L'altre dia vaig anar a la presentació d'Homo Sampler, l'últim llibre d'Eloy Fernández Porta. A ell ja li vaig comentar: "és com si Nietzsche hagués ressucitat vient Akira i amb un exemplar de Cosmopolitan a la falda". Alguna cosa així que en castellà sempre son més taxatiu. La performance de l'Eloy va ser tota una experiència (i l'experiència va cara avui en dia, ja quasi no tenim experiències de res). Si calen adjectius perquè alguna cosa es deixi entreveure: divertida, electritzant, aforística, brutal, envolvent, revivalitzant, cínica i sincera. El llibre m'espera a casa. L'Editor, Jorge Herralde, estava allà dempeus veient com la bèstia se li escapava de la gàbia, i estava content. Després d'això només queda llegir-lo. Com si fos poc. Ho queda tot: La chica más fashion de la morgue, la vida en bucle, ur-Pop o Ikea submergida... L'únic problema és que després d'escoltar-lo si escrius alguna cosa sembla que a allò li falti alguna cosa: més sal? més autoconsciència? més ironia? però llavors perds el lirisme? més honestedat? però llavors perds la força? Després d'escoltar-lo (imagino que encara més després de llegir-lo) quedes pres d'una convulsió primària extranya pasada pel filtre intel·lectual que et posa en guàrdia davant la vida, davant la lectura i les imatges, i et deixa el riure torçat, com el del Jocker; et deixa a mig camí entre l'anarquia absoluta o la (des)integració més voluntària en aquest món de ruines d'acer i cadàvers amb corbata. En la manera rotunda que té de presentar les coses hi ha una ambigüetat extranya, si busques la seva postura -a diferència del que pot semblar d'entrada- no la trobes perfilada (visqui el sàtir); en el seu Titànic (societat del consum en l'era AfterPop) tots som enfonsats, però anem caient amb la feliç violència que neix d'aquell Sí-a-la-vida que deia Zarathustra (que avui en dia es reencarnaria en un personatge fetitxe d'alguna tribu urbana), encara que completament desubicats. Si Nietzsche deia que "la caída no fue sino una ascensión a lo hondo", en els temps que vivim la desubicació neix de la caiguda en loop -reactualització postpoderna de l'etern present Nietzschià?Ándele tu madre!- que fa que, al final d'una experiència, només ens trobem de nou a nosaltres mateixos -carcasses dubtoses- davant del mirall: Doctor Jeckyll y Mr. Alice-Hyde. "Quiero tener un coche, una familia, una casa y un televisor de electroplasma y a la vez quiero ser la putita del rey y la rock star con su harén de runners facilonas". I en l'era del consum ens anem desgastant o anem creixent en els nostres alter-egos imaginaris "por un puñado de dólares", que dèia aquell. Mhm... No és fàcil assumir que, cada vegada més, els missatges de la premsa mainstream ens porten notícies d'una realitat que sembla que no hagi existit mai, com si tot fos un gran teatre narcotitzant per fer-nos oblidar que som uns conillets d'índies a mans d'un déu molt gran que enlloc d'insuflar-nos l'ànima amb el seu esperit, ho fa amb l'slògan del Capital. Surto un moment al menjador on la tele encara està encesa amb el programa musical Loops. Estan fent un reportatge de la que anomenen "la nova princesa del pop", "la noia del moment", "la noia dolenta del pop", Kate Perry. Princesa de quin regne? Moment, quin moment? El palau de vidre es convulsa, hipòcritament (aquestes escenes són les que alimenten el palau de vidre) perquè una noieta pop-star es fa un petó amb una altra noia. Ara tots els adolescents es tornaran mariquites i bolleres, oh! Ara el que toca és llegir el llibre de l'Eloy, descobrir què es pregunta, apagar la tele per sepultar als nous ídols (la nova pregària és l'opinió i el safreig i l'única manera de matar aquests nous déus és obviant-los) i deixar també per una estona el meu paper, de vegades idiota, de vegades sincer.
