grupo de teatro que intenta explicar la historia de Hamlet vista por Heiner Müller (el autor de Hamletmachine);  Measure for measure (1994, BBC), una adaptación de David Thacker donde los vestidos renacentistas se combinan con las pantallas de plasma que muestran la violencia y el desenfreno sexual que puebla en las calles de Inglaterra con políticos que no muestran ni su rostro ni su ley; la ópera-rock Romeo och Juliet (1996, SVT) de Alexander Öberg; Macbeth on the Estate (1997, BBC), de Penny Woolcock que decidió ambientar Macbeth en un suburbio de Birmingham, donde las brujas son niños, donde los reyes son capos de pandillas y donde la baja moral tiene su correlato geo-físico; Now You’re Hamlet (2003, YLE), documental donde un grupo teatral integrado por personas con cierta disminución psíquica ensayan e interpretan Hamlet, reescribiendo la obra según sus necesidades (incorporan un conejo, poesías…) en un programa donde a veces, los intérpretes, cual Hamlets in extremis, no pueden salir de sus propios personajes.  Más allá de INPUT, existen otras versiones peculiares como la que Tim Supple hizo de Twelfth Night (2003) donde los personages son refugiados en un Londres multicultural del siglo XXI o la versión de Andrew Davies de Othello (2001) contextualizado políticamente en el Londres actual. Finalmente, cabe destacar la adaptación que hizo Bob Wilson, junto a Rufus Wainwright y el Berlin Ensemble de los Sonetos de Shakespeare (ARTE, 2009). Wilson, que ya había llevado al teatro el Maquinahamlet de Müller en 1986, refuerza una puesta en escena surreal para dar vida al Shakespeare más clásico. Si el escritor viviera hoy, como decía la periodista Natalia Marcos, seguramente escribiría series para la HBO; por eso mismo el verano pasado, con los Juegos Olímpicos de Londres, se encargó una producción de Shakespeare a Sam Mendes que decidió hacer la Henriada en una serie titulada The Hollow Crown para que los chavales supieran de dónde sale Juego de Tronos.

(VERSIÓ CATALANA)

Pels anglesos, Shakespeare és com un himne nacional, des de les primeres emissions de la BBC la programació ja va pensar amb l’escritor, per exemple, entre 1937 i 1939, G. M. O’Ferrall va fer nombroses transmissions d’algunes de les seves obres teatrals. Després de la Segona Guerra Mundial, en el context de la serialitat i de la televisió britànica, es van  fer algunes mini-sèries com The Life and Death of Sir John Falstaff (1959), An Age of Kings (1960), Spread of the Eagle (1963), o The War of Roses (1964). De la mà de Cedric Messina es van poder veure algunes obres en el programa Play of the Month (1965-1983) i va ser gràcies a ell que es va dur a terme el projecte més ambiciós de la cadena en relació amb Shakespeare: el BBC Televisión Shakespeare Project (1978-85), l’adaptació de 37 obres in expreso per a la televisió, en coproducció amb Estats Units. Una altra sèrie destacable va ser  Playing Shakespeare, nou episodis dins del South Bank Show on experts ensenyaven els misteris del vers, la ironia, els monòlegs... en l’obra de Shakespeare. Pel públic infantil es va fer The Animated Shakespeare (1992-1994), una versió en animació d’algunes de les seves obres que també van poder veure’s a la HBO. Finalment, destaquem ShakespeaRe-Told (2005), quatre peces encarregades a diferents escriptors que havien d’ubicar les històries en el temps present. Un altre dels elements que va ajudar a la presència de Shakespeare a la televisió van ser programes com Masterpiece Scandal o Sunday Night Theatre, a més a més de la complicitat de la Royal Shakespeare Company (mitjançant figures com les de John Barton o Trevor Nunn), d’Orson Welles o Peter Brook.

L’INPUT és una mostra de televisió de qualitat que porta fent-se des del 1976. En ell s’han vist versions curiosíssimes de l’escriptor: The Stuff of Dreams (1979), un documental que fa la crònica de la producció de La Tempesta a partir d’una comunitat d’immigrantes rurals de Southern Vermont; Kiss me Petruchio (1979, PBS) amb Meryl Streep i Raul Julia on s’intercalen entrevistes amb les representacions teatrals en viu; Hamlet (1984, SVT) que conté totes les escenes que va escriure Shakespeare però només un 40% del text; The Time is Out of Joint (1990), on la realitat de la recén formada DDR dialoga amb un grup de teatre que intenta explicar la història de Hamlet vista per Heiner Müller (l’autor de Hamletmachine);  Measure for measure (1994, BBC), una adaptació de David Thacker on els vestits renaixentistes es combinen amb les pantalles de plasma que mostren la violència i el desenfrenament sexual que poble els carrers d’Angalterra amb polítics que no mostren ni el seu rostre ni la seva llei; l’òpera-rock Romeo och Juliet (1996, SVT) d’Alexander Öberg; Macbeth on the Estate (1997, BBC), de Penny Woolcock que va decidir ambientar Macbeth en un suburbi de Birmingham, on les bruxes són nens, els reis són caps de bandes i on la baixa moral té el seu correlat geo-físic; Now You’re Hamlet (2003, YLE), documental on un grup teatral integrat per persones amb una certa disminució psíquica assagen i interpreten Hamlet, reescrivint l’obra segons les seves necessitats (incorporen un cnill, poesies...) en un programa on, de vegades, els intèrprets, com Hamlets in extremis, no poden sortir dels seus propis personatges. Més enllà de l’INPUT, existeixen altres versions peculiars com la que Tim Supple va fer de Twelfth Night (2003) on els personatges són refugiats en un Londres multicultural del segle XXI o la versió d’Andrew Davies d’Othello (2001) contextualizat políticament en el Londres actual. Finalment, cal destacar l’adaptació que va fer Bob Wilson, juntament amb Rufus Wainwright i el Berlin Ensemble dels Sonets de Shakespeare (ARTE, 2009). Wilson, que ja havia portat al teatre el Maquinahamlet de Müller el 1986, reforça una posada en escena surreal per donar vida al Shakespeare més clàssic. Como deia la periodista Natalia Marcos, si l’escriptor visqués avui, segurament escriviria sèries per a l’HBO; per això mateix l’estiu passat, amb els Jocs Olímpics de Londres, es va encarregar una producció de Shakespeare a Sam Mendes, que va decidir fer l’Henríada en una sèrie titulada The Hollow Crown perquè els xavals sapiguessin d’on sortia Juego de Tronos.

GALERIA FOTOGRÀFICA DEL MINIPUT 2012

AQUÍ podreu veure el reportatge fotogràfic del MINIPUT 2012

El reportatge del 2011 i del 2010 podeu veure'ls AQUÍ!

RECULL DE PREMSA MINIPUT 2012

Recull del que la premsa ha dit sobre el MINIPUT 2012. Recordeu que podeu trobar-nos a facebook (www.facebook.com/miniput) o a Twitter (@miniputbcn) o al bloc oficial del MINIPUT (miniput.blogspot.com) o a la pàgina web: www.miniput.cat

VILAWEB:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

EL PUNT-AVUI:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

VER TELE:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

LA VANGUÀRDIA (QUÈ FEM?)

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

CINE POR LA RED:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

EL PERIÓDICO:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

TIME OUT

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

LA VANGUÀRDIA:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

XAL:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

EL INTOCABLE DIGITAL:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

DIARI ARA:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

EL PERIÓDICO:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

LA MALLA:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

WEB DE BCN:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

EUROPA PRESS:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

COMUNICACIÓ 21:

Open publication - Free publishing - More miniput 2012

REPORTATGE A TV3: AQUÍ!

LA XARXA TENDÈNCIES: AQUÍ!

CATALUNYA RÀDIO/ i-cat fm: AQUÍ!

REPORTATGE LA MALLA: AQUÍ!

REPORTATGE A WAAAU.TV: AQUÍ!

LE COOL: AQUÍ!

VIDEOPOPULAR: AQUÍ!

ESCACC: AQUÍ!

REPORTATGE CERO TELEVISIÓN: AQUÍ!

BLOC IRIS LAGO: AQUÍ!

UNA SELECCIÓ DEL TWITTER AMB L'STORIFY DE LA MARTA BERENGUER

JA ARRIBA EL MINIPUT, LA 18ª MOSTRA DE TV DE QUALITAT

Què, qui, com i quan

Aquest dissabte 1 de desembre el Centre de Cultura Contemporània acollirà de nou el MINIPUT, la 18ª Mostra de TV de Qualitat en una jornada maratoniana de 10:00 a 22:00h. El MINIPUT està organitzat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Ramon Llull, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de Lleida, Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola i la Xarxa de Televisions Locals. Enguany, a més a més, compta amb la col·laboració de l’Ambaixada dels Estudis Baixos i el CCCB. El MINIPUT no és un festival, ni un mercat, són unes sessions que consten de projeccions i debats amb els responsables dels programes de la televisió més innovadors, provocadors, educatius i amb vocació de servei públic de l’any i se celebra Barcelona cada mes de desembre des del 1994.

El MINIPUT inclou, d’una banda, una selecció del millor que s’ha vist a l’INPUT, però també una selecció dels millors programes locals i una selecció de pilots. L’INPUT, acrònim d’International Public Television, és una conferència internacional sobre televisions públiques que se celebra un cop a l’any des del 1978 i que reuneix professionals i estudiosos de tot el món vinculats al món de la televisió. A la secció dels millors programes locals es poden veure aquells programes que el comitè de selecció, format per representants de les institucions que co-organitzen la mostra, ha escollit d’entre la programació televisiva de TVE, les cadenes autonòmiques i les locals. La crisi ha fet que un gran feix de producció audiovisual quedi a la pedrera; per aquest motiu, enguany el MINIPUT torna a incorporar la sessió dedicada a “pilots” més arriscats, compromesos i innovadors, ja siguin professionals o amateurs, en un espai fix dins la mostra. Enguany la convocatòria ha estat oberta a tothom i s’hi han presentat 23 projectes.

Els programes que es projecten són aquells més adients per a induir a la reflexió, pel seu plantejament innovador o experimental, perquè proposen un nou format televisiu, perquè fan ús de les noves tecnologies o perquè han generat polèmica en el seu país d’origen.

Interdisciplines, reivindicació socio-política i projectes cross-mèdia: la programació d’enguany

Malgrat no hi ha una divisió temàtica, es pot estructurar la programació del MINIPUT 2012 en cinc blocs:

1. Aquells programes que vetllen per reflexar la complexitat cultural a través de processos d’integració: en aquest calaix trobaríem Sunny Side of Sex: Uganda, una sèria en què una presentadora holandesa viatja a través de diferents països per veure com es viu el sexe des de diferents cultures, en aquest capítol sobre Uganda, trencant amb els tabús culturals adquirits; també es podrà veure Wham! Bam! Islam! on un psicòleg de Kuwait decideix fer un còmic en què cada virtut d’Alà correspongui en un super-heroï per tal de donar nous heroïs als nens, projecte acompanyat d’un joc de rol en línea sobre la mítica pedra Noor; la ficció Diabolical Dilemas on una mare haurà d’enfrontar-se al fet que la seva filla es converteixi a l’Islam o Actua, on, a través de les arts escèniques, s’intenta que aquelles comunitats més marginals i desafavorides puguin integrar-se socialment.

2. Aquells programes que posen en diàleg la televisió i les arts: per exemple Masterpiece Scandal, un programa coreà que funciona a mig camí entre el talk-show i el magazín cultural i on s’aborden temes de la cultura com les ballarines a finals del segle XIX a través dels cuadres de Degas, alguns conflictes històrics sobre l’autenticitat de les obres…; a Photo for Life, una producció d’Arte, el fotògraf Olivero Toscani ensenyarà a cinc alumnes el secret de la fotografia en un programa a cavall entre la màster-class i el reality; Televisió Espai Expositiu és la continuïtat de la darrera època del D.O. de la XTVL, un espai que Miniature ha elaborat amb la complicitat d’Hangar; finalment, en aquesta secció, podríem incloure el pilot 10 Dramàtics, dedicat als joves dramaturgs catalanas, que consta d’una entrevista amb l’autor (en aquest cas Pau Miró) i una representació de l’obra adaptada per televisió (Búfals), incloent una realització audiovisual i efectes digitals.

3. Aquells programes que destaquen la participació ciutadana: trobem una sèrie cross-mèdia basada en els talent shows com Who’s in who’s out on serà l’audència qui decidirà l’esdevenir dels personatges i de les trames a través de castings i votacions online; Bear 71, un web-documental d’última generació co-produït per Arte i la productora National Film Board of Canadà o Pedra, Paper, Estisora, un programa que neix a partir de la “primavera valenciana” i que intenta fer un mosaic de València a partir dels vídeos que envia la audiència en un autèntic procés de representació de la societat.

4. Aquells programes que entenen que la televisió és un mitjà que reflexa la realitat i, per tant, que ha d’incloure un espai de crítica i reivindicació de les qüestions que atanyen a l’esfera pública: En aquesta secció tindríem un dels programes més provocadors, Basta, presentat per Jordi Évole (director de Salvados), on quatre nois decideixen venjar-se de les estafes a petita i gran escala que pateixen els ciutadans pagant als estafadors amb la mateixa moneda; o Redemption Inc, un reality que intentarà reinserir a la societat a deu exconvictes a través d’un game-show a base de proves i amb l’incentiu de que qui demostri ser més professional s’endurà 100.000 dólars per a realitzar el projecte; finalment, també veurem el programa Dignitas, un documental sobre una clínica suïssa on practiquen l’eutenàsia voluntària per discutir sobre un tema que encara és tabú, com és la mort assistida.

5. Les propostes més personals: en aquest calaix de sastre hi trobaríem  els programes Soy Cámara, una coproducció de TVE i el CCCB que es presenta com un assaig audiovisual sobre els temes més urgents de la nostra contemporaneïtat (en aquest cas veurem la pre-estrena d’un programa dedicat al Paral·lel de Barcelona), Human Core (un curtmetratge de ciència-ficció que neix d’una sèrie de la XTVL que es va presentar a Sitges’12) i Les nostres vides dibuixades, una sèrie biogràfica d’animació estructurada a partir de presentar situacions quotidianes en temps real.

El futur de la televisió pública

Si bé el MINIPUT serveix com un aparador de tendències i com una plataforma de discussió i reflexió sobre els límits i possibilitats de la televisió a partir de nocions com les de risc, compromís, pluralitat, profunditat, rigor, innovació, etc., com menys es vetlli per una televisió pública de qualitat, menys sentit tindrà el MINIPUT, com a mínim en aquells programes que intenten representar els millors programes locals d’acord a la idiosincràsia del MINIPUT. La pèrdua del D.O., l’espai contenidor de la XTVL dedicat als programes més talentosos de l’àmbit audiovisual català, la reducció del paper del C33 en la programació de TV3 o dels programes culturals en la graella de TVE ha d’activar una senyal d’alarma en la televisió pública de qualitat, no per lamentar-nos, ja que la televisió encara gaudeix de grans professionals propis i d’actives productores externes, sinó per reivindicar aquells programes que fan de la televisió un instrument periodístic de servei públic, una eina social i de creació de nous llenguatges audiovisuals, un canal que ofereix continguts al servei de l’espectador intel·ligent i no una mera finestra a l’entreteniment i a la televisió comercial, asfixiada sota la dictadura dels índex d’audiència.

L’entrada és gratuïta, però es recomana la inscripció online a través de la pàgina web: www.miniput.cat.

Resum del MINIPUT: http://vimeo.com/53264594

La careta del MINIPUT d’enguany realitzada per Guillothina: http://vimeo.com/54043062

Podeu trobar més informació del MINIPUT a:

www.miniput.cat

miniput.blogspot.com

@miniputbcn

www.facebook.com/miniput

IMATGES PRE-MINIPUT 2012 (1 de desembre del 2012 al CCCB)

LA CARETA DEL MINIPUT: Què passaria si a la televisió es fes un debat electoral de veritat? (o com resumir l'estat de la televisió actual en 30 segons)



ALGUNES IMATGES d'alguns programes que passarem al MINIPUT 2012:

PILOTS SELECCIONATS PEL MINIPUT 2012

Una comissió formada per membres de les 9 institucions que co-organitzen el MINIPUT (UPF, UAB, UdL, URV, URL, UOC, TVC, TVE, XTVL) ha resolt que dels 23 projectes que es van presentar a la secció de PILOTS del MINIPUT 2012 es projectin els següents programes (la sessió tindrà lloc de 21:15h a 22:00h i serà l'últim bloc de la programació del MINIPUT 2012):

PEDRA, PAPER, TISORA (Zurdos TV, Barret Films, 15’, magazín online)

Collage audiovisual de l’actualitat valenciana basat en la participació ciutadana. És un programa que té com a objectiu oferir informació de tots els esdeveniments que tenen lloc a la ciutat de València i la seva àrea metropolitana; a la vegada és una plataforma de periodisme ciutadà. El programa vol aglutinar els diferents punts de vista dels ciutadans per proporcionar una font d’informació alternativa i directa i diferent als mitjans convencionals; vol crear una xarxa d’informació retroactiva sense filtres, des del ciutadà i per a la societat. Per aconseguir-ho, el programa es crea a partir dels propis vídeos que envien els internautes que hi vulguin col·Laborar.

10 DRAMÀTICS (Piscolab Films, 55’, documental i ficció teatral)

Sèrie de ficció teatral a cavall entre dues arts, l’audiovisual i el teatral. Cada episodi el protagonitzarà un jove dramaturg, dins el qual podrem descobrir i conèixer una de les seves obres, escrita expressament per a l’ocasió. Aquestes peces creades potenciaran el fet intrínsec audiovisual pel qual són concebudes. Es tracta d’un procés creatiu a la recerca d’una forma poètica visual innovadora que durà a la pantalla l’essència d’una peça teatral dins el mitjà audiovisual. Els episodis consten d’una entrevista prèvia amb el dramaturg i de l’obra de teatre en qüestió. En l’episodi pilot es podrà veure Búfals de Pau Miró.

LES NOSTRES VIDES DIBUIXADES (GROC, 7’, sèrie d’animació autobiogràfica)

Les nostres vides dibuixades és una sèrie d'animació tradicional de caràcter autobiogràfic que consta de tretze capítols. Es pot veure com un aplec de moments quotidians intrascendents que, en conjunt, conformen un petit univers tan íntim com esbojarrat. Combinant tècniques pròpies del cinema documental amb animació minimalista, el resultat  és estrany i proper alhora. Trossos de vida capturats en seqüències curtes i en temps real, sense seguir cap estructura narrativa, com records que arriben sense avisar.

+ INFORMACIÓ A www.miniput.cat
Us recordem que la inscripció és gratuïta i pot fer-se online!
El MINIPUT tindrà lloc el dissabte 1 de desembre al CCCB de 10:00 a 22:00h

ELS OFICIS DE LA CULTURA

Aparescut avui al Cultura/s de La Vanguàrdia

VERSIÓ CATALANA 

ELS OFICIS DE LA CULTURA

La “cultura” implica el conjunt de pràctiques i valors que ens fan comprendre i donar sentit al món que habitem i que, alhora, el transformen. La cultura ens manté en estat d’alerta i crítica permanent, ens fa conscients del moment i lloc on ens toca viure i que, més enllà de l’invidivualisme que promou el capitalisme postfordista, busca millorar les condicions de producció i intercanvi de béns (materials o immaterials) a partir d’experiències comunitàries. El PIB que aporta el sector cultural ha crescut en els darrers anys i està per sobre del sector energètic, el nombre de treballadors a Espanya supera el mig milió i, contràriament, les inversions en el sector s’han vist estancades amb el pretext de la crisi. La pujada de l’IVA dels “productes” culturals del 8 al 21% (a França és d’un 5,5%) posa en evidència què entenen els polítics de torn per “cultura”: un simple bé de consum; les retallades en educació, investigació i el desprestigi públic de les llicenciatures de lletres i belles arts, només són la continuació natural del procés. La cultura ens serveix per desmuntar la “presó democràtica” a la que ens convida la “classe política”, el discurs de la qual  s’ha reduït a pura doxa i a impura paradoxa. Seguir lliurant “premis nacionals” de cultura i no invertir en ella és tan impossible com intentar produir blat sense sembrar-lo.

A l’Edat mitjana els gremis portaven la directriu dels oficis, avui en dia el treballador de la cultura ha de portar tot el gremi a sobre. Les formes i funcions de les arts canvien amb el temps, els formats digitals han obert moltes línies de mutació en la producció cultural; en el camp dels llibres i la premsa les wikis i els blogs han convertit a cada individu en un editor i, malgrat que certes nomenclatures no canviin (a la Wikipèdia un operador de sistema s’anomena “bibliotecari”), sí la seva estructura i condicions de producció. En el sector editorial apareixen petites editorials amb caràcter filantròpic que es dediquen a productes especialitzats, com Atembooks i que usen les imptemtes com ja no les usen totes aquelles editorials que aposten per l’e-book. En el sector del cinema i la televisió hi ha hagut una recessió de públic a les sales i un augment del visionat online, gràcies a plataformes com Filmin o a nivell de producció hi ha un desviament cap el cinema low cost. De fet, tot el cinema underground ha estat sempre un cinema low cost, però avui en dia aquestes produccions poden donar-se a veure sense costos afegits i això n’augmenta la seva percepció pública. En quant a la televisió, ha quedat demostrat que la TDT no augmenta l’oferta, sinó que la fa més redundant, i la qualitat dels programes ha caigut donat que han de produir més i més ràpid amb menys recursos. Alguns festivals com l’In-Èdit passen a tenir un canal de TV online, altres festivals com Márgenes, s’han plantejat per existir directament a la xarxa o trobem formats híbrids com el Trash entre amigos (Raul Minchinela, Nacho Vigalondo) o els Diálogos videológicos (Fèlix Pérez-Hita, Arturo Baston) que estan a mig camí entre la conferència, el visionat de pel·lícules i l’audio-comentari. En quant a les arts plàstiques, molts artistes han incorporat les noves tecnologies per a crear noves eines, llenguatges i experiències, com trobem amb la Reactable o el Biomapping de Christian Nold. Fins i tot ha aparegut una nova figura que és la del “data curator” (el comissari d’exposicions virtuals en l’era dels “network systems”). Alguns d’aquests artistes plàstics s’han passat al món del còmic o del llibre il·lustrat, un sector en auge, o fins i tot han començat a treballar per la televisió fent el material gràfic i visual de sèries. També es donen casos a la inversa: Montserrat Moliner (La Fabrica), Eloi Maduell (Telenoika), David Sarsanedas (L’orquestra dels Luthiers Drapaires) i Santiago Vilanova, van decidir transformar el mapping (una nova disciplina en l’art digital) en una activitat manual que presenten en diferents festivals en forma de tallers i actuacions. En quant a les arts escèniques ja no ens sorprenen les aplicacions tecnològiques per trencar la frontalitat escenogràfica i la linealitat narrativa, com s’ha pogut veure darrerament amb l’ús que feien del Google Earth, les càmeres digitals o els projectors la companyia Complicité per a representar en el Grec El mestre i Margarida, ni tampoc l’èxit del micro-teatre. En quant a la música grabada, hi ha hagut un salt de la producció en estudi de la mà de grans segells discogràfics ( “The Big Three”) a promotores musicals independents que combinen la promoció d’artistes, el management, l’editorial i l’organització d’esdeveniments musicals, com Bankrobber, B-Core, La castaña o Marxophon. A més a més, cal destacar l’aparició de Net Labels i de Creative Commons Record Labels, un intent de desfermar les cadenes amb les que els major labels blindaven el mercat musical. Les biblioteques i arxius digitalitzen els seus fons, mentre a la xarxa els “relacions públiques” esdevenen “community managers”, els filòlegs es posen en projectes de visualització de dades (Dromoart), alguns artistes acaben en el Google’s Creative Lab, les marques d’alcohol enlaires les joves promeses, les plataformes de micro-finançament i les cooperatives converteixen l’usuari en co-productor i cada vegada més ens hem d’adaptar a un context en permanent transformació. De totes maneres, la novetat, si no dóna lliçons sobre el passat per no repetir els mateixos errors i no millora el present, és un salt al buit. Tot això és només una mil·lèssima part dels oficis de la “cultura”, un sector que els nostres polítics han desprestigiat tant (discursivament i pressupostàriament), que no estan veient l’èxode de talent, coneixements, productivitat i innovació que s’està fent a les seves espatlles, no se n’adonen que amb aquestes “polítiques culturals” estan condemnant el país a la “fam cultural”, a ser el “parc d’atraccions”, les Vegas d’Europa.

(RELATS EN PRIMERA PERSONA)

NEIL HARBISSON, fundador de la Cyborg Foundation i artista

Sóc artista visual, compositor, ciborg, acromatòpsic (una condició visual que fa que vegi en blanc i negre), català i irlandès, a més a més he fundat la Cyborg Foundation que vol ajudar a la gent a extendre els seus sentits. Des de la fundació hem desenvolupat uns sensors per la coreògrafa Moon Ribas per captar el moviment que té darrera el seu cos. També estem treballant en unes brújules per a detectar on és el nord amb una implantació al turmell. Per mi la cultura és identitat, i tot el que entri dins aquesta categoria forma part de la cultura. Em dedico al color perquè no el veig; vaig anar a una conferència sobre cibernètica mentre estudiava composició musical a Anglaterra i em vaig adonar que la cibernètica em podia ajudar. Vaig crear aquest ull cibernètic amb Adam Montandon i és el que em permet escoltar els colors que tinc al davant: L’ull cibernètic trasposa les freqüències lumíniques a sonores. A partir d’aquí vaig crear el “sonocromatisme” que és una manera d’expressar-me creant obres visuals a partir del so i concerts a partir del color. La setmana passada vam fer un concert al Delta de l’Ebre en funció dels colors del Delta. A la Mercè vam tocar amb en Pau Riba, vam fer l’escenografia a partir d’escoltar la cara de’n Pau. La meva proposta és artística, però també social, perquè estic parlant de fer ulls cibernètics amb els que un cec enlloc de llegir colors pugui llegir paraules, això ho estem desenvolupant amb el govern d’Equador. No és tant resoldre problemes com extendre els sentits; tracta de “ciborguisme”, és deixar de pensar la tecnologia com a eina, i incorporar-la al cos com un membre més. Això no interessa a les empreses perquè trenques les seves cadenes de producció i l’obsolescència programada de la majoria d’aquests productes; parlar per telèfon sense telèfon amb un implant ossi i una entena és fàcil. Això tindria unes repercussions econòmiques i socials molt importants. A la fundació rebem molts emails de nens que volen fer-se ciborgs, però hem crescut al segle XX on la relació entre l’home i la tecnologia té connotacions negatives.

http://eyeborg.wix.com/neil-harbisson

EDUARD TEIXIDOR: Ex-ballarí i promotor d’espectacles escènics

 el teatre amateur, després des de la formació de dansa a través de l’escola Nau 18 en un moment on Girona era un desert cultural, a banda de la creació literària i certa activitat teatral i musical. Des dels inicis vaig compaginar interpretació, pedagogia i molta gestió: escola de dansa, associació, festivals, programacions diverses, etc. Actualment sóc part de la cooperativa de Mal Pelo SCCL (Premio Nacional de Danza, 2009), companyia articulada al voltant de Maria Muñoz i Pep Ramis amb la qual col·laboro des del 1989. També faig difusió i venta dels espectacles, coordinació general de les activitats, pre i post producció, disseny gràfic, dossiers d’espectacles i de les peticions/justificacions de les subvencions, etc. També sóc membre de l’associació que gestiona el centre de creació L’animal a l’esquena. Veure les idees, desitjos en acció, transformant-se i prenent corporeïtat en escena és una de les millors compensacions. Les dificultats amb les que em vaig trobar al principi va ser inventar-se unes polítiques culturals inexistents en aquest país i que vàrem posar en pràctica les pròpies estructures de creació/producció. Si pensem en aquell sector escènic que es dedica a creacions no necessàriament per al gran públic, cal dir que econòmicament som un sector que no tenim reconegut un status. Sí que estem reconeguts a través del que aportem a la “cultura” del país, però no, per exemple, a nivell de regularització del mercat, o de tractaments fiscals específics. El problema gran és quan s’ideologitza la cultura a través del partit polític de torn. Porto 28 anys en el món de la “cultura”, i les noves situacions són bones perquè fan repensar i resituar el sector. La violència amb la que arribem a aquesta nova situació és la que no s’entén, ja que no representem tanta despesa en les finances públiques, en canvi aportem molt: llocs de treball, desenvolupament cultural transversal, internacionalització. Estem en un moment molt dur que continuarà, però al mateix temps està provocant que comenci a haver-hi dinàmiques de col·laboració entre nosaltres que abans escassejaven.

http://www.malpelo.org/

http://www.lanimal.org/

MARÍA YÁÑEZ: especialista en comunicació per internet i transmedia

La cultura s’associa amb un gremi, una èlit, i d’aquí ve part del desprestigi actual. La cultura és de tots i som tots. Des de 1999 he estat quasi sempre treballant a internet (com a periodista i en el desenvolupament de continguts), tot i que també vaig treballar en una productora de cinema i com a guionista i directora d’alguns programes i documentals per a TVG. El 2008 em vaig unir a A Navalla Suíza, una empresa de comunicació digital que vam muntar entre cinc socis, en la seva majoria desenvolupadors web, per dur a terme projectes que treballessin aquesta unió: plataformes de vídeo online, vídeo interactiu, desenvolupament transmedia, a més a més d’aplicacions per a la web. Tot i que últimament m’he estat orientant a la investigació i desenvolupament de narratives digitals, en especial, al documental interactiu. Les dificultats del sector rauen en l’haver de construir el teu propi model econòmic. M’he adaptat bastant bé al nou panorama, donat que la crisi (de paradigmes), el relleu generacional i les noves tecnologies és quelcom que sempre he buscat. Que la indústria cultural es dirigeix a allò digital és evident, però ara la qüestió és d’on venen els ingressos d’aquesta indústria, com es pot finançar. Amb el sector públic cada vegada es podrà comptar menys, una via és el crowdfunding i una altra el “branded content”, que és fer continguts per a marques. El que sí que sembla clar és que els treballs estan deixant de ser especialitzats, el “fes-ho-tu-mateix” fa que es necessitin més competències. Les fronteres desapareixen i professions clàssiques com la de “director de cinema” passa a ser la de “creador audiovisual”, que sol significar algú que s’ocupa de tot el procés. Hi ha una altra qüestió clau en el futur, i és que està clar que internet sí, però: internet com? El futur de la xarxa es juga entre el model tancat de la indústria i un model obert que busca ciutadans que no siguin simples consumidors, sinó creadors i productors (makers) de continguts, de programes, d’eines per a millorar la comunicació.

http://www.mariayanez.eu/

http://anavallasuiza.com/

GERALD KOGLER: dissenyador de sistemes interactius i software lliure

Sempre m’ha interessat la multidisciplinarietat del món de la cultura. Com a informàtic em podria guanyar la vida programant aplicacions per a empreses, però vaig decidir aplicar els meus coneixements al món de la cultura i de l’art. Vaig entrar en l’Ars Electronica Futurelab com a programador i vaig descobrir el potencial d’equips interdisciplinaris. M’hi vaig acostar des dels moviments socials formant part d’Indymedia on desenvolupàvem infraestructures utilitzant software lliure. Els dos camps em van fomentar una visió crítica de la tecnologia i la importància de trobar alternatives obertes per fer front als perills de les xarxes socials centralitzades, els serveis al núvol, la màquina del copyright i el control d’internet. Sóc programador creatiu i realitzo instal·lacions interactives, plataformes per a comunitats online i aplicacions web per a entitats culturals i educatives. M’interessa la intersecció entre tecnologia, art i educació. Per exemple: l’últim projecte desenvolupat pel Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) va tenir com a punt de partida el tema “ciutat i sostenibilitat”. Això ens va portar a idear diferents formats, entre ells una sèrie de jocs sobre l’ús responsable de l’energia, consum i aigua, escombraries i reciclatge i mobilitat a la ciutat. D’altra banda formo part de ZZZINC, una associació cultural que ens serveix com a laboratori i com a espai d’activitat per a investigar la innovació en cultura i els canvis en la producció, difusió, gestió i consum de la cultura. La crisi és una bona excusa per estrangular econòmicament iniciatives arriscades. Les entitats amb les quals col·laboro s’han de dedicar a sobreviure i no poden invertir en projectes poc convencionals. Treballant com a autònom m’exposo molt als retrassos de pagaments de les institucions, ara porto tres anys esperant el pagament d’un ajuntament català gros. La crisi actual serà una crisi permanent i només pot ser superada amb un canvi del model econòmic actual a un sistema més social i col·laboratiu.

http://go.yuri.at/

http://zzzinc.net/

L’AUTOMÀTICA: una associació de dissenyadors davant una impremta antiga

Per alguns de nosaltres un impressor pot ser una espècie d'ogre malhumorat amagat en una cova fosca o, ben al contrari, un semi déu lluminós que pot fer que la teva vida sigui simplement meravellosa. En Ferran Fandos s'acostaria de molt a prop al segon grup, i nosaltres, la resta de components de l'Automàtica, seriem com una Hidra de nou caps discutint multitud de conceptes, sigui per estar d'acord o en desacord però caminant en una mateixa direcció. Aquesta és una de les diverses i rares costums que regnen la cova de l'Automàtica: el debatre molts temes, com la nostra posició de recuperació d'una impremta antiga (que no obsoleta) envers la digitalització del paper. Una altra rara costum és aprendre un ofici molt antic sense haver de començar per escombrar el terra, com abans feien els aprenents, tot i que també ens fem un fart d'escombrar. També, des de la nostra professió de grafistes, acostumar-se a fer un salt en el temps i passar de l'era informàtica a l'era industrial, on el metall, el plom, la tinta i el paper són sinònims d'una realitat física. I aprendre al costat d'un mestre com en Ferran, que és tot generositat i amor, és un privilegi que intentem aprofitar cada dia.  Rares costums o fets que es van consumant, com tenir la sensació d'estar enamorat d'una màquina plena de cilindres, tubs, caragols, aspes, engranatges i corrioles, empastifada d'oli i de greix, que si l'acaricies com déu mana podràs fer la carta d'amor més ben impresa del món. Des de que som l'Automàtica ja no mesurem les coses amb metres, centímetres o mil·límetres sinó amb cíceros i punts, cosa que ens fa veure la vida des d'una òptica on tot alllò petit queda nítidament definit. El futur de les arts gràfiques està condicionat per la lògica del mercat, tot i això sempre hi haurà experiències alternatives que ofereixin un valor afegit: posant per endavant uns acabats i unes tècniques singulars o menor impacte ambiental.

http://www.lautomatica.org/

PEP TORRES: inventor i director del Museu de idees i invents de Barcelona

El meu perfil és renaixentista: una mescla d’art i ciència, sóc inventor o dissenyador i, alhora, artista; també sóc director del Museu de les Idees i els Invents. En la “Cultura” en majúscules em sento petit, penso que la meva aportació és mínima, el que millor em defineix és la figura del “creatiu”. Tota la vida he estat fent projectes artístics i sóc un músic en potència: sempre penso que l’any següent treuré un disc, però la música requereix temps, dedicació i talent. El que vull és portar endavant les meves idees, algunes són de caràcter empresarial, d’altres artístiques. Col·laboro habitualment amb programes de televisió i tinc un programa a la ràdio, a més a més de treballar per institucions i centres acadèmics d’arreu d’Espanya. El que faig és motivar a les persones perquè les idees que tenen al cap les duguin a terme; des de fa un any i mig ho faig des del MIBA. Fem sessions cada divendres anomenades “flyday”, són consultes gratuïtes de 45 minuts. Abans ho havia fet per empreses, ara ho faig pel museu. En el temps que porto potser han passat unes 200 persones i tenim cinc mesos de llista d’espera. Els beneficis de la meva feina no són econòmics, al revés, la part econòmica sempre és un mal de cap, però la recompensa és quan algú em diu que l’he inspirat. Sempre és difícil trobar un model de negoci; amb la crisi tothom pateix, a nosaltres, per exemple, ens ha afectat la pujada salvatge de l’IVA, però mai m’he hagut d’adaptar a la crisi perquè sempre l’he viscuda, la meva vida ha estat una lluita constant per poder fer les coses que em demanava el cor. La meva professió és projectiva, és tenir un peu en el futur, per això diria que encara està per fer: Es tracta d’engrescar les persones en el present perquè tinguin quelcom a desenvolupar en el futur. Aquest museu, les meves actuacions, són metàfores que van encaminades a fer que les persones tornin a tenir  la capacitat de creure en els seus somnis.

http://www.peptorres.es/

http://www.mibamuseum.com/

(VERSIÓ CASTELLANA)

LOS OFICIOS DE LA CULTURA

La “cultura” implica el conjunto de prácticas y valores que nos hacen comprender y dar sentido al mundo que habitamos y que, a la vez, transformamos. La cultura nos mantiene en estado de alerta y crítica permanente, nos hace concientes del momento y lugar que nos ha tocado vivir y que, más allá del individualismo que promueve el capitalismo postfordista, busca mejorar las condiciones de producción e intercambio de bienes (materiales o inmateriales) a partir de experiencias comunitarias. El PIB que aporta el sector cultural ha crecido en los últimos años y está por encima del sector energético, el número de trabajadores en España supera el medio millón y, contrariamente, las inversiones en el sector se han visto estancadas con el pretexto de la crisis. La subida del IVA de los “productos” culturales del 8 al 21& (en Francia es un 5,5%) pone en evidencia qué entienden los políticos de turno por “cultura”: un simple bien de consumo; los recortes en educación, investigación y el desprestigio público de las licenciaturas de letras y bellas artes, sólo son la continuación natural del proceso. La cultura nos sirve pare desmontar la “prisión democrática” a la que nos invita la “clase política”, cuyo discurso se ha reducido a pura Doxa y a impura paradoxa. Seguir dando “premios nacionales” de cultura y no invertir en ella es tan imposible como intentar producir trigo sin sembrarlo.

En la Edad Media los gremios llevaban la directriz de los oficios, hoy en día el trabajador de la cultura tiene que llevar todo el gremio encima. Las formas y funciones de las artes cambian con el tiempo, los formatos digitales han abierto líneas de mutación en la producción cultural; en el campo de los libros y la prensa las wikis y los blogs han convertido cada individuo en un editor y, a pesar de que ciertas nomenclaturas no cambien (en la Wikipedia un operador de sistema se llama “bibliotecario”), sí su estructura y condiciones de producción. En el sector editorial aparecen pequeñas editoriales con carácter filantrópico que se dedican a productos especializados, como Atembooks y que usan las imprentas como ya no las usan todas aquellas editoriales que apuestan por el e-book. En el sector del cine y la televisión ha habido una recesión de público en las salas y un aumento del visionado online, gracias a plataformas como Filmin o, a nivel de producción, ha habido un notorio desvío hacia el cine low cost. De hecho, todo el cine underground ha sido siempre un cine low cost, aunque hoy en día estas producciones pueden darse a ver sin costes añadidos y esto aumenta su percepción pública. En cuanto a la televisión, ha quedado demostrado que la TDT no incrementa la oferta, sino que la hace más redundante, y la calidad de los programas ha caído puesto que tienen que producir más, más rápido y con menos recursos. Algunos festivales como el In-Édit pasan a tener un canal de TV online, otros festivales como Márgenes, se han planteado existir directamente en la red o encontramos formatos híbridos como el Trash entre amigos (Raúl Minchinela, Nacho Vigalondo) o los Diálogos Videológicos (Félix Pérez-Hita, Arturo Bastón) que están a medio camino entre la conferencia, el visionado de películas y el audio-comentario. En cuanto a las artes plásticas, muchos artistas han incorporados las nuevas tecnologías para crear nuevas herramientas, lenguajes y experiencias, como vemos con la Reactable o el Biomapping de Christian Nold. Incluso ha aparecido una nueva figura que es la del “data curator” (el comisario de exposiciones virtuales en la era de los “network Systems”). Algunos de estos artistas plásticos se han pasado al mundo del cómic o del libro ilustrado, un sector en auge, o incluso han empezado a trabajar para la televisión haciendo el material gráfico y visual de series. También se dan casos a la inversa: : Montserrat Moliner (La Fabrica), Eloi Maduell (Telenoika), David Sarsanedas (L’orquestra dels Luthiers Drapaires) y Santiago Vilanova, decidieron transformar el mapping (una nueva disciplina en el arte digital) en una actividad manual que presentan en diferentes festivales en forma de talleres y actuaciones. En cuanto a las artes escénicas ya no nos sorprenden las aplicaciones tecnológicas para romper la frontalidad escenográfica y la linealidad narrativa, como se ha podido ver últimamente con el uso que hacían del Google Earth, las cámaras digitales o los proyectores la compañía Complicité para representar en El Grec El mestre i Margarida, ni tampoco el éxito del micro-teatro. En cuanto a la música grabada, ha habido un salto de la producción en estudio de la mano de grandes sellos discográficos (“The Big Three”) a promotores musicales independientes que combinan la promoción de artistas, el management, la editorial y la organización de eventos musicales, como Bankrobber, B-Core, La Castaña o Marxophon. Además, cabe destacar la aparición de Net Labels y de Creative Commons Record Labels, un intento de romper las cadenas con las que los major labels blindaban el mercado musical. Las bibliotecas y los archivos digitalizan sus fuentes, mientras en la red los “relaciones públicas” devienen “community managers”, los filólogos se meten en proyectos de visualización de datos (Dromoart), algunos artistas acaban en el Google’s Creative Lab, las marcas de alcohol lanzan las jóvenes promesas, las plataformas de micro-financiamiento y las cooperativas convierten el usuario en coproductor y cada vez nos tenemos que adaptar a un contexto en permanente transformación. De todas formas, la novedad, si no da lecciones sobre el pasado para no repetir los mismos errores y no mejora el presente, es un salto al vacío. Todo esto es sólo una milésima parte de los oficios de la “cultura”, un sector que nuestros políticos han desprestigiado tanto (discursiva y presupuestáriamente), que no están viendo el éxodo de talento, conocimiento, productividad e innovación que se está haciendo a sus espaldas, no se dan cuenta que con estas “políticas culturales” están condenando el país a la “hambruna cultural”, a ser el “parque de atracciones”, las Vegas de Europa.

(RELATOS EN PRIMERA PERSONA)

NEIL HARBISSON, fundador de la Cyborg Foundation y artista

Soy artista visual, compositor, ciborg, acromatópsico (una condición visual que hace que vea en blanco y negro), catalán e irlandés, además he fundado la Cyborg Foundation que quiere ayudar a la gente a extender sus sentidos. Desde la fundación hemos desarrollado unos sensores para la coreógrafa Moon Ribas para captar el movimiento que tiene detrás de su cuerpo. También estamos trabajando en unas brújulas para detectar dónde está el norte con una implantación en el tobillo. Para mí la cultura es identidad, y todo lo que entre dentro de esta categoría es cultura. Me dedico al color porque no lo veo; fui a una conferencia sobre cibernética mientras estudiaba composición musical en Inglaterra y me di cuenta que la cibernética me podía ayudar. Creé este ojo cibernético con Adam Montandon y es lo que me permite escuchar los colores que tengo delante: el ojo cibernético me traspone las frecuencias lumínimas a sonoras. A partir de aquí formulé el “sonocromatismo”, que es un modo de expresarme creando obras visuales a partir del sonido y conciertos a partir del color. La semana pasada hicimos un concierto en el Delta del Ebro en función de los colores del Delta. En La Mercé tocamos con Pau Riba, hicimos la escenografia a partir de escuchar la cara de Pau. Mi propuesta es artística, pero también social, porque estoy hablando de hacer ojos cibernéticos con los que un ciego, en lugar de leer colores, pueda leer palabras, esto lo estamos desarrollando con el gobierno de Ecuador. No es tanto resolver problemas como extender los sentidos; se trata de “ciborguismo”, es dejar de pensar la tecnología como herramienta e incorporarla al cuerpo como un miembro más. Esto no interesa a las empresas porque rompes sus cadenas de producción y la obsolescencia programada de la mayoría de estos productos; hablar por teléfono sin teléfono con un implante óseo y una pequeña antena es fácil. Esto tendría unas repercusiones económicas y sociales muy importantes. En la fundación recibimos muchos emails de niños que quieren hacerse ciborgs, pero hemos crecido en el siglo XX, donde la relación entre el hombre y la tecnología tiene connotaciones negativas.

http://eyeborg.wix.com/neil-harbisson

EDUARD TEIXIDOR: exbailarín y promotor de espectáculos escénicos

Empecé con el teatro amateur, después con la formación de danza a través de la escuela Nau 18 en un momento donde Girona era un desierto cultural, aparte de la creación literaria y cierta actividad teatral y musical. Desde los inicios compaginé interpretación, pedagogía y mucha gestión: escuela de danza, asociación, festivales, programaciones diversas, etc. Actualmente soy parte de la cooperativa de Mal Pelo SCCL (Premio Nacional de Danza, 2009), compañía articulada alrededor de María Muñoz y Pep Ramis con la que colaboro desde el 1989. También hago difusión y venta de espectáculos, coordinación general de las actividades, pre y post producción, diseño gráfico, dossiers de espectáculos y de las peticiones/justificaciones de las subvenciones, etc. También soy miembro de la asociación que gestiona el centro de creación L’animal a l’esquena. Ver las ideas, deseeos en acción, transformándose y cogiendo corporeidad en escena es una de las mejores compensaciones. Las dificultades con las que me encontré al principio fueron el invertarse unas políticas culturales inexistentes en este país y que pusimos en prácticas las propias estructuras de creación/producción. Si pensamos en aquel sector escénico que se dedica a creaciones no necesáriamente para el gran público, huelga decir que somos un sector que no tenemos reconocido un status. Sí que estamos reconocidos a través de lo que aportamos a la “cultura” del país, pero no, por ejemplo, a nivel de regulación del mercado o de tratamientos fiscales específicos. El problema grande es cuando se ideologiza la cultura a través del partido político de turno. Llevo 28 años en el mundo de la “cultura”, y las nuevas situaciones son buenas porque hacen repensar y resituar el sector. La violencia con la que llegamos a esta “nueva” situación es la que no se entiende, ya que no representamos tanto gasto en el dispensario público, en cambio aportamos mucho: puestos de trabajo, desarrollo cultural transversal, internacionalización. Estamos en un momento muy duro que continuará, pero al mismo tiempo está provocando que empiecen a haber dinámicas de colaboración entre nosotros que antes escaseaban.

http://www.malpelo.org/

http://www.lanimal.org/

MARÍA YÁÑEZ: especialista en comunicación por internet y transmedia

La cultura se asocia con un gremio, una élite, y de ahí viene parte del desprestigio actual. La cultura es de todos y somos todos. Desde 1999 he estado casi siempre trabajando en internet (como periodista y en el desarrollo de contenidos), aunque también estuve en una productora de cine y como guionista y directora de algunos programas y documentales para la TVG. En 2008 me uní a A Navalla Suíza, una empresa de comunicación digital que montamos cinco socios, en su mayoría desarrolladores web, para llevar a cabo proyectos que trabajasen en esta unión: plataformas de vídeo online, vídeo interactivo, desarrollo transmedia, además de diversos desarrollos y aplicaciones para la web.  Pero a lo que me he estado orientando en los últimos años es a la investigación y desarrollo de narrativas digitales y en especial al documental interactivo. Las dificultades del sector estriban en el tener que construir tu propio modelo económico. Me he adaptado bastante bien al nuevo panorama, puesto que la crisis (de paradigmas), el relevo generacional y las nuevas tecnologías, es algo que siempre he buscado. Que la industria cultural se dirige a lo digital es evidente, pero ahora la cuestión está en de dónde vienen los ingresos de esta industria, cómo se puede financiar. Con el sector público cada vez se podrá contar menos, una vía es el crowdfunding y otra el 'branded content', que es hacer contenidos para marcas.  Lo que sí parece claro es que los trabajos están dejando de ser especializados, el 'hazlo tu mismo' hace que se requieran muchas más competencias.  Las fronteras desaparecen, y profesiones clásicas como las de "director de cine" desaparecen por "creador audiovisual", que suele significar alguien que se ocupa de todo el proceso. Hay otra cuestión clave en el futuro, y es que está claro que internet sí, pero ¿internet cómo? El futuro de la red se juega entre el modelo cerrado de la industria y un modelo abierto que busca ciudadanos que no sean simples consumidores sino creadores y hacedores de contenidos, de programas, de herramientas para mejorar la comunicación.

http://www.mariayanez.eu/

http://anavallasuiza.com/

GERALD KOGLER: diseñador de sistemas interactivos y software libre

Siempre me ha interesado la multidisciplinaridad del mundo de la cultura. Como informático me podría ganar la vida programando aplicaciones para empresas, pero decidí aplicar mis conocimientos al mundo de la cultura y del arte.  Entré en el Ars Electronica Futurelab como programador y descubrí el potencial de equipos interdisciplinarios. Me acerqué desde los movimientos sociales formando parte de Indymedia donde desarrollamos infraestructuras utilizando software libre. Los dos campos me formaron una visión crítica de la tecnología y la importancia de fomentar alternativas abiertas para enfrentar los peligros de las redes sociales centralizadas, los servicios en la nube, la maquina del copyright y el control de internet. Soy programador creativo desarrollando instalaciones interactivas, plataformas para comunidades online y aplicaciones web para entidades culturales y educativas. Me interesa justamente la intersección entre tecnología, arte y educación. Por ejemplo: El último proyecto para el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) tuvo como punto de partida el tema “ciudad y sostenibilidad”. Esto nos llevó a desenvolver diferentes formatos, entre ellos una serie de juegos sobre el uso responsable de la energía, consumo y agua, basura y reciclaje y movilidad en la ciudad. Por otro lado formo parte de ZZZINC, una asociación cultural que sirve como laboratorio y como espacio de actividad para investigar la innovación en cultura y los cambios en la producción, difusión, gestión y consumo de la cultura. La crisis es una buena excusa para estrangular económicamente a iniciativas arriesgadas. Las entidades con las cuales colaboro se tienen que dedicar a sobrevivir y no pueden invertir en proyectos poco convencionales. Trabajando como autónomo me expongo mucho a los retrasos de pago de las instituciones, ahora llevo tres años esperando un pago de un ayuntamiento catalán grande. La crisis actual va a ser una crisis permanente y solamente puede ser superada con un cambio del modelo económico a un sistema más social y colaborativo.

http://go.yuri.at/

http://zzzinc.net/

L’AUTOMÀTICA: una asociación de diseñadores ante una imprenta antigua

Para algunos de nosotros, un impresor puede ser una especie de ogro enfadado escondido en una cueva oscura o, bien al contrario, un semidios luminoso que puede hacer que tu vida sea una maravilla. Ferran Fandos se acercaría mucho al segundo grupo, y nosotros, el resto de los componentes de la Automática, seríamos una Hidra de nueve cabezas discutiendo multitud de conceptos, sea para estar de acuerdo o en desacuerdo, pero caminando hacia una misma dirección. Esta es una de las diversas y raras costumbres que reinan en la cueva de la Automática: el debatir muchos temas, como nuestra posición de recuperación de una imprenta antigua (que no obsoleta) frent ela digitalitzación del papel. Otra extraña costumbre es aprender un oficio muy antiguo sin tener que empezar por barrer el suelo, como antes hacían los aprendices, aunque también barremos mucho. Desde nuestra profesión de grafistas hacemos un salto en el tiempo y pasamos de la era informática a la era industrial, donde el metal, el plomo, la tinta y el papel son sinónimos de una realidad física. Aprender al lado de un maestro como Ferran, que todo generosidad y amor, es un privilegio que intentamos aprovechar cada día. Bizarras costumbres o hechos que se van consumando, como tener la sensación de estar enamorado de una máquina llena de cilindros, tubos, tornillos, aspas, engranajes y correas, aceite y grasa, que si la acaricias como dios manda podrás hacer la carta de amor más bien imprimida del mundo. Desde que somos la Automática, ya no medimos las cosas con metros, centrímetros o milímetros, sino con cíceros y puntos, lo cual nos hace ver la vida desde una óptica donde todo lo pequeño queda nítidamente definido. El futur de las artes gráficas está condicionado por la lógica del mercado, aún así, habrá experiencias alternativas que ofrezcan un valor añadido: poniendo por delante unos acabados y unas técnicas singulares o menor impacto ambiental.

http://www.lautomatica.org/

PEP TORRES: inventor y director del museo de ideas e inventos de Barcelona

Mi perfil es renacentista: una mezcla de arte y ciencia, soy inventor o diseñador y, a la vez, artista; también soy director del museo de ideas e inventos de Barcelona. En la “Cultura” en mayúsculas me siento pequeño, pienso que mi aportación es mínima, lo que mejor me define es la figura del “creativo”. Toda la vida he estado haciendo proyectos artísticos y soy un músico en potencia: siempre pienso que el año siguiente editaré un disco, pero la música requiere tiempo, dedicación y talento. Lo que quiero es sacar adelante mis ideas, algunas son de carácter empresarial, otras artísticas. Colaboro habitualmente con programas de televisión y tengo un programa en la radio, además de trabajar para instituciones y centros académicos de toda España. Lo que hago es motivar a las personas para que las ideas que tienen a la cabeza las lleven a cabo; desde hace un año y medio lo hago desde el MIBA. Hacemos sesiones cada viernes tituladas “flyday”, son consultas gratuítas de 45 minutos. Antes lo había hecho para empresas, ahora lo hago para el museo. En el tiempo que llevo aquí han pasado unas 200 personas y tenemos cinco meses de lista de espera. Los beneficios de mi trabajo no son económicos, al revés, la parte económica siempre es un dolor de cabeza, pero la recompensa es cuando alguien me dice que lo he inspirado. Siempre es difícil encontrar un modelo de negocio; con la crisis todo el mundo sufre, a nosotros, por ejemplo, nos ha afectado la subida salvaje del IVA, pero nunca me he tenido que adaptar a la crisis porque siempre la he vivido, mi vida ha sido una lucha constante para poder hacer las cosas que me pedía el corazón. Mi profesión es proyectiva, es tener un pie en el futuro, por eso diría que aún está por hacer. Se trata de animar a las personas en el presente para que tengan algo a desarrollar en el futuro. Este museo, mis actuaciones, son metáforas que van encaminadas a hacer que las personas vuelvan a tener la capacidad de creer en sus sueños.

http://www.peptorres.es/

http://www.mibamuseum.com/