Entrevista a
Ingrid Guardiola / versió llarga i en català
1- Estàs darrera
de Miniput, una mostra sobre televisió
de qualitat. Què s'entén avui dia per qualitat a la televisió?
El Miniput és una
mostra sobre “televisió de qualitat” que es fa des del 1994 i que coordino des
del 2002. Es tracta, d’una banda, d’una selecció del que el comitè de
programació considera més rellevant de l’INPUT (International Public Television
Screening Conference), una mostra de la millor televisió pública d’arreu del
món que va començar el 1976 per debatre la funció de servei públic i per
entendre la televisió com una eina creativa i pedagògica. D’altra banda, el
Miniput recull debats i sessions especials sobre la televisió pública
local, autonòmica i estatal. Hem parlat de pilots televisius, de fakes, de
youtubers, del tancament de Canal 9, etc. Tant a l’INPUT com al Miniput les
sessions es configuren en funció de prioritats temàtiques i, de vegades,
formals, el que entendríem per “nous formats”. Últimament hi ha molta
preocupació pel nou periodisme, pels nous formats de la telerealitat, per
formats crossmèdia i transmèdia i per com captar nous públics, sobretot els més
joves. El 2001 la Doctora Eva Pujadas va fer la seva tesi sobre la “televisió
de qualitat” i en ella apunta que és un concepte relacional i que varia en
funció del que les diferents societats mediàtiques consideren com a
“excel·lència” en el camp televisiu. També indica que s’ha de diferenciar entre
la qualitat del sistema televisiu, la qualitat de la programació i la qualitat
dels programes que, depenent de qui ho digui tindrà un valor o un altre: els
polítics parlaran de construcció nacional, lingüística o comunitària, els
programadors d’èxit o impacte en les audiències, els professionals parlaran de
les característiques formals del llenguatge televisiu, els analistes parlaran
de discursos, etc. La qualitat, per a mi, sempre té a veure amb la llibertat
d’expressió i autonomia discursiva, amb la diversitat de continguts i la
profunditat a l’hora d’abordar-los.
2- Televisió i
qualitat, són cada cop conceptes menys conciliables?
No sé si abans es parlava de qualitat, però està clar que darrera les televisions hi ha
persones i que les televisions són el que els seus responsables volen que
sigui. La dècada dels seixanta va ser una època força bona en general, ja que
es gaudia de menys competència i la televisió es va entendre com una eina de
reconstrucció moral i cultural de la ciutadania. A més a més van aparèixer els
segons canals, molts dels quals es van destinar a projectes culturals. Hi havia
grans dosis de llibertat, fins i tot a la TVE de Franco, on els programes pop
de Lazarov o Zulueta podien tenir-hi cabuda. També va ser una època, fins a
mitjans dels anys setanta, en què alguns cineastes van migrar cap el mitjà
televisiu, encisats per la seva capacitat de difusió, desentancats del cinema.
No només Rossellini i Godard, sinó uns quants més. Es parla de “televisió
d’autor”, que és tan poc ajustat com parlar de “cinema d’autor”, ja que en
ambdós casos són pràctiques molt corals. En tot cas es pot entendre si el que
es refereix la descripció és “produccions amb una perspectiva complexa i
personal sobre el món”. A la televisió actual cada vegada li costa més sortir
de la norma i treballar des de l’excepció. Més enllà del fet que tant la
televisió pública com la privada, cada vegada més, han fet dels informatius
eines de propaganda ideològica al servei dels partits polítics, en la resta dels espais de programació
vivim una època que es pren molt seriosament el ser “políticament correcta”, ja
que l’opinió pública es té molt en compte. Ens hem tornat molt radicals en un
sentit molt negatiu: radicalment susceptibles. Això fa que la televisió sigui
neutra, tant formalment com discursivament i que no sapiguem distingir entre un
programa i un altre, entre una cadena i una altra en una espècie de falsa i
narcòtica bonhomia. La “bona educació” estàndard no és sinònim de “qualitat”,
el que podria aportar una mica de qualitat seria una televisió que vetllés pel
risc i la diversitat formals i conceptuals, per les preguntes més que per les
respostes, donant com a resultat una educació bona per al dir, per al pensar i per
al fer diferent dels ciutadans, individualment i col·lectivament. En aquest
sentit els programes de tendències culturals són un gran exemple de televisió
neutra. “Qualitat” és, també, respondre a la responsabilitat econòmica i
diversificar el sector, tant en relació amb els productes a oferir com en
relació amb les productores o professionals amb els quals treballes. No és
estrany que si TVE inverteix 600.000 euros en cada episodi de Cuéntame, una sèrie que s’emet des de
2001, hagin enxampat a alguns dels seus protagonistes com Ana Duato i Immanol
Arias en els Papers de Panamà. L’abús econòmic comença en el moment en què una
televisió pública concep unes condicions econòmiques extremes, ja sigui a
l’alta o a la baixa.
3- A la televisió,
com a tot arreu, es pensa en termes d'èxit comercial. Com afecta això als
continguts televisius?
L’èxit comercial és el sant grial, un fals mite heredat
que afecta, no només la televisió, sinó la majoria d’activitats humanes. A la
Universitat depenen dels alumnes inscrits i molts professors s’han reconvertit
en animadors socioculturals, als centres culturals depenen dels públics; de la
mateixa manera que una empresa depèn dels seus compradors: el client sempre
mana. Quan parlo de “fals” mite em refereixo al fet que moltes vegades es
sacrifica una certa exigència i llibertat de producció de continguts per tal
d’aconseguir més audiències o assistents, però si es fa un balanç del que es perd
i es guanya amb aquestes estratègies, segurament moltes vegades es pot veure
que no val la pena. A més a més, només es té en compte l’impacte quantitatiu,
no el qualitatiu. Costa tant construir i tan poc destruir el que altres han
tardat anys o dècades a erigir. A la televisió no es deixa tant de temps per
veure si un programa té un cert impacte en l’audiència; tant a la pública com a
la privada poden necessitar només dos capítols per tancar la barraca. TVE va
encarregar el talent-show Quiero bailar
a Endemol i va tancar una temporada amb un funest 7% de share; no escarmentats
el 2015 va encarregar-li a la productora Insuperables
que no va passar de l’estiu amb un 9% de share. Jordi Rosell, un dels
productors del programa que també està darrera de programes com Masterchef, va alegar que si sabessin la
clau de l’èxit ja l’haurien aplicat. Mentrestant, els diners de les arques
públiques són invertits en productes cars amb les productores més grans del
mercat i que no obtenen el resultat desitjat. El 2008 Cuatro va emetre només
vuit programes de Tienes Talento amb
un share molt baix del 8-9%; per què quan ho agafa Telecinco el 2015 fa un 22%
de share? Una part de l’èxit és directament proporcional a la quantitat de
promoció i marketing invertit, evidentment, però segueix sent un misteri i
estructurar tot el sector en funció d’aquest “misteri” és tan insensat com ho
seria delegar el futur de la humanitat a un Déu omnipotent. L’altra estratègia
és mantenir els productes ja tastats, com dur a terme la 16a edició de Gran Hermano (Espanya és el país amb més
edicions del reality). Fins que un dia sobtat el públic dirà “prou”.
4- Davant
d'aquesta lògica comercial, hi ha la responsabilitat que el servei públic ha de
mantenir cap a la seva audiència. En què consisteix aquesta responsabilitat?
La televisió, com a mitjà de comunicació i com a font d’informació
periodística, té el deure deontològic de separar els fets de les opinions, de
difondre informacions fonamentades, de respectar el dret a la intimitat de les
persones i de no discriminar per motius racials, de gènere o culturals. Segons
els estatuts de la televisió pública estatal i autonòmica, la responsabilitat
de la televisió és la de seguir el principi de llibertat d’expressió, d’informació
i independència professional i d’evitar la difusió de publicitat encoberta que
empreses, particulars o institucions pretenguir fer passar com a informacions. Per
exemple, l’absència de les escoltes de Fernández Díaz en els informatius de TVE
és un cas de censura. Pierre Bourdieu ho anomenava “ocultar mostrant”, és a
dir: mostres i parles d’assumptes trivials per tal de no mencionar els fets
rellevants a nivell social i polític. L’agenda
setting de les notícies és un comissariat editorial refinat. Cal subratllar
l’evidència del lligam ideològic dels sumaris dels informatius; un exercici que
sempre faig és veure quina notícia lliguen amb la que vindrà després i la de
després, quin serà el resultat ideològic del muntatge kuleshov editorial. La
responsabilitat també passa per altres assumptes: el que ja he mencionat de
vetllar per la diversitat a l’hora de treballar amb les productores externes
per tal de dinamitzar econòmicament i creativament el sector, la necessitat de pluralitzar
els continguts i no apostar només pel futbol i els programes lleugers
d’espectacles. I quan dic apostar em refereixo, no només als slots que se’ls hi
cedeixen, sinó a les partides pressupostàries. Si la graella de televisió fos
una societat on cada programa representés una classe social, seria un dels
models més desiguals de la història de la humanitat. Entenc el pes que pugui
tenir el Prime Time en relació amb les televisions privades, però en les televisions
públiques no hauria de manar tant.
5- Quines són les
característiques dels programes que es projecten a Miniput?
Hi ha de tot. Com que som un grup de gent els que fem la
programació del Miniput i depenem del que s’ha emès a l’edició de l’INPUT, una
no sempre troba rellevant tot el que es passa i el mateix els hi deu passar als
altres programadors. En general s’emeten programes que es consideren innovadors
a nivell de format, però també programes que susciten algun tipus de reflexió
sobre el món on vivim o bé fomenten un debat obert i complex sobre la
fisionomia i funció de la televisió pública.
6- En una edició
recent vau analitzar el paper d'Internet com a principal emissor de continguts audiovisuals.
Quin és aquest paper? 8- Molts ja s’han desplaçat a Internet amb la televisió a
la carta, però, no són gaires els que aporten continguts audiovisuals propis a
la xarxa.
Per fer-nos-en una idea, YouTube, per exemple, té més de
mil millons d’usuaris i cada dia es veuen cents de millons d’hores de vídeos i
es generen milers de millons de reproduccions. Tot just fa entre deu i dotze
anys de l’aparició de les plataformes de vídeo online, per tant, estem en una
fase molt incipient del desenvolupament d’Internet. Per això no és estrany que
es viralitzin continguts kitsch vinculats amb la frivolitat, la tendresa animal
o la tonteria. És cert que els estadistes diran que només un % molt baix de gent
aporta continguts audiovisuals propis a la xarxa, però eines com Snapchat o
Instagram, comencen a canviar les estadístiques. Una altra qüestió és si els
continguts que es produeixen són d’interès general o no passen de petjades
narcisistes vinculades amb aspectes trivials de la vida de cada un. La
televisió s’ha fet vella, i no només pel fet de no haver superar el PrimeTime
pel My Time (l’organització dels continguts en funció de la disponibilitat i
interès de l’usuari) com tu dius, sinó pel tipus de continguts que la poblen.
També cal alertar sobre el fet que gent que hi ha al darrera tampoc es renova i
sovint pateix el desgast de la inèrcia, de la pressió administrativa i de les
rifes polítiques. En el diari Ara sortia la notícia que dels 1.700 treballadors
que té TV3 en plantilla només 3 tenen menys de 30 anys. Llavors vas a la
redacció de VICE i veus que la mitjana és de 25 o 30 i entens perquè hi ha coses que quallen entre el públic
jove i d’altres que no. A mi m’estaria bé que la televisió es fes vella en el
sentit de partir d’un excés d’experiència, de memòria, sense grans aspiracions
lucratives, però no ho dic en aquest sentit.
7- La possibilitat
de crear una graella personal de programació per Internet, és cada cop més
habitual. S'estan desfent les barreres entre emissor i receptor?
Fer-te la teva graella no implica desfer les barreres
entre emissor i receptor. La televisió, com la democràcia, encara és
representativa, no té res de directa i els receptors intervenen molt poc sobre
els continguts. Que la gent pugui intervenir sobre els continguts tampoc crec
que sigui bo per se, és desitjable en el sentit que els mitjans de comunicació
públics tenen una responsabilitat amb els ciutadans que la financien i, per
tant, han de poder dir la seva, és a dir, que la televisió no pot viure en el
seu palau de vidre immune al que passa a fora i impune a qualsevol mala praxis
o falta que pugui tenir. Però més aviat sóc del parer que, en primer lloc, és necessari
que tothom pugui tenir la seva veu present o representada en els mitjans, però també
convé una certa exemplaritat i professionalitat en la construcció del discurs
públic. S’ha de trobar un equilibri entre l’accés i obertura a la cultura o a
la televisió i una producció exigent, fonamentada (amb coneixements de base),
arrelada en trajectòries i en la pròpia història de la cultura alhora que
promogui oportunitats professionals per a la gent jove. Un bon exemple d’això
era la BTV dirigida per Manuel Huerga i les televisions regionals
nordamericanes com la WNET o la WGBH.
De les cartes dels espectadors vam passar al al SMS, de
l’SMS al twit en directe, dels riures i aplaudiments enllaunats al públic del
plató, del públic del plató a l’entronització del ciutadà anònim en talk-shows
de sobretaula. A la televisió, com a qualsevol mitjà de comunicació, com
qualsevol empresa de serveis a Internet, li interessa tenir l’usuari aprop, per
fer factible allò que deia el Cluster Manifesto el 1995, que “els mercats són
converses”, preceptes que empreses com Amazon han sabut rendibilitzar a la
perfecció. Però és evident que Internet com a ecosistema permet una interacció
permanent entre productors i receptors de continguts. La gent, és veritat que
ho vol tot, però des del sofà de casa, amb la tecnologia mòvil connectada. Sempr epenso en allò que deia Morozov,
que per culpa del cable la revolució ja no serà possible. El mateix podríem dir
del twitter, que gràcies a la possibilitat de queixar-nos i denunciar a través
de les xarxes fa que, de totes les “primaveres” possibles, la més factible
sigui la del Corte Inglés. No voldria ser pessimista, però les darreres
eleccions van ser molt clares, ens van ensenyar que els nostres time lines de twitter i de facebook,
tant enragés, tant revolucionaris,
tant indignats, no tenen res a veure amb la realitat social col·lectiva.
8- Internet pot
ser una possibilitat per la diversificació, per ensenyar aspectes de la nostra
realitat que s’escapen de la mirada dels mitjans hegemònics?
Això és el que intentem amb el Soy Cámara (www.youtube.com/SoyCamaraCCCB), el canal de
docu-assaig del CCCB que portem entre l’Andrés Hispano, en Fèlix Pérez-Hita i
jo mateixa i amb la col·laboració de molts estudiants i de realitzadors
externs. Vam passar del programa televisiu que s’emitia a la matinada a La2 a
Internet per no tenir cap mena de filtre, més sentiment de comunitat (tot i que
encara l’hem de forjar, tot just hem començat fa poc i som conscients que les
càpsules que fem no són mers divertimentos) i molta més llibertat formal. Quan
dic “llibertat formal” em refereixo a, per exemple, els programes
“desmuntables” que fem. Com que treballem des del pastitx de cites i
referències, com qualsevol assaig, cada cairon està vinculat amb el seu vídeo-font,
de tal manera que pots accedir al discurs original. Això fa que l’espectador
pugui comprobar l’arrel del vídeo, fent més difícil la manipulació del discurs
i convertint el que podria ser un muntatge estètic en una col·lisió semàntica.
La Internet dels 90 era una Internet utòpica i activista.
Per exemple, John Perry Barlow considerava Internet (“The Net”) era una esfera
de dades, un món silenciós on totes les converses eren teclejades, un món
incorpori en el qual un s’oblidava del lloci on tots els veïns podien contactar
entre ells. Per a Michael Beneditkt era un món paral·lel al del món contaminat
de les cadenes de la indústria, un món amb les seves pròpies regles,
intercanvis, somnis, mites i comunitats nòmades. Fins i tot, arrel de la Telecommunications Act (1996) que
liberalitzava el sector de les comunicacions fomentant la propietat creauada i
limitant la pluralitat de informacions, es va escriure la “Declaració de
Independència del Ciberespai”. Aquest esperit encara es manté, ho veiem en personatges
com el malaguanyat Aaron Swartz, Edward Snowden o la plataforma Wikileaks,
apart de facilitar el periodisme de guerrilla i l’activisme anònim i
descentralitzat. A més a més, el fet de treballar des de la lògica de l’arxiu a
temps real permet sortir de l’agenda setting i de la dictadura del
“presentisme”. Però Internet també té
inconvenients, er exemple, el perill de trackejar la vida digital de les
persones i usar-ho per a les empreses o la política
9- La manera de
veure la televisió diguem-ne clàssica, no ha estat substituïda encara del tot.
Fet que potser es pot equiparar amb el del llibre (paper, electrònic). Encara
queda per la substitució total, en cas que es produeixi?
No crec que desaparegui la televisió. En els seus
orígens, la televisió a Europa es veia en llocs públics, tal com es veien les
pel·lícules al cinema. Bona part de les primeres emissions eren tornejos
esportius, coronacions o espectacles. Aquesta concepció de la televisió com un
mitjà celebratori nacional, però també transnacional segueix mantenint-se.
Internet encara no ha substituït la idea dels espectacles en directe, el poder
i fascinació de fer sentir als espectadors que comparteixen un mateix ritual.
Actualment s’està avançant molt en l’streaming online, els festivals massius de
música hi inverteixen molts diners per fer streamings amb complexes
realitzacions. Des de la cadena Arte fins a empreses com Red Bull hi estan
posant molts esforços. Una altra qüestió és la de la benaurada passivitat en
una època obsessionada amb la “participació”. Segueix complaent-nos el ritual
de seure al sofar, posar un canal sense esperar res predeterminat i que de cop
facin una pel·lícula que t’agrada o enganxis un programa que no saps per què
comença a captar la teva atenció. La idea serendípica de veure què pots trobar
de valor en tot el que t’està oferint la televisió en un moment determinat
qualsevol també és atractiva. I, evidentment, per a tots aquells que el que
volen és “desconnectar”, la televisió encara segueix sent d’una efectivitat
imparable en la seva vulgaritat permanentment renovada.
10- Mentre això succeeixi,
què en penses d'allò que deia Bourdieu: “lo que hubiera podido convertirse en
un extraordinario instrumento de democracia directa no acabe siéndolo de
opresión simbólica”.
Postman deia que no hi ha un mitjà perillós si se sap els perills que comporta,
el mateix podem aplicar-ho a la televisió. Evidentment cada mitjà, per la seva
naturalesa i disposició estructural, tendeix a fer unes funcions i no unes
altres, però al final depèn dels seus responsables. Depèn dels seus
treballadors i treballadores i directius que la televisió sigui una eina
pedagògica de primer ordre, com esperava Rossellini, Kluge o Hughes, una capsa
màgica, com volia Jean-Christophe Averty, Nam June Paik o Paloma Chamorro o una
eina al servei de la raó crítica, com ens van ensenyar Berger, Farocki i
segueixen fent-ho Curtis o Brooker.
11- I d'allò altre
que plantejava: "si no se puede decir gran cosa en televisión, mejor
abstenerse de utilizarla como medio de expresión"?
S’ha d’aspirar sempre a trencar el monopoli del codi i no
hi ha res de més gratificant i efectiu que fer-ho en un mitjà que segueix sent
hegemònic i centralitzat com la televisió. Allà on s’acumula el poder, també si
aquest és simbòlic, s’hi han d’oposar els contrapoders i de vegades pot ser tan
senzil, tan efectiu i, en realitat, tan integrat, com fer una sèrie que es
digui “How television ruined our lives” com va fer Brooker. Això és compatible
en voler expressar-se en entorns menys hostils i menys codificats. Al final, no
ets tu qui diu què vol i quan vol mostrar una cosa a la televisió, és ella la
que t’escull; no només a la televisió privada, també a la pública. I això és el
que és realment perillós, això és el que fa de qualsevol participació una falsa
participació, i això és el que ha de seguir animant-nos en el camí poc agraït
d’aprendre i ensenyar a mirar la televisió.
